Lestiracosaure (Styracosaurus albertensis) és una espècie de dinosaure ceratop herbívor, l'única del gènere Styracosaurus que va viure al període Cretaci (Campanià), entre fa 76,5 i fa 75 milions d'anys. Tenia quatre o sis llargues banyes (epoccipitals modificats) que s'estenien des del collar, una petita banya a cada galta i una única banya que li sortia de sobre el nas. Aquesta banya nasal podria haver assolit una mida de 60 centímetres de longitud i 15 de diàmetre. La funció o funcions de les banyes i collars han estat debatudes durant molts anys.
L'estiracosaure era un dinosaure relativament gran que podia superar els 5,5 metres de longitud i arribava a pesar prop de tres tones, amb un cos voluminós. Feia 1,8 metres d'alçada. Les quatre potes de l'estiracosaure eren curtes i la cua també era força curta. El crani presentava un bec i molars de tall alineades en bateries dentals contínues, cosa que suggereix que aquest animal tallava les plantes a rodanxes. Com altres ceratops, l'estiracosaure podria haver estat un animal gregari, viatjant en grans grups, com ho suggereixen els llits d'ossos d'aquest animal.
Aquest gènere de dinosaure fou anomenat per Lawrence Lambe l'any 1913. L'estiracosaure és un membre dels centrosaurins. Altres espècies que havien estat assignades a aquest gènere han estat reassignades a altres.
Descripció Els individus adults d'estiracosaure mesuraven aproximadament 5,5 metres de longitud i pesaven unes 2,7 tones.Lambert, D. (1993). The Ultimate Dinosaur Book. Dorling Kindersley: Nova York, 152–167. El crani era robust, amb un musell allargat, una banya recta i alta sobre el nas, i un collar parietoescatós coronat amb almenys quatre pues llargues. Les pues més llargues del collar tenien una longitud comparable a la de la banya nasal, d'entre 50 i 55 centímetres de llargada. S'ha estimat que la banya de sobre el nas de l'espècimen holotip mesura 57 centímetres, però la banya només és parcialment completa. Basant-se en altres nuclis de banya nasal d'estiracosaure i centrosaure, aquesta banya podria haver arribat a un punt d'arrodoniment vers la meitat d'aquesta longitud.
miniatura|esquerra|Mida d'un estiracosaure en comparació amb la d'un humà. miniatura|esquerra|Il·lustració d'un estiracosaure A part de la llarga banya nasal i les quatre llargues pues del collar, l'ornamentació del crani era variable. Alguns individus presentaven petites projeccions amb forma de garfi i protuberàncies al marge posterior del collar, semblants a les del centrosaure però més petites. Altres tenien protuberàncies menys prominents. Alguns, com l'individu tipus, tenien un tercer parell de pues llargues al collar. Altres presentaven projeccions molt més petites. Es troben altres petites puntes als marges dels costats d'alguns espècimens. En els subadults hi ha presents banyes modestes a la part frontal del crani amb forma de piràmide, però en els adults són substituïdes per forats. Com la majoria de ceratòpsids, l'estiracosaure presentava unes grans fosses (obertures) al collar. La part frontal de la boca presentava un bec desdentat.
El cos voluminós de l'estiracosaure s'assemblava al dels rinoceronts. Tenia unes espatlles poderoses que podrien haver estat útils en combats intraespecífics. L'estiracosaure presentava una cua relativament curta. Cada dit tenia un unglot similar a una peülla que estava enfundat per un material corni.
S'han proposat diverses posicions de les cames per l'estiracosaure i els ceratòpsids en general, incloent-hi les potes davanteres situades per sota el cos, o, alternativament, recolzades en una posició aixafada. El treball més recent ha proposat una posició intermèdia, amb els colzes lleugerament inclinats. Els paleontòlegs Gregory Paul i Per Christiansen, del Museu Zoològic de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), van proposar que els grans ceratops com l'estiracosaure eren capaços de córrer tan ràpid com un elefant, basant-se en pistes de petjades que possiblement va deixar un ceratop i que no presenta indicis d'una posició de les extremitats anteriors esteses.
