miniatura|Estat de l'ampliació
Les Comunitats Europees, fundades els anys 50 del , comptaven originàriament amb sis Estats fundadors. La Unió Europea (UE) és el resultat de la l'ampliació de continguts dels antics tractats constitutius de les Comunitats Europees i de les successives ampliacions o integracions amb l'adhesió de nous Estats membres. Per això, ha crescut fins als 27 membres, i diversos estats més han sol·licitat la seva adhesió o s'espera que ho facin els propers anys.
Per a la incorporació d'un Estat europeu a la Unió Europea, aquell ha de complir unes condicions econòmiques i polítiques conegudes com els criteris de Copenhaguen, per haver-se pres el corresponent acord en ell Consell Europeu de 1993 celebrat [a | en] la capital danesa.
Ara bé, la bandera de la Unió Europea —cercle de dotze estrelles grogues sobre fons blau—va ser adoptada per l'aleshores Comunitat Econòmica Europea el 1985, i el seu nombre d'estrelles ha estat i serà invariablement dotze, és a dir, no té relació amb el nombre d'estats de la Unió.
Història de l'ampliació de la Unió Europea La Unió Europea, i anteriorment la Comunitat Europea, ha anat creixent al llarg del temps. Al llarg de la història la Unió ha viscut sis processos d'ampliació, set si es compta la reunificació alemanya, els quals es poden observar a la següent taula: Sigla * Detalls Mapa CEE-6(1957-1972) El 1958, els sis estats fundadors de Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (Bèlgica, República Federal Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos), van constituir la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica. El 1962 es va retirar Algèria la qual era fins llavors part de l'Imperi colonial francès.80px|CEE-6 CE-9(1973-1980) El 1973, es van incorporar Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca (inclosa Groenlàndia i excloses les illes Fèroe). 80px|CE-9 CE-10(1981-1985) El 1981, es va incorporar Grècia. El 1985 es va retirar Groenlàndia com a conseqüència del referèndum de 1982.80px|CE-10 CE-12(1986-1994) El 1986, es van incorporar Espanya i Portugal. 80px|CE-12 UE-12(1990) Eln 1990, la unió de la República Federal Alemanya i la República Democràtica Alemanya (RDA) en una nova RFA unificada, constitueix una ampliació de la Unió sense que augmenti el nombre d'estats membres. Comença a usar-se formalment, a l'any 1993, el terme la Unió Europea. 80px|UE-12 UE-15(1995-2004) El 1995, es van incorporar Àustria, Finlàndia i Suècia. 80px|UE-15 UE-25(2004-2006) L'1 de maig de 2004, es van incorporar República Txeca, Xipre (solament la part grec- xipriota), Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta i Polònia. 80px|UE-25 UE-27(2007-2013) El 2007, es van incorporar Romania i Bulgària. 80px|UE-27 UE-28(2013 - actualitat) L'1 de juliol de 2013, es van incorporar Croàcia. L'1 de gener del 2014 es va ampliar també la UE, encara que sense ampliar el nombre d'estats membres, ja que Mayotte va passar a formar part de la Unió Europea com la novena regió ultraperifèrica, després del referèndum del 2009. 80px|UE-28 miniatura|1000px|Ampliació, 1957 a 2007
El 1989 es va crear el programa Phare, per recolzar financerament els països candidats a l'adhesió a la Unió d'Europa de l'Est; facilitant-los mitjans per modificar els seus sistemes econòmics perquè aquests siguin compatibles amb la resta dels països de la UE. Així, el programa Phare es va convertir en una eina per ajudar els països candidats a complir amb els criteris d'adhesió, els anomenats criteris de Copenhaguen.
Els criteris de Copenhaguen, aprovats pel Consell de Copenhaguen de 1993, estableixen quan un país candidat està llest per adherir-se a la Unió. Entre els principals criteris estan els següents: Ésser un estat Europeu. Tenir institucions estables que garanteixin la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el respecte de les minories. L'existència d'una economia de mercat viable i la capacitat per fer front a la competència i les forces del mercat dintre de la Unió. La capacitat per recolzar les obligacions d'adhesió, inclosa l'adhesió a la unió política, econòmica i monetària.
El desembre del 1995, en el Consell Europeu de Madrid es van tornar a formular els criteris d'accés, ja que es va introduir l'exigència que els nous membres han d'adaptar les seves estructures administratives i jurídiques a la legislació europea per garantir que poden ser efectivament adoptades a la legislació nacional.
A efectes de facilitar el funcionament de les institucions de la UE amb un nombre d'estats més elevats del previst inicialment, el Tractat de Niça (2003) va realitzar els ajusts necessaris a les normes comunitàries, especialment en termes de nombre de representants dels Estats membres dintre de les institucions, el funcionament intern de les mateixes institucions i les majories qualificades necessàries per complir les decisions sobre les matèries delegades pels Estats membres de la Unió Europea.
Amb la paralització soferta pel blocatge del procés de ratificació de la Constitució Europea i del Tractat de Lisboa, el procés d'adhesió de nous països va quedar blocat. Però des que va entrar en vigor el Tractat de Lisboa, l'1 de desembre de l'any 2009, es va desblocar el procés d'adhesió dels candidats a ésser nous membres, alhora que s'estan revisant els criteris d'adhesió.
