Lescola del Bullenhuser Damm (en català es pot traduir com «escola del dic de Bullenhuus») fou una escola inaugurada el 1910, situada al barri de Rothenburgsort de la ciutat d'Hamburg (Alemanya). Entre els anys 1944 i 1945, l'edifici es transformà en una extensió del camp de concentració de Neuengamme, i el 21 d'abril del 1945 s'hi cometé un dels crims més atroços del nazisme: a penes dues setmanes abans la capitulació de l'Alemanya nazi, en un crim de la fase final, l'unterscharführer Johann Frahm (1901 – 1946) i el metge de la Schutzstaffel Alfred Trzebinski (1902–1946), sota el comandament de l'obersturmführer Arnold Strippel, hi assassinaren vint nens i nenes jueus de cinc a dotze anys –tots víctimes d'experiments pseudocientífics del metge de l'SS Kurt Heissmeyer–, els seus quatre cuidadors i un mínim de vint-i-quatre presoners de guerra soviètics. Haurien seguit les ordres d'Oswald Pohl, obergruppenführer a Berlín, o, segons altres testimonis, del mateix Heinrich Himmler, d'assassinar i fer desaparèixer tots els testimonis dels crims de guerra davant l'apropament de les forces aliades. Segons altres fonts, fou el mateix Heissmeyer que des de Hohenlychen demanà al seu amic Pohl que donés l'ordre de liquidar el seu departament experimental.Schwarberg 1994, p. 92-110
Història El 1943, l'escola de Rothenburgsort fou un dels pocs edificis que no patí els bombardeigs aliats que destruïren quasi tot el barri durant l'operació Gomorra. Com que la població havia abandonat la zona, la qual havia esdevingut inhabitable, ja no calia cap escola. Vers la fi del 1944, la ciutat d'Hamburg cedí l'edifici a la SS, la qual el transformà en una extensió del camp de concentració de Neuengamme; hi allotjaren almenys 592 presoners, principalment danesos, soviètics i polonesos, que foren utilitzats per a l'evacuació de la runa i la fabricació de blocs de formigó per a la reconstrucció. El camp fou suprimit entre el 9 i l'11 d'abril del 1945 i els presoners foren evacuats al camp de Sandbostel.
Crim El 1944, el pneumòleg Kurt Heissmeyer, que era cap d'un centre de rehabilitació per malalts de tuberculosi a Hohenlychen, uns 250 km a l'est d'Hamburg, concebé un projecte experimental. El metge mediocre volia utilitzar «material inferior» –mot del mateix Heissmeyer i expressió nazi per a designar comunistes, marxistes, resistents, treballadors forçats, gais i jueusSobre material inferior vegeu entre d'altres: – per a executar experiments amb l'objectiu d'obtenir, gràcies als resultats dels seus estudis «científics», la promoció com a professor d'universitat. Va obtenir, gràcies a les seves bones connexions amb l'SS per un seu amic, Oswald Pohl, i son oncle, August Heissmeyer (ambdós nazis prominents), l'autorització per instal·lar un barracó especial (l'11, anomenat Sonderabteilung Heissmeyer, que significa «departament especial d'Heissmeyer») com a laboratori a Neuengamme.
Amb l'ajut del metge del camp, Alfred Trzebinski, Heissmeyer volia comprovar la hipòtesi que una segona infecció amb tuberculosi podia suscitar una reacció semblant a una vacuna i provocar la formació d'anticossos, una teoria poc fiable que ja havia estat invalidada. Els seus experiments amb presoners, principalment soviètics adults, foren un fracàs total: molts dels seus subjectes moriren. Eren «voluntaris» que van presentar-se per què el règim alimentari era millor que al bloc dels soviètics. Després d'aquest primer fracàs predictible, Heissmeyer tenia la intenció d'experimentar amb nens: demanà cap a finals d'octubre de 1944 a Josef Mengele, metge al camp d'Auschwitz, un contingent de deu nens i deu nenes d'entre cinc i dotze anys sota el pretext de poder desenvolupar una vacuna contra la tuberculosi. Els nens arribaren al camp el 27 de novembre del 1944. Les tres infermeres poloneses que els acompanyaren foren penjades cinc dies després. Dos infermers neerlandesos, Dirk Deutekom i Anton Hölzel, i dos professors francesos, René Quenouille i Gabriel Florence, quatre resistents contra els nazis empresonats, havien d'atendre'ls. Inoculà els nens, mitjançant una ferida al pit, una solució amb bacteris de tuberculosi, feu extirpar els ganglis limfàtics d'un costat, constatà l'absència d'anticossos i, finalment, introduí una sonda pulmonar per la qual vessà un líquid infectat. Dues setmanes després ordenà l'ablació dels ganglis de l'altre costat, tot i constatar que tampoc s'hi desenvoluparen anticossos.
