miniatura|Temple Adath Israel del santuari de la Línia Principal durant els serveis matinals de Hanukkah i Rosh Chodesh el 29 de desembre de 2019. El judaisme conservador o masortí (en hebreu: יהדות קונסרבטיבית) sorgeix a Alemanya a mitjan com una reacció al judaisme reformista, posicionant-se com una síntesi entre aquest últim i el judaisme ortodox. Al costat d'aquests dos, el judaisme conservador és un dels tres grans corrents religiosos del judaisme. El judaisme conservador es va institucionalitzar en els Estats Units d'Amèrica al voltant de 1900.
El conservadorisme postula la devoció a la tradició i a la llei jueva (masóret i halacà), amb un acostament obert i positiu al món modern, la democràcia i el sionisme.
Els principis del judaisme conservador són:Emet Veu-Emunah, Statement of Principles of Conservative Judaism, 2nd Printing, 1990
La "dedicació a l'halacà... [com una] guia per a les nostres vides". Un ensenyament no fonamentalista dels principis de la fe judaica. Una actitud positiva cap a la cultura moderna. Una acceptació tant dels mètodes tradicionals-rabínics com dels acadèmics i crítics pel que fa a l'estudi dels textos religiosos del judaisme.
El judaisme conservador té els seus orígens a l'escola coneguda com el positivisme històric judaic, desenvolupada el 1850 com una reacció a les posicions més liberals adoptades pel judaisme reformista. El terme conservador denotava la intenció del corrent conservador de conservar la tradició, en lloc de reformar-la o abandonar-la. L'ús d'aquest terme està totalment desproveït de les seves connotacions polítiques.
Per a evitar les confusions a les quals el terme convida, alguns dels seus rabins als Estats Units d'Amèrica"In what Direction is the Conservative Movement Headed", Jewish News Weekly of Northern Califòrnia, January 20, 2006] proposen utilitzar el terme Masortí, denominació que ha estat adoptada per les divisions israeliana i mundial del moviment conservador. La paraula masortí en hebreu significa tradicional.
Teologia Actitud El judaisme conservador es va caracteritzar per l'ambivalència i l'ambigüitat en tots els assumptes teològics des de les seves primeres etapes. El rabí Zecharias Frankel, considerat el seu progenitor intel·lectual, creia que la noció mateixa de teologia era aliena al judaisme tradicional. Sovint va ser acusat d'obscuritat sobre el tema pels seus oponents, tant reformistes com ortodoxos.
El moviment americà va adoptar en gran manera un enfocament similar, i els seus líders van evitar en la seva majoria el camp. Només el 1985 es va obrir un curs sobre teologia conservadora al Seminari Teològic Jueu d'Amèrica (JTS). L'únic intent important, fins ara, de definir un credo clar es va fer el 1988, amb la Declaració de Principis Emet ve-Emunah (Veritat i Creença) formulada i publicada pel Consell de Lideratge del Judaisme Conservador. La introducció afirmava que "la manca de definició era útil" en el passat, però ara sorgia la necessitat d'articular-ne una. La plataforma va proporcionar moltes declaracions citant conceptes clau com Déu, revelació i elecció, però també va reconèixer que existien diverses posicions i conviccions dins de les seves files, evitant una delimitació estricta dels principis i sovint expressant punts de vista contradictoris.
En una edició especial de 1999 de Conservative Judaism dedicada al tema, els principals rabins Elliot N. Dorff i Gordon Tucker van afirmar que «la gran diversitat» dins del moviment «fa que la creació d'una visió teològica compartida per tothom no sigui ni possible ni desitjable».
Déu i l'escatologia El judaisme conservador defensa en gran manera la noció teista d'un Déu personal. Emet ve-Emunah va declarar: "Afirmem la nostra fe en Déu com a Creador i Governador de l'univers. El seu poder va cridar el món a l'existència; la seva saviesa i bondat guien el seu destí". Alhora, la plataforma també va assenyalar que la seva naturalesa era esquiva i subjecta a moltes opcions de creença. Una concepció naturalista de la divinitat, que la considerava inseparable del món mundà, va tenir un lloc important dins del moviment, especialment representada per Mordechai Kaplan. Després que el Reconstructionisme de Kaplan es convertís completament en un moviment independent, aquests punts de vista van ser marginats.
Una posició igualment inconcloent s'expressa envers altres preceptes. La majoria dels teòlegs adhereixen a la immortalitat de l'ànima, però tot i que es mantenen les referències a la resurrecció dels morts, les traduccions a l'anglès de les oracions emmascaren la qüestió. A Emet, s'afirmava que la mort no és equivalent a la fi de la personalitat d'una persona. En relació amb el Messies, el moviment va reformular la majoria de les peticions per a la restauració dels sacrificis en passat, rebutjant una renovació de les ofrenes d'animals, tot i que no s'oposava a un retorn a Sió i fins i tot a un Tercer Temple. La plataforma de 1988 va anunciar que alguns creuen en l'escatologia clàssica, però el dogmatisme en aquest assumpte era filosòficament injustificat. Les nocions de l’elecció d'Israel i l'aliança de Déu amb ell també es van mantenir bàsicament.
Revelació La concepció conservadora de la revelació abasta un ampli espectre. El mateix Zecharias Frankel va aplicar mètodes científico-crítics per analitzar les etapes del desenvolupament de la Torà oral, pioner en l'estudi modern de la Mixnà. Considerava els Hazal com a innovadors que afegien la seva pròpia contribució original al cànon, no només com a expositors i intèrprets d'un sistema legal donat íntegrament a Moisès al Mont Sinaí. Tot i això, també va rebutjar vehementment la utilització d'aquestes disciplines en el Pentateuc, sostenint que estava fora de l'abast humà i que el seu origen era totalment celestial. Frankel mai va elucidar les seves creences, i la correlació exacta entre humà i diví en el seu pensament encara és objecte de debat acadèmic.Michael Meyer, Response to Modernity: A History of the Reform Movement in Judaism, Wayne State, 1995. pàgines 84–89, 414. A similar negative approach toward Higher Criticism, while accepting an evolutionary Un enfocament negatiu similar envers l'Alta Crítica, tot i acceptar una comprensió evolutiva de la Llei Oral, va definir el rabí Alexander Kohut, Solomon Schechter i la primera generació del judaisme conservador americà. Quan el professorat de JTS va començar a abraçar la crítica bíblica a la dècada del 1920, va adaptar una visió teològica coherent: una revelació verbal original va tenir lloc al Sinaí, però el text en si va ser compost per autors posteriors. Aquesta última, classificada per Dorff com una metamorfosi relativament moderada de l'antiga, encara és defensada per pocs rabins conservadors tradicionalistes de dretes, tot i que està marginada entre els alts càrrecs.Alan Silverstein, Modernists vs. Traditionalists: Competition for Legitimacy within American Conservative Judaism, in: Studies in Contemporary Jewry, Volume XVII, Oxford University Press, 2001. pàgines 40–43.Dorff, pàgines 103–105
Un segment petit però influent dins del JTS i el moviment es va adherir, des de la dècada del 1930, a la filosofia de Mordechai Kaplan, negant qualsevol revelació però considerant totes les escriptures com un producte purament humà. Juntament amb altres principis reconstruccionistes, va anar disminuint a mesura que aquests últims es van consolidar en un grup separat. Els punts de vista de Kaplan i la penetració de l'Alta Crítica van anar inclinant gradualment la majoria dels pensadors conservadors cap a una comprensió no verbal de la teofania, que es va convertir en dominant a la dècada del 1970. Això estava en sincronia amb la tendència més general de disminució de les taxes d'americans que acceptaven la Bíblia com la Paraula de Déu.Dorff, pàgines 107–108. Dorff va classificar els defensors d'això en dues escoles. Un sosté que Déu va projectar algun tipus de missatge que va inspirar els autors humans del Pentateuc a registrar el que percebien. L'altra sovint està fortament influenciada per Franz Rosenzweig i altres existencialistes, però també va atreure molts objectivistes que consideren la raó humana primordial. La segona escola afirma que Déu simplement va conferir la seva presència a aquells a qui va influir, sense cap comunicació, i l'experiència els va impulsar a la creativitat espiritual.
Tot i que difereixen en el nivell teòric que envolta la revelació, tots dos consideren pràcticament totes les escriptures i la tradició com un producte humà amb certa inspiració divina, cosa que proporciona una comprensió que reconeix la crítica bíblica i també justifica les innovacions importants en la conducta religiosa. La primera doctrina, defensada per líders com els rabins Ben-Zion Bokser i Robert Gordis, impartia en gran manera que alguns elements de la tradició són completament divins, però determinar quins seria poc pràctic i, per tant, bàsicament s'havien de mantenir les formes d'interpretació rebudes. Els exponents d'aquest darrer punt de vista, entre ells els rabins Louis Jacobs i Neil Gillman, també van emfatitzar la trobada de Déu amb els jueus com a col·lectiu i el paper de les autoritats jueves al llarg de les generacions a l'hora de determinar què implicava. L'èmfasi en la supremacia de la comunitat i la tradició, més que no pas en la consciència individual, defineix tot l'espectre del pensament conservador.Dorff, pp. 107–114.
Ideologia miniatura| El Seminari Teològic Jueu d'Amèrica a la ciutat de Nova York, el principal seminari rabínic del judaisme conservador El pilar conservador va ser l'adopció del mètode històrico-crític per entendre el judaisme i establir el seu rumb futur. En acceptar un enfocament evolutiu de la religió, com una cosa que es va desenvolupar amb el temps i va absorbir considerables influències externes, el moviment va distingir entre el significat original implícit en les fonts tradicionals i la manera com van ser enteses per les generacions successives, rebutjant la creença en una cadena ininterrompuda d'interpretació de la Revelació original de Déu, immune a qualsevol efecte extern important. Aquesta percepció evolutiva de la religió, tot i que relativament moderada en comparació amb els modernitzadors més radicals —l'erudició de l'escola històrico-positiva, per exemple, intentava demostrar la continuïtat i la cohesió del judaisme al llarg dels anys—, encara va desafiar els líders conservadors.
Consideraven la tradició i rebien els costums amb reverència, especialment l'adhesió contínua al mecanisme de la Llei Religiosa (Halacà), oposant-se a la modificació indiscriminada i emfatitzant que només s'havien de canviar amb cura i precaució i que la gent els havia de seguir observant. El rabí Louis Ginzberg, resumint la posició del seu moviment, va escriure: