miniatura|Poporo de la Cultura Quimbaia en exhibició al Museu de l'Or. La història de Colòmbia fa referència als esdeveniments que han marcat la història de l'actual República de Colòmbia, un país llatinoamericà situat a la part nord-occidental d'Amèrica del Sud, amb una superfície de 2.070.408 km² (1.141.748 km² corresponen al seu territori continental i els restants 928.660 km² a la seva extensió marítima) i una població de 46.581.823.Cens DANE 2011. Colòmbia es va conformar com a estat el 1810 a partir del Virregnat de la Nova Granada, colònia de l'Imperi Espanyol que havia estat fundada el 1550. El 1886 pren definitivament el seu nom actual de República de Colòmbia. La seva història es divideix en general en època precolombina, descobriment i conquesta espanyola, colònia, independència, consolidació republicana i . Gran part de la història de Colòmbia té una estreta relació amb la història d'Espanya fins a la independència i les històries de l'Equador, Veneçuela, Panamà i d'Amèrica Llatina en general.
El primer segle republicà va ser turbulent, amb la tensió entre una concepció federalista de l'estat a la manera nord-americana i una concepció centralista a la manera francesa, el que va conduir el país a permanents guerres i va donar principi als partits conservador i liberal. La Constitució de 1886 liderada pel president Rafael Núñez va posar fi a l'hegemonia liberal i va crear un estat centralista, conservador i estrictament catòlic.
El va ser inaugurat a Colòmbia amb la Guerra dels Mil Dies, que debilitaria de gran manera a l'Estat, frenaria el desenvolupament econòmic i faria que el país perdés a Panamà el 1903. Una primera revolució industrial colombiana es donaria amb el retorn de governs liberals, però la Massacre de les Bananeres evidenciaria una enorme situació de desavantatge de l'obrer colombià que caracteritzaria la resta del segle.
Sens dubte l'esdeveniment més notable del segle XX a Colòmbia va ser l'assassinat del cabdill liberal Jorge Eliecer Gaitán en un magnicidi que encara no s'esclareix. Aquest esdeveniment, ocorregut el 9 d'abril de 1948, precipitaria el país a una violència inusitada que es va acarnissar especialment amb la pagesia i que va enfrontar a mort als dos partits tradicionals. El Front Nacional, un pacte entre els dos partits, va reconciliar als caps, però va deixar per fora a molts sectors, els quals serien la llavor de les guerrilles liberals i comunistes que durarien tota la resta del segle. L'enfortiment de les màfies de la droga a partir de la dècada del 70 posaria en perill la societat colombiana i afectaria profundament a les classes dirigents. No obstant això, pressions internacionals, especialment per part dels Estats Units i la tasca ètica de certs polítics, periodistes, jutges i autoritats que no es van doblegar davant l'avanç de les màfies, van causar una sagnant guerra contra l'estat en la dècada dels 80 i especialment fins a la mort de Pablo Escobar, el seu principal líder, el 1993. El govern del president César Gaviria va dur a terme un procés que va anomenar "obertura econòmica" que va fer que Colòmbia passés d'una economia proteccionista a una globalitzada. Amb Gaviria es va avançar la Constituent en la qual es va signar una nova Carta Política.
El govern del president Andrés Pastrana va avançar els diàlegs més propers que s'hagin tingut amb les guerrilles i molt especialment amb les FARC en crear zones neutres. No obstant això, aquestes van enfortir la seva acció militar al país per mitjà d'atemptats, segrestos, intimidació i tràfic de drogues. Per la seva banda, es van crear els grups Paramilitars, especialment sota el lideratge de les AUC tenia per finalitat combatre les guerrilles. Aquests grups van tenir el suport de nombrosos membres de les forces militars i policials, així com de polítics i hisendats. L'acció dels paramilitars a Colòmbia i les seves batalles en contra de les guerrilles, va crear un drama humanitari de proporcions mundials en posar al país com un dels primers en nombre de desplaçats, crims de guerra com massacres i terror en nombroses regions del país.
L'estat de violència i desesperança va fer que els colombians veiessin la proposta de Seguretat democràtica presentada per Álvaro Uribe com la millor opció. En assumir com a president el 2002, Uribe va avançar un procés de reinserció dels grups paramilitars, ha doblegat la força de les guerrilles i ha avançat un intens programa de globalització de l'economia caracteritzat per la signatura de tractats de lliure comerç amb altres països. El president va impulsar una reforma política que va determinar una modificació en la constitució de 1991, aquesta reforma establia la possibilitat de reelecció immediata per al màxim dirigent de l'estat, així, va poder presentar-se com a candidat el 2006 i ser reelegit en un segon terme (2006-2010). No obstant això, el seu govern ha estat el centre d'àlgids debats dins i fora del país: per a molts observadors ha tornat la pau i la seguretat a Colòmbia mentre va retornar la credibilitat a institucions com la policia i l'exèrcit. Per a altres observadors existeixen diversos problemes: els creixents escàndols de corrupció en les institucions i referents a la modificació de l'article de la constitució que va permetre la reelecció immediata del president i l'augment en la violació dels drets humans per part dels actors armats.
