miniatura|La inscripció de Lantz () és, al costat de la mà d'Irulegi, una de les més antigues en basc. S'hi llegeix IKAE (o IGAE), relacionat amb el verb igan 'pujar'. Lorigen dels bascos i de la llengua basca és un tema controvertit que ha donat lloc a nombroses hipòtesis. El basc modern, descendent o parent proper de l'aquità i el protobasc, és l'única llengua preindoeuropea existent actualment a Europa. Els bascos (o bascs) són un grup ètnic que habita majoritàriament al País Basc (en basc: Euskal Herria), a l'extrem oest dels Pirineus i al nord de l'Ebre. En les llengües que s'hi parla, són coneguts com a euskaldunak ('bascoparlants') o euskotarrak (neologisme creat per Sabino Arana) en basc, les basques en francès, los vascos en castellà i los bascos en gascó.
Algunes hipòtesis apunten que han habitat la zona que ocupen actualment des del Neolític. Com en tots els casos en què l'origen d'un poble es remunta a temps dels quals no hi ha registres, hi ha nombroses hipòtesis però cap no és concloent ni ha estat acabada de provar.
Introducció Els historiadors romans afirmen que el territori basc era habitat des de temps preromans per diverses tribus la llengua dels quals no entenien. La distribució regional d'aquestes tribus difereix entre els historiadors. Tanmateix, s'accepta la teoria que els bascos són un romanent dels primers habitants del Paleolític de l'Europa occidental, específicament dels habitants de la regió francocantàbrica. Estrabó i Plini el Vell esmenten en llurs escrits les tribus basques, incloent-hi els vascons i els aquitans entre d'altres. Hi ha prou evidència per afirmar que ja s'hi parlava un protobasc.
miniatura|En negre, els pobles no indoeuropeus del Pirineu i el golf de Biscaia Durant l'alta edat mitjana els territoris entre l'Ebre i la Garona era conegut com a Bascònia i va ser unificat sota els ducs de Bascònia per un període. Després de les invasions dels musulmans a la península Ibèrica i l'expansió francesa sota Carlemany, el territori es fragmentà. El regne de Pamplona va emergir com el principal estat del territori el . Seria sota Sanç III el Gran que el regne de Pamplona assoleix la seva màxima extensió territorial, però després de la seva mort el 1035, els seus fills no varen respectar el seu testament que atorgava el regne al primogènit, i després de moltes lluites, van dividir el territori, la qual cosa va donar lloc a una nova estructura política el formada pels regnes de Navarra, Aragó i Castella. Durant l'alta edat mitjana, Biscaia s'uneix voluntàriament al Regne de Castella.
El 1200, el regne de Navarra va perdre els actuals territoris d'Àlaba, Guipúscoa i el Duranguesat, que són annexionats pel monarca castellà. Així doncs, Navarra, separada dels altres territoris peninsulars del País Basc, va orientar la seva política d'expansió cap al nord i a l'est, als territoris fronterers amb França i Aragó. Navarra, va ser annexionada parcialment al regne de Castella durant els segles i , i gairebé en la seva totalitat durant 1512 i 1521. La resta del territori del nord va ser annexionada per França. Les tres províncies de l'actual Euskadi, que s'havien unit voluntàriament al regne de Castella intermitentment, van donar llur suport a la integració de Navarra amb Castella.
Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia van conservar els seus furs. Aquesta situació va perdurar fins al data en què van ser parcialment suprimits per Antonio Cánovas del Castillo després de la derrota carlina. Durant el franquisme, només Àlaba i Navarra van conservar part de llurs antics furs, però van ser derogats en les altres dues províncies per decret del 23 de juny, 1937 en ser considerades «traïdores» en no donar suport a la revolta i suprimint el primer Estatut d'Autonomia Basc. Aquest decret va ser parcialment modificat el 6 de juny de 1968, suprimint els paràgrafs ofensius per a Guipúscoa i Biscaia, però conservant la resta dels articles. Va ser finalment derogat el 30 d'octubre de 1976. Avui dia el País Basc està conformat per la comunitat homònima, per la comunitat foral de Navarra i per les províncies del sud de França.
Hipòtesis sobre l'origen L'origen dels bascos segueix sent font de moltes hipòtesis. La llengua basca és per alguns autors el fil conductor que permet investigar els seus orígens i que confirma, per les seves modificacions i influències, les relacions dels bascos amb els pobles que han travessat les seves terres al llarg de la història.
Entre les nombroses teories que proven d'aclarir l'origen dels bascos actuals, n'hi ha dues de principals:
La de l'origen autòcton, segons la qual la llengua basca s'hauria desenvolupat al llarg dels mil·lennis entre el nord de la península Ibèrica i el sud d'Occitània. Aquesta hipòtesi és la més àmpliament acceptada per la comunitat científica. En resum, es tracta d'aclarir si els bascos van aparèixer amb l'arribada a Europa dels Cromanyons. En aquest sentit, diversos estudis antropològics consideren que els bascos són el grup ètnic més antic d'Europa i l'únic supervivent a l'arribada dels indoeuropeus. Per això mateix, els estudiosos basen la seva feina en investigacions paleogenètiques i lingüístiques, en aquesta última en l'etimologia dels topònims i els mots. La de l'origen forà postula que el basc va ser portat a Europa occidental per pobles vinguts d'altres latituds. Segons alguns estudiosos, els bascos serien descendents directes d'antics grups de ramaders procedents del Caucas que haurien començat a emigrar vers l'oest al voltant del 18.000 aC, en plena glaciació. Una branca d'aquests pobles s'hauria establert a la península Ibèrica i una altra hauria continuat pujant per la façana atlàntica fins a atènyer les actuals illes Britàniques, aleshores encara unides al continent. N'hi ha d'altres que suggereixen que els bascos serien descendents de pobles berbers arribats a la península durant el Neolític. Es tracta de teories controvertides, més i tot considerant les nombroses proves de la presència humana a la cornisa Cantàbrica des de milers d'anys abans.
