fou el primer líder de la República Popular Democràtica de Corea (coneguda com a Corea de Nord), d'ençà la seva fundació el 1948, fins a la seva mort. Fou succeït en el poder pel Kim Jong-il, el primer fill que va tenir amb Kim Jong-suk, i nomenat com a successor el 1974. Oficialment, Kim Il-sung és el president etern de la República Popular Democràtica de Corea. El nom de Kim Il Sung significa el sol. La traducció literal del seu nom significa que il·lumina clarament el camí a seguir per la humanitat.
Biografia Kim va néixer en el si d'una família que va fugir a Manxúria el 1925 fugint de l'ocupació japonesa. En els anys 30 es va unir a la guerrilla anti-japonesa i va adoptar el nom d'un llegendari guerriller que havia lluitat en èpoques anteriors contra els nipons.
Després d'anar-se'n a Moscou i ser entrenat militarment, va dirigir durant la Segona Guerra Mundial un contingent coreà en el si de l'Exèrcit Roig.
Arribada al poder La derrota japonesa el 1945 va portar la partició de Corea. En aquest moment Kim va tornar al seu país i va establir un govern provisional a la zona ocupada pels soviètics.
esquerra|miniatura|Kim Il-sung el 1946 El setembre de 1945, Kim, el líder més famós de la resistència, va ser instal·lat pels soviètics com a cap del Comitè Popular Provisional. No era en aquest moment el líder del Partit Comunista, la seu del qual es trobava a Seül, però no obstant això va ocupar una posició influent gràcies a la seva lluita contra l'ocupant japonès. Leonid Vassin, agent de l'NKVD, citat per Jasper Becker, indica: «Quan en Kim va arribar, ens vam adonar que no parlava coreà amb fluïdesa […] se li va ordenar que li donés un vestit civil i li van donar tres dies per aprendre un discurs que li havien escrit. Aquest discurs va ser pronunciat al primer congrés del partit organitzat per veterans comunistes, que havien estat alliberats després de la derrota japonesa. Com que Kim no tenia legitimitat ni suport, l'NKVD va preferir crear el seu propi partit, el Partit dels Treballadors. Molt ràpidament, van obligar les altres parts a fusionar-s'hi i van desdibuixar les dades sobre el seu origen».
Inicis al cap de l'estat esquerra|miniatura|Retrat oficial de Kim Il-sung (1 d'octubre de 1948).
El seu principal assoliment va ser l'establiment d'un exèrcit professional, les Forces Armades de Corea del Nord (KPA), format per antics soldats que havien adquirit experiència de combat contra els nacionalistes japonesos i més tard els xinesos. Amb l'ajuda dels assessors soviètics, Kim va construir un exèrcit especialitzat en tàctiques d'infiltració i guerrilla. Abans de l'esclat de la Guerra de Corea, Ióssif Stalin va equipar l'APC amb moderns tancs pesants, camions, artilleria i armes petites. Kim també va crear una força aèria, inicialment equipada amb antics avions de caça propulsats per hèlix de l'URSS. Els futurs pilots nord-coreans són enviats a la Unió Soviètica i a la Xina per entrenar amb MiG-15 a bases secretes..
Inicialment, les eleccions patrocinades per les Nacions Unides al maig 1948 tenien la intenció de reunificar Corea, però el Sud es va declarar un estat (la República de Corea), i el Nord va seguir el 9 setembre proclamant la República Popular Democràtica de Corea, amb Kim com a Primer ministre. El 12 octubre, la Unió Soviètica va reconèixer el règim de Kim Il-sung com l'únic govern legal de la península. El Partit Comunista es va fusionar amb el Partit Popular Nou per formar el Partit dels Treballadors de Corea del Nord (del qual Kim és un dels vicepresidents amb Chu Yong-ha i Ho Ka-i). El 1949, aquest partit es va fusionar amb el seu homòleg del sud (Partit dels Treballadors de Corea del Sud) per fer el Partit del Treball de Corea (WPT) amb Kim com a president del partit.
