miniatura|Tapís de la Creació miniatura|Creació d'Adam, de Miquel Àngel miniatura|L'Arca de Noé, de Paolo Uccello miniatura|La torre de Babel, de Pieter Brueghel el Vell miniatura| Lot i les seves filles (al fons, la destrucció de Sodoma i Gomorra), de Lucas van Leyden miniatura| Sacrifici d'Isaac, de Ghiberti miniatura| Esaú i Jacob, de Matthias Stom miniatura| La túnica de Josep, de Velázquez miniatura|Moisés amb les taules de la Llei, de Rembrandt miniatura| David i Goliath, de Caravaggio miniatura| Judici de Salomón, de Jean Chastellain. miniatura|Tobies i l'àngel, de Filippino Lippi miniatura|Judit i Holofernes, d'Artemisia Gentileschi miniatura| Els desposoris de la Verge, de Rafael miniatura| Anunciación, de Fra Angelico. miniatura| Adoració dels pastors, de Van der Goes. miniatura| Adoració dels Mags de Rubens. miniatura| La circumcisió de Crist, de Bartolommeo Veneto. miniatura| La fugida a Egipte i triomf de els innocents, de William Holman Hunt. miniatura| La Sagrada Família del pajarito, de Murillo. miniatura| Jesús entre els doctors, d'Albrecht Dürer miniatura| El baptisme de Crist, mosaic del baptisteri arriano de Rávena. miniatura| El banquet de Herodes, de Bartholomäus Strobel el Jov. miniatura| La temptació de Crist, de Botticelli. miniatura| La pesca miraculosa, un dels tapissos sobre cartrons de Rafael miniatura| Les noces de Caná, de Veronés. miniatura| Multiplicació dels pans i els peixos de Jorge Colaço, església de Sant Ildefons de Porto miniatura| Crist i la samaritana, de Manuel Panselinos miniatura|La resurrecció de Llàtzer, esmalt (Geòrgia) miniatura|Entrada de Crist a Jerusalem, fresc de Sant Baudelio de Berlanga miniatura| Expulsió dels mercaders del Temple, fresc de San Nicetas (Banjani, Macedònia del Nord) miniatura|El lavatori, de Tintoretto miniatura|L'últim sopar, de Leonardo da Vinci, (1498) miniatura| L'oració de l'hort, de Salzillo. miniatura|El prendimiento, de Caravaggio miniatura|Ecce homo, de Guido Reni miniatura| El judici de Pilat, mosaic de la Basílica de Sant Apol·linar el Nou miniatura|Caiguda en el camí del Calvari, de Rafael miniatura|Retaule d'Issenheim, de Matthias Grünewald miniatura| Crist crucificat, de Velázquez miniatura| Enterrament de Jesús, de Rogier van der Weyden miniatura| Pietá, de Miquel Àngel miniatura|Sant enterrament, de Juan de Juni miniatura| Lamentació sobre Crist mort, de Mantegna miniatura| Resurrecció, d'El Greco miniatura| Les tres Marías davant la tomba, de Hubert van Eyck miniatura| L'ascensió de Crist, de Fernando Plans miniatura| Pantocràtor, visió de Sant Joan en Patmos, reconstrucció historicista de Viollet-le-Duc Lart cristià és l'art religiós del cristianisme, les obres d'art inspirades per sentiments religiosos cristians, o creades per il·lustrar, suplementar i representar en una forma tangible el missatge cristià.
Com que el cristianisme va ser la religió dominant de la civilització occidental des del , l'art cristià s'identifica amb la major part de les produccions artístiques de l'edat mitjana a Europa i romàn molt important durant tota l'edat moderna, a més d'estendre's geogràficament. La secularització de la societat ha restringit a l'art cristià dins dels principals corrents artístics de l'edat contemporània.