Hi ha altres estudis que lliguen el basc a una hipotètica llengua que s'hauria parlat a bona part d'Europa abans de l'entrada dels indoeuropeus (l'anomenat antic europeu). Aquesta teoria es relaciona amb la del substrat bascònic, segons la qual el basc seria l'únic supervivent d'un grup lingüístic que s'hauria parlat antigament a l'Europa occidental. Lligada o no amb aquestes hipòtesis, hi ha la teoria del bascoiberisme, que defensa l'existència d'un parentiu, o fins i tot una identitat completa, entre el basc i la llengua ibèrica i, per tant, entre els seus parlants.
Sigui com sigui, el fet és que encara no s'ha aconseguit de relacionar la llengua basca amb cap de les famílies lingüístiques conegudes, tot i haver-ho intentat amb les caucàsiques i algunes de tan distants com ara les uralianes, les afroasiàtiques, les ameríndies i fins i tot el japonès.
Teoria de l'origen comú genètic de bascos, irlandesos, gal·lesos, escocesos i anglesos
El 2001, un estudi científic publicat per la cadena de televisió anglesa BBC va revelar que els bascos i els celtes són «genèticament germans de sang».Myths of British ancestry revisited. www.prospectmagazine.co.uk Dan Bradley genetista de la Universitat Trinity College: «Hi ha una concordança significativa entre els orígens genètics irlandesos i bascos». 12 abril 2006. Gara.net] A aquesta conclusió ha arribat un equip d'investigadors de la University College London (UCL) que, després d'haver analitzat i comparat els models genètics de bascos, celtes de Gal·les i celtes d'Irlanda, ha conclòs que són «increïblement similars».Gens link Celts to Basques, BBC, 3 d'abril de 2001
miniatura|Mapa proposat de l'extensió del substrat basc Segons la teoria del professor Stephen Oppenheimer de la Universitat d'Oxford, l'investigador David Goldstein de la University College London i el lingüista alemany Theo Vennemann tant els habitants d'Irlanda com els de la Gran Bretanya (especialment els de Gal·les i Escòcia) tindrien el seu origen en el País Basc i els seus avantpassats bascos haurien viatjat fa 16.000 anys per terra cap al nord creuant Landes, Aquitània i Bretanya fins a les illes Britàniques durant la Glaciació, època en la qual el nivell del mar era més baix que l'actual i les actuals Illes Britàniques estaven unides al continent europeu, el que hauria fet possible aquesta migració.
Oppenheimer va indicar que es va realitzar una investigació amb 10.000 habitants de les illes Britàniques, entre el 95% i el 58% del component genètic d'aquests voluntaris coincidia amb la dels bascos, el que tirava per terra la teoria que els habitants de les Illes Britàniques eren descendents genètics directes dels celtes.
El 90% del component genètic dels voluntaris irlandesos corresponia amb el dels bascos, el 80% del dels gal·lesos, i el 70% del dels escocesos i anglesos. Per tant, serien dos terços dels habitants d'aquestes illes els que tindrien un origen comú amb els bascos. Més tard es van donar les invasions de vikings i normands a les Illes Britàniques dels quals els seus actuals habitants, especialment els anglesos i part dels escocesos, serien els seus descendents, un 5% dels vikings i 5% dels normands.
Segons Dan Bradley genetista de la Universitat Trinity College de Dublín «Hi ha una concordança significativa entre els orígens genètics irlandesos i Dan Bradley genetista de la Universitat Trinity College: «Hi ha una concordança significativa entre els orígens genètics irlandesos i bascos». En paraules d'aquest investigador «quan es mira a tots aquests elements en el seu conjunt comença a observar-se una imatge que ens deixa veure que, al llarg de tota la costa atlàntica d'Europa, que inclou més o menys totes les àrees celtes i la zona pirinenca, incloent el País Basc, es produeixen àmplies similituds tant en el cromosoma I com en l'ADN mitocondrial i, fins a cert punt, també en el d'alguns grups sanguinis: per exemple, el grup O. D'entre els diversos haplogrups d'ADN mitocondrial que es troben a Europa, existiria un vincle entre l'haplogrup H d'ADNmt-mtDNA. Com que es produeix una repetició constant, això significa que és molt improbable que sigui un resultat erroni, la qual cosa ens fa veure que hi ha certes similituds en aquesta àrea. Això requereix una explicació i és molt difícil de descobrir quina és la correcta, perquè estem mirant al passat i no podem tornar-hi. Però hi ha algunes idees, una d'elles és que fa molt de temps, quan van sorgir les poblacions celtes de l'Europa Occidental, potser aquests pobladors procedien del sud del continent. L'altra possibilitat és que, en l'edat antiga, el mar no era vist com un impediment per comunicar-se, sinó com una oportunitat. Si mirem al sud-oest d'Irlanda, la seva zona més accessible per mar és pel sud-oest de l'illa de la Gran Bretanya, per Bretanya i pel Golf de Biscaia.
Teories alternatives Alguns estudiosos han plantejat hipòtesis alternatives, entre les quals les següents: