Iruña-Veleia és el nom d'un jaciment arqueològic situat al municipi d'Iruña OkaWeb de l'ajuntament d'Iruña Oka a uns 10 km a l'oest de la ciutat de Vitòria a Àlaba, País Basc, on s'excava el solar de l'antiga ciutat romana de Veleia.
El conjunt arqueològic d'Iruña-Veleia, popularment conegut d'ençà el segle passat com l'oppidum d'Iruña, alberga les restes d'època romana més significatius d'Àlaba i de tot el País Basc. A més del seu passat romà conserva importants proves de l'etapa preromana. Durant l'edat mitjana s'hi va instal·lar el priorat de Mare de Déu d'Iruña, de l'Orde de Sant Joan, dependent de l'Encomana de Burgos i Buradón.
Situació Iruña-Veleia ocupa una situació estratègica de control del passo sud de la Planada alabesa cap a Treviño-Vall de l'Ebre. Les restes arqueològiques abasten una superfície de més de 100 ha, delimitades per un meandre del riu Zadorra, al que s'accedeix pels ponts de Trespuentes i Víllodas. Dista poc més de 10 km a l'oest de Vitòria i pertany al municipi de Iruña Oka. Constitueix un enclavament destacat en l'itinerari de la calçada romana Ab Asturica Burdigalam (Astorga-Bordeus). Així, encara que fins ara no ha aparegut en el jaciment cap inscripció antiga en la qual s'esmenti el seu nom, la majoria dels investigadors accepten la identificació d'aquest jaciment amb la ciutat caristia de Veleia, esmentada en aquest itinerari i per altres fonts literàries antigues.
Breu història de les investigacions Les primeres referències al passat d'Iruña daten del segle XVI (manuscrit de Diego de Salvatierra). Els primers treballs de camp dels quals es té constància corresponen a la "Comisión de Monumentos de Álava" en el , amb Florenci Janer i Graells al seu capdavant.
Entorn de l'any 1900 l'erudit i prevere Jaime de Verástegui va realitzar investigacions al nord del recinte emmurallat posant al descobert restes d'una gran estructura que, popularment, va ser identificada com a castellum acquae (en realitat un antic edifici altimperial, posteriorment englobat en el traçat de la muralla tardoromana). Durant el període 1949-1954, Gratiniano Nieto Gallo va emprendre l'excavació de diversos sectors, exhumant restes d'edificis a l'interior del recinte emmurallat i netejant una part d'aquest per l'exterior. En 1974-75 Juan Carlos Elorza Guinea va dur a terme una campanya al costat de la porta principal de la muralla. El 1994 es van iniciar les investigacions d'Eliseo Gil Zubillaga.
Estudis en el jaciment de Veleia en l'actualitat Després que una comissió científica encarregada el gener de 2008 per la Diputació Foral d'Àlaba per a avaluar les troballes va fer públiques les seves conclusions: les "troballes excepcionals" eren gairebé amb seguretat falsos, la Diputació foral d'Àlaba va revocar immediatament el permís d'excavació a Lurmen, S.L. (l'empresa arqueològica concessionària de les excavacions, propietat d'Eliseo Gil Zubillaga), restant tancat des de llavors fins a l'estiu del 2010.
El 5 d'octubre de 2009, la diputada foral de Cultura, Lorena López de Lacalle, va anunciar la propera signatura d'un conveni que ofereixi un marc d'actuació per a l'elaboració del Pla Director del jaciment. La coordinació d'aquest treball ha recaigut en la UPV-EHU, encara que la diputada va remarcar que «hi haurà implicació i participació d'un ampli equip multidisciplinari d'investigadors», pel que ja tenen contactats una quinzena d'experts.
Altres intervencions Durant 2005-2007 s'ha dut a terme l'"Estudio histórico-arqueológico de Iruña-Veleia", promogut per l'Ajuntament d'Iruña Oka, finançat pel Departament de Cultura del Govern Basc i autoritzat per la Diputació Foral d'Àlaba. Comptava entre els seus objectius la delimitació espacial i cronològica del jaciment, per a l'establiment del seu règim de protecció específic. En aquest marc s'han dut a terme centenars de sondejos estratigràfics en l'exterior de les muralles, així com un programa de fotografia aèria que ha revelat extenses zones de la ciutat altimperial en bon estat de conservació.
