El parenostre (del llatí Pater Noster) és la pregària central del cristianisme, puix que, segons el Nou Testament, a diferència d'altres oracions, va ser directament ensenyada per Jesús; els Evangelis expliquen que quan els seus deixebles li van demanar com havien de pregar, Jesús els va ensenyar aquesta pregària. Es pot trobar a l'Evangeli segons Mateu () i, més breu, a l'Evangeli segons Lluc ().
Versió catalana més habitual Hi ha diverses traduccions del parenostre, la versió habitual és la següent, en llengua estàndard (a les Balears tradicionalment no s'hi empra l'article salat):
en català
Pare nostre, que esteu en el cel: Sigui santificat el vostre nom. Vingui a nosaltres el vostre Regne. Faci's la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui. I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Amén
en llatí
Pater noster, qui es in caelis, Sanctificetur nomen tuum. Adveniat regnum tuum. Fiat voluntas tua, Sicut in caelo et in terra. Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Et dimitte nobis debita nostra, Sicut et nos dimittimus debitoribus nostris. Et ne nos inducas in tentationem: Sed libera nos a malo.
Amen.
miniatura|El parenostre en català a l'església homònima de Jerusalem.
Versió rossellonesa Extreta del Compendi del Catecisme a l'ús de totes les iglésies de l'Imperi Francès, traduït en català, en favor del poble per ordre de l'il·lustríssim Senyor Bisbe de Carcassona, impressor Joan Alzine, Perpinyà, 1807.Títol original: COMPENDI del catecisme al us de las iglesias de l'Imperi Francés, traduït en català, en favor del poble, per ordre del Illim. Sr. Bisbe de Carcassona, Perpinyà, en casa Joan Alzine impressor del Illim. Sr. Bisbe. 1807.
Pare nostre qui estau en lo cel, sia santificat lo vostre sant nom ; vinga en nosaltres lo vostre sant regne ; faça-se la vostra voluntat així en la terra com se fa en lo cel ; lo nostre pa de cada dia donau-nos, senyor, en lo dia d'avui, i perdonau-nos les nostres culpes, així com nosaltres perdonam a nostres deutors i no permetau que nosaltres caigam en la temptació ; ans deslliurau-nos de qualsevol mal. Amén.
Versió rossellonesa 2 Extreta de Mémoires de Nohèdes - Légendes et tradition orale, 1995, de Didier Payré, recollida de Teresa Roig nada el 1900.
Pare nostre qui esteu en lo cel, sigui santificat el vostre sant Nom; vingui en nosaltres el vostre sant regne; faci's senyor la vostra voluntat, així a la terra com se fa en lo cel; El nostre pa de cada dia, doneu-nos senyor, com al dia d'avui; Perdoneu les nostres culpes, així que (sic) perdonem als nostres deutors; No permeteu, Jesús, que caiguem en la temptació. Àngels de cel i de l'atzur, aquí que poguem sàller a la fi dels nostres dies, vius o morts
o
Àngels del cel, Sant Pere, Sant Pau, Sant Josep, feu la pregària per a tothom, que tothom vagi en bona salut.
Versió algueresa 1790.
Pare Nostro, que sés en lo Cel sia santificat lo teu nom. Vengui a nosaltros lo tou regne. Sia feta la tua voluntat, com en lo Cel així en la Terra. Dona-nos avui lo pa nostro de cada dia, i perdona-nos los nostros pecats, així com nosaltros perdonem a los nostros enemics. No nos deixis caure en temptació, ma llibera-nos de cada mal. Així sigui.
Versió mallorquina
Pare nostro que estau en el cel, sia santificat el vostro nom. Vengui a nosaltres el vostro regne. Es faci la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel. El nostro pa de cada dia, donau-nos senyor el dia d'avui I perdonau les nostres culpes així com nosaltres perdonam els nostros deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans alliberau-nos de qualsevol mal Amèn.
Versió valenciana Versió actual proposada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). La versió antiga medieval podria semblar-se prou a la rossellonesa, tenint en compte que aquestes oracions van ser durant molt de temps transmeses en llatí.
Pare nostre, que esteu en el cel: Siga santificat el vostre nom. Vinga a nosaltres el vostre regne. Faça’s la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia de hui. I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.
Anàlisi i interpretació La pregària consta d'una invocació i set peticions. Algunes tradicions litúrgiques hi afegiren la doxologia perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria, no inclosa al text canònic, per tancar circularment el discurs.
La invocació comença al·ludint al fet que Déu és pare, tant de Jesús (per la doctrina de la Santíssima Trinitat) com, per extensió, de tota la humanitat. S'allunya així del déu jueu, creador i sovint cruel segons els cristians, o de les divinitats indiferents d'altres religions. Està al cel, entès com el Paradís i no el firmament. Allà hi aniran a parar les ànimes després de la mort si han obrat correctament.
La primera petició és que sigui santificat el nom de Déu, seguint el model del Kaddish jueu, on els noms tenien una importància fonamental (per això no s'esmenta directament el nom, massa sagrat, en línia amb el manament de «no utilitzaràs el nom en va»). Sembla també al·ludir a la vocació universalista catòlica, en el desig que tots els homes es converteixin i santifiquin el nom de Déu.
Després es demana que el regne de Déu estigui a la terra, en el sentit que regni la felicitat eterna també a la vida terrenal (posseir Déu al cel). Igualment regnaran a la Terra els valors celestials (aquells que permeten a l'ànima salvar-se), com ara l'amor el proïsme o la pau.
A continuació l'home se sotmet a la voluntat divina, igual que Jesús va obeir les ordres del seu pare, fins a morir en la creu, igualment el cristià ha d'obeir la doctrina divina en la seva quotidiana.
