El malur dorsi-rogenc (Malurus melanocephalus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família Maluridae. És endèmica d'Austràlia i sol trobar-se prop dels rius i litorals al llarg de les franges costaneres del nord i aquest del continent australià, des de Kimberley en el nord-oest fins a Hunter Valley en Nova Gal·les del Sud.
Com els altres malúrids australians presenta un marcat dimorfisme sexual. Els mascles es cobreixen amb un cridaner plomatge durant l'època de festeig, amb el cap, parts superiors i la cua negres i intensos colors vermell i marró a l'esquena i les ales. Les femelles, en canvi, tenen un plomatge amb les parts superiors brunes, que es fa més pàl·lid a les parts inferiors. Els mascles en plomatge d'eclipsi s'assemblen a les femelles i els juvenils. Alguns mascles conserven el plomatge d'eclipsi durant l'època de festeig. Es reconeixen dues subespècies: la forma melanocephalus de l'est d'Austràlia té la cua més llarga i l'esquena ataronjada, i la forma cruentatus, amb la cua més curta i l'esquena més vermellosa.
El malur dorsi-rogenc és principalment insectívor, i suplementen la dieta amb llavors i petits fruits. L'hàbitat preferit són els matollars i les sabanes, principalment on els arbustos baixos i les herbes altes els proporcionen cobertura. Poden ser nòmades en àrees on hi ha freqüents incendis del matoll, encara que les parelles o grups petits romanen i defensen el territori en altres zones de l'àrea de distribució. Els grups consten d'una parella reproductora, amb un o més individus ajudants que contribueixen a la cria dels pollets. Aquests ajudants són fills de la parella que encara no han assolit la maduresa sexual, i que romanen amb el grup familiar un o més anys. Tot i que l'estructura social del malur dorsi-rogenc és monògama, sexualment són promíscues, i cada membre de la parella pot copular amb altres individus; els mascles fins i tot poden ajudar a la cria dels pollets d'aquests aparellaments. Els mascles madurs amb plomatge nupcial són més proclius a aquest comportament, en comparació amb els mascles que mantenen el plomatge d'eclipsi durant l'època de festeig. Una peculiaritat del comportament dels mascles d'aquesta espècie durant la parada nupcial és arrencar pètals de flors vermelles i exhibir-los davant de les femelles.
Descripció El malur dorsi-rogenc és l'espècie més petita del gènere Malurus, fa 11,5 cm i pesa entre 5–10 g, amb una mitjana al voltant de 8 g. La cua de 6 cm és negra en els mascles amb plomatge de festeig, i marró en els mascles amb plomatge d'eclipsi, les femelles i els juvenils. Amb una mitjana de 8,6 mm el bec és relativament llarg, estret i punxegut i amb la base més ampla i l'interior és més ample. La forma del bec és similar a la d'altres ocells que l'usen per sondejar o capturar insectes.
Com els altres malúrids australians, el malur dorsi-rogenc destaca pel marcat dimorfisme sexual. Els mascles desenvolupen el plomatge de festeig complet al quart any, més tard que tots els altres congèneres, excepte del parent més proper el malur alablanc (M. leucopterus). Els mascles en l'època de festeig tenen el cap i cos negres amb una cridanera esquena vermella i les ales marrons. La resta del temps el plomatge és marró a les parts superiors i blanquinós a les inferiors. Alguns mascles, principalment els joves, mantenen el plomatge d'eclipsi en l'època de festeig. Aquest és molt semblant al de les femelles que és de color marró clar i amb un punt groguenc baixos els ulls. Les femelles d'aquesta espècie difereix de les de la resta d'espècies de malúrids al no tenir la cua blava. Respecte a la distribució segueixen la regla de Gloger, és a dir, a les zones amb clima més sec i assolellat de l'interior, les femelles tenen el ventre més blanc i les parts superiors marrons més pàl·lides. Els juvenils d'ambdós sexes tenen un plomatge similar al de les femelles.