Consolidació del pla El 1949, Corea del Nord es va convertir en una democràcia popular. Tots els partits i organitzacions de masses estan units en el Front Democràtic per a la Reunificació de la Pàtria, totalment dominat pels comunistes. A partir d'aquest moment, Kim Il-sung va començar a desenvolupar un culte a la personalitat i es va anomenar el «Gran líder». El seu regnat es va caracteritzar per l'establiment d'un estat totalitari amb nombroses violacions dels drets humans, incloent nombroses execucions i una vasta xarxa de camps de treball.The Worst of the Worst: The World's Most Repressive Societies . Freedom House, 2012. A més, no es respecta la noció de dret de vot ja que només apareix un candidat a cada papereta. Per tant, les eleccions no són lliures i constitueixen un cens polític. No hi ha competència ja que tots els candidats són escollits i tots els escons són guanyats pel Front Democràtic per a la Reunificació de la Pàtria, constituint així una única coalició.
Entre 1946 i 1949, una sèrie de lleis (llei d'igualtat de gènere, reforma agrària, nacionalització de la indústria) tenen com a objectiu protegir els drets de les dones, que tindrien drets idèntics als dels homes. Ara tenen dret a votar, estudiar, cobrar els mateixos sous que els homes per igual treball i gaudir dels mateixos drets successoris; els matrimonis forçats i la prostitució estan prohibits, mentre que el divorci està legalitzat. Tanmateix, això segueix sent només una igualtat abstracta: la societat continua sent patriarcal i les dones combinen la doble funció de treballadora per al país i mare.
El 1956, amb Mao Zedong, va rebutjar la desestalinització promoguda per Nikita Khrushchev en el seu «informe secret» durant el 20è Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Escollint distanciar-se del marxisme-leninisme, va adoptar el terme juche (probablement nascut de la ploma de l'historiador nacionalista Shin Chae-ho) a partir de mitjans dels anys cinquanta. Manllevat del confucianisme, aquesta ideologia pretén combinar socialisme, nacionalisme ètnico-cultural (en reacció a la colonització japonesa) i autodeterminació de la nació. El terme es va introduir a la Constitució l'any 1972. A principis de la dècada del 1990, totes les referències al marxisme-leninisme van ser esborrades a favor del juche només en la ideologia oficial del partit i de l'estat.
Guerra de Corea esquerra|miniatura|Kim Il-sung signava l'armistici que posava fi a la Guerra de Corea el 1953.
Els documents d'arxiu suggereixen que la decisió de Corea del Nord d'envair Corea del Sud va ser iniciada per Kim en lloc dels soviètics.Weathersby, Kathryn, The Soviet Role in the Early Phase of the Korean War, The Journal of American-East Asian Relations 2, no. 4 (hiver 1993): 432Goncharov, Sergei N., Lewis, John W. et Xue Litai, Uncertain Partners: Stalin, Mao, and the Korean War (1993)Mansourov, Aleksandr Y., Stalin, Mao, Kim, and China’s Decision to Enter the Korean War, 16 September – 15 octubre 1950: New Evidence from the Russian Archives, Cold War International History Project Bulletin, Issues 6–7 (hiver 1995/1996): 94–107 Les fonts suggereixen que la intel·ligència soviètica, a través de les seves xarxes d'espionatge dins del govern estatunidenc i britànic, va obtenir informació sobre els límits de les existències de bombes atòmiques americanes, així com les reduccions dels programes de defensa, la qual cosa va portar a Stalin a concloure que l'administració Truman no podria intervenir a Corea.Sudoplatov, Pavel Anatoli, Schecter, Jerrold L., and Schecter, Leona P., Special Tasks: The Memoirs of an Unwanted Witness — A Soviet Spymaster, Little Brown, Boston (1994)
La República Popular de la Xina avala de mala gana la idea de la reunificació de Corea després de ser informada per Kim que Stalin va aprovar l'acció. La Xina no donaria suport directament a Corea del Nord fins que les tropes de les Nacions Unides, en gran part nord-americanes, arribessin al riu Yalu a finals de 1950. A l'inici de la guerra al juny i juliol, les forces nord-coreanes van ocupar pràcticament tot el sud excepte el perímetre de Busan, però el setembre els nord-coreans van ser rebutjats per l'atac dirigit pels Estats Units. A l'octubre, les forces de l'ONU van recuperar Seül i van envair el nord per tal de reunificar el país sota els auspicis del Sud. El 19 octubre, les tropes nord-americanes i sud-coreanes van capturar Pyongyang, forçant Kim i el seu govern a fugir del nord, primer a Sinuiju i finalment a la Xina.