Candidats a l'adhesió Candidats oficials Els cinc països actualment candidats oficials a formar part de la UE són Turquia (des de 2004), Macedònia del Nord (des de 2005), Islàndia, i Montenegro (des de 2010), i Sèrbia (des de 2012). Un informe de la Comissió Europea d'octubre de 2009 va valorar positivament a Croàcia i la llavors coneguda com a Antiga República Iugoalava de Macedònia per a una futura ampliació, però va instar a endarrerir el procés amb Turquia.
miniatura|Pont del Bòsfor (Istanbul). El 6 d'octubre de 2004, la Comissió Europea va donar el vistiplau a Turquia i va recomanar el Consell de la Unió Europea iniciar negociacions per a l'ingrés de Turquia a la UE. El 29 d'octubre del mateix any, els membres del consell de la UE, van signar a Roma el Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa, el projecte de la qual havia estat aprovat el 18 de juny anterior. El president de Turquia Recep Tayyip Erdoğan va signar en representació del seu país. El 3 d'octubre de 2005 es van iniciar formalment les negociacions encara que com ocorria anteriorment amb l'actual Macedònia del Nord, Turquia ha de resoldre conflictes territorials amb Grècia i admetre la seva culpabilitat en el Genocidi Armeni. Un altre problema prové del conflicte diplomàtic turc-xipriota, que s'espera que es resolgui en el moment en què les dues comunitats que viuen a l'illa de Xipre, grega al sud (República de Xipre) i turca al nord (República Turca del Nord de Xipre), arribin a un acord que possibiliti la seva fusió en una federació.
Després d'una aturada a les negociacions a causa de problemes interns del país, Turquia continua realitzant importants reformes que possibilitin la seva entrada definitiva a la UE com més aviat millor. Així mateix, s'han evidenciat canvis significatius en la seva constitució que afavoreixen la llibertat d'impremta, religiosa i respecte a les minories.
El gener de 2009, el primer ministre turc va demanar a la unió que alleugerís les negociacions i que obrís nous capítols, com l'energètic, bàsic per a l'estratègia europea d'aconseguir gas del Caspi. Es referia al Projecte Nabucco, gasoducte que transcorrerà per Turquia i traslladarà el gas àzeri cap a Europa.
miniatura|Pont de pedra (Skopie), Macedònia del Nord Macedònia del Nord va obtenir al desembre de 2005 l'estatus de candidat oficial després d'haver-ho} sol·licitat formalment el gener de 2004, tot i que les negociacions no han començat encara. Aquest país havia de resoldre les seves amb Grècia abans que es pogués arribar a una decisió sobre el seu ingrés a la UE.
Els últims anys es van intentar una sèrie de negociacions per a la resolució de la disputa, inclosa la cimera de l'OTAN de 2008 a Bucarest. Tanmateix, aquests intents de resoldre el conflicte van fracassat i van impedir l'ingrés del país a l'OTAN, i la congelació de les negociacions per a l'adhesió d'aquest país a la UE a causa d'objeccions per part de Grècia. No obstant això, el 2018, diplomàtics de Grècia i l'Antiga República Iugoslava de Macedònia van signar l'Acord del Prespa, pel qual el país exiugoslau passaria a anomenar-se Macedònia del Nord des de 2019, fet que va posar fi a la disputa sobre el nom de Macedònia.
L'operació «Concòrdia» a Macedònia (avui, Macedònia del Nord) desenvolupada el 2003 va ser la primera operació militar realitzada per la UE. Després del final d'aquesta operació, les autoritats macedònies van sol·licitar a la UE la posada en marxa d'una operació policíaca denominada «Pròxima», que té per ordre assegurar una missió de consell a favor del desenvolupament de serveis de policia professionals a Macedònia del Nord, sota les normes europees.
miniatura|Reikiavik, Islàndia. El govern d'Islàndia va sol·licitar al seu congrés nacional del mes de maig de 2009, el consentiment per poder iniciar converses per a la seva possible adhesió amb la Unió Europea. A propòsit d'aquesta sol·licitud, el dia 16 de juliol de 2009, el parlament d'Islàndia va admetre presentar formalment a la Unió Europea, la seva sol·licitud d'adhesió. La votació al parlament va ser de 33 vots a favor, enfront de 28 vots en contra. Així, el govern islandès va formalitzar el 23 de juliol del 2009 la seva sol·licitud d'iniciar els tràmits per integrar-se en la UE, a Estocolm.
El 24 de febrer de 2010, la Comissió Europea va recomanar iniciar les negociacions amb Islàndia per a la seva adhesió a la Unió Europea, per considerar que comparteix els valors comuns del bloc com a democràcia, estat de dret i respecte als drets humans. Pel que el Consell Europeu, celebrat a Brussel·les el 17 de juny de 2010, va acordar l'obertura de les negociacions amb Islàndia per a la seva adhesió a la Unió Europea.
Així, tant el govern islandès com la Comissió Europea estan especulant cap a l'any 2013 com a data de la possible adhesió d'Islàndia a la UE, al mateix temps que Croàcia (que entrarà l'1 de juliol de 2013). Així la Unió Europea passaria a estar formada per 29 països, mentre que seguirien a l'espera Turquia, Montenegro i Macedònia del Nord.
Abans de la crisi financera de l'any 2008, la possibilitat d'incorporar-se a la UE era àmpliament rebutjada a causa de la por de perdre el seu alt nivell de vida i recursos pesquers. Islàndia ha estat un dels països més perjudicats per la crisi econòmica i financera mundial, fet que ha portat els ciutadans de l'illa a replantejar-se el fet d'adherir-se al projecte europeu. La seguretat que oferiria pertànyer a un mercat tan ampli i sobretot, l'ús de la moneda comuna, l'euro, ha provocat que, segons les últimes enquestes, la majoria d'islandesos estarien actualment a favor d'una possible entrada a la Unió Europea. Pertany a l'Associació Europea de Lliure Comerç, la qual haurà d'abandonar si s'adhereix a la UE, i a l'Espai Econòmic Europeu, i, per tant, manté estretes relacions econòmiques amb la UE.
miniatura|Kotor, Montenegro.