El 20 d'abril, quan les tropes britàniques ja eren a les fronteres d'Hamburg, Heissmeyer rebé l'ordre de fer desaparèixer les proves i els testimonis dels seus experiments inhumans. Els nens, els seus quatre cuidadadors i almenys vint-i-quatre presoners soviètics foren conduïts al soterrani de l'escola abandonada del Bullenhuser Damm. En aquest punt, el metge de l'SS Alfred Trzebinski els hauria donat una injecció de morfina abans que l'SS Johann Frahm els pengés. Segons el testimoni de Trzebinski durant el judici, els nens estaven tan prims per mor del maltractament que el dogal no es tancava, i Frahm hagué d'agafar-los amb tot el seu pes per poder assassinar-los. Segons l'historiador i conservador del memorial del Bullenhuser Damm, Joachim Lietzke, la injecció anestèsica de morfina esmentada per Trzebinski seria una afirmació no confirmada pels fets i que només hauria emès amb l'objectiu de protegir-se contra l'acusació de crims contra la humanitat. Un cop finalitzada l'execució, els SS pujaren del soterrani per prendre cafè i fumar unes cigarretes, tornaren a Neuengamme i reberen el seu premi: 20 cigarretes i mig litre de schnaps.
Víctimes miniatura|Monument a Burgwedel NensIris Groschek& Kristina Vagt, op.cit., pàgines 42-59 Marek James, nen de sis anys de Radom, Polònia; presoner número B 1159 H Wassermann, nena sis anys, Polònia Roman Witonski, nen sis anys, presoner número A-15160, Polònia, i la seva germana: Eleonora Witonska, nena de cinc anys, presonera número A-15159 Roman Zeller, nen de sis anys, Polònia Riwka Herszberg, nena de set anys, de Zduńska Wola, Polònia Mania Altmann, nena de cinc anys, de Radom, Polònia Sara Goldfinger, nena d'onze anys, de Polònia Lelka Birnbaum, nena de dotze anys, de Polònia Ruchla Zylberberg, nena de vuit anys, de Zawichost, Polònia Eduard Reichenbaum, nen de deu anys, de Katowice, Polònia Blumel Mekler, nena d'onze anys, de Sandomierz, Polònia Eduard (Edo) Hornemann, nen de dotze anys, d'Eindhoven, Països Baixos, i el seu germà: Alexander Hornemann, nen de nou anys, d'Eindhoven, Països Baixos Georges-André Kohn, nen de dotze anys, de París, França Jacqueline Morgenstern, nena de dotze anys, de París, França Sergio de Simone, nen de set anys, de Nàpols, Itàlia; presoner número 179694 Marek Steinbaum, nen de deu anys, de Radom, Polònia Lea Klygermann, nena de dotze anys, polonesa, presonera número A 16959
Cuidadors Professor René Quenouille (nascut el 1887 a Sarlat e la Canedat, França) Professor Gabriel Florence (nascut el 1884 a Alsàcia, França) Anton Hölzel (nascut el 1909 a Deventer, Països Baixos), obrer, resistent Dirk Deutekom (nascut el 1895), tipògraf i opositor a la deportació dels jueus neerlandesos
Presoners soviètics Un mínim de vint-i-quatre presoners soviètics, dels quals no se'n coneix ni el nom ni la raó del seu assassinat. Durant la instrucció del sumari de la Casa Curio es va ometre indagar les raons del seu assassinat. No hi ha tampoc declaracions d'altres presoners sobre el succés. Segons les historiadores Groschek i Vagt, només hi ha hipòtesis sense resposta: eren víctimes d'experiments amb adults de Heissmeyer?, eren un contingent de presoners deixat per fer les últimes obres després de l'evacuació de la dependència del camp de Neuengamme al carrer Spaldingstrasse vers Sandbostel, i que havien esdevingut testimonis molestos?Groschek 2012, pàgines 66
