miniatura|Micrografia electrònica de rastreig acolorida de partícules del virus d'Ebola (en verd), observades tant com a partícules extracel·lulars com en forma de partícules gemmants d'una cèl·lula renal de mona verda africana (en blau) amb infecció crònica. Ampliació de 20 000 augments i acolorida mitjançant eines de grafisme per ordinador. El virus d'EbolaPer bé que sovint és pronunciada com una paraula esdrúixola «Ébola» en català és una paraula plana. és un virus de la família Filoviridae i gènere Ebolavirus, anteriorment ubicat dins el gènere Filovirus, situació taxonòmica que compartia amb el virus de Marburg. Aquest nom prové del riu Ebola (a la República Democràtica del Congo, antic Zaire), on va ser identificat per primera vegada el 1976 durant una epidèmia. Aquest virus és el causant de la Febre hemorràgica de l'Ebola, una malaltia infecciosa, altament contagiosa i molt severa que afecta tant a animals com a éssers humans. Els virus Ebola i virus de Marburg són les dues espècies tipus del gènere Filovirus, l'únic conegut a la família Filoviridae. Aquesta família comparteix moltes característiques amb les famílies Paramyxoviridae i Rhabdoviridae; totes formen l'ordre Mononegavirales. El virus Ebola no presenta reaccions serològiques creuades amb el virus de Marburg, això permet la seva identificació serològica.

Història El virus d'Ebola (abreujat EBOV) va ser descrit per primera vegada el 1976 per David Finkes. En l'actualitat, el virus és l'únic membre de l'espècie Zaire ebolavirus, que s'inclou en el gènere virus Ebola, la família Filoviridae, ordre Mononegavirales. En el virus de l'Ebola el nom es deriva del riu Ebola (un riu que es creia estava en les proximitats de la zona de la República Democràtica del Congo, anteriorment anomenada Zaire, on es va produir el primer brot registrat de la malaltia del virus de l'Ebola) i el sufix taxonòmic de virus.

D'acord amb les regles per a l'assignació de noms taxonòmic establerts pel Comitè Internacional de Taxonomia de Virus (ICTV), el nom del virus Ebola és sempre en majúscula, però mai escrit en cursiva, i pot ser abreujada (essent EBOV l'acrònim oficial).

Designacions anteriors del virus El virus Ebola es va introduir per primera vegada com una possible nova "soca" del virus de Marburg en el 1977 per dos equips de recerca diferents. Al mateix temps, un tercer equip va introduir el nom de virus Ebola. En el 2000, el nom del virus va ser canviat a virus Ebola Zaire, i el 2005 a Zaire ebolavirus. No obstant això, la majoria dels articles científics van seguir referint-se al virus de l'Ebola o utilitzen els termes virus Ebola i Zaire ebolavirus en paral·lel. En conseqüència, el 2010, va ser reintegrat el nom de virus Ebola. EBOV-Z (pel virus d'Ebola Zaire) i més recentment ZEBOV (per virus Ebola Zaire o Zaire ebolavirus) eren acrònims anteriors. El 2010, EBOV va ser reinstal·lat com l'acrònim per al virus.

Aparició de soques i brots de l'Ebola miniatura|Casos de febre de l'Ebola a l'Àfrica 1976-2020 miniatura|Brots d'Ebola-Zaire

Ebola-Zaire La soca Ebola-Zaire té la major taxa de mortalitat, fins a 90% en algunes epidèmies, amb una mitjana d'un 83%. El primer brot va succeir el 26 d'agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire (actualment, República Democràtica del Congo). El primer cas registrat va ser Mabalo Lokela, un professor d'escola de 44 anys que tornava d'un viatge pel nord del Zaire. La seva alta febre va ser diagnosticada com un cas de malària, i en conseqüència se li va administrar quinina. Lokela va tornar a l'hospital cada dia; una setmana després, els seus símptomes incloïen vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries. Més tard va començar a sagnar pel nas, boca i anus morint el 8 de setembre de 1976, després de 14 dies de manifestar-se-li els primers símptomes.

