miniatura|Representació de Ptah, deïtat creadora egípcia. A la religió i la mitologia, la deïtat creadora és una deïtat que efectua la creació de l'Univers i del món a partir de combinar diversos elements preexistents o fent-los sorgir del no-res. Tant les religions politeistes com les monoteistes presenten exemples d'aquesta figura. En el cas del politeisme, el déu creador pot ser una entitat independent (sovint més abstracta que la resta o pertanyent a una generació anterior de déus) o bé compartir atributs amb el déu del cel o el déu suprem del panteó. Dins del monoteisme, sol atribuir-se el poder creador a la divinitat venerada, que és alhora origen de la vida i justificació de la moral. Com que els monoteistes només adoren un sol déu, atribueixen a aquest tots els poders sobrenaturals possibles (de fet l'omnipotència és un tret propi de Déu en la concepció occidental), incloent-hi la creació.(2004) Sacred Books of the Hindus Volume 22 Part 2: Pt. 2, p. 67, R.B. Vidyarnava, Rai Bahadur Srisa Chandra Vidyarnava Un cop creat el món, aquesta deïtat pot relacionar-s'hi o no de manera activa. L'alternativa religiosa a la deïtat creadora és un món etern o cíclic que es genera i es destrueix sense intervenció divina o de cap altra entitat.
Alguns exemples de déu creador són Ptah (divinitat egípcia), El (déu principal de la mitologia cananea), Déu Pare (primera de les tres persones que conformen la Santíssima Trinitat cristiana) o Viracocha (primera divinitat dels antics peruans).
Monoteisme Atenisme Iniciat pel faraó Akhenaton i la reina Nefertiti al voltant de l'any 1330 aC., durant el període del Nou Regne de la història de l'antic Egipte. Van construir una capital completament nova (Akhetaten) per a ells mateixos i adoradors del seu únic déu creador en un desert. El seu pare solia adorar Aton juntament amb altres déus de la seva religió politeista. Aton, durant molt de temps abans de l'època del seu pare, va ser venerat com un déu entre els molts déus i deesses d'Egipte. L'atonisme va ser derogat pel faraó Tutankamon, tal com es relata a l'artefacte, l'Estela de la Restauració.Bennett, J. (1939). "The Restoration Inscription of Tut'ankhamūn". The Journal of Egyptian Archaeology, 25(1), 8–15. Malgrat els diferents punts de vista, diversos estudiosos consideren l'atonisme com una de les fronteres del monoteisme en la història de la humanitat.
Religions abrahàmiques Judaisme La narrativa de la creació del Gènesi és el mite de la creació tant del judaisme com del cristianisme. La narració està formada per dues històries, aproximadament equivalents als dos primers capítols del Llibre del Gènesi. En la primera, Elohim (la paraula genèrica hebrea per a Déu) crea el cel i la Terra, els animals i la humanitat en sis dies, després descansa, beneeix i santifica el setè (és a dir, el Sàbat bíblic). En la segona història, Déu, ara anomenat amb el nom personal Jahvè, crea Adam, el primer home, de pols i el col·loca al Jardí de l'Edèn, on se li dóna el domini sobre els animals. Eva, la primera dona, és creada a partir d'Adam i com a la seva companya.
Exposa temes paral·lels als de la mitologia mesopotàmica, emfatitzant la creença del poble israelita en un únic Déu. El primer esborrany important i complet del Pentateuc (la sèrie de cinc llibres que comença amb el Gènesi i acaba amb el Deuteronomi) va ser compost a finals del segle VII o al segle VI aC (la font jahvista) i posteriorment va ser ampliat per altres autors (la font sacerdotal) en una obra molt similar al Gènesi tal com es coneix avui dia.
Les dues fonts es poden identificar en la narrativa de la creació: sacerdotal i jahvística. La narrativa combinada és una crítica de la teologia mesopotàmica de la creació: el Gènesi afirma el monoteisme i nega el politeisme. Robert Alter va descriure la narrativa combinada com a «convincent pel seu caràcter arquetípic, la seva adaptació del mite a finalitats monoteistes».