Perpetradors Els deu perpetradors foren els següents: Wilhelm Dreimann (1904–1946): policia, guarda del camp de Neuengamme, conegut com «el botxí de Neuengamme». Segons el testimoni de Frahm, Dreimann penjà els presoners adults i els dos primers nens. El 1946 fou condemnat a mort als judicis de la Casa Curio. Johann Frahm (1901–1946): fou format al camp de concentració de Sachsenhausen. Participà en l'assassinat dels nens i dels adults. Fugí prop de la seva família a Kleve però l'octubre de 1945 fou arrestat i el 1946 condemnat a mort als judicis de la Casa Curio a Hamburg. Finalment, fou executat l'11 d'octubre. Dr. Kurt Heissmeyer (1905–1967): metge a Hohenlychen. Col·laborà amb Trzebinski, el metge del camp de Neuengamme que executava sota les seves ordres els experiments amb adults i nens. Fugí a la República Democràtica Alemanya, on s'establí com a pneumòleg. El 1964 fou identificat i el 1966 arrestat a Magdeburg i condemnat a perpetuïtat per crims contra la humanitat pels seus experiments mortífers amb humans. Morí a la presó. Ewald Jauch (1902–1946): del 1940 al 1944 fou guarda i relator a Neuengamme, i des del desembre de 1944 fou el director de l'extensió del camp al Bullenhuser Damm. Per la seva participació en l'assassinat dels nens, el 1946 fou condemnat a mort a un dels judicis de la Casa Curio a Hamburg, i fou executat el 8 d'octubre. Max Pauly (1907–1946): botiguer que s'afilià el 1930 al Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys i el 1932 a la SS. Des del 1942 fou el comandant del camp de Neuengamme. Rebé l'ordre de l'SS a Berlín d'eliminar els nens i la transmeté a Alfred Trzebinski. Fou condemnat a mort i executat el 8 d'octubre del 1946 a Hameln. Hans Friedrich Petersen (1897–1967): unterscharführer i conductor del camió que conduí els nens i sis presoners adults al Bullenhuser Damm. Mai no fou acusat ni interrogat com a testimoni. Morí el 1967 a Sønderborg (Dinamarca). Adolf Speck (1911–1946): començà com a guarda al camp de Neuengamme i fou promogut com a comandant de la bòbila del camp. Acompanyà el transport dels nens i vigilà els presoners adults durant la nit del crim. El 1946 fou condemnat a mort i executat el 8 d'octubre. Arnold Strippel (1911–1994): membre de la SS, va ser destinat a diversos camps de concentració del 1934 al 1945. Des del maig del 1944 fou actiu a Neuengamme i responsable principal de la gestió de les seves múltiples extensions, de les quals l'escola del Bullenhuser Damm n'era una. El 1945 s'amagà sota noms falsos. El 1948 fou arrestat però alliberat per manca de proves, i l'1 de juny de 1948 va ser condemnat a perpetuïtat a Frankfurt del Main per l'assassinat de 21 jueus a Buchenwald. Va ser alliberat el 1969. El 1970 després d'un recurs, l'acusació fou rebaixada a «col·laboració a l'assassinat» i la pena fou reduïda a 6 anys de presó; a més, obtingué una compensació de 121.500 marcs alemanys pels anys passats de més a la presó. El 1975 fou condemnat a tres anys i mig per col·laboració a l'assassinat al camp de Majdanek, però no hagué de tornar a la presó per raons de salut. Als anys 1980 s'obrí una nova causa criminal contra ell a Hamburg pels assassinats de presoneres del camp de Vught, sense condemnes. Fou interrogat sobre la seva participació en els assassinats del Bullenhuser Damm mentre era a la presó el 1965: ho negà tot i el judici fou sobresegut el 1967. El 1979, Strippel es querellà contra la revista Stern, que havia publicat la història del Bullenhuser Damm, i obtingué una indemnització. Un nou judici a Hamburg, iniciat el 1983, fou novament anul·lat el 1987 per raons de salut. Strippel morí en llibertat el 1994 a Frankfurt del Main. Dr. Alfred Trzebinski (1902–1946): fou, des del 1941, metge dels camps d'Auschwitz i de Majdanek. El 1943 fou destinat a Neuengamme. Organitzà el departament especial de Heissmeyer i executà els experiments mèdics concebuts per Heissmeyer. Participà en l'assassinat dels nens. Provà d'amagar-se després de la guerra, però fou arrestat el febrer de 1946 i condemnat a mort durant els judicis de la Casa Curio a Hamburg.