El 2007 s'ha redactat també el "Pla director de rehabilitació de les muralles de Veleia", promogut per l'Ajuntament d'Iruña Oka, finançat pel Ministeri de Cultura i autoritzat per la Diputació Foral d'Àlaba. Aquest document de treball ofereix un diagnòstic sobre l'estat de la qüestió de les muralles, recollint també les seves diferents patologies i proposant criteris per a la seva conservació. Per a la redacció del Pla s'han dut a terme més d'una vintena de registres estratigràfics, per establir el traçat de la muralla allà on no es coneixia, les seves fases de construcció, utilització i amortització. Les seqüències recuperades presenten en alguns casos diversos metres de potència conservada. Totes aquestes activitats i treballs han quedat de moment en suspens, arran dels recents esdeveniments.
L'any 2012 troben fora del recinte emmurallat una via de 6 metres d'ample amb voreres decorticades i un gran edifici públic romà. S'estima que va haver-hi zona urbana amb assentaments extramurs fins almenys al .Hallan en Veleia los restos del priorato de la orden de Malta. La UPV y la Diputación alavesa retoman las visitas guiadas a la ciudad romana. El Correo. 14.06.12 : ROSA CANCHO | VITORIA.
Cronologia El jaciment arqueològic d'Iruña abasta més de 1500 anys d'història, des del primer mil·lenni a. de C. fins al d. de C., amb un epíleg medieval. Les troballes realitzades en l'entorn i a la mateixa àrea de la ciutat emmurallada indiquen que en el lloc on després s'alçaria Veleia ja va existir un gran poblat que, presumiblement, fou el referent (com a lloc central) de tot l'àmbit de la vall del Zadorra.Iruña antes de Veleia http://www.veleia.com/el_yacimiento.php?niv=1_1
Primer mil·lenni a.C (Edats de Bronze i Ferro) La primera ocupació de l'àrea d'Iruña s'ha datat en el Bronze Mitjà i el Bronze Final i manté la seva ocupació durant tot el primer mil·lenni abans de Crist.
Els habitatges trobats són rectangulars i circulars, s'assemblaven a les documentades en altres propers poblats, com el d'Atxa (Vitòria-Gasteiz) i evidencien la transició entre l'Edat del Bronze final i l'Edat del Ferro amb incorporacions d'elements dels models mediterranis a partir del Ferro II. S'assenten sobre pals clavats en forats realitzats en la roca base del terreny o mitjançant fonamentacions de sabata contínua realitzades amb calcària, amb parets de tova, tapial i brancatges i teulades vegetals i tenen un fons de cabanya.
Hi ha constància, basada en els aixovars recuperats, d'influències culturals diverses procedents del continent, l'altiplà i la Vall de l'Ebre. Durant la segona Edat del Ferro és quan es dona un important avanç amb el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro, el torn ràpid per a la terrisseria o el molí circular amb un desenvolupament de l'agricultura de cereals.
Entre les troballes d'aquest període cal destacar l'anomenada Estela del Jinete, una obra singular de la plàstica preromana peninsular i peça destacada del Museu d'Arqueologia d'Àlaba. Es tracta d'una làpida, datada entre els segles segon al primer abans de Crist, que representa un guerrer a cavall sobre una lluna creixent.
Segles I-V dC (Època Romana) A l'Àrea Sacra del Largo Argentina a Roma s'ha trobat una inscripció honorífica a August per part de la comunitat de Carietes i Vennenses (grups humans als quals pertanyerien els habitants d'Iruña-Veleia) és un dels primers indicis del contacte entre els habitants del poblat de Veleia amb els romans. Les troballes arqueològiques situen els primers canvis en època tiberiana que a poc a poc va sent més intensos, arribant a una important remodelació d'època flàvia que coincideix amb una consolidació del poblament altimperial de l'entorn.
En la primera meitat del .d. de C. –època júlia-clàudia– les cabanyes del poblat són substituïdes per les primeres cases fetes "a la romana". Les habitacions d'aquests habitatges urbans o domus envoltaven un pati central dotat de cisterna dopus caementicium o formigó romà.