Distribució i hàbitat esquerra|miniatura|213x213px|Praderia d'Imperata cylindrica, un dels hàbitats preferits del malur dorsi-rogenc. El malur dorsi-rogenc és endèmic d'Austràlia i es pot trobar al voltant dels rius i la costa per tota Austràlia Nord-occidental des del cap Keraudren, la regió de Kimberley, terra d'Arnhem, la zona de la península del cap York, la serralada Selwyn fins a les zones més altes de riu Flinders com a límit sud. També es troba per les costes illenques de Groote Eylandt, Sir Edmund Pellew, Fraser, Melville i illes Bathurst. Viuen a tota la costa est des de la Gran Serralada Divisòria fins al riu Hunter a Nova Gal·les del Sud.
Prefereix les àrees humides tropicals o subtropicals cobertes d'herba alta com ara les praderies d'Imperata cylindrica, Sorghum i Eulalia. No es pot considerar una espècie migratòria, encara que pot ser localment nòmada a causa de canvis en la vegetació, i pot deixar el territori després de l'època de cria. Sol retirar-se a cobertes resistents al foc quan hi ha incendis. Evita els hàbitats àrids, on és substituïda pel malur alablanc (Malurus leucopterus) al sud.
Comportament El malur dorsi-rogenc és una espècie diürna, i comença l'activitat en clarejar. Quan no busca menjar sovint es refugia tot el grup. Es posen uns al costat dels altres sota cobertes vegetals denses i solen empolainar-se mútuament. La manera de desplaçar-se habitual és a salts amb les dues potes, impulsant-se i aterrant sobre el terra amb els peus junts. Encara que aquesta espècie pot córrer quan ha de fer alguna tàctica de distracció davant depredadors. S'equilibra amb l'ajuda de la relativament llarga cua, que generalment es manté enlaire i rarament quieta. Les ales curtes i arrodonides li proporcionen un bon impuls d'elevació inicial i són útils per a vols curts, encara que no per a desplaçaments molt llargs. Per un màxim de 20 o 30 m, aquests ocells volen fen ondulacions generalment. miniatura|Malur dorsi-rogenc en vol. A les zones monsòniques quan les praderies d'herba s'assequen, aquests canvis en la vegetació poden produir que les ocells siguin més nòmades i deixin el territori bé quan hi ha incendis o buscant zones més humides esporàdicament tot ocupant territoris més estables a les zones properes a la costa, tanmateix, aquest aspecte ha estat poc estudiat en aquesta espècie en concret.
Tant el mascle com la femella realitzen una tàctica coneguda com a carrera de rosegador per distreure els predadors que s'acosten al niu en què hi ha ous o pollets. Aleshores es posen a terra abaixant el cap i la cua, despleguen les ales i ericen les plomes i comencen a córrer ràpidament emetent crits d'alarma i canviant de direcció contínuament.
Alimentació Com la resta dels congèneres, el malur dorsi-rogenc és predominantment insectívor, menjant una gran varietat d'insectes que inclouen escarabats com cucurliònids, crisomèlids, buprèstids, altícinis i caràbids; xinxes, llagostes, arnes, vespes i cigales a més d'aranyes. També es s'alimenten de les larves i ous dels insectes. Les llavors i altres matèries vegetals només formen una petita part de la dieta. Solen caçar insectes entre la fullaraca, els arbustos i les ribes de l'aigua, principalment al matí i al vespre. Els progenitors d'ambdós sexes, a més dels ajudants, alimenten els pollets.
Festeig i cria Durant l'època de festeig, els mascles adults canvien les plomes brunes pel plomatge negre amb la taca vermellosa de l'esquena que li dóna el nom comú. S'exhibeixen estarrufant i agitant les plomes vermelles de l'esquena i les de les espatlles arquejant-se com una bola. Voletegen i s'enfronten a altres mascles per espantar-los, o per establir la dominància enfront de les femelles. A més recol·lecten pètals vermells i algunes vegades llavors vermelles i els dóna a altres ocells. El 90% de les vegades el mascle els dóna ritualment a la femella que està festejant. L'altre 10% de les vegades els dóna a un altre mascle en un acte que sembla d'intimidació.
