miniatura|Samizdat i negatius fotogràfics de literatura no oficial a la Unió Soviètica. Samizdat (, , samvídav) va ser la còpia i distribució clandestina de literatura prohibida pel règim soviètic i, per extensió, també pels governs comunistes d'Europa Oriental (Bloc de l'Est) durant l'anomenada Guerra Freda. D'aquesta manera, moltes vegades els dissidents van poder esquivar la forta censura política.
Les còpies es feien en un nombre reduït cada cop i s'esperava que els que les rebien en feren unes còpies més. Això solia fer-se mitjançant el mecanografiat amb paper carbó o l'escriptura a màquina dels textos en qüestió o, si no, mitjançant la simple còpia manuscrita. Aquesta pràctica d'eludir la censura oficial era perillosa car imposaven fortes sancions a les persones capturades en possessió de còpies de material prohibit.
El conegut dissident soviètic Vladímir Bukovski el definia de la següent manera: «Jo mateix ho creo, ho edito, ho censuro, ho publico, ho distribueixo, i resulto empresonat per això.»Vladímir Bukovski o Bukovsky, en la seva novel·la autobiogràfica "И возвращается ветер ..." ( I vozvrashchaetsya Veter ..., "I el vent torna ..."), Хроника ( Jrónika, "Crònica"), Nova York, 1978, pàgina 126) També disponible en línia a Internet al lloc web www.vehi.net
Tècniques Essencialment, les còpies de text samizdat, com la novel·la El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov o l'escrit de Václav Havel El poder dels sense poder, es passaven de mà en mà entre amics i coneguts.
Les tècniques utilitzades per a la reproducció de literatura prohibida variaven, des de realitzar diverses còpies mitjançant paper carbó (ja sigui a partir d'originals manuscrits o mecanografiats) a, en comptats casos, imprimir relativament grans quantitats de llibres en impremtes clandestines semiprofessionals (aquest últim cas es va donar en uns pocs països del bloc, com Hongria o l'antiga Txecoslovàquia).
Abans de la implementació de la política de la glàsnost (transparència informativa) per Mikhaïl Gorbatxov a 1986, la pràctica era perillosa, perquè les impremtes, copiadores i fins i tot les màquines d'escriure eren sota control directe dels «Primers Departaments» (que eren llocs d'avançada del KGB en cadascuna de les institucions soviètiques): s'hi emmagatzemaven còpies de referència, amb el propòsit de poder identificar l'oígen de la còpia.
Etimologia i termes relacionats La paraula samizdat prové de l'arrel sam (en rus: сам, «per si / un mateix») i izdat (en rus: изда́т, apòcope de изда́тельство (izdàtelstvo), «editorial»), que significa per tant «auto-editorial». El terme va ser encunyat com un joc de paraules creat pel poeta rus Nikolai Glazkov en la dècada de 1940, que mecanografiava còpies dels seus poemes indicant en la seva primera pàgina самсебяизда́т (samsebiaizdat, «auto-editorial»),samizdat, article de Pàvel Shekhtman a l'enciclopèdia Krugosvet en una analogia amb els típics noms de les editorials (òbviament estatals) de la Unió Soviètica, com Детизда́т, Detizdat (Editorial de literatura infantil), o especialment Политиздат (Politizdat), nom complet: Госуда́рственное изда́тельство полити́ческой литерату́ры, Gosudàrstvennoie izdàtelstvo politítxeskoi literaturi (és a dir, «Editorial Estatal de Literatura Política»).
A més, van existir dos termes relacionats al fenomen samizdat, encara que menys coneguts que aquest: Magnitizdat es referia al contraban d'enregistraments de so (magnit, referint-se a la cinta magnètica), sovint de poemes, conferències o música underground. Tamizdat es refereix a la literatura publicada a l'estranger (там, tam, que significa «allà»), sovint a partir del tràfic il·legal de manuscrits.
