El diamant carablau Rev. 20/01/2022 (Erythrura trichroa) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels estríldids (Estrildidae) que pobla diverses illes del Pacífic: Japó, Austràlia, Vanuatu, Nova Guinea i les Illes Salomó.
Descripció Els mascles del diamant carablau tenen diverses "ombres" amb colors que van des del groc-verd clar fins al blau-verd fosc. Al front i a la cara, hi té plomes de color blau intens, i la cua són generalment de color vermell a marró rovellat. Pel que fa a la longitud, solen ser de 13 cm. La femella és de color blau menys intens i és una mica més petita amb un cap més arrodonit.
Entre els ocells trobats a Queensland, no hi havia cap diferència significativa en el plomatge, la forma del bec o la composició genètica. S'estima que això és causat per comportaments nòmades i el flux continu de gens.
Distribució i hàbitat El diamant carablau prefereix les vores de la selva tropical i les praderies denses que tenen plantes llenyoses, i prefereixen dormir a la selva tropical. Es troben àmpliament distribuïts i es troben a diverses altituds, que van des del nivell del mar a les illes tropicals calentes fins als 800–3000 m a Nova Guinea. S'ha comprovat que participen en moviments estacionals i nòmades, en part a causa de la sensibilitat al fred. A l'hivern, migren cap a les terres baixes on hi ha una desforestació excessiva de la selva tropical.
Comportament El diamant carablau és discret i tímid, desplaçant-se als prats per protegir-se.
Alimentació S'alimenta de llavors d'herba i bambú, petits insectes i figues. Consumeixen principalment llavors de Brachiaria decumbens, després llavors de Lantana camara (lantana de les Antilles), Panicum maximum (espècie d'herba) i Anshunjiangia patrei (bambú). Són prou adaptables per a consumir aliments segons l'època de l'any o si són espècies introduïdes.
S'alimenten principalment posant-se (a una alçada mitjana de 0,96 m) i amb menys freqüència grimpant i picotejant. A causa d'això, no hi ha molta competència entre el diamant carablau i les espècies simpàtriques, que tendeixen a alimentar-se principalment "escalant". Una altra raó d'aquesta manca de competència és que el diamant carablau divideix els recursos alimentaris amb altres espècies alimentant-se en diferents microhàbitats preferits.
El diamant carablau s'observa generalment en estols de vegades amb 30 o més ocells. El nombre de individus vists junts augmenta proporcionalment com a resposta als recursos alimentaris disponibles.
Reproducció Les femelles solen pondre una mitjana de quatre ous, amb un màxim de vuit. El temps mitjà d'incubació és de quinze dies, durant els quals la femella fa la major part de la incubació i la cria. Mentrestant, el mascle és l'encarregat d'alimentar les cries que són volanderes al voltant de vint-i-un dies i continuen sent alimentades pels pares durant 10 a 20 dies.
Taxonomia El diamant carablau va ser descrit i il·lustrat formalment el 1833 pel naturalista alemany Heinrich von Kittlitz a partir d'un exemplar recollit a l'illa d'Ualan (ara Kosrae), una de les illes Carolines que es troben al nord de Nova Guinea. Kittlitz va encunyar el nom binomial Fringilla trichroa. El diamant carablau és ara una de les dotze espècies del gènere Erythrura que va ser introduït el 1837 pel naturalista anglès William Swainson.
En el passat, a causa de les tècniques d'observació menys desenvolupades, es van veure molt pocs individus. Com a resultat, es van passar per alt en els estudis històrics i es van classificar com a rars. Quan l'any 1914 l'ornitòleg d'origen australià Gregory Mathews va descriure la subespècie Erythrura trichroa macgillivrayi a partir d'un exemplar que s'havia recollit al nord de Queensland, va utilitzar el nom anglès "Australian green-backed finch".
El diamant carablau es va registrar al nord de Queensland, Austràlia el 1890. Aquest exemplar tenia una longitud de 121 mm. Les ales feien 62 mm, la cua feia 50 mm i el culmen era d'11 mm. Ara es conserva al Museu de Melbourne. Hi va haver altres descobriments importants del diamant carablau el 1899, 1913 i 1914, tots els quals es van veure al nord o al nord-est de Queensland.
Etimologia El nom genèric Erythrura prové del grec antic «ερυθρος/eruthros» que significa “vermell”; i «ουρα/oura», “cua”. Cal tenir en compte que excepte el diamant cuaverd (E. hyperythra) i el de bec rosat (E. kleinschmidti), tots els diamants mascles tenen el carpó i la cua de color vermell brillant.
L'epítet específic trichroa combina el grec antic «ρι-/tri-» que significa “tres-” amb «χροα/khroa, χροας/khroas» que significa “color” o “aparença”.
Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen dues subespècies: E. t. sanfordi (Stresemann, 1931) ─ serralades de Sulawesi. E. t. modesta (Wallace, 1862) ─ Halmahera muntanyosa fins a les illes Batjan (nord de les Moluques). E. t. pinaiae (Stresemann, 1914) ─ serralades de Buru i Seram (Moluques centrals). E. t. sigillifer (De Vis, 1897) ─ illes perifèriques de Nova Guinea i nord-est, sud-est, Nova Irlanda, Nova Bretanya i prefèriques (arxipèlag de Bismarck oriental). E. t. macgillivrayi (Mathews, 1914) ─ sud-est de la península de Cap York, nord-est de Queensland (nord-est d'Austràlia). E. t. eichhorni (Hartert, 1924) ─ St. Matthias (= Illa Mussau) i Illa Emirau (al sud-est; centre nord de l'arxipèlag Bismarck). E. t. pelewensis (Kuroda, 1922) ─ Palau (illes Carolines occidentals, Micronèsia occidental). E. t. clara (Taka-Tsukasa i Yamashina, 1931) ─ Chuuk i Pohnpei (central, Illes Carolines de l'est, Micronèsia central). E. t. trichroa (Kittlitz, 1833) ─ Kosrae (illes Carolines orientals, Micronèsia central). E. t. woodfordi (Rothschild & Hartert, 1900) ─ Guadalcanal i probablement l'illa de Bougainville i Kolombangara (illes Salomó). E. t. cyanofrons (Layard, 1878) ─ Gaua (illes Banks del sud) a Anatom (=Aneityum; de nord a sud de Vanuatu) i Lifou i Maré (les illes de la Lleialtat central i est).
Referències
carablau Categoria:Ocells d'Oceania