La metaètica és la branca de la filosofia que estudia l'ètica, els judicis morals que aquesta sustenta i els aspectes cognitius, sociohistòrics i de mètode que impliquen. També se l'anomena ètica crítica, i se la considera una branca major de l'ètica, essent les altres dues l'ètica normativa i l'ètica aplicada.
Ontologia de la metaètica La metaètica es preocupa en primer lloc per definir la natura dels judicis ètics i relacionar-los amb altres judicis més generals del pensament humà. Les teories ontològiques, metafísiques o semàntiques de la metaètica analitzen el llenguatge en què s'expressen els judicis ètics i els conceptes bàsics que els sustenten, com ara el sentit de bé, valor i similars. Les teories metaètiques s'agrupen des d'aquest punt de vista en dos grans vessants: les teories cognitivistes i les teories no cognitivistes.
Els autors que defensen el cognitivisme afirmen que un judici moral té la mateixa natura que qualsevol altra afirmació sobre el món (per exemple tenen valor de veritat), mentre que els no cognitivistes pensen que són un tipus especial d'afirmacions que no poden regir-se per les mateixes lleis que una proposició lògica i, per tant, no poden ser objecte de coneixement racional.Garner, Richard T.; Bernard Rosen (1967). Moral Philosophy: A Systematic Introduction to Normative Ethics and Meta-ethics. Nova York: Macmillan. Dins aquest darrer grup destaquen l'emotivisme moral, el qual sosté que l'única guia per a la conducta són els sentiments, i aquells que afirmen que els judicis ètics són com ordes o guies de conducta, sense implicar un judici sobre res objectiu.
Dins dels autors cognitivistes, n'hi ha alguns que defensen l'objectivisme, és a dir, que existeix el bé o un acte positiu independentment de qui el jutgi i d'altres que afirmen que tot judici moral té a veure amb la persona o comunitat que l'emet i no amb la conducta analitzada, ja que els comportaments no són bons o dolents (com sosté la fal·làcia naturalista). Aquests corrents porten sovint a teories relacionades amb el relativisme moral, donat que un mateix fet pot ser jutjat de manera diferent segons el context de què es tracti.
Psicologia de la metaètica La psicologia de la metaètica analitza els processos que es duen a terme en la ment de l'individu quan s'enfronta a judicis morals, també argumenta la necessitat (o no) de l'existència d'una ètica. S'ocupa per tant de qüestions com l'origen de la moral, fixant-se si l'home és per naturalesa moral o no (i en conseqüència explicant conceptes com l'altruisme, els reforços com a premis per la bona condicta o l'individualisme). Alguns estudiosos contemporanis s'apropen també a la qüestió del gènere en ètica, preguntant-se si hi ha una moral masculina i una femenina o com ha afectat el patriarcat a l'estructuració dels judicis ètics. La psicologia de la metaètica, així, entronca amb altres disciplines de les ciències socials.
Epistemologia de la metaètica La metaètica també ha de respondre com s'adquireixen els judicis morals i entronca amb l'epistemologia general. Existeixen corrents propers a l'empirisme, que afirmen que les normes i les pròpies afirmacions sobre la conducta provenen de l'experiència, en veure l'aprovació o el refús general o les conseqüències que provoquen els actes. D'altres, més imbuïts pel racionalisme, afirmen que es pot teoritzar sobre el que està bé i malament en abstracte, i així generalitzar pautes de comportament que serveixin per anticipar-se a futures accions i poder valorar les que s'hagin produït. Les teories de la justificació s'emmarquen dins aquesta branca de la metaètica.
Preguntes metaètiques Segons Richard Garner i Bernard Rosen, hi ha tres tipus de problemes metaètics o tres preguntes generals:
Quin és el significat dels termes o judicis morals? ( semàntica moral) Pregunta sobre el significat de paraules com ara bo, dolent, correcte i incorrecte (vegeu la teoria del valor ) Quina és la naturalesa dels judicis morals? ( ontologia moral) Pregunta si els judicis morals són absoluts o relatius, d'un o de molts tipus, etc. Com es poden donar suport o defensar els judicis morals? ( epistemologia moral) Fa preguntes com ara com podem saber si alguna cosa està bé o malament, si és que ho fa.
Garner i Rosen diuen que les respostes a les tres preguntes bàsiques «no són independents, i de vegades una resposta a una suggerirà fermament, o potser fins i tot implicarà, una resposta a una altra». Una teoria metaètica, a diferència d'una teoria ètica normativa, no intenta avaluar opcions específiques com a millors, pitjors, bones, dolentes o dolentes; tot i que pot tenir implicacions profundes quant a la validesa i el significat de les afirmacions ètiques normatives. Una resposta a qualsevol de les tres preguntes d'exemple anteriors no seria en si mateixa una declaració ètica normativa.
Semàntica moral La semàntica moral intenta respondre a la pregunta «Quin és el significat dels termes o judicis morals?» Les respostes també poden tenir implicacions per a les respostes a les altres dues preguntes.
Teories cognitivistes Les teories cognitivistes sostenen que les oracions morals avaluatives expressen proposicions (és a dir, són aptes per a la veritat o portadores de veritat, capaces de ser vertaderes o falses), a diferència del no-cognitivisme . La majoria de les formes de cognitivisme sostenen que algunes d'aquestes proposicions són vertaderes (inclosos el realisme moral i el subjectivisme ètic), a diferència de la teoria de l'error, que afirma que totes són errònies.