Com art sacre, el fi essencial que té l'art cristià pels creients és el culte. Edificis, imatges (icones, del grec εἰκών eikon) i objectes litúrgics es consagren, amb el qual deixen de ser simples obres d'art. Des del cristianisme primitiu, i sobretot a l'edat mitjana, els temples i monestirs s'identificaven amb les relíquies dels sants i màrtirs que contenien i que els denominaven. No només les relíquies o les denominades Vera icona ("veritables imatges" de Crist), sinó moltes altres imatges, van adquirir fama de miraculoses i van suscitar peregrinacions,Les peregrinacions es fan no només als sants llocs de Jerusalem, sinó a Roma, Santiago de Compostel·la i moltíssims altres destins d'importància local on, al voltant de talles de fusta o pedra, taules o llenços pintats que, segons els creients, es mouen, ploren o sagnen; i, el més habitual, tenen propietats curatives. També és molt freqüent les imatges trobades (inventio). (Veure:,) però van arribar a extrems de religiositat popular que van suscitar discrepàncies entre el mateix clero, car mentre uns defensaven la virtut d'aquestes devocions, uns altres les condemnaven per supersticioses o fins i tot idolàtriques.
Gairebé tots els grups cristians fan servir d'alguna manera l'art; encara que la importància que es dona a l'art i als diferents arts, així com als mitjans, estils i representacions utilitzades, difereixen notablement entre catòlics i protestants. Fins i tot la música religiosa i l'arquitectura religiosa, malgrat ser vehicles més abstractes, expressen de forma evident les diferències o qualsevol missatge que es pretengués incloure (a través del cant litúrgic o de les formes arquitectòniques al·legòriques, com ara la forma d'el·lipse oberta de la Plaça de Sant Pere). Les arts figuratives (pintura religiosa i escultura religiosa), que són rebutjades de forma radical pels moviments iconoclastes, s'empren de forma també diferent; malgrat que els temes són en gran part comuns: la representació del cicle de la vida de Crist i alguns cicles de l'Antic Testament. Les representacions dels sants són més abundants en el catolicisme, l'anglicanisme i l'Església Ortodoxa; encara que no estan absents dels altars luterans. Als temples catòlics tradicionals s'aprecia l'abundància i densitat de tota mena de representacions pictòriques i escultòriques (horror vacui), no només a l'altar major, sinó fins i tot en les múltiples capelles laterals, en elements com el púlpit o la pica baptismal o fins i tot a l'enteixinat o els vitralls. De forma diferenciada segons el període històric, les parets es cobreixen amb frescos (o s'oculten amb llenços o retaules) i tot tipus d'elements arquitectònics serveixen de suport per a l'escultura (capitells historiats, timpans, gàrgoles), fins i tot a zones no visibles pels fidels (s'entén que el destinatari de l'obra és Déu, que tot ho veu), i fins al sòl es cobreix de làpides. La decoració de les esglésies ortodoxes és fins i tot més aclaparant (Iconòstasi, mosaics, indumentària i orfebreria religiosa).Tant a l'església oriental com a l'occidental, els objectes més importants són les copes i objectes sagrats - calze, patena, píxide -, custodiats al sagrari. A més, hi ha tota mena de mobles relacionats amb el culte com els faristols, els llums i canelobres, etc. A les esglésies, a més, es custodien reliquiaris.Vasos sagrats En canvi, la simplicitat que fan gala els altars evangèlics va ser imitada a les noves construccions d'esglésies catòliques a partir del Concili del Vaticà II.
Cada peça d'art cristià, sense importar el mitjà, o el personatge, esdeveniment, passatge bíblic (lespericopas, les paràboles) o concepte específic que representi, sol contenir símbols identificatius de la branca del cristianisme que ho va produir. A pesar que existeixen alguns referents comuns, conceptuals (amor -àgape- i salvació com a vida veritable o vida eterna i triomf sobre la mort), textuals (la Bíblia) o icònics (la Creu, les imatges de Jesús); cap d'ells té en realitat una total identitat, ni una lectura o interpretació comuna, la qual cosa s'expressa també en formes diferenciades, de vegades subtilment, però de manera suficient perquè cada grup identifiqui les seves i consideri alienes i heterodoxas les dels altres: ni la Bíblia és la mateixa, ni en les parts coincidents la seva lectura coincideix, ni l'amor cristià significa el mateix, ni la salvació s'aconsegueix de la mateixa forma, ni la creu es construeix de la mateixa manera.
