El barri del Cabanyal-Canyamelar és, des de finals del , un barri mariner de la ciutat de València. Fins al 1897 va ser un municipi independent conegut com el Poble Nou de la Mar.
La seua peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. Aquest tret particular li conferí la protecció com a Bé d'Interès Nacional. El poble, principalment de pescadors, prompte es va convertir en una zona d'interès com a lloc de descans i lleure per a les famílies benestants valencianes.
A la darreria del es projecten diverses propostes per construir un gran passeig que uniria la ciutat de València amb la mar travessant el Cabanyal. El darrer projecte, finalment suspès el 2015, pretenia ampliar l'avinguda de Vicent Blasco Ibáñez enderrocant quasi 2.000 edificis molts dels quals amb grau de protecció patrimonial de caràcter estatal. La forta contestació social i diverses sentències judicials aconseguiren aturar aquest projecte.
Tot i que administrativament és considerat un sol barri, el Cabanyal-Canyameral està format per tres barris: el Cabanyal, el Canyamelar i el Cap de França, aquest darrer molt freqüentment ignorat. Aquesta diferenciació encara és ben present entre el veïnat de les tres barriades, no debades hi han iniciatives ciutadanes que demanden la segregació en barris diferents de forma oficial.
Geografia El barri del Cabanyal-Canyamelar, situat en el front litoral de la ciutat de València i integrat en el districte de Poblats Marítims, comprèn una superfície de 1,3 km² des de l'avinguda dels Tarongers pel nord i l'alineació dels carrers del Doctor Marcos Sopena, Plaça de la Setmana Santa Marinera i Francesc Cubells pel sud. Per l'est limita amb la costa a través de la platja de les Arenes i per l'oest amb l'alineació dels carrers Lluís Peixó, Marí Blas de Lezo i de la Serradora. Barris limítrofs Nord: la Malva-rosa Oest: Beteról'Illa PerdudaAiora75x75px|Rosa dels ventsEst: la Mediterrània Sud: el Grau Les principals vies del Cabanyal-Canyamelar són el carrer de la Reina que travessa de nord a sud el barri en paral·lel a la línia de costa i que exerceix de carrer major o principal del barri, el carrer de la Mediterrània que ho fa d'est a oest i es disposa en l'eix central de la particular retícula urbanística del Cabanyal-Canyamelar, dividint entre els nuclis tradicionals del Cabanyal i el Canyamelar. També perpendicular a la mar destaca l'eix dels carrers Antoni Joan i Pintor Ferrandis que coincideix en l'antic camí del Cabanyal.
A la part més propera a la costa trobem el carrer d'Eugènia Viñes i el carrer del Doctor Lluch per on transcorre el circuit circular o bucle de la línies 4 i 6 de tramvia de Metrovalencia que comuniquen amb la resta de la xarxa a través de l'Avinguda dels Tarongers pel nord, i pel carrer de Francesc Cubells pel sud i que enllaça amb l'estació de Marítim-Serradora (al barri d'Aiora) on la línia passa a ser subterrània. En total 8 estacions o parades de tramvia donen servei al barri:
La Cadena Eugènia Viñes Les Arenes La Marina Dr. Lluch Mediterrani Grau-Canyamelar Francesc Cubells
També el barri compta amb el servei d'una estació de ferrocarril, l'Estació del Cabanyal, situada en l'encreuament entre l'avinguda de Blasco Ibáñez amb el carrer de la Serradora, al límit oest del barri. Aquesta estació està integrada en la xarxa de Rodalies de València.
Història L'origen del Cabanyal esquerra|miniatura|300x300px|Un carrer del Cabanyal cap al 1888.
L'origen del barri es remunta a les primeres barraques i cabanes (d'aquí l'origen del nom de Cabanyal) aixecades per humils famílies pescadores a l'ombra de les muralles de la Vilanova del Grau, quan el seu port encara no tenia l'entitat actual. La primera referència al topònim "Cabanyal" el trobem als inicis del , concretament a dos documents que esmenten el camí o senda del Cabanyal, un de l'any 1408 i altre de 1422.
