El pardal castany Rev. 20/02/2022 (Passer eminibey) és una espècie ocell passeriforme de la família dels passèrids (Passeridae).
És el membre més petit de la família dels pardals, amb uns 11 cm de llarg. El mascle reproductor té el plomatge castany fosc i la femella i el juvenil són de color gris més apagat amb alguns tons castany. Com els parents més propers del gènere Passer, el pardal daurat d'Àrabia (P. euchlorus) i el pardal daurat del Sahel (P. luteus), és gregari i es troba en zones àrides. S'estén per l'est d'Àfrica des del Darfur al Sudan fins a Tanzània, i es troba a la sabana seca, als aiguamolls de Cyperus i a prop d'hàbitats humans. Tant els adults com els juvenils s'alimenten principalment de llavors d'herba i volen en estols, sovint amb altres espècies d'ocells, per trobar menjar. Nia als arbres, construint els seus propis nius amb cúpula i també usurpant els nius més elaborats dels teixidors.
Descripció alt=Mascle immadur perxa sobre una branca a Tanzània.|esquerra|miniatura|200x200px|Mascle immadur a Tanzània. Com els altres membres de la família dels pardals, el pardal castany és un ocell cantor petit i corpulent amb el bec gruixut adequat per a una dieta de llavors. Amb una longitud de 10,5 a 11,5 cm, és el membre més petit de la família dels pardals. Pesa entre 12 grams i 17 grams. La longitud de les ales varia de 6,0 a 6,5 cm en els mascles i de 5,7 a 6,0 cm en les femelles. La longitud de la cua, el bec i el tars és d'uns 4 cm, 1 cm i 1,5 cm, respectivament.
El plomatge del mascle reproductor és majoritàriament d'un color castany fosc amb coloració negra a la cara, les ales i la cua. El mascle reproductor no es confon fàcilment amb altres espècies excepte amb el teixidor castany (Ploceus rubiginosus), que és substancialment més gros i té blanc a les ales. Les potes i els peus del mascle reproductor són de color camussa tirant a gris pàl·lid. El pardal castany mascle no reproductor té taques blanques a les parts superiors, i gran part del plomatge és de color beix o blanquinós amb marques en forma de mitja lluna de color castany, fins que el castany brillant del plomatge reproductor queda exposat pel desgast. El bec del mascle no reproductor s'esvaeix fins a tenir un color camussa, similar a la de les femelles, però sense tons foscos a la vora tallant de la mandíbula (part inferior del bec).
Les femelles tenen el mateix patró de plomatge que els mascles, tot i que amb una coloració una mica més apagada. La femella té el cap gris; supercili, barbeta i gola beix; parts superiors negres i marró fosc; i parts inferiors blanquinoses. El bec de la femella és de color groc pàl·lid amb la punta i la vora tallant de la mandíbula fosca. Els joves són de color gris apagat amb l'esquena marró, el supercili groc pàl·lid i el bec de color camussa pàl·lid. Les femelles i els joves tenen tocs de color castany al supercili, les escàpules i la gola, pels quals es poden distingir d'altres pardals, com el pardal de Kenya (P. rufocinctus) i els altres pardals vermells, que són comuns en gran part de l'àrea de distribució del pardal castany; o el pardal comú (P. domesticus), que també es troba en parts de l'àrea de distribució.
El crit més habitual del pardal castany és un "piu" apagat, amb dues variacions registrades: un crit d'amenaça, que es tradueix com a "txrrrrit" o "txrrrrriiiiiiirrrrrrrr" i un crit de vol "txeu txeu". Els mascles poden fer un un trinat agut, que es tradueix com a "txeuiitsa txeuiitsa txe-txe-txe-txe-sii-sii-siitxe".
