El tahitià (o reo Tahiti) és una llengua austronèsia parlada a l'illa de Tahití i a la resta de les illes de la Societat. Forma part del grup polinesi oriental i es considera la llengua nuclear de les llengües tahítiques. El tahitià és la llengua més prominent del reo mā’ohi, el nom que reben el conjunt de llengües parlades a la Polinèsia Francesa, més enllà de la seva adscripció a un grup lingüístic. El reo mā’ohi inclou, a més del tahitià, les llengües o dialectes següents:
La llengua de les illes Tuamotu, anomenada reko pa’umotu, que engloba set variants dialectals. Les llengües de les illes Marqueses: la del nord-oest (’eo enana) i la del sud-est (’eo enata). Les llengües de les illes Australs i les diferents variants: El reo rapa i l'australès, que agrupa les variants anomenades rurutu, tupua’i, rimatara i ra’ivavae. La llengua de les illes Gambier, el reo mangareva.
En alguns casos les diferències són de pronunciació, i en altres resulten mútuament inintel·ligibles. Actualment el tahitià, a causa del major pes demogràfic, de l'ús per l'administració territorial i dels mitjans de comunicació, és àmpliament entès pels altres parlants polinesis. De tota manera, el francès s'imposa com a llengua vehicular.
Fins al , de la mateixa manera que la resta de llengües polinèsies, el tahitià no fou transcrit, atès que fins aleshores havia romàs com a llengua de tradició oral. Foren missioners de la London Missionary Society els primers a fer la transcripció del tahitià. L'oralitat de la llengua i el fet que els primers transcriptors fossin europeus, és la causa que el tahitià usi l'alfabet llatí, amb unes certes particularitats.
Història El tahitià, com la resta de llengües polinèsies s'originà a partir de la immigració i colonització de comunitats humanes per entre les diferents illes de l'oceà Pacífic. Així, la fragmentació lingüística actual en trenta-vuit llengües de la regió de la Polinèsia obeeix al fenomen migratori i colonitzador, que marcà no solament el ritme evolutiu de les llengües polinèsies, sinó també la seva difusió. Durant el 1600-1200 aC, la cultura Lapita es va desenvolupar i expandir de Papua a Fiji fins a Tonga i Samoa. És justament des d'aquests dos darrers grups d'illes d'on eixiren les migracions i colonitzacions de la Polinèsia vers el 300 aC. Fiji, un territori de cultura i llengua melanèsies fou el punt d'origen per la colonització de les illes veïnes de Tonga i Samoa. En aquest triangle es gestà la configuració del fijopolinesi, una protollengua derivada de les llengües melanèsies que s'havien distribuït per la regió oceànica a través dels Lapita. Igualment, en aquest triangle insular es configurà la cultura polinèsia, per bé que Fiji, en tant que territori melanesi fortament lligat a aquesta regió, no va seguir l'evolució posterior de Tonga i Samoa cap a una nova cultura que, per exemple, no usava la ceràmica, cosa que sí que feia Fiji i la cultura melanèsia. Aquesta nova cultura amb trets idiosincràtics que la diferenciaven de la de la Melanèsia fou l'origen de la cultura polinèsia. En conseqüència, quan al 300 aC des de Tonga i Samoa s'emprengueren les navegacions vers l'est, s'exportà ja una cultura pròpia diferenciada de la cultura mare melanèsia. I una llengua nova que serviria d'origen de les futures llengües polinèsies.
Les migracions causades a Tonga i Samoa seguiren una trajectòria que passà per les Illes Cook, Tahití, les Illes Tuamotu i acabà a les Illes Marqueses. En aquesta primera colonització, hom pot veure l'articulació dels grans grups lingüístics dins les llengües polinèsies: el tònguic, el samoic, el tahític i el marquèsic. Aquestes protollengües esdevindrien l'embrió de les futures llengües derivades que conformen els subgrups del mateix nom que les protollengües. En l'actualitat, l'única protollengua que subsisteix és el tònguic, dividit en tongalès i niuès; a més, el tongalès és la llengua més propera al protopolinesi, una reconstrucció de la llengua mare de les trenta-vuit llengües polinèsies.