Classificació L'estiracosaure és un membre dels centrosaurins, una subfamília de grans dinosaures banyuts que visqueren a Nord-amèrica i que es caracteritzaven per les seves «banyes nasals prominents, banyes frontals secundàries, un os escatós curt en un collar curt, una cara alta i profunda en comparació amb els ceratopsins i una projecció a la part posterior de la fossa nasal». Aquest clade inclou altres membres com el centrosaure (del qual el grup pren el nom), el paquirinosaure, l'avaceratop, l'einiosaure, albertaceratop, l'aquelousaure, el braquiceratop,Dodson, P., Forster, C. A, i Sampson, S. D. (2004) Ceratopsidae. A: Weishampel, D. B., Dodson, P. i Osmólska, H. (editors), The Dinosauria (2a edició). University of California Press:Berkeley, pàg. 494–513. i Monoclonius, tot i que aquests dos últims són dubtosos. A causa de la variació entre espècies, i fins i tot entre espècimens individuals de centrosaurins, hi ha hagut molt de debat sobre quins gèneres i espècies són vàlids, particularment si el centrosaure i/o Monoclonius són gèneres vàlids, no diagnosticables, o membres de sexes oposats. L'any 1996, Peter Dodson trobà prou variació entre el centrosaure, l'estiracosaure i Monoclonius per garantir gèneres separats, i l'estiracosaure s'assemblava molt més al centrosaure del que ambdós s'assemblaven a Monoclonius. Dodson també creia que una de les espècies de Monoclonius, M. nasicornis, podria haver estat en realitat una femella d'estiracosaure.Dodson, P. (1996). The Horned Dinosaurs: A Natural History. Princeton University Press: Princeton (Nova Jersey), pàg. 197–199. Les seves avaluacions s'han seguit parcialment, mentre que altres investigadors no han acceptat Monoclonius nasicornis com una femella d'estiracosaure, ni Monoclonius com a gènere vàlid. Mentre que s'ha proposat dimorfisme sexual per un ceratop més primitiu, el protoceratop, no hi ha cap prova clara de dimorfisme sexual en cap ceratòpsid.Forster, C. A. (1990). The cranial morphology and systematics of Triceratops, with a preliminary analysis of ceratopsian phylogeny. Ph.D. Dissertation. University of Pennsylvania (Filadèlfia). Pàg. 227. OCLC 61500040
Orígens Els orígens evolutius de l'estiracosaure van romandre desconeguts durant molts anys, car les proves fòssils de ceratops primitius eren escasses. El descobriment del protoceratop, l'any 1922, va aportar informació sobre les relacions de parentiu dels primers ceratops,Dodson, P. (1996). The Horned Dinosaurs: A Natural History. Princeton University Press: Princeton (Nova Jersey), pàg. 244. però van haver de passar moltes dècades per aconseguir troballes addicionals que omplissin més espais intermedis d'aquestes relacions. Troballes recents, de finals de la dècada del 1990 i del 2000, incloent-hi el zuniceratop, el ceratop amb banyes al front més antic conegut i Yinlong, el primer ceratop del Juràssic conegut, indiquen a què es podien haver assemblat els ancestres de l'estiracosaure. Aquests nous descobriments han estat importants per ampliar el coneixement de l'origen dels dinosaures banyuts en general, i suggereixen que el grup es va originar durant el Juràssic a Àsia i que els autèntics ceratops banyuts aparegueren a principis del Cretaci superior a Nord-amèrica.