Distribució i hàbitat alt=Pardal castany s'alimenta de restes de menjar col·locades sobre una llosa de pedra.|miniatura|Pardal castany s'alimenta de restes de menjar col·locades sobre una llosa de pedra. El pardal castany es troba a l'Àfrica oriental, principalment a les terres baixes, des de Darfur a través de Kordufan, Sudan del Sud, Somàlia, Uganda, Kenya fins al centre-nord de Tanzània. L'àrea de distribució també s'estén cap al nord-est, cap al sud-oest i la Gran Vall del Rift d'Etiòpia. Com els pardals daurats, de vegades és nòmada quan no cria. S'ha registrat errants tan lluny de l'àrea de reproducció com Dar es Salaam. Es troba principalment a la sabana seca i en camps i pobles, però a diferència dels seus parents, els pardals daurats, de vegades es troba en pantans de certes espècies de Cyperus.
Habita sabanes del Sudan, Etiòpia, sud de Somàlia, est d'Uganda, Kenya i nord i centre de Tanzània.
Comportament i ecologia El pardal castany és gregari i només ocasionalment es troba lluny de'estols. Sovint s'associen amb quelees i altres teixidors. Els adults s'alimenten de llavors d'herba, i els que es troben a prop dels habitatges humans també mengen molles i altres restes de la llar. Els pollets s'alimenten principalment de llavors d'herba més tova, i també petits escarabats.
Reproducció alt=Diversos nius d'ocells rodons estan fixats a les branques més petites d'un arbre.|miniatura|Diversos nius d'ocells rodons estan fixats a les branques més petites d'un arbre. El comportament de nidificació del pardal castany ha estat objecte de confusió. Els primers informes descrivien el niu del pardal castany com un niu de pardal típic construït en un arbre; més tard es va informar que els pardal castany construïen nius elaborats com els dels teixidors. El 1967, l'ornitòleg Robert B. Payne va estudiar els pardals castany en una colònia de teixidors republicà d'Arnaud (Pseudonigrita arnaudi) en un bosquet d'acàcies prop del llac Magadi, al sud de Kenya, i el 1969 va publicar les troballes a la revista ornitològica The Ibis. Payne va descobrir que els pardals castany només niaven usurpant els nius dels teixidors. Després d'informar d'això, i d'observar que la distribució del pardal castany coincideix estretament amb la dels teixidors del gènere Pseudonigrita, Payne va suggerir que el pardal castany era un paràsit obligat del niu (no un paràsit de posta, com molts cucuts i vaquers del Vell Món). Payne també va assenyalar en el mateix article que "generalment es creu que el parasitisme del niu ha estat una etapa en el desenvolupament evolutiu del parasitisme de posta", una idea que continua sent acceptada, i va suggerir que el pardal castany podria estar evolucionant cap al parasitisme obligat de posta. Tanmateix, se sap que a més de parasitar els nius dels teixidors o utilitzar els nius abandonats d'aquests, el pardal castany també construeix els seus propis nius. Els nius construïts pel pardal castany, com la majoria dels nius de pardal, són estructures desordenades amb cúpula fetes d'herba i folrades de plomes. La temporada de cria varia entre les diferents regions, depenent de les pluges i les temporades de cria dels hostes a les zones on parasita els nius; com a resultat, s'ha comprovat que cria tots els mesos de l'any a tota l'àrea de distribució.
A la localitat d'estudi de Payne, la temporada de cria del pardal castany va ser posterior a la de l'hoste. Els pardals començaven a festejar quan els teixidors començaven a construir els seus elaborats nius. Un cop començada la temporada de cria, "la primera impressió va ser dels pardals niant i els teixidors republicà d'Arnaud amagant-se discretament a prop". Els mascles s'exhibien al voltant dels nous nius de teixidors, ajupint-se, aixecant i tremolant les ales en forma de V, i fent un trinat agut. Els mascles eren perseguits pels teixidors, però aquells tornaven persistentment, fins que s'hi unien les femelles. Quan una femella s'acostava a un mascle exhibicionista, el mascle augmentava el ritme de tremolor de les ales, desplegava i baixava la cua i inclinava el cap, fins que el cos formava un arc. Aquesta exhibició exagerada pot ser una adaptació relacionada amb la formació de parelles en absència de la construcció de nius per part dels mascles, i també pot servir per centrar l'atenció a les colònies de cria i mantenir els ocells junts en una colònia, ja que les colònies es troben en grups d'arbres envoltats d'hàbitats similars.