En 2014 va succerir el major brot de la història d'aquesta soca i també el major brot que es coneix d'Ebola, que afectà inicialment a Guinea-Conakry, expandint-se posteriorment a Libèria i Sierra Leone. Data Lloc d'aparicióCasos/morts (taxa de mortalitat) 1994: desembre - febrer Gabon 49/29 (59%) 1995: abril - juny Zaire (actualment RDC) 345/256 (74%) 1996: gener - abril Gabon 93/68 (73%) 2001/2002: octubre/març Gabon i República del Congo 122/96 (79%) 2002/2003: desembre/abril República del Congo, en les viles de Mbomo i Kellé del Departament Cuvette Ouest 143/128 (90%) 2003: novembre - desembre República del Congo, en les viles de Mbomo i Mbandza del Departament Cuvette Ouest 35/29 (83%) 2007: abril - octubre Kasai Occidental (República del Congo) 264/187 (71%) 2012: juliol - octubre Uganda 24/17 (71%) 2012: setembre - novembre República Democràtica del Congo 62/34 (55%) 2014 Guinea-Conakry, Libèria i Sierra Leone (Brot de 2014 d'àfrica occidental) 1.711/932 (54%)«Ebola virus disease, West Africa – update». Organització Mundial de la Salut (OMS).

Ebola-Sudan miniatura|Brots d'Ebola-Sudan L'Ebola-Sudan va ser la segona soca classificada del virus, en 1976. Aparentment es va originar entre els treballadors d'una fàbrica de cotó en Nzara, Suen, ja que el primer cas registrat va ser un dels treballadors. No obstant això, els científics que van analitzar a tots els animals i insectes que hi havia a la fàbrica, no van poder trobar cap que donés positiu al virus d'Ebola. El transmissor original encara es desconeix. L'epidèmia va acabar causant 151 morts entre les 285 persones que van resultar infectades. Data Lloc d'aparicióCasos/morts (taxa de mortalitat) 1976 Comtats de Nzara i Maridi (Sudan), a l'Estat d'Equatòria Occidental (Sudan del Sud) 285/151 (53%) 1979 Comtat de Nzara (Sudan) 34/22 (65%) 2000 - 2001 Districtes de Gulu, Masindi, i Mbarara (Uganda) 425/224 (53%) 2004 Sudan 17/7 (41%)

Ebola-Reston Va aparèixer al novembre de 1989 en un grup de cent macacos (Macaca fascicularis) importats des de les Filipines fins a Reston (Virgínia), EUA. Un altre carregament de macacos infectats va ser també enviat a Filadèlfia, Estats Units. Aquesta epidèmia va ser altament letal en els macacos, però no va causar cap mort entre els humans. No obstant això, 6 dels encarregats de manipular els animals van donar positiu al virus, dos d'ells a causa d'una exposició prèvia. Sobre aquest incident l'escriptor nord-americà Richard Preston va escriure un llibre de notable èxit: The Hot Zone, traduït a l'espanyol amb el títol de Zona calenta. Més micos infectats amb Ebola-Reston van ser enviats de nou a Reston i Texas al febrer de 1990. També es van detectar en 1992 en Siena (Itàlia) i a Texas de nou al març de 1996. Cap humà va ser infectat en aquests últims brots.

El 23 de gener de 2009, el Govern de les Filipines va anunciar la detecció d'anticossos IgG enfront del virus Ebola Reston (ERV) en una persona que podia haver estat en contacte amb porcs malalts.

El 30 de gener de 2009, el Govern va anunciar la detecció d'anticossos anti-ERV en altres quatre persones: dos grangers de Bulacán i un altre de Pangasinán (les dues granges, ambdues en el nord de Luzón, estan en quarantena per haver-se detectat infeccions porcines per ERV) i un carnicer d'un escorxador de Pangasinán. El cas seropositiu anunciat el 23 de gener té una explotació domèstica de porcs a Ciutat Valenzuela (un barri de l'àrea metropolitana de Manila).

Uns 6.000 porcs d'una explotació ramadera situada al nord de Manila van ser sacrificats per impedir l'expansió d'una epidèmia del virus Ebola-Reston. miniatura|Micrografia electrònica de color realçat de partícules de virus de l'Ebola Aquests recents casos a les Filipines representen la primera vegada que l'Ebola-Reston ha estat detectat en porcs, i també la primera vegada que se sospita una transmissió del virus Ebola-Reston des del porc en ser humà.