Poc a poc la població s'aniria estabilitzant al llarg del front litoral al nord del Grau des de la zona més propera a aquest (el que es coneix actualment com Canyamelar) fins al camí del Cabanyal (més al nord) i un poc més enllà (Cap de França). Una franja que, almenys des de 1722, s'agrupava sota la demarcació parroquial de l'església de Sant Tomàs de València i on es comptabilitzaven una vintena de cabanyes o barraques i una ermita, la dels Àngels, que coincidiria aproximadament on actualment es localitza l'Església dels Àngels del Cabanyal.
El creixement demogràfic que a partir de la dècada del 1720 va experimentar tant al Regne de València com aquesta demarcació marinera va permetre consolidar un nucli que el 1796 ja sumava un centenar d'edificacions entre el Grau i la desembocadura de la séquia de la Cadena (límit nord del barri històric). No debades en aquest període es construeix l'ermita nova del Rosari (1760), actual església al Canyamelar, i una nova ermita dels Àngels (1791-1807), al Cabanyal. miniatura|285x285px|Plànol del Poble Nou de la Mar del 1883. És en aquest moment de creixement quan es produeix la divisió toponímica de la zona que fins aleshores era coneguda únicament com a Cabanyal. El nom de Canyamelar, per la presència de cultius de canya de sucre o canyamel, ve a definir el conjunt que va des del Grau fins a la séquia d'en Gasch, actual carrer de la Mediterrània. Poc més tard, cap al 1800, apareix esmentat el nom de Cap de França per a referir-se a l'extrem nord (i potser per això rebé aquell nom, ja que mirava cap a territori francès), des del camí del Cabanyal i la séquia dels Àngels (l'actual carrer del Pintor Ferrandis) fins a la séquia de la Cadena (l'actual avinguda dels Tarongers). D'eixa manera, la part que quedà enmig mantingué el nom històric que havia rebut tota la zona des d'època medieval: el Cabanyal.
La construcció del primer moll del port a la dècada de 1790 significà un canvi en la fesomia del barri i un revulsiu per al seu creixement. Aquest nou moll portuari provocà l'acumulació d'arena a les platges del Cabanyal i la seua consegüent ampliació el que va convertir tota la zona en un pol d'atracció per la burgesia valenciana que venia a passar temporades d'estiu i a construir segones residències.
També els incendis de febrer, març i abril de 1796 que cremaren fins a 86 de les barraques del Cabanyal, una cinquena part dels habitatges, majoritàriament barraques que pertanyien a llauradors, i sobretot, pescadors que vivien de la Pesca del bou. Els plans il·lustrats per a la reconstrucció mai es van dur a terme i el Cabanyal-Canyamelar continuà amb el seu paisatge de barraques i alqueries, com a mínim, un segle més. L'única mesura adoptada va ser prohibir la construcció de noves barraques i fer imprescindible la llicència per a reparar les ja existents.
El Poble Nou de la Mar miniatura|Segell de l'Ajuntament del Poble Nou de la Mar (1837). L'any 1837 es constitueix el municipi del Poble Nou de la Mar, format pels nuclis del Cabanyal, el Canyamelar i el Cap de França. El moment coincideix en una fase d'expansió demogràfica. El Poble Nou de la Mar va passar de 2.000 a 11.000 habitants en el i a partir de 1840 es comencen a construir les illes de cases que donarien peu al carrer de la Reina. Un tercer incendi assola el Cap de França l'any 1875 el que empenta a substituir totes les barraques per noves construccions d'obra seguint un esquema d'illes lineals i denses, amb habitatges de dos pisos amb façanes entre els cinc i els nou metres. Fou un període que es va allargar fins a l'esclat de la Guerra Civil l'any 1936 i que va estendre el barri cap a la mar segons el model urbanístic de carrers paral·lels a la costa travessats per altres de més estrets que coincideixen en les antigues séquies que desguassaven en la mar.
