miniatura|El Palau de la Música vist des de l'escenari. La història de la música catalana inclou tota la música cantada en català o creada per compositors catalanoparlants des dels períodes inicials de la història fins a l'actualitat.
Amb una tradició hereva de nombroses influències culturals, la difusió musical de la litúrgia romana realitzada a Ripoll, Sant Cugat, Barcelona o Vic va propiciar una notació musical pròpia catalana. El Cant de la Sibil·la és un dels llegats musicals més destacats del patrimoni medieval català. Al es va començar a fer música polifònica, combinant diverses veus. Es va consolidar gràcies als lligams de Ripoll amb els monestirs francesos. Un dels documents més valuosos que es conserva és el Llibre Vermell de Montserrat, l'únic testimoni de les danses sagrades a Europa. Els poetes de l'edat medieval eren els trobadors, que escrivien en provençal, i els encarregats d'interpretar aquestes composicions eren els joglars.
Més endavant, durant el Renaixement, els compositors Lluís del Milà, en l'àmbit instrumental, i Mateu Fletxa el Vell, Mateu Fletxa el Jove i Joan Brudieu, en el vocal, van ser els impulsors del Renaixement musical a Catalunya. Gèneres com el madrigal i les originals ensalades van triomfar com a formes vocals profanes. Si al Renaixement la música profana havia arribat a un punt àlgid, durant el barroc els canvis socials i polítics motiven que les figures dels mecenes pràcticament desapareguin. Els compositors es veuen abocats a escriure música religiosa. Autors com Joan Cererols o Joan Pau Pujol deixen un gran llegat.
Més endavant, el classicisme musical a Catalunya va estar marcat, primer, per la influència de la música vocal italiana i, després, pel simfonisme centreeuropeu. Formes com l'ària per a veu solista, les sonates per a piano i les simfonies són els trets més característics, com també l'ús de l'orquestra i el quartet de corda tal com els entenem actualment.
Al llarg del destaca l'aportació de tres compositors catalans. Ferran Sor va triomfar als escenaris de tot el món i va ser un gran pedagog de la guitarra. Josep Anselm Clavé va convertir la música en una eina d'educació de la classe obrera i va crear els cors claverians. Felip Pedrell va bregar per recuperar el patrimoni musical català. Poc després, el modernisme va donar una identitat sonora al país. Aquest moviment social i artístic de final del i principi del XX bevia de les fonts centreeuropees i va voler arribar a totes les capes socials. Un dels seus llegats és un dels edificis més emblemàtics de Catalunya: el Palau de la Música Catalana. Les convulsions socials, estètiques i polítiques del van marcar diverses generacions de músics catalans. Els centres artístics més importants d'Europa, principalment Viena i París, van esdevenir la referència dels compositors i intèrprets. El pols entre el corrent germànic i el francès van marcar la creació musical catalana abans i després del desastre de la Guerra Civil espanyola.
Dels orígens a l'edat mitjana miniatura|Dones ballant al voltant d'un home nu en una pintura rupestre de la Cova del Cogul. El primer testimoni antic de l'activitat musical a Catalunya són les representacions de pintura rupestre de la Cova del Cogul (Garrigues): una dansa fàl·lica, amb deu dones ballant al voltant d'un home nu. Els grecs també en van deixar testimoni: els vasos trobats a Sant Martí d'Empúries amb imatges de danses de sàtirs o d'un músic tocant l'aulos per acompanyar una dansa. Del llegat romà de Tarragona, en destaca un mosaic amb Euterpe, la musa de la música; una gemma que representa Hèrcules acompanyant les muses, conservat al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona; o un baix relleu en un sarcòfag amb muses acompanyades per la música de l'aulos.
La prohibició del bisbe Pacià (s. IV) de la celebració de les calendes de gener amb mascarades a Barcelona és el primer referent musical cristià. A la província eclesiàstica Tarraconense tenien, entre els segles IV i VII, un ritu –litúrgia i música– complet. D'altra banda, el concili de Lleida va prohibir qualsevol ball en la celebració dels matrimonis cristians.
A la primera meitat del , el bisbe Cesari d'Arle (vicari d'Hispània i de les Gàl·lies) va impulsar els concilis de Tarragona i Girona i els celebrats posteriorment de Barcelona i Lleida, on va prendre forma la litúrgia hispànica, que es configuraria plenament l'any 700, amb altres aportacions peninsulars.
miniatura|Fragment de cant gregorià anotat en notació aquitana sense línies de referències (notació adiastemàtica o in campo aperto, en un manuscrit conservat a l'Arxiu Comarcal del Bages. Manresa
La manca de còdexs musicals de l'església visigòtica catalana no va ser obstacle per crear un repertori d'himnes, misses i oracions, alguns amb elements romans d'Orient, que va introduir el bisbe Joan de Girona (577-586). Amb la invasió sarraïna es van destruir els còdexs i es va empobrir el culte. D'altra banda, el domini àrab, sobretot a Tarragona i Tortosa, va enriquir musicalment la cultura del país durant tota l'edat mitjana.
Quan Catalunya es va incorporar al món carolingi, el cant romà en la modalitat gregoriana es va introduir al país. El 850, els elements musicals visigòtics van desaparèixer i el ritu romà, a partir de l'any 900, va ser el preponderant.
La complexitat de l'evolució de l'església catalana medieval va marcar el cant litúrgic d'aquests segles. Des de l'adopció de la litúrgia romana, Catalunya va intervenir activament en la configuració d'aquesta nova forma d'expressió. Als monestirs se sintetitzaven aquests cants litúrgics i els monjos intervenien en l'evolució formal, alhora que difonien, consolidaven i unificaven aquesta forma musical.
Entre els segles IX i X, Ripoll, Sant Cugat, Vic, Barcelona, Girona, la Seu d'Urgell i Sant Miquel de Cuixà van elaborar, copiar i difondre els materials que requeria el procés de restauració eclesial i litúrgic del país. Els monestirs van adaptar llibres de l'ofici romà i les escoles catedralícies prenien aquest model, que va arribar fins a les parròquies.
La notació musical a partir del va ser la catalana, que va ser substituïda lentament per la notació aquitana. A la Tarraconense van conviure totes dues notacions fins a la desaparició de la catalana al . Catalunya va arribar a posseir un centenar de còdexs musicals gregorians des de final del fins al .
Un dels antifonaris de l'ofici més importants que avui encara es conserva és l'Antifonari de Girona (copiat vers el 1130). De l'ordinari de la missa han sobreviscut pocs manuscrits. Destaca el Tonari de Ripoll (inici s. XI) i entre els tropers més rellevants cal esmentar els de Montserrat, Tortosa i Vic.
Entre els segles i , una època de canvis pel que fa a la litúrgia, Catalunya va esdevenir un destacat centre de difusió cultural. Girona, Vic, Ripoll, la Seu d'Urgell, Barcelona o Sant Cugat van proveir nombrosos llibres litúrgics. El monjo Maur Sablayrolles, procedent de l'abadia occitana d'Encalcat, va descobrir l'any 1905 l'existència d'una notació particular, que va anomenar catalana. Apareguda a la regió est dels Pirineus a final del , posseeix uns neumes propis, amb un angle i un ductus que la diferencien de la notació visigòtica i de l'aquitana. L'origen cal trobar-lo als neumes centreeuropeus de mitjan provinents d'una notació preaquitana.
En el primer període (final del s. IX i inici de l'XI) va mantenir un aspecte arcaic, amb neumes amb accent similar al de la notació mossàrab. El període d'esplendor (segles i ) es va caracteritzar per una diastematia (manera de precisar les inflexions melòdiques) molt marcada i per la forma del quilisme ondulat i més allargat.
A l'inici del , l'increment de repertori va fer necessària una major exactitud de l'escriptura musical, que va repercutir en l'aparició progressiva de les ratlles de pautat. La notació catalana va conviure, fins i tot en un mateix còdex, amb l'aquitana que finalment es va imposar.