Això no obstant, la iconografia se centra en els mecanismes identificatius interns: cada tret facial (si l'apòstol té barba o és calb), cada color (si la túnica de Crist és vermella o el mantell de la Verge blau -l'habitual, encara que no és inusual utilitzar uns altres, per criteris conceptuals, estètics, i fins i tot econòmics-, si s'empra el daurat per al fons o els nimbos -a més del seu ús com colors litúrgics-), cada subtil gest de les mans (que oren, beneeixen, acaricien, ofereixen, rebutgen, assenyalen, etc.), cada objecte o part de l'entorn, estan convencionalment fixats (de vegades fins i tot negociats conscienciosament als documents contractuals que se signen entre comitent i artista) i repetits al llarg de la mil·lenària història de l'art en el cristianisme.
Les imatges que apareixen a la dreta són de pintura i escultura i s'ordenen temàticament, seguint els cicles de l'Antic Testament i de la vida de Crist. Les imatges de les galeries de les seccions inclouen també arquitectura, i s'ordenen cronològica i estilísticamente.
Història Art paleocristià
L'art cristià és gairebé tan antic com el cristianisme, les imatges cristianes més antigues conservades daten de cap a l'any 70 dC i es troben registrades entre les restes arqueològiques de l'església de Meguidó. Aquesta primerenca proliferació d'imatges, encara que no conservades íntegrament, aporten uns registres arqueològics sobre l'inici del cristianisme i la seva evolució.
Les escultures cristianes més antigues corresponen a sarcòfags i daten de principis del .
En arquitectura, a la fi del i al començament del va aparèixer una tendència a suprimir les esglésies de formes irregulars per reemplaçar-les per esglésies de forma regular, és a dir, basíliques regulars, de tres naus amb un absis en un dels costats menors i en l'altre costat menor l'entrada enfront del cor. Així, en tot l'Imperi va quedar associat el concepte d'església amb el de basílica.
Amb la cristianització de l'imperi a partir de Constantí va sorgir la necessitat d'utilitzar edificis públics de gran capacitat per al culte.
Els temples de culte pagans preexistents no servien perquè les processons i sacrificis se celebraven a l'aire lliure i a l'interior només estava l'altar del déu. Les noves esglésies cristianes necessitaven un espai de major envergadura per contenir als fidels que s'apropaven a orar dins del temple. És per això que les esglésies no van prendre de model els temples pagans sinó que van prendre les grans sales de reunions públiques que ja eren conegudes amb el nom de basíliques.
La basílica, que fins llavors tenia una funció civil, va passar a ser utilitzada per a la reunió assembleària dels cristians (ekklesia -"assemblea"-, església). La planta basilical (una nau central rectangular, orientada cap a un absis que reprodueix la forma d'un arc de triomf) va passar a ser la de les noves esglésies. Altres edificis, de funció religiosa ben diferent, es van caracteritzar per la seva planta centralitzada: baptisteris (per celebrar el sagrament del baptisme, separat de les esglésies pel costum iniciat en temps de la clandestinitat, quan era convenient no confiar als catecumens la localització de les catacumbes on se celebraven les reunions) i mausoleus.
La pintura estava representada en murals, mosaics i miniatures. Les esglésies es decoraven amb paviment de mosaics. Els temes cristians apareixien com a al·legories. A la nau de l'església-basílica col·locaven una catifa de mosaics amb una il·lustració al·legòrica de com la terra era portada a la fe de Crist. Les més importants daten del però després es va abandonar la realització d'escenes religioses a terra per no haver de trepitjar-les.