Hom pot veure com el tahític (o prototahitià) es formà durant la primera onada migratòria que colonitzà la Polinèsia central (Illes Cook, Illes de la Societat, Illes Tuamotu i més tard les Illes Australs) Les arrels del tahitià, doncs, es poden trobar ja als primers temps de l'existència de la cultura polinèsia. L'evolució posterior de la llengua li ha fet perdre alguns fonemes característics (com ja es veurà a la secció de la gramàtica més endavant) que sí que es poden trobar en altres llengües tahítiques i l'ha afaiçonada de la manera que hom la pot trobar avui. L'aïllament que sofria cada territori causava la ruptura i fragmentació del subgrup lingüístic en llengües independents que, malgrat que comparteixen un origen comú, acabaren patint una evolució separada de les altres llengües, sense que hi vagi haver un contacte freqüent o usual entre parlants que vagi poder mantenir la cohesió o unir la seva evolució.
Des d'aquest nucli central de la Polinèsia eixiren noves migracions vers l'any 1000 que eixamplaren l'àrea de domini del tahític a partir d'una de les llengües que ja s'estaven formant. De la mateixa manera que des de les Illes Marqueses es poblà Hawai’i cap al 400, al des del nucli tahític comprès entre les Illes de la Societat i les Illes Cook es poblà Nova Zelanda. Això suposà una expansió considerable del domini del tahític que, com el marquèsic, eixamplava la seva àrea de difusió a través de la colonització. A Nova Zelanda (o Aotearoa) es configurà amb el temps la que ha acabat esdevenint l'altra gran llengua tahítica: el maori. No es pot dir que el maori i el tahitià siguin llengües bessones i que l'una provingui de l'altra. S'ha de veure el maori com el fruit d'una evolució separada d'un dialecte tahític, al mateix nivell que el tahitià o el que s'ha anomenat maori de les Illes Cook. Totes tres llengües formen el gran espai lingüístic tahític, després d'evolucions i transformacions per separat a cadascuna de les illes o arxipèlags corresponents. Per exemple, mentre que el maori conserva els fonemes i , el tahitià no els ha conservat i la pronúncia relaxada i ràpida els ha simplificat a una oclusiva glotal sorda (). A continuació hom pot veure una taula comparativa d'alguns mots en tahitià, maori i maori de les illes cook:
CatalàTahitiàMaoriMaori de les Illes CookCelVent del nordDonaCasaMarePareLa natura oral de les llengües polinèsies ha dificultat a bastament un seguiment de l'evolució i transformació del tahitià (de la mateixa manera que ho dificulta per la resta de llengües de la família) i n'ha impedit la fixació escrita, la qual cosa n'ha afavorit les transformacions. Semblantment, aquest fet impedeix de fixar amb precisió l'aparició diferenciada del tahitià dins la família de llengües tahítiques. Solament les restes materials, l'etnografia i l'estudi de les colonitzacions poden explicar la difusió lingüística a la Polinèsia i la seva consegüent fragmentació, però impedeix de precisar els canvis interns immaterials com l'evolució d'un dialecte tahític a llengua, com és el cas del tahitià. Fins al no aparegueren els primers textos en tahitià i arribaren de la mà dels europeus que exploraven els mars del Sud, per la qual cosa els errors són considerables i l'omissió de la glotal o les vocals allargades sovinteja, fins i tot als escrits que produïren els missioners britànics que arribaren a Tahití a inicis del . La publicació d'un llibre íntegrament en tahitià no arribà fins al 1810.MORAL, 2002: 421 Amb l'annexió a França com a colònia de Tahití, les Illes de la Societat el 1881, irrompé dins l'espai polinesi la llengua francesa i una aculturació progressiva de la societat tahitiana, a despit de la llengua i cultura originals.
Gramàtica Fonètica i ortografia En tant que llengua austronèsia, el tahitià solament disposa de catorze fonemes, això és, nou consonants i cinc vocals. Es podria augmentar aquesta xifra a dinou fonemes si es compten els allargaments vocàlics. Aquest fet simplifica a bastament l'alfabet en comparació amb les llengües romàniques, per tal com solament disposa de catorze lletres.
L'alfabet tahitià és el següent:
LletraNoma’āe’ēffāhhēi’īmmōnnūo’ōppīrrōttīu’ūvvī’eta
La lletra ’eta és ben característica de llengües polinèsies. Indica el cop de glota ([ʔ]) i té caràcter de consonant. L'escriptura d'aquesta lletra, a diferència de la okina hawaiana, es fa com un apòstrof tipogràfic (), però si no es disposa d'ell es pot fer com un apòstrof recte (). Cal dir que aquesta és l'opció adoptada per l'Acadèmia Tahitiana que és l'ens oficial encarregat de fixar les normes ortogràfiques i gramaticals del tahitià a la Polinèsia Francesa, però que no disposa de l'acceptació unànime de la comunitat filològica de Tahití i sovint hi pot haver ensenyants o mitjans de comunicació escrits que usin d'altres regles ortogràfiques, com el sistema Raapoto. El sistema Raapoto (que deu al nom al seu creador Turo a Raapoto) indica el cop de glota sobre la mateixa vocal amb un accent obert (`): à, è, ì, ò, ù. Quan això es combina amb un allargament vocàlic (que Raapoto, com l'acadèmia indica amb un màcron) esdevé un accent circumflex (^): â, ê, î, ô, û. Actualment es tracta d'una opció ortogràfica en retrocés a causa de la implantació progressiva i major acceptació de les normes de l'acadèmia. A més, les normes de l'acadèmia tahitiana segueixen els patrons ortogràfics adoptats per llengües germanes del tahitià, com el tongalès, el samoà o el hawaià i això li dona més força argumental enfront d'altres normes ortogràfiques del tahitià. De totes maneres el tahitià es caracteritza per tenir moltes ’eta al principi de paraula dificultant la seva visualització, l'ús de majúscules i l'ordre alfabètic.
El sistema fonètic del tahitià es configura de la manera següent:
Consonants Bilabials Labio-dentals Alveolars Glotals sor. son. sor. son. sor. son. sor. son. Oclusives Nasals Bategants Fricatives </div>
Vocals Anterior Central Posterior Tancada Semitancada Oberta </div>
Com es pot veure, el sistema consonàntic es troba mancat de fonemes tan acostumats a les llengües indoeuropees com , , o . Es destaca la presència de dues glotals: l'oclusiva glotal sorda (, provinent d'una pronunciació laxa dels antics fonemes i ) i la fricativa glotal sorda (). Es tracta de dues consonants que sempre s'han de situar davant un fonema vocàlic i que no es poden combinar ni entre ells, ni amb altres fonemes consonàntics. Si bé a la resta del sistema hi pot haver variacions entre les llengües polinèsies, ambdós fonemes són ben característics d'aquesta família lingüística i en marquen un tret distintiu, de la mateixa manera que ho és la simplicitat del sistema consonàntic.
Quant al sistema vocàlic, s'hi troben els fonemes bàsics, com al castellà. Tanmateix, caldria afegir a cada fonema vocàlic l'allargament corresponent. Doncs, al costat d'aquests 5 fonemes, s'hi trobarien , , , i . En l'ortografia tahitiana aquest allargament s'indica amb el màcron (¯). La combinació d'un cop de glota (’) i una vocal llarga (com ā) no causa cap modificació, ans una successió de caràcters: ’āpī (nou). Cal tenir en compte que aquests allargaments vocàlics o cops de glota poden canviar a bastament el significat d'una paraula: ava ("pas entre esculls"), ’ava (beguda forta); piti ("dos"), pītī (espècie d'arbre).
En tahitià es pot trobar les següents composicions de síl·labes: vocal, vocal-vocal, o consonant-vocal.
Com a excepció gràfica dins el tahitià, s'usa la dièresi (¨, toro ’a’ï) en el determinant ïa.
L'equivalència entre la grafia i el fonema quedaria de la manera que segueix:
GrafiaFonemaaāeēfhiīmnoōprtuūvPronúncia escolteu
Contactes i transformacions vocàlics