La quarta petició és més material, demana el pa, que simbolitza tot l'aliment i per extensió totes les coses necessàries per viure. El pa també recorda el manà del desert (que Déu donava cada dia als hebreus que havien fugit d'Egipte amb Moisès) i el pa de l'Eucaristia, autèntic pa de vida segons les paraules de Jesús (qui va declarar que qui en mengés, mai més no tindria gana).
Seguidament el cristià demana perdó pels pecats o ofenses que hagi pogut cometre. El text original podria traduir-se com a «deutes», fet que ha portat algunes congregacions a condemnar el préstec i la usura com a pecats inherents (ningú no pot deure a ningú tret de Déu, qui dona la vida, i aquest perdona el deute). El perdó diví va acompanyat d'un perdó universal, recollint la vella màxima cristiana d'estimar els altres i no voler-los cap mal que no es vulgui per a un mateix (a diferència de la llei de talió jueva). Fa referència, per tant, al Manament nou expressament donat per Jesús al darrer sopar abans de morir.
Lligat amb l'anterior punt, es demana evitar la temptació. La darrera petició és genèrica, es tracta de conjurar qualsevol mal (de vegades traduït com a Mal, el dimoni). S'observa per tant una gradació en les darreres peticions a la divinitat: que perdoni els possibles pecats comesos, que no permeti cometre'n de nous amb la temptació i que alliberi l'ésser humà de qualsevol mal, sigui pecat o no. Aquesta gradació és un recurs retòric típic dels poemes antics, on s'augmenta la força de la imatge progressivament.
Alguns cristians prenen l'esquema bàsic per a una altra pregària més personal, l'Àgape, que en recull els moments essencials, però no es basa en una fórmula fixa sinó en l'expressió lliure del creient.
Antecedents del parenostre El parenostre sorgeix principalment dins el context de les tradicions litúrgiques del judaisme en què estava immers Jesús de Natzaret i en què va desenvolupar-se al començament el cristianisme.
George Novack associa generalment tant aquestes tradicions com les de les grans religions als rituals de l'home primitiu:
Des d'aquest punt de vista, els homes primitius començaren a endevinar els aspectes que no comprenien del món i la natura i van començar a tenir déus de la pluja, del vent, de l'amor... El contacte amb aquestes forces de la natura divinitzades començà a perfeccionar-se i va donar lloc a les religions. Per a Novack, el judaisme va implicar un avenç en aquella època, en un context on la majoria de les cultures antigues eren politeistes, en resumir tots els déus en un de sol i desenvolupant una litúrgia on l'oració era la forma més efectiva d'apropament a Déu.
Tradicions litúrgiques a l'edat antiga L'oració a les antigues Roma i Grècia miniatura|esquerra|L'estàtua de Zeus creada per l'escultor Fídies cap al 435 aC, segons un gravat de Maarten van Heemskerck, . Ja als temps antics varen sorgir tot de religions organitzades i va haver-hi temples i sacerdots que retien culte a forces de la natura, que la majoria de les vegades ja tenien la figura de déus antropomorfes. Les religions primitives generalment mancaven del concepte d'un Déu universal (un Déu per a tots els homes), més aviat s'adoraven déus locals, que creien que afavoririen només un poble en concret. De forma anàloga, es consideraven vertaders els déus d'altres pobles. Per exemple, un egipci podia considerar que Atena ajudava els grecs, per tant, ell havia de demanar ajuda al seu déu Horus.
Cada poble tenia la seva pròpia forma de comunicació amb els déus. Una forma d'establir contacte era mitjançant paraules ritualitzades, com si els déus fossin persones que escoltessin i responguessin, és a dir: orar. En el cas de la religió grecoromana, hi havia un gran contrast entre l'oració dirigida a les grans divinitats i la que es feia amb els déus familiars. En el cas de les grans divinitats (Júpiter, Neptú, Zeus, Atena...) l'oració era molt recarregada, amb ritus molt elaborats i complexos plens de paraules i frases lingüísticament fixades i de caràcter cerimoniós. Els déus eren considerats ents llunyans i no calia doncs esforçar-se a establir-hi un diàleg, ja que eren tan grans i poderosos que segurament no escoltarien. Més aviat calia evitar llur ira. D'altra banda, els déus domèstics, els de la família, els propis avantpassats, eren orats d'una manera molt diferent: se'ls demanava consell i protecció d'una manera íntima, en aquest cas hi havia un contacte més proper i una conversa de debò, ja que sentien amor per aquests petits déus.
L'oració al judaisme miniatura|125px|Jueu iemenita fent servir la quipà i el talit mentre ora. El judaisme reprèn el context religiós de l'època antiga: l'existència d'un sol Déu (el monoteisme). De forma semblant a la resta de pobles, la creença jueva sostenia que la seva deïtat els afavoria només a ells, ço és, seguia essent un Déu d'un sol poble. La diferència fonamental requeia en què per als jueus totes les altres deïtats eren falses, només llur Déu existia realment (exclusivisme). Segons el judaisme, Ell va crear tots els homes, però va triar Israel per ser el Seu poble.
Israel es comunica amb Déu mitjançant els seus profetes, essent-ne el més gran Moisès. Així doncs, Déu hauria parlat directament amb ell en diverses ocasions. Es podria dir que no va haver-hi ningú amb qui tingués una relació més perfecta, però alhora més humil, que amb Moisès. Segons les narracions bíbliques, aquest fill d'Israel fou l'únic a comunicar-se amb Déu directament (els altres que ho feren, ho van aconseguir a través de la mediació d'àngels). Entenent l'oració com el diàleg amb Déu, Moisès va tenir l'oració més sorprenent i ideal.