Aleksandra Mikhàilovna Kol·lontai (ucraïnès: Олександра Михайлівна Коллонтай; rus: Алекса́ндра Миха́йловна Коллонта́й), nascuda Aleksandra Mikhàilovna Domontóvitx (ucraïnès: Олександра Михайлівна Домонтович; rus: Алекса́ндра Миха́йловна Домонто́вич) (Sant Petersburg, 31 de març del 1872 (19 de març del calendari julià) - Moscou, 9 de març de 1952) fou una revolucionària, feminista socialista, filla d'aristòcrates, que va tenir un paper important durant la Revolució Russa, amb posicions destacades en el partit bolxevic i en el govern soviètic dels primers anys, sent la primera dona ministra d'Europa. Va tenir un paper decisiu en l'experiment d'emancipació de les dones en l'estat soviètic, un dels esforços més destacables de l'alliberament femení fins al moment.
Com a primera Comissària de Benestar Social, va impulsar algunes reformes feministes com el finançament complet de l'atenció a la maternitat des de la concepció fins al primer any de vida. També va influir en altres comissariats per establir lleis que igualessin les dones i homes, per exemple, en una reforma del matrimoni. Insatisfeta amb unes polítiques que considerava insuficients, va crear el departament de dones Genotdel, juntament amb Inessa Armand, dintre del Partit Comunista. Des d'aquesta organització va informar les dones sobre els seus drets, protestar contra homes treballadors abusius, i promoure la implicació de les dones en l'activitat política, també en llocs de lideratge al govern i partit.
Kol·lotai va advocar per la cria comunal dels infants, la fi de l'estructura familiar existent, l'amor lliure, i la inclusió de les dones a tots els nivells de presa de decisió. Va impulsar guarderies, hospitals de maternitat i restaurants per alliberar les dones de la doble càrrega de treball laboral i domèstic. També advocava per relacions heterosexuals basades en l'atracció i el compromís mutu a crear una nova societat.
Les seves idees van aixecar sospites de molts homes i el partit la va criticar per posicionar-se a favor de fàbriques dirigides per treballadors i una plena llibertat d'opinió. Kol·lotai va esdevenir una figura central en l'Oposició Obrera i la reivindicació d'una democratització del partit i el govern. A causa d'això, el 1922 va deixar la direcció del Genotdel i el partit la va col·locar com a diplomàtica, la qual cosa l'obligava a allunyar-se del país. La premsa soviètica va condemnar les seves idees de trivials i feministes (en sentit pejoratiu).
Biografia Aleksandra Mikhàilovna Domontóvitx va néixer el 31 de març [O.S. 19 de març] de 1872 a Sant Petersburg, en una família russa aristòcrata, amb servents i les comoditats de la classe alta russa. La seva mare, Aleksandra Masalina, era filla d'un mercader finès i una noble russa. Posseïa una finca a Finlàndia. El seu pare, d'orígens ucraïnesos, era el general Mikhaïl Alekséievitx Domontóvitx (1830-1902).
Mikhail Domontovich provenia d'una família cosaca ucraïnesa que remunta la seva ascendència a la genealogia del drac del . Va ser oficial de cavalleria a la guerra entre Rússia i Turquia de 1877-1878 (de vegades coneguda com la Guerra d'Independència de Bulgària). Després de la seva participació a la guerra, va ser nomenat Governador Provisional de la ciutat búlgara de Tarnovo, i posteriorment el cònsol militar a Sofia. Al maig de 1879 va ser cridat de tornada a Sant Petersburg. Va introduir visions polítiques liberals, afavorint una monarquia constitucional com la de la Gran Bretanya. A la dècada de 1880 va escriure un estudi sobre la Guerra Russo-Turca de 1877-1878. Aquest estudi va ser confiscat pels censors tsaristes, presumiblement per mostrar un zel nacionalista rus insuficient.
La mare d'Aleksandra, Aleksandra Aleksàndrovna Massàlina (1848-1899), era la filla d'Aleksandr Fiódorovitx Massalin (1809-1859), un camperol finlandès que havia fet fortuna venent fusta. Massàlina es va fer coneguda com a Massàlina-Mràvinskaia després del seu matrimoni amb el seu primer marit, Konstantín Ióssipovitx Mràvinski (escrit originalment Mróvinski) (1829-1921). El seu matrimoni amb Mràvinski va ser un matrimoni concertat que va resultar infeliç, i finalment es va divorciar de Mràvinski per casar-se amb Mikhaïl Domontóvitx, de qui s'havia enamorat.
La cantant d'òpera russa Ievguénia Mràvina (nom artístic) era la mitja germana de Kol·lontai per part de mare. El director de música de l'Orquestra Filharmònica de Leningrad (1938-1988), Ievgueni Mravinski, va ser l'únic fill del germà de Mràvina, Aleksandr Konstantínovitx i, per tant, el nebot de Kol·lontai.
La saga de la llarga i difícil lluita dels seus pares per estar junts malgrat les normes de la societat, acolorirà i conformarà les pròpies opinions de l'Aleksandra Kol·lontai sobre les relacions, el sexe i el matrimoni. miniatura|Retrat de 1888|esquerra
L'Aleksandra va rebre una educació liberal des de casa, primer per part dels seus pares fins a la seva adolescència, i després per part de professors quan els seus pares van rebutjar que anés a la universitat. Va compartir l'interès del seu pare per la història i va dominar una gran varietat d'idiomes: parlava francès amb la seva mare i germanes, anglès amb la seva mainadera, finès amb els camperols en un establiment familiar heretat del seu avi matern a Kuusa (a Muolaa, Gran Ducat de Finlàndia) i va estudiar alemany.