En la història de la premsa polonesa subterrània, el terme usual en els últims anys del comunisme (1945 - 1989) era drugi obieg o «segona circulació» (de publicacions); en aquest cas, «primera» es referia a les publicacions legals (i eventualment «retallades» a causa de la censura estatal). Per la seva banda, el terme polonès bibuła («paper assecant») és més antic, ja data dels temps tsaristes.
Història La literatura autopublicada i autodistribuïda té una llarga història, però el fenomen samizdat original és únic i exclusiu del període posterior a Stalin, l'URSS i altres països amb similars sistemes socioeconòmics. Sota la censura d'un Estat policia, aquestes societats van fer ús d'una autèntica literatura subterrània, no només per realitzar anàlisis introspectives, sinó també com a vehicle per practicar o canalitzar una peculiar «variant limitada» de la lliure expressió, en manifestar idees que eren pràcticament impossibles d'expressar públicament.Ludmila Alekséyeva, "El naixement del samizdat", Vílnius (Lituània), 1992
Al principi del desglaç llançat per Nikita Khrusxov a l'URSS a mitjan dècada del 1950, la poesia es va fer molt popular i els escrits d'una àmplia gamma de poetes (coneguts, joves desconeguts, i també prohibits i reprimits) van circular entre la intel·lectualitat (intelligentsia) soviètica de l'època.
El 29 de juny de 1958, es va inaugurar un monument dedicat a Vladímir Maiakovski al centre de Moscou. La cerimònia oficial va concloure amb lectures de poesies improvisades en públic. A la intel·lectualitat moscovita li va agradar l'atmosfera de relativa llibertat d'expressió derivada del «desglaç» afavorit per Khrusxov, i aquestes lectures a l'aire lliure aviat es tornarien regulars i serien conegudes com a «Maiak» (en rus: Маяк, «far»), amb els estudiants entre la majoria dels participants. Tanmateix, això no duraria molt, ja que les autoritats soviètiques aviat van començar a reprimir les reunions, i ordenaren la seva dissolució forçada.
L'estiu boreal de 1961, diversos assistents habituals d'aquestes reunions (entre ells el poeta Eduard Kuznetsov) van ser arrestats, sota el càrrec d'«agitació i propaganda antisoviètica» (delicte d'extrema gravetat segons l'article 70 del codi penal de la RSFSR).
L'editor i redactor de la revista samizdat moscovita «Синтаксис» (Síntaksis, «sintaxi»), Aleksandr Guínzburg va ser detingut el 1960, ja quan el període de «excessiva obertura i tolerància» derivat del desglaç de Nikita Khrusxov anava arribant a la seva fi i es reassumia la censura contra les idees qüestionadores del règim soviètic.
Alguns escrits considerats compromesos van ser originalment publicats per algunes editorials estatals del règim soviètic, com l'avui clàssica novel·la Un dia d'Ivan Deníssovitx, escrita per Aleksandr Soljenitsin (que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1970). Aquesta obra, que narrava la dura vida dins dels camps siberians de treball forçat del sistema Gulag durant els anys 1950, va ser inicialment publicada —en forma de fascicles— en la revista literària Novi Mir, a partir de l'edició de novembre de 1962. No obstant això, en notar-se que l'obra de Soljenitsin contenia una dura crítica contra les presons del règim soviètic, la novel·la aviat va ser censurada i retirada de circulació, i finalment va trobar el seu únic camí de difusió a través del samizdat.
Tanmateix, no tot el que es publicava mitjançant el samizdat tenia contingut políticament incorrecte o de desafiament obert contra el règim comunista soviètic. També hi havia relats eròtics o còmics que no obstant tenien prou elements que els feien reprovables per al govern soviètic (sigui per afavorir la llibertat sexual o limitar-se a la simple diversió del lector sense missatge marxista apreciable).
El 1963, el poeta Joseph Brodsky (que va obtenir ni més ni menys que el Premi Nobel de Literatura el 1987) va ser acusat d'haver comès l'acte penal de «parasitisme social», i va ser condemnat a presó per escriure poemes sentimentals que qüestionaven cruament el realisme socialista. Si bé Brodsky es va alliberar de la presó per pressió d'intel·lectuals soviètics i estrangers, a partir de llavors va haver difondre les seves obres mitjançant samizdat.