La nit de Nadal s'interpreta una música que acompanya uns versos sobre els senyals del Judici Final i de l'Adveniment del Crist, posats en boca de la sibil·la Eritrea. Els orígens cal buscar-los en un acròstic grec, recordat per Eusebi de Cesarea a lOratio Constantini. La traducció llatina va ser reproduïda a l'anònim Contra iudaeos (segles V-VI) i fins als segles i no va aparèixer la música.
A partir del XIII, el cant llatí va ser traduït a les llengües romàniques, inclòs el català. Un petit cantor vestit com una dona i subjectant una espasa representa la sibil·la que canta el Iudicii signum. El Cant de la Sibil·la va esdevenir una representació dramàtica, quan el sermó Contra iudaeos es va convertir en el drama litúrgic Ordo prophetarum (c. 1096). Es tracta d'una processó dels profetes on aquests personatges, pagans de l'antiguitat clàssica, auguren l'arribada del Messies. Des del hi ha versions amb polifonia a la tornada.
La polifonia medieval miniatura|El 972 es documenta el primer orgue a Catalunya, a Sant Benet de Bages. El monjo Oliba de Ripoll, coetani de l'Abat Oliva, va copiar, el 1040, uns tractats de música a veus en un còdex. Aquests documents, de final del , són els més antics que encara avui es conserven a Occident dedicats a la polifonia.
Els orígens d'aquesta música, que combina diverses veus o parts vocals simultànies però independents, a Catalunya, es remunten al començament del , quan les institucions eclesiàstiques van començar a utilitzar-la als cants litúrgics i van aparèixer instruments polifònics com la cornamusa, l'arpa, la viola de roda o l'orgue (documentat l'any 972 en l'acte de la fundació del monestir de Sant Benet de Bages).
La consolidació com a cant litúrgic, però, no va arribar fins al . En aquesta època, i segons documenten els manuscrits del monestir de Ripoll, de la cartoixa de Santa Maria d'Escaladei, de la catedral de Tortosa o del monestir de Montserrat, la polifonia ja era habitual a les festes més rellevants.
Els lligams de Ripoll amb els monestirs francesos van ser decisius en la consolidació de la polifonia. El primer manuscrit de còdex polifònic és dels segles XII-XIII. Es tracta d'un conductus a dues veus: Cedit frigus hiemale en notació aquitana. Els conductus a dues veus Clangat coetus i Promereris summae laudis, amb notació aquitana, que encara es conserva a la catedral de Tortosa, és el primer d'una tradició que s'estendria fins al . La base de la polifonia catalana seria un conductus a dues veus tractat de manera molt simple i amb harmonia molt elemental.
A partir del regnat de Pere III el Cerimoniós, la influència de la música francesa va ser notòria. Alguns músics van conrear les balades, els lais i els virolais. Fins i tot, molts cantors de la capella reial barcelonina procedien de la pontifícia d'Avinyó. Poblet i Santes Creus van imitar la fórmula francesa de tractar polifònicament els textos de les parts invariables de la missa. Els ministrers procedien d'Alemanya, França, Anglaterra, Castella o Itàlia, i els músics catalans, durant la quaresma, eren enviats a Flandes, França i Alemanya per perfeccionar l'estil, un costum que no es va perdre fins al regnat de Martí l'Humà.
miniatura|Una pàgina del Llibre Vermell de Montserrat amb l'himne Mariam matrem virginem. En aquest període i en el del seu antecessor, Joan I, autor d'un rondell a tres veus i un gran aficionat a la música, fins i tot tenia una capella de vint instrumentistes a la cort; l'Ars nova va tenir una magnitud del tot desconeguda a la resta de la Península. El motiu va ser la influència que va tenir a terres catalanes el músic i compositor francès Guillaume de Machaut. Al va destacar el músic Jacomí (Jacob de Senleches), que va compondre un Planctus a dues veus amb motiu de la mort d'Elionor de Castella, com constaten el manuscrits francesos i italians.