Durant l'estudi de Payne, la còpula només es va observar a les acàcies, al voltant dels nius de teixidors. Les femelles volaven cap als mascles exhibicionistes i sol·licitaven la còpula a la manera típica dels pardals, ajupint-se, tremolant i baixant les ales. Quan els mascles veien femelles exhibicionistes, volaven cap a elles i les muntaven immediatament. Els mascles continuaven tremolant les ales durant la còpula, i les femelles s'ajupien, tremolaven, aixecaven el cap i tots dos mantenien les cues horitzontalment. Després d'una còpula, la femella s'enlairava volant i el mascle continuava exhibint-se. Durant i desprès d'aquest festeig, els mascles i les parelles aparellades interferien en la construcció del niu dels teixidors, fins que els expulsaven. Durant el període d'estudi de Payne, "es van veure persecucions i baralles entre les dues espècies gairebé cada minut d'observació", i els pardals mascles passaven aproximadament una cinquena part del dia molestant els teixidors. Es desconeix bastant els períodes d'incubació i cria en estat salvatge. En captivitat, el període d'incubació dura de 18 a 19 dies. Les postes solen contenir tres o quatre ous, que són majoritàriament de color blanc o blanc blavós. Algunes observacions indiquen que els pollets són alimentats només per la femella.
Estat de conservació No s'ha quantificat la població de pardal castany, però sembla ser comú en una àrea de distribució molt àmplia i la Llista Vermella de la UICN l'avalua com a en risc mínim.
Taxonomia i sistemàtica alt=Dibuix representatiu de tres espècies de pardals, d'esquerra a dreta, el pardal daurat d'Aràbia, que té un plomatge majoritàriament groc, el pardal daurat del Sahel, que és groc amb l'esquena marró, i el pardal castany que és tot marró.|miniatura|D'esquerra a dreta, el pardal daurat d'Aràbia, que té un plomatge majoritàriament groc, el pardal daurat del Sahel, que és groc amb l'esquena marró, i el pardal castany que és tot marró. Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada el 1880 per l'ornitòleg alemany Gustav Hartlaub al Journal für Ornithologie, amb el nom binomial de Sorella Emini Bey (veure Etimologia). No es reconeix cap subespècie, però una va ser descrita per l'ornitòleg britànic George L. G. Van Someren el 1922 des d'Archers Post al centre de Kenya, com a Sorella eminibey guasso.
Hartlaub considerava que la coloració i la morfologia del pardal castany eren prou diferents per assignar-lo al seu propi gènere monotípic, Sorella. Tot i que alguns autors han seguit el tractament de Hartlaub, normalment es col·loca al gènere Passer. És molt similar als dos pardals daurats, dels quals potser només era clinalment diferent. El pardal daurat d'Àrabia (P. euchlorus) mascle és gairebé completament de color daurat, el pardal castany mascle és majoritàriament castany, i el pardal daurat del Sahel (P. luteus) mascle és intermedi entre els dos. L'ornitòleg britànic Richard Meinertzhagen considerava que aquestes tres espècies eren coespecífiques; tanmateix, l'àrea de distribució del pardal daurat del Sahel se superposa amb la del pardal castany sense cap encreuament conegut en una petita zona del Sudan. Aquestes espècies són similars en comportament, que està adaptat a les condicions imprevisibles del l'hàbitat àrid. En particular, aquestes i el pardal del Mar Mort (P. moabiticus) comparteixen una exhibició de festeig en què els mascles fan tremolar les ales per sobre del cos. Aquesta exhibició intensa és probablement una adaptació a la nidificació en un grup d'arbres envoltats d'un hàbitat similar, on una exhibició tan intensa pot servir per a propòsits importants per mantenir una colònia unida.