Ebola-Tai-Forest Aquest subtipus d'Ebola va ser descobert entre els ximpanzés dels boscos de Thai a Costa d'Ivori. L'1 de novembre de 1994, es van trobar els cadàvers de dos ximpanzés en aquest bosc. Les autòpsies van revelar que hi havia sang marró en el cor dels dos ximpanzés, i que un d'ells presentava els pulmons plens de sang. Els estudis dels teixits presos dels ximpanzés van llançar moltes similituds amb la soca Ebola-Zaire que durant el 1976 va causar estralls a Zaire i Sudan. El 1994, es van trobar més ximpanzés morts, molts d'ells van donar positiu a l'Ebola després d'utilitzar-se tests moleculars. Es creu que l'origen del brot va ser la carn d'alguns micos infectats de l'espècie Colobus vermella que els ximpanzés atacaven. Una dels científics que van dur a terme les autòpsies dels ximpanzés infectats va contreure Ebola. Va desenvolupar els primers símptomes, similars al dengue o la malària, aproximadament una setmana després de les autòpsies. Va ser transportada a Suïssa per rebre tractament. Dues setmanes després va ser donada d'alta, i sis setmanes després de la infecció estava completament recuperada.

Ebola-Bundibugyo Juntament amb els virus Zaire, Sudan i Taï Forest, el virus de Bundibugyo és un dels ebolavirus confirmats com a patògens en humans i responsables de la malaltia pel virus de l’Ebola. El virus de Bundibugyo (Bundibugyo ebolavirus, abreujat BDBV) és una espècie d’ebolavirus de la família Filoviridae identificada per primera vegada l’any 2007 al districte de Bundibugyo, a l’oest d’Uganda, on va causar un brot amb 149 casos i 37 morts (una letalitat aproximada del 25%). Posteriorment s’han descrit altres brots a la República Democràtica del Congo amb taxes de letalitat globals situades entre el 25% i el 50%, cosa que el situa lleugerament per sota del virus Zaire en gravetat, però amb una mortalitat encara elevada.

Es tracta de la soca que va provocar el Brot d'Ebola a la República Democràtica del Congo del 2026, arribant a ser considerat el tercer brot més important de virus ebola.

Ebola a Europa El primer europeu infectat per aquesta malaltia va ser el religiós espanyol de 75 anys Miguel Pajares, que es trobava treballant en un centre sanitari a Libèria, el 5 d'agost de 2014. Va ser repatriat a Espanya en avió per intentar ser tractat de la seva malaltia. Tot i rebre el tractament experimental desenvolupat pels Estats Units, va morir pocs dies després, el 12 d'agost de 2014.

Dos mesos més tard es detectà a Madrid el primer cas confirmat d'Ebola contagiat fora d'Àfrica. El positiu el donà una auxiliar d'infermeria que va atendre el missioner Manuel García Viejo, mort per Ebola el 25 de setembre a Espanya. García Viejo, director mèdic de l'Hospital Sant Joan de Déu de la ciutat de Lunsar, va ser repatriat a Espanya quan se li va detectar la malaltia.

Ultraestructura Les micrografies electròniques de l'EBOV mostren que té una estructura filiforme característica d'un filovirus. L'EBOV VP30 és d'uns 288 aminoàcids de longitud. Els virions són tubulars generalment, però variables generalment i poden aparèixer com el clàssic bastó del pastor o pern d'anella, com una U o un 6, o en espiral, circular, o ramificats; les tècniques de laboratori, com ara la centrifugació, poden ser l'origen d'algunes d'aquestes formacions. Els virions són generalment de 80 nm de diàmetre amb una bicapa lipídica ancoratge de la glicoproteïna que es projecta de 7 a 10 nm de punts llargs des de la seva superfície. Són de longitud variable, típicament al voltant de 800 nm, però poden ser de fins a 1000 nm de longitud. El centre del virió és una estructura anomenada nucleocàpside, que està formada per l'ARN genòmic viral enrotllada helicoidalment de forma complexa amb les proteïnes NP, VP35, VP30, i L. Té un diàmetre de 80 nm i conté un canal central de 20-30 nm de diàmetre. La glicoproteïna codificada pel virus (GP) està en pics de 10 nm de longitud i separada uns 10 nm de distància en l'embolcall viral extern del virió, i es deriva de la membrana de la cèl·lula hoste. Entre la part externa i la nucleocàpside, en l'anomenat espai de la matriu, es troben les proteïnes virals VP40 i VP24.

Genoma