La independència del Poble Nou de la Mar també va comportar la construcció d'importants equipaments i edificis singulars com el de la Casa de la Reina el 1859, el Teatre de la Marina que va obrir en un primer moment el 1856 tot i que un incendi quasi immediatament després va impedir reobrir-lo fins a l'any 1865. També s'erigí un mercat estable l'any 1869 que va ser enderrocat el 1958, el Cementeri del Cabanyal així com una modesta casa de l'Ajuntament al carrer del Rosari, ja desapareguda.
Una societat en ebullició que es va traduir en la constitució de nombroses entitats com el Casino Industrial, el Casino Republicà, el Casino Catòlic, el Casino del Comerç, el Cercle Recreatiu de la Marina, el Patronat Musical (després Ateneu Musical), la Societat Musical Unió de Pescadors, la Societat Artística Escalante, etc. Igualment, en substitució dels antics gremis, aparegueren les societats protectores de finançament i suport mutu, com la Marina Auxiliant i el Progrés Pescador, amb els seus pòsits de pescadors. Entitats moltes d'elles que es feren construir les seues seus com la Casa dels Bous (1895), la Fábrica de Gel, la Llotja del Peix o el Casinet del Progrés Pescador. Aquests dos darrers foren dissenyats per l'arquitecte Joan Baptista Gosálvez (1844-1925), que exercí com a arquitecte municipal, també després de l'annexió a la ciutat de València de 1897.
L'ús turístic de les platges i nucli del Cabanyal és una realitat. L'any 1876, concretament el dia 23 de juny vespra de Sant Joan, s'inaugura la línia de tramvia que comunicava el centre de València amb les platges del Cabanyal. El 1887 es construeix del Balneari de les Arenes i començaren a establir-se els primers xalets marítims, com el de Blasco Ibáñez en 1902, tot i que molt més al nord, ja en el nucli de la Malva-rosa, que justament s'anà configurant en aquells moments.
La incorporació a València miniatura|300x300px|Conjunt de cases modernistes al carrer de la Reina. El 1897 el Poble Nou de la Mar fou annexat a València en el context de la integració de tots els poblats de l'antiga Particular Contribució de la ciutat, concretament la veïna Vilanova del Grau i Campanar. La mesura va tindre una important contestació social. El procés d'expansió del barri continua i ja entrats al quasi ja no es troben cap de les tradicionals barraques que donaven nom al Cabanyal i es desenvolupa una arquitectura particular que reinterpreta del modernisme amb el peculiar tractament de la ceràmica vidriada per a l'ornamentació de les façanes. El llenguatge d'aquestes edificacions està influenciat per les obres cultes de la classe dirigent, però amb unes matisacions pròpies que les converteixen en una veritable creació. Les característiques d'ingenuïtat i despreocupació culturalista i normativa, la pervivència d'una línia de tradició, el gust per l'ornamentació i per una certa vistositat, la cura d'un treball artesanal i la falta de virtuosismes estètics són els elements de l'art popular que es mantenen en aquestes edificacions.
L'esmentat Joan Baptista Gosálvez i el seu fill Víctor Gosálvez (1888-1965), també arquitecte, foren els impulsors i responsables de moltes d'aquestes cases d'estil modernista popular instal·lades seguint la trama en retícula formada per l'alineació i superposició històrica de les barraques davant del front marítim fins a formar el peculiar conjunt urbà que encara hui en dia dona cos a l'actual barri del Cabanyal-Canyamelar.
L'any 1912 s'inicien les obres de cobriment de les séquies i empedrat dels carrers del barri amb l'objectiu de millorar les condicions de salubritat i higiene pública, pel que es crea la primera xarxa de clavegueram. En aquesta mateixa línia es construeixen també dos escorxadors públics així com la Gallera de la Societat Artística Escalante, l'Asil o Sanatori del Carme (actualment un hospital concertat) fundat en 1919 per Eugènia Viñes (1860-1923).