Descobriment i espècies Les primeres restes fòssils d'estiracosaure foren recollides a Alberta (Canadà) per C. M. Sternberg (en una àrea coneguda actualment com a Parc Provincial del Dinosaure (Dinosaur Provincial Park) i foren anomenades per Lawrence Lambe l'any 1913. El lloc on es van trobar les restes fou revisitat l'any 1935 per la plantilla del Museu Reial d'Ontario, que trobà les mandíbules inferiors que faltaven i gran part de l'esquelet. Els fòssils que van trobar indicaven que S. albertensis feia entre 5,5 i 5,8 metres de longitud i uns 1,65 metres d'alçada a la pelvis. Un tret inusual del primer crani que es trobà era que la pua del collar més petita de la banda esquerra estava s'encavalcava parcialment amb la base de la següent pua. Sembla que el crani va patir un trencament en aquest punt durant la vida de l'animal i es va escurçar en uns sis centímetres. La mida normal d'aquesta àrea és desconeguda perquè l'àrea homòloga del costat dret del collar no fou recuperada. miniatura|Esquelet de Styracosaurus "parksi", espècimen AM5372. Barnum Brown i Erich Maren Schlaikjer, que treballaven pel Museu Americà d'Història Natural de Nova York, van recol·lectar un esquelet articulat gairebé complet amb un crani parcial l'any 1915. Aquests fòssils també es van trobar a la formació de Dinosaur Park, a prop de Steveville (Alberta). Brown i Schlaikjer van comparar les troballes, i, tot i que ells acceptaven que ambdós espècimens provenien de les mateixes localitat general i formació geològica, van considerar que l'espècimen era prou diferent de l'holotip per justificar que fos assignat a una nova espècie, i van descriure els fòssils com pertanyents a Styracosaurus parksi, anomenat en honor de William Parks. Les diferències entre els espècimens citades per Brown i Schlaikjer incloïen la diferència entre els ossos de les galtes, prou diferents als de S. albertensis, i les vèrtebres caudals més petites. S. parksi també tenia una mandíbula més robusta i un dentari més curt, i el collar es diferenciava del de l'espècie tipus per la seva forma. Tanmateix, gran part del crani consistia en una reconstrucció de guix, i l'article original de l'any 1937 no il·lustrava els ossos reals del crani. Actualment s'accepta com un espècimen de S. albertensis.
A l'estiu de l'any 2006, Darren Tanke, del Royal Tyrrell Museum of Palaeontology de Drumheller, Alberta, trobà de nou el jaciment de S. parksi, perdut des de feia molt de temps. A la pedrera s'hi van trobar peces del crani, evidentment abandonades per l'equip l'any 1915. Foren recollides i s'espera que se'n trobin més, potser suficients per justificar una redescripció del crani i comprovar si S. albertensis i S. parksi són el mateix. El museu Tyrrell també ha recuperat nombrosos cranis parcials d'estiracosaure. També s'ha explorat com a mínim un llit d'ossos confirmat (bonebed 42) al Dinosaur Provincial Park (altres han suggerit que els llits d'ossos d'estiracosaure en realitat contenen fòssils d'una barreja d'animals, i restes de ceratops no descrits). El bonebed 42 és conegut per contenir nombroses peces de cranis com ara nuclis de banyes, mandíbules i peces de collars.
Una tercera espècie, S. ovatus, de la formació del Two Medicine de Montana, fou descrita per Gilmore l'any 1930. El material fòssil és limitat, sent la millor part l'os parietal del collar, però un tret inusual és que el parell de pues més properes a la línia mitjana del crani convergeixen cap al centre, en comptes d'anar en direcció contrària com és el cas en S. albertensis. També hi podria haver hagut només un parell de pues a banda i banda del collar, en lloc de tres. Les pues són molt més curtes que en S. albertensis; la més llarga fa només 295 mil·límetres de longitud. Una revisió recent de les restes de crani de l'estiracosaure feta per Ryan, Holmes i Russell ha conclòs que es tracta d'una espècie distinta, i l'any 2010 McDonald i Horner el van emplaçar en el seu propi gènere, el rubeosaure.Andrew T. McDonald & John R. Horner, (2010). "New Material of "Styracosaurus" ovatus from the Two Medicine Formation of Montana", In: Michael J. Ryan, Brenda J. Chinnery-Allgeier, and David A. Eberth (eds), New Perspectives on Horned Dinosaurs: The Royal Tyrrell Museum Ceratopsian Symposium, Indiana University Press, 656 pàg.