El 2010 es tria al nou president Juan Manuel Santos que té una ideologia bàsicament similar a la del president Álvaro Uribe Vélez, però amb nous interessos cap a la població i relacions internacionals.
Prehistòria Donada la seva ubicació geogràfica el territori actual de Colòmbia va constituir un corredor de poblacions entre Mesoamèrica, el Mar Carib, els Andes i l'Amazònia. Les troballes arqueològiques més antigues van ser trobades en els llocs de Monsú i Pubenza i daten, aproximadament, de l'any 20.000 aC. Altres vestigis s'adonen que també hi va haver ocupació primerenca en regions com l'Abre entre Tocancipá, Zipaquirá i Tequendama a Cundinamarca. Les dates que llancen aquests últims llocs corresponen al període Paleoindi. A Puerto Hormiga (Bolívar) s'han trobat vestigis del període arcaic, que inclouen les restes ceràmiques més antigues que s'han trobat a Amèrica i daten de l'any 3000 aC, època en la qual comença el cultiu de blat de moro a petita escala a l'altiplà cundiboyacenc, resultant l'esmentat gra tan profitós, que poc després es va convertir en un component essencial de la dieta dels pobladors. Els primers cultius de yuca, semblen haver-se executat a la costa atlàntica.
Poblament miniatura|Bochica, una divinitat Muisca. L'etapa primerenca del formatiu (7000 aC-1000 aC) està determinada per bruscs canvis climàtics mundials conegut com l'Holocè que van causar en primera instància la migració de la megafauna i posteriorment la seva desaparició. La teoria més acceptada exposa que, seguint als grans animals a través de l'Istme de Panamà, van arribar els primers pobladors a l'Amèrica del Sud. No obstant això, el descobriment de jaciments arqueològics a Sud-amèrica tan antics com els de Mesoamèrica (per exemple el jaciment de Pedra Furada al Brasil que data de fa 48 mil anys), llança ombres sobre aquesta primera teoria. Precisament a Colòmbia es troba un d'aquests antics jaciments humans conegut com L'Abre i que data de fa 12 mil anys, és a dir, una comunitat humana contemporània de la Cultura Clovis a Nou Mèxic.
El període posterior a l'Holocè és conegut com a formatiu i correspon a un perllongat lapse, que abasta des de la fi de l'etapa arcaica fins al moment en el qual van sorgir els pescadors i caçadors de petites preses que complementaven aquestes activitats amb la recol·lecció i amb incipients formes d'agricultura, quan el clima concloïa el seu procés d'estabilització i començava a assemblar-se al que tenim en els nostres dies. Els estudis paleoclimatològics indiquen que les actuals sabanes interfluvials, probablement van ser selves humides en algun moment, la qual cosa donaria compte d'un progressiu ascens en el grau d'humitat d'aquestes regions.
Partint dels monticles, conchales, materials lítics, escombriaires i altres troballes, es creu que a la Costa Carib de Colòmbia, i especialment a la regió del Canal del Dique, a iniciar l'Etapa Formativa abans del 4000 aC, ja existien alguns assentaments comunals semisedentaris, que subdividits en grups de diverses famílies, habitaven les immenses cases, denominades "malocas" i combinaven les seves habituals activitats de caça i recol·lecció amb les primeres formes d'agricultura en petita i gran escala. És probable que simultàniament hagin existit campaments semipermanents al llarg del litoral, per allotjar a altres grups humans que es dedicaven a la pesca i a la recol·lecció de mol·luscs.Reichel-Dolmatoff, Gerardo. "L'Etapa Formativa " A: Arqueologia de Colòmbia-Un text Introductori. Publicació digital de la Biblioteca Lluís-Àngel Arango del Banc de la República, Bogotà. Enllaç revisat el 18 de maig de 2008.
Cultures precolombines o cultures daurades El període Preclàssic, com és conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, on es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art, tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
Quimbaies Envoltats per eterns guaduals i yarums, els quimbaies són famosos per la seva habilitat de construcció amb el bambú guadua, la seva exquisida orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió de l'actual Eix Cafeter, en especial a l'actual departament del Quindío. Els quimbaies, són els creadors de potser la més famosa peça d'or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu de l'Or), i una de les més impressionants col·leccions d'art prehispànic: El Tresor dels quimbaies (Museu d'Amèrica - Madrid).
Els quimbaies, es calcula que eren gairebé 1.000.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, i eren compartits per tres o quatre famílies cada un i estaven a part en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats molt cordial i familiar.
La producció agrícola dels quimbaies, no era tan eficient com en altres cultures, que ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l'any següent se n'agafava una altra, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer terrasses de cultiu en les zones més pendents, d'aquesta forma evitaven l'erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb el sembrat de bambús guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restablien els nutrients de la terra. Els cultius més comuns, eren els de blat de moro, arracatxa, frèjol, fique i iuca.
Els quimbaies desenvoluparen molt la recol·lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pithaies, guaiabes, alvocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, és un bambú abundant en la regió de l'actual eix cafeter, i fou usada pels quimbaies per fer des de joguines, armes fins cases.