Cristianisme miniatura|Déu beneint el setè dia, aquarel·la de 1805 de William Blake La narrativa de la creació abrahàmica està formada per dues històries, aproximadament equivalents als dos primers capítols del Llibre del Gènesi.
El primer relat (1:1 a 2:3) empra una estructura repetitiva de fiat i compliment diví, després l'afirmació «I hi va haver vespre i hi va haver matí, el [nèsim] dia», per a cadascun dels sis dies de la creació.
En cadascun dels tres primers dies hi ha un acte de divisió: el primer dia divideix la foscor de la llum, el segon dia les aigües de dalt de les aigües de baix, i el tercer dia el mar de la terra. En cadascun dels tres dies següents aquestes divisions es poblen: el quart dia pobla la foscor i la llum amb el sol, la lluna i les estrelles; el cinquè dia pobla els mars i els cels amb peixos i aus; i finalment, les criatures terrestres i la humanitat poblen la terra.
La primera (la història sacerdotal) tractava del pla còsmic de la creació, mentre que la segona (la història jahvista) se centra en l'home com a cultivador del seu entorn i com a agent moral. El segon relat, en contrast amb l'esquema regimentat de set dies del Gènesi 1, utilitza un estil narratiu simple i fluid que procedeix des de la formació del primer home per part de Déu a través del Jardí de l'Edèn fins a la creació de la primera dona i la institució del matrimoni. En contrast amb el Déu omnipotent del Gènesi 1 que crea una humanitat semblant a un diví, el Déu del Gènesi 2 pot fracassar i també triomfar.
La humanitat que crea no és semblant a un diví, sinó que és castigada per actes que els portarien a fer-se divinitats (Gènesi 3:1-24) i l'ordre i el mètode de la creació en si mateix difereixen. «Junts, aquesta combinació de caràcter paral·lel i perfil contrastat apunten al diferent origen dels materials del Gènesi 1:1 i Gènesi 2:4, per molt elegant que s'hagin combinat ara».
Una primera barreja de la filosofia grega amb les narracions de la Bíblia hebrea va provenir de Filó d'Alexandria (m. 50 CE), escrivint en el context del judaisme hel·lenístic. Filó va equiparar la deïtat creadora hebrea Jahvé amb el motor immòbil d'Aristòtil (noma Causa) en un intent de demostrar que els jueus havien mantingut punts de vista monoteistes fins i tot abans que els grecs.
Una proposició teòrica similar va ser demostrada per Tomàs d'Aquino, que va vincular la filosofia aristotèlica amb la fe cristiana, seguida de l'afirmació que Déu és el Primer Ésser, el Primer Motor i és l'Acte Pur.
El deuterocanònic Segon llibre dels Macabeus té dos passatges rellevants. Al capítol 7, es centra en la mare d'un protomàrtir jueu que diu al seu fill: «Et prego, fill meu, mira el cel i la terra, i tot el que hi ha en ells: i considera que Déu els va fer del no-res, i també la humanitat»; al capítol 1, es refereix a una pregària solemne cantada per Jonatan, Nehemies i el sacerdot d'Israel, mentre feien sacrificis en honor de Déu: «Oh Senyor, Senyor Déu, Creador de totes les coses, que ets temible i fort, i just, i misericordiós, i l'únic i clement rei».
El pròleg de l'Evangeli de Joan comença amb: «Al principi existia el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu. 2 Aquest era al principi amb Déu. 3 Totes les coses van ser fetes per ell, i sense ell no va ser fet res del que ha estat fet».
El cristianisme afirma la creació de Déu des dels seus inicis en el Credo dels Apòstols (Crec en Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, segle I dC), que és simètric al Credo de Nicea (segle IV dC).