El 25 octubre 1950, la Xina, després d'haver advertit repetidament l'ONU de la seva intenció d'intervenir si no aturava el seu avanç, va entrar en guerra i va enviar les seves tropes a travessar el riu Yalou. Les tropes de l'ONU es veuen obligades a retirar-se i les tropes xineses recuperen Pyongyang al desembre i Seül al gener. Al març, les forces de l'ONU van iniciar una nova ofensiva, recuperant Seül, però el seu avanç es va aturar just al nord del Paral·lel 38° nord. Després d'una sèrie d'ofensives i contraofensives per part d'ambdós bàndols, seguida d'un període esgotador de Guerra de trinxeres en gran part estàtica des de l'estiu de 1951 fins a juliol 1953, el front es va estabilitzar al llarg del que esdevindria la zona coreana. Durant la Guerra de posició, Corea del Nord va ser devastada pels atacs aeris nord-americans que van causar grans danys a la capital i altres llocs del país. En el moment de l'armistici, 3,5 milions de coreans d'ambdós bàndols havien mort en el conflicte.
Durant la guerra, Kim Il-sung sembla haver viatjat a la Xina i la Unió Soviètica, buscant una manera d'acabar el conflicte. Documents xinesos i russos de l'època revelen que Kim s'havia quedat impotent per unificar Corea sota el seu lideratge i va patir que el seu exèrcit fos relegat a la segona línia, amb la majoria dels combats fets per l'exèrcit popular xinès.
Un regnat indivis Després de la Guerra de Corea, el país va ser devastat. Kim Il-sung consolida el seu poder i immediatament llança un esforç de reconstrucció nacional. Va establir un ampli pla econòmic quinquennal que introduïa una economia planificada que incloïa el control estatal total de la indústria així com la col·lectivització de la terra. La consolidació del seu poder passa també per la creació del sistema de castes songbun, inspirat en el confucianisme, que divideix la població en cinc grups: especial, normal, bàsic, complex i hostil segons el suposat grau de simpatia de cadascú cap al règim. Cada persona es classifica segons les seves característiques polítiques, socials i econòmiques. El sistema influeix en molts aspectes de l'existència d'un individu dins de la societat nord-coreana, inclòs l'accés a l'educació, l'habitatge, l'ocupació, el racionament d'aliments, la possibilitat d'unir-se al partit governant i fins i tot on es permet a una persona viure. Un gran nombre de persones que pertanyen a l'anomenada classe hostil, inclosos intel·lectuals, terratinents i antics partidaris del govern d'ocupació japonès durant la Segona Guerra Mundial, són traslladats per la força a les províncies del nord pobres i aïllades. Quan la fam va afectar el país als anys noranta, les persones que vivien en aquestes comunitats marginades i aïllades van ser les més afectades. Aquest sistema no determina el nivell de vida de cada individu: un comerciant pròsper pot pertànyer a la classe més baixa, mentre que un camperol pobre pot pertànyer a la classe més alta. D'altra banda, les persones identificades com a hostils no podran establir-se a la capital ni prop de les fronteres, ni podran afiliar-se al Partit dels Treballadors (imprescindible per accedir a càrrecs de responsabilitat a l'administració) ni exercir en l'educació o la policia. La pertinença d'una persona a aquesta o aquella casta pot canviar al llarg de la seva vida: per exemple, un intent de deserció provoca el descens, mentre que participar en un servei militar llarg us permet pujar en aquest sistema.