El final d'aquest segle –època flàvia– constitueix per a la ciutat d'Iruña-Veleia el seu moment de major esplendor. Algunes de les domus es refan completament, reedificant-se amb més cura, com és el cas de la Domus de l'Impluviumo de Pompeia Valentina. Espais i edificis públics completaven aquest espai típicament urbà. A aquesta etapa correspondrien els paviments de mosaics i grans estructures recentment localitzats a la zona sud, al costat del riu. Al també es realitzen importants reformes en pavimentacions, amortitzacions de sanejaments i altres. Aquesta etapa és la de major esplendor de la ciutat que arriba a ocupar 80 ha. A aquesta època corresponen les cites de Plini el Vell i de Ptolemeu que la cita entre els oppida mediterranis dels Caristis.
A aquesta fase correspondria també la cita de Plini, qui ens informa de la seva inclusió en el conventus cluniensis, al que carietes i vennenses s'adscrivien amb cinc civitates (NatHist III, 26: *In Cluniensem conventum... Carietes et Vennenses V civitatibus vadunt, quarum sunt Velienses...). De la mateixa manera es recull per Ptolemeu (Geog. II, 6, 64), que cita "Velia" entre les ciutats interiors dels caristis.
Coneixem millor la ciutat de la fi de i intervinguts de l'IV dC –època tardoantiga–. La recessió econòmica del moment va fer que gradualment s'abandonessin edificis abans ocupats. És en aquests anys quan s'emprèn l'última gran obra pública en *Veleia, la construcció de la muralla que delimita una ciutat d'una mica més de 10 ha., que, igual que altres privilegiats nuclis urbans de la via entre Asturica Augusta (Astorga, Lleó) i Burdígala (Bordeus), es proveeix ara d'aquest tipus de defenses.
La Notitia Dignitatum, document que descriu el desplegament de les tropes romanes en el canvi del s.IV al V dC esmenta una unitat d'infanteria assentada a la ciutat (Pars Primera. In partibus Occidentis XLII, 32: Hispaniae […] Tribunus Cohortis Primae Gallicae, Veleia"); unitat el nom complet de la qual era Cohors I Gallica Equitata Civium Romanorum.
La irrupció dels bàrbars en la península a principis del d. de C. no va suposar un tall total en la història de Veleia. Les últimes dades arqueològiques sobre la ciutat corresponen a enterraments de finals del segle V dC ocupant espais d'habitació ja abandonats.
Segles V-XIV (Tardoantigüitat-Edat Mitjana) Durant el Veleia reduí considerablement la seva superfície urbana encara que mantenia una certa importància dins de la Hispània romana. Comptava amb més de 10 Ha d'extensió. En aquesta època es construeixen les muralles, aquesta seria l'última gran obra pública realitzada a la ciutat. Les domus perden el seu caràcter residencial i s'ocupen parcialment, dedicant algunes àrees de les mateixes a funcions subalternes. Els segles següents marquen el final de la ciutat, es troben enterraments en recintes habitacionals marcant el seu abandó.
El segle IV portaria una certa recuperació, alguns llocs ocupats per vells edificis públics són ocupats per cases particulars i tallers artesanals. No hi ha molta informació sobre el que va ocórrer a la ciutat romana entre el final de l'imperi i la baixa edat mitjana.
Se sap que a mitjans del hi era instal·lat un priorat de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, Rodes i Malta els edificis de la qual podien veure's fins al tal com manifesta Ricardo Becerro de Bengoa que ho descriu d'aquesta manera
A principis de l'any 2012 l'historiador Julio Núñez, director del jaciment romà en aquest moment, excava una àrea d'unes 3 hectàrees on es descobreix part de les instal·lacions monacals del priorat, que per la seva grandària va ser de gran importància. Es creu que aquestes instal·lacions van ser rellevants a causa que se situaven en la via romana Astorga-Bordeus (iter XXXIV) que va ser part principal del Camí de Sant Jaume.
Arquitectura La muralla de Veleia miniatura|Vista parcial de la muralla. Es pot veure el recobriment amb carreus del tram proper a la porta principal.