Avui dia, els teòlegs debaten si la Bíblia mateixa ensenya si aquesta creació de Déu és una creació ex nihilo. Els intèrprets tradicionals argumenten, per motius gramaticals i sintàctics, que aquest és el significat del Gènesi 1:1, que es tradueix habitualment com: Al principi Déu va crear els cels i la terra. Tanmateix, altres intèrprets entenen la creació ex nihilo com un desenvolupament teològic del segle II. Segons aquest punt de vista, els pares de l'església es van oposar a les nocions que apareixen en els mites de la creació precristians i en el gnosticisme, és a dir, nocions de creació per un demiürg a partir d'un estat primordial de la matèria (conegut en estudis religiosos com a caos, pel terme grec utilitzat per Hesíode a la seva Teogonia). Els pensadors jueus van adoptar la idea, que va esdevenir important per al judaisme.
Islam Segons l'islam, la deïtat creadora, Déu, conegut com a Al·là, és el Creador, Sostenedor, Ordenador i Jutge totpoderós i omniscient de l'univers. La creació es veu com un acte d'elecció i misericòrdia divina, amb un gran propòsit: «I no vam crear el cel i la terra i el que hi ha entre ells en joc». Més aviat, el propòsit de la humanitat és ser posada a prova: «Qui ha creat la mort i la vida, per tal que us pugui posar a prova quin de vosaltres és el millor en l'obra. I Ell és el Totpoderós, el Perdonador»; aquells que superen la prova són recompensats amb el Paradís: «En veritat, per als Justos hi haurà una realització dels desitjos (del cor)».
Segons els ensenyaments islàmics, Déu existeix per sobre dels cels i de la creació mateixa. L'Alcorà esmenta: «Ell és qui va crear per a vosaltres tot el que hi ha a la terra. Després, Ell Istawa (es va elevar) cap al cel i els va fer set cels i Ell és l'Omniscient de tot». Al mateix temps, Déu no s'assembla a res de la creació: «No hi ha res com Ell, i Ell és l'Oient, el Veient». i ningú pot percebre Déu en la seva totalitat: «La visió no el percep, però Ell percep [tota] la visió; i Ell és el Subtil, el Coneixedor». Déu en l'islam no només és majestuós i sobirà, sinó també un Déu personal: «I de fet hem creat l'home, i sabem el que ell mateix li xiuxiueja. I estem més a prop d'ell que la seva vena jugular (pel Nostre Coneixement)». Al·là mana als creients que el recordin constantment («Oh, vosaltres que heu cregut, recordeu Al·là amb molt de record») i que el invoquin només a Ell («I qui invoqui a més d'Al·là una altra deïtat de la qual no tingui cap prova, només tindrà comptes amb el seu Senyor. Certament, els infidels no tindran èxit»).
L'islam ensenya que Déu, com es fa referència a l'Alcorà, és l'únic déu i el mateix Déu adorat pels membres d'altres religions abrahàmiques com el cristianisme i el judaisme.
Fe bahaí En la Fe bahà'í, Déu és l'ésser imperible i increat que és la font de tota existència. Se'l descriu com «un Déu personal, desconegut, inaccessible, la font de tota Revelació, etern, omniscient, omnipresent i totpoderós». Tot i que transcendent i inaccessible directament, la seva imatge es reflecteix en la seva creació. El propòsit de la creació és que el creat tingui la capacitat de conèixer i estimar el seu creador.
Mandeisme En el mandaïsme, Hayyi Rabbi (,) és el Déu suprem del qual emanen totes les coses. També se'l coneix com «Els Primers anys», ja que durant la creació del món material, Yushamin va emanar de Hayyi Rabbi com la «Segona Vida». «Els principis de la doctrina mandea: la creença de l'únic gran Déu, Hayyi Rabbi, a qui pertanyen totes les propietats absolutes; Ell va crear tots els mons, va formar l'ànima mitjançant el seu poder i la va col·locar per mitjà d'àngels al cos humà. Així va crear Adam i Eva, el primer home i la primera dona». Els mandeans reconeixen Déu com l'etern, el creador de tot, l'únic en la dominació que no té parella.
Sikhisme Una de les responsabilitats més grans en la fe del sikhisme és adorar Déu com a El Creador, anomenat , que és amorf, atemporal i cec, és a dir, Nirankar, Akal i Alakh Niranjan. La religió només s'inspira en la creença en Un Déu per a tots o Ik Onkar.
Monolatrisme