Realisme moral El realisme moral (en el sentit robust; vegeu universalisme moral per al sentit minimalista) sosté que aquestes proposicions tracten sobre fets robustos o independents de la ment, és a dir, no sobre fets sobre l'opinió subjectiva de cap persona o grup, sinó sobre característiques objectives del món. Les teories metaètiques es classifiquen habitualment com una forma de realisme o com una de les tres formes d'antirealisme pel que fa als fets morals: subjectivisme ètic, teoria de l'error o no-cognitivisme. El realisme es presenta en dues varietats principals:
El naturalisme ètic sosté que hi ha propietats morals objectives i que aquestes propietats són reduïbles o tenen alguna relació metafísica (com ara la superveniència ) amb propietats completament no ètiques. La majoria dels naturalistes ètics sostenen que tenim coneixement empíric de les veritats morals. El naturalisme ètic va ser assumit implícitament per molts teòrics ètics moderns, en particular els utilitaristes. El no-naturalisme ètic, tal com el proposa G.E. Moore, sosté que hi ha propietats morals objectives i irreductibles (com ara la propietat de la bondat), i que de vegades tenim una consciència intuïtiva o a priori de les propietats morals o de les veritats morals. L'argument de pregunta oberta de Moore contra el que considerava la fal·làcia naturalista va ser en gran part responsable del naixement de la recerca metaètica en la filosofia analítica contemporània.
Subjectivisme ètic El subjectivisme ètic és una forma d'antirealisme moral.
Sosté que les afirmacions morals es fan vertaderes o falses per les actituds i/o convencions de les persones, ja siguin les de cada societat, les de cada individu o les d'algun individu en particular.
La majoria de les formes de subjectivisme ètic són relativistes, però hi ha formes notables que són universalistes: La teoria de l'observador ideal sosté que allò que és correcte està determinat per les actituds que tindria un observador ideal hipotètic. Un observador ideal se sol caracteritzar com un ésser perfectament racional, imaginatiu i informat, entre altres coses. ot i que és una teoria subjectivista per la seva referència a un subjecte particular (encara que hipotètic), la teoria de l'observador ideal encara pretén proporcionar respostes universals a les qüestions morals. La teoria del comandament diví sosté que perquè una cosa sigui correcta és que un ésser únic, Déu, l'aprovi, i que el que és correcte per als éssers no divins és l'obediència a la voluntat divina. Aquest punt de vista va ser criticat per Plató a l’Eutifró (vegeu el problema d'Eutifró), però conserva uns quants defensors moderns (Robert Adams, Philip Quinn i altres). Com la teoria de l'observador ideal, la teoria del comandament diví pretén ser universalista malgrat el seu subjectivisme.
Teoria d'errors La teoria de l'error, una altra forma d'antirealisme moral, sosté que, tot i que les afirmacions ètiques expressen proposicions, totes aquestes proposicions són falses, ja que les propietats discutides no existeixen (bondat moral, virtut, maldat, etc.). Per tant, tant l'afirmació L'assassinat és moralment incorrecte com l'afirmació L'assassinat és moralment permissible són falses, segons la teoria de l'error. JL Mackie és el defensor més conegut d'aquest punt de vista. Com que la teoria de l'error nega que hi hagi veritats morals, la teoria de l'error implica nihilisme moral i, per tant, escepticisme moral; tanmateix, ni el nihilisme moral ni l'escepticisme moral impliquen, a l'inrevés, la teoria de l'error.
Cognitivisme no realista El cognitivisme no realista (o no cognitivisme no metafísic) és una forma de cognitivisme que sosté que (i) les proposicions morals són creences irreductiblement normatives aptes per a la veritat, (ii) algunes proposicions morals són vertaderes, i (iii) cap proposició moral «es fa vertadera descrivint, o corresponent a, com són les coses en alguna part de la realitat». Els defensors del cognitivisme no realista, com ara Derek Parfit, sostenen que es diferencia del realisme no naturalista en no fer cap compromís ontològic amb les entitats morals. Parfit afirma que les veritats normatives no es fan vertaderes per res que existeixi «ja sigui com a propietats naturals en el món espaciotemporal, o en algun regne no espaciotemporal». Que les veritats normatives no es facin vertaderes seria fals si el maximalisme dels creadors de veritat, que afirma que totes les veritats tenen creadors de veritat, fos cert. El maximalisme dels creadors de veritat és la teoria estàndard dels creadors de veritat a la literatura actual. Parfit afirma que el maximalisme dels creadors de veritat és fals i que les veritats normatives no tenen creadors de veritat, afirmant que la necessitat, les afirmacions matemàtiques i lògiques també són certes d'aquesta manera, afirmant:Farbod Akhlaghi, Evan Jack i Mustafa Khuramy, i altres, anomenen les veritats que tampoc tenen creadors de veritat socis en la innocència. Akhlaghi creu que un soci en la innocència reeixit demostraria que (1) el maximalisme creador de veritat és fals i (2) les veritats normatives no es fan certes, si i només si: (i) el soci en la innocència reeixit no té un creador de veritat i (ii) «la millor explicació de per què no tenen creadors de veritat demostra que no hi ha cap disanalogia rellevant amb les proposicions normatives que impedeixi que el NRC les atregui». Mentre que Akhlaghi concedeix (i) veritats lògiques, veritats analítiques, veritats existencials negatives i veritats passades/futures, i veritats modals/metafísicament necessàries, creu que cap compleix (ii) i, per tant, cap és un soci en la innocència reeixit.