A mitjan la dècada del 1960, un grup literari no oficial conegut per la sigla СМОГ (Самое Молодое Общество Гениев, transcrit com a Sàmoie Molodoie Óbsxestvo Guéniev, traduït com a «La més jove societat de genis») van emetre al samizdat el seu almanac Сфинксы (Sfinksi, «esfinxs»), a més de col·leccions de prosa i poesia. Alguns dels seus escrits van arribar a situar prop de l'avantguarda literària russa de les dècades de 1910 i 1920, durant el període revolucionari rus-soviètic. La difusió de Sfinksi al samizdat es va fer indispensable, ja que els cànons del realisme socialista imposats pel govern soviètic feien il·legal la publicació d'obres avantguardistes en l'URSS.
El judici de 1965 als escriptors Iuli Daniel i Andrei Siniavski (també acusats de violar l'article 70) i l'augment de la repressió va marcar la fi del desglaç i renovats temps durs per als samizdat. El judici va ser acuradament documentat en el Llibre Blanc d'Iuri Galanskov i Aleksandr Guínzburg. Tots dos escriptors serien després detinguts i condemnats amb prou feines de presó, en el que es va conèixer com «El Judici dels Quatre».
El contingut d'alguns llibres del samizdat es va tornar més cada vegada més polititzat (a causa de l'asfixiant atmosfera intel·lectual dels temps de Leonid Bréjnev), i exerciria un important paper en el moviment dissident a la Unió Soviètica.
Entre 1964 i 1970, l'historiador Roi Medvédev va publicar regularment una anàlisi que més tard apareixeria en Occident sota el títol Политический дневник (transcrit com a Politítxeski dnevnik, «Un diari polític»).
Un dels samizdats més coneguts i de més llarga durada va ser el butlletí informatiu Хроника текущих событий (Khrónika tekúsxikh sobiti, «Crònica de l'actualitat»)Disponible en rus a [http:// www.memo.ru www.memo.ru] dedicat a la defensa i promoció dels drets humans bàsics a l'URSS. Es van editar clandestinament 63 números d'aquest durant 15 anys (una mitjana d'uns quatre anuals), entre 1968 i 1983 (pràcticament coincidint amb l'estancament brejnevià), on es denunciaven tot tipus d'abusos i arbitrarietats de les autoritats comunistes, esdeveniments coneguts pel públic però la difusió oberta dels quals era un greu delicte. Els autors d'aquest, anònims, van encoratjar als lectors a utilitzar els mateixos «canals informals de distribució» per enviar les seves crítiques i comentaris, que serien respostos en les edicions posteriors. A més, se'ls convidava a enviar informació local de les seves respectives regions, amb denúncies que mai podrien aparèixer a la premsa sota censura del govern.
La Crònica era coneguda pel seu estil concís i sec, fins a l'extrem que les seves rúbriques regulars es titulaven «Arrestos, batudes, interrogatoris», «Repressió extrajudicial», «A les presons i campaments (Gulag)», «Notícies del samizdat», «La persecució de la religió», «Persecució dels tàrtars de Crimea», «Repressió a Ucraïna», entre d'altres, la qual cosa feia evident l'oposició dels seus autors a la repressió política exercida pel govern de l'URSS, amb les greus conseqüències que això generava per als que denunciessin aquests fets.
Els autors de la Crònica, però, al·legaven que d'acord amb la Constitució soviètica (reformada 1977) i semblant a l'estalinista de 1936), la seva publicació no era formalment il·legal en si mateixa, ja que la Constitució de l'URSS defensava la lliure expressió. Tanmateix, les lleis penals de l'URSS castigaven amb severes penes de presó al gulag els autors de tota publicació «antisoviètica», i declaraven com a tal a tot escrit que qüestionés al règim, expressés idees no comunistes, o denunciés la repressió política.