Al voltant de la meitat de la població de malur dorsi-rogenc d'una zona es troba en parelles a l'època d'aparellament. Això sembla una defensa per evitar la manca de recursos del medi. És més difícil mantenir un gran grup d'individus interdependents durant les èpoques seques, per la qual cosa els ocells es mantenen en parella o petits grups que inclouen els ajudants de la cria. Proves de paternitat han mostrat que els mascles vells amb plomatge cridaner té més èxit a l'època d'aparellament que un mascle adult amb un plomatge més marró i discret o un mascle jove amb plomatge cridaner. Per això aquests tenen major emmagatzematge d'esperma i fa més còpules i es pot aparellar amb més d'una femella. Un mascle desaparellat pot ajudar una parella a alimentar i cuidar els pollastres. El bec d'un mascle s'enfosqueix quan s'emparella i això dura unes tres setmanes. Aquest caràcter facilita l'estudi de la sociabilitat d'aquesta espècie, ja que els canvis de plomatge poden trigar o estar influenciats pel clima. El bec està vascularitzat i canvia ràpidament en resposta a l'aparellament. miniatura|Femella (esquerra) i mascle a Cairns, Queensland. L'època d'aparellament va d'agost a febrer i coincideix amb l'arribada de l'època de pluges al nord d'Austràlia. La femella realitza la major part del treball de construcció del niu, encara que el mascle també ajuda, sent això inusual en el gènere Malurus.Ocult per les mates d'herba o el matolls baixos el niu esfèric és construït amb herba seca i unit amb trossos més fins d'herba o pèls. Els nius examinats al sud-est de Queensland tendeixen a ser més grans i desordenats que els del nord d'Austràlia. Les dimensions dels primers són de 12–15 cm d'alçada per 9–12 cm d'amplada i tenen una entrada parcialment coberta de 3–6 cm de diàmetre, mentre que els del nord tenen una mitjana de 10–13 cm d'alçada per 6–8 cm d'amplada amb una entrada d'uns 2–4 cm. La construcció els porta al voltant d'una setmana, i pot passar un interval d'uns set dies abans de posar els ous. Les postes són d'entre tres i quatre ous, que són blancs amb motes vermelloses, i mesuren 14.5–17 x 10–13 mm. Els de la subespècie melanocephalus són una mica més grossos que els de cruentatus. Els ous només per la femella són incubats durant dues setmanes. Els pollets es mantenen amagats a cobert una setmana més després de descloure. Depenen dels pares i els ajudants durant un mes aproximadament. Aprenen a volar uns 11-12 dies després de descloure. Les niuades criades a l'estació anterior solen ajudar a criar la niuada següent. I la família romandrà junta durant l'estació següent, formant un grup unit.
Vocalitzacions El cant típic usat pel malur dorsi-rogenc per anunciar que estan en el seu territori és similar al dels altres membres del mateix gènere, consisteix en una nota inicial contínua seguida per altres de curtes i repetides, començant greus i suaus i acabant agudes amb moltes síl·labes. Els reclams els fan principalment els mascles en la temporada d'aparellament. Aquesta espècie es comunica mentre s'alimenten amb un suau «ssst», amb prou feines audible més enllà de 10–15 m. El crit d'alarma és un «tsit» molt agut.
Depredadors Els adults i les cries poden ser depredats per mamífers introduïts a Austràlia com el gat salvatge o la guineu roja (Vulpes vulpes), i també per alguns rosegadors, i espècies d'ocells natives com el carnisser flautista (Gymnorhina tibicen), els carnissers (Cracticus spp.), el cucaburra alablau (Dacelo leachii), corbs (Corvus spp.) i xiulaires (Colluricincla spp.), a més de per rèptils com els varans (Varanus spp.).
Taxonomia i sistemàtica El malur dorsi-rogenc va ser descrit el 1801 per primera vegada a partir d'individus capturats en les proximitats de Port Stephens a Nova Gal·les del Sud i nomenada per l'ornitòleg John Latham com a papamosques capnegre (Muscicapa melanocephala) i la localitat tipus Sydney, Nova Gal·les del Sud.