L'Aleksandra va intentar continuar la seva formació en una universitat, però la seva mare s'hi va negar argumentant que les dones no tenien cap necessitat real d'educació superior, i que els joves impressionables trobaven massa idees radicals i perilloses a les universitats. En lloc d'això, a l'Aleksandra se li va permetre de fer un examen per obtenir la certificació com a professora d'escola abans de sortir en societat per trobar un marit, com era el costum.
Als setze anys va evitar un matrimoni concertat. El 1890 o 1891, Aleksandra, amb una edat de 19 anys, va conèixer el seu cosí i futur marit, Vladímir Liúdvigovitx Kol·lontai (9 de juliol de 1867 - juliol / agost de 1917), un estudiant d'enginyeria de mitjans modests inscrits en un institut militar. La mare de l'Aleksandra es va oposar amargament a la possible unió, ja que el jove era pobre. La seva filla respongué que treballaria com a professora per fer-ho realitat. La seva mare se'n va burlar dient:
Els seus pares van prohibir la relació i van enviar l'Aleksandra de gira per l'Europa occidental amb l'esperança que oblidaria a Vladímir, però la parella es va mantenir compromesa malgrat tot i es casaren el 1893. L'Aleksandra es va quedar embarassada poc després del matrimoni i va tenir un fill, Mikhaïl, el 1894. Va dedicar el seu temps a la lectura de literatura radical populista i marxista i escriptura de ficció. Amb la unió matrimonial, va passar a portar el nom del seu marit, Kol·lontai, la resta de la seva vida.
Aleksandra i Vladímir van viure junts durant tres anys, però Aleksandra sentia que la relació la limitava i se sentia cada vegada més pròxima al moviment revolucionari obrer rus. En conseqüència, va viatjar el 1898 a Zúric on va estudiar el marxisme i unir-se al moviment socialdemòcrata. El seu marit i fill es van quedar a Rússia. Al cap d'un any, Aleksandra va tornar a Rússia i va incorporar-se al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. Durant una dècada va analitzar l'economia finlandesa des d'una perspectiva marxista i es va involucrar en organitzacions polítiques il·legals. Va participar en les activitats revolucionàries de 1905 i va marxar a l'exili a finals del 1908 per evitar ser arrestada com a menxevic. Fins al 1917, va viure a l'Europa occidental, donant conferències i escrivint principalment sobre la qüestió de les dones. Va ser en aquest període quan va escriure l'obra més significativa sobre la relació entre la sexualitat de les dones i la seva opressió. El 1915 es va unir als bolxevics principalment en oposició a una guerra.
Aportacions al feminisme marxista Com a revolucionària marxista, Kol·lontai va oposar-se al feminisme, que va qualificar de burgès. Tanmateix, gran part de la seva reflexió i activitat política van centrar-se en l'emancipació de les dones dins el moviment obrer. Rebutjava els plantejaments feministes liberals, perquè acceptaven el sistema capitalista i distanciaven les dones de la lluita obrera. Per Kol·lontai, així com per la seva referent Clara Zetkin, la societat necessita ser reestructurada completament per acabar amb les injustícies socials. Aquesta posició respecte l'alliberament de les dones s'ha teoritzat posteriorment com a feminisme socialista/marxista.
Kol·lontai va oposar-se als primers grups feministes políticament actius de 1905, ja que creia que responien als interessos de la classe burgesa, que intentava seduir les dones treballadores. Assistia a les seves reunions i discutia els seus arguments. Així mateix, va intentar organitzar activitats per les dones en el sector socialdemòcrata, però no va aconseguir-ne suport. Li deien que les dones treballadores podien participar amb igualtat en les organitzacions, que era ser suficient, encara que aquestes no poguessin en realitat implicar-se de la mateixa manera que els homes per la càrrega de treball superior i els desincentius patriarcals.
Per redreçar la qüestió de les dones en el moviment obrer, Kol·lontai va assistir a un congrés del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya el setembre de 1906, on va trobar referents i coneixements per impulsar una oficina de dones al partit rus. Tanmateix, els seus esforços van ser boicotejats i no va poder establir-lo. Així, per exemple, en la primera reunió del grup de dones va trobar-se la sala de reunió tancada, amb el missatge "la reunió només per a dones ha estat cancel·lada. Demà una reunió només per a homes".
Durant la primavera de 1907, va organitzar conferències i grups de discussió, fins que la policia les va prohibir quan van donar suport a una vaga. A la tardor, va crear la Societat d'Ajuda Mútua de la Dona Treballadora, que s'inspirava amb els clubs feministes i oferia conferències, espais de lectura, bufets i viatges d'estiu. La Societat va reunir tres-cents membres, dels quals dues terceres parts eren dones de classe treballadora. No va comptar amb el suport dels partits locals bolxevics i menxevics. La socialdemòcrata Vera Zassúlitx va desvaloritzar el seu treball i va acusar-la de desviar la força del partit. També dintre del club hi va haver tensions entre treballadores i burgeses, que portaren alguns membres a demanar excloure qui no fos de la classe treballadora. Tot plegat va portar Kol·lontai a cancel·lar el projecte.
Les feministes burgeses estaven tenint èxit en les iniciatives dirigies a les dones treballadores, mentre que els seus esforços per articular un feminisme des del moviment obrer no aconseguien perdurar. Kol·lontai va alleugerir la seva frustració amb la vitalitat de les dones del partit socialdemòcrata alemany. Va viatjar al Congrés de la Segona Internacional de Stuttgart a la tardor de 1907. Allà, va declarar contra les feministes russes en el seu primer discurs en una Internacional i va celebrar la implicació del congrés amb les dones. Es va aprovar una resolució impulsada per Clara Zetkin a favor del dret de vot i es va establir el diari Die Gleichheit com a Secretaria de les Dones.