miniatura|Henry Sidney, lord diputat d'Irlanda durant el regnat d'Elisabet I, sortint del Castell de Dublín. Detall d'una il·lustració titulada The Image of Irelande, per John Derrick. (Londres, 1581). La reconquesta Tudor d'Irlanda va ser realitzada per la dinastia Tudor durant el . Després de la fallida rebel·lió contra la corona encapçalada per la família FitzGerald (Geraldines) en 1530, Enric VIII va ser proclamat rei d'Irlanda pel Parlament irlandès, amb l'objectiu de restaurar l'autoritat central que s'havia perdut durant els dos-cents anys anteriors.Moody, Byrne i Martin (1991), p.46 i 47
Aquest període es va perllongar durant 60 anys, alternant fases de negociació amb autèntiques campanyes militars, fins a 1603, any en el qual que, finalment, el país sencer va ser controlat per Jaume I, i el seu consell privat a Dublín. La «Fugida dels Comtes» de 1607 va contribuir encara més a reforçar el domini anglès.
El desig de la corona d'imposar al poble irlandès les lleis, llengua i costums anglesos, juntament amb la reforma protestant va complicar notablement la tasca. L'Imperi Espanyol va intervenir en nombroses ocasions durant la Guerra angloespanyola de 1585-1604, i els irlandesos es van trobar freqüentment atrapats entre el seu deure obediència al papa i la seva lleialtat al monarca d'Anglaterra i Irlanda.Kearney (2007), p.226-228
Després de la conquesta, la Irlanda gaèlica va quedar totalment destruïda i els espanyols van abandonar els seus plans d'intervenció directa, la qual cosa va permetre l'assentament massiu de colons anglesos, escocesos, i gal·lesos en el que s'ha conegut com a colonització de l'Ulster.
Irlanda en 1500 miniatura|esquerra|Mapa de les colonitzacions d'Irlanda 1500-1600 miniatura|Mapa de les rebel·lions d'Irlanda En 1500, la configuració territorial d'Irlanda mostrava encara petjades de la incompleta invasió normanda, iniciada pels barons cambro-normands en el i continuada per Enric II, Comte d'Anjou, Duc de Normandia, i rei d'Anglaterra entre 1154 i 1189. Molts nadius havien estat expulsats dels seus territoris, sobretot en l'est i sud-est del país, i havien estat reemplaçats per camperols i treballadors anglesos. En la costa est, l'àrea situada entre els muntanyes Wicklow al sud i Dundalk al nord (que incloïa part dels moderns comtats de Dublín, Meath, Westmearh, Kildare, Offaly, Laois i Kilkenny), va rebre el nom de «la Palissada». Protegida per fossats i muralles, la Palissada era l'única zona de l'illa en què la cultura i l'idioma anglès havien arrelat de forma significativa i el govern, situat a l'antiga ciutat escandinava de Dublín, aplicava la llei anglesa.Gwynn (2007), p.140
Fos de la Palissada, l'autoritat del govern de Dublín era feble. Els barons Hiberno-Normands i els seus descendents havien constituït feus, però no havien usat colons anglesos com a arrendataris. Com a resultat, durant els segles i , amb les primeres rebel·lions irlandeses, la invasió escocesa, els brots de pesta negra i la falta d'interès per part del govern de Londres, molts dels territoris ocupats durant la invasió normanda havien tornat al control dels lords irlandesos. Fins i tot en alguns territoris controlats per les grans dinasties d'anglesos vells dels Butler, els Fitzgerald i els Burke, els governants havien aconseguit una independència efectiva, amb exèrcits propis, exercint les seves pròpies lleis i adoptant l'idioma i la cultura gaèlica-irlandesa.
Després de l'ostracisme al que havien estat relegats durant les etapes inicials de la conquesta, els irlandesos van poder gaudir d'alguna cosa semblant a un renaixement als segles i . Considerables extensions de terreny ocupades pels anglesos, van ser abandonades o envaïdes novament pels irlandesos, particularment en el nord i en el centre de l'illa. Entre les milers de dinasties irlandeses, destaquen especialment els O'Neill de Tyrone (Uí Néill) al centre d'Ulster -flanquejats a l'oest pels O'Donell de Tyrconnell-, els O'Byrne i O'Toole al Comtat de Wicklow, els Kavanagh en el Comtat de Wexford, els MacCarthy i els O'Sullivan en els de Cork i Kerry i finalment el senyoriu O Briain de Thomond en el Comtat de Clare.
La majoria d'irlandesos gaèlics es mantenia al marge de la jurisdicció anglesa, parlaven gaèlic irlandès i vivien segons el seu propi sistema social, costums i lleis. Els anglesos se'n referien com a «els enemics irlandesos de la seva majestat». En termes legals, mai havien estat admesos com a súbdits de la corona, a pesar que Irlanda no era formalment un regne sinó un senyoriu, títol que era assumit pel monarca anglès en el moment de la seva coronació. L'auge de la influència gaèlica va donar lloc a la promulgació dels Estatuts de Kilkenny en 1366, els quals van tractar en va de prohibir moltes de les pràctiques socials que s'havien desenvolupat ràpidament com l'exogàmia, l'ús del gaèlic irlandès i la vestimenta irlandesa. En el segle XV el govern de Dublín va ser incapaç d'exercir cap mena de pressió fora de la Palissada, afeblit a causa de la Guerra de les Dues Roses.
Enric VIII Fins a l'any 1500, els monarques anglesos havien delegat el govern d'Irlanda en la poderosa dinastia hiberno-normanda dels Fitzgerald de Kildare, tractant de reduir al mínim el cost administratiu de governar el territori irlandès i protegir la Palissada. El lord diputat del rei era el cap de l'administració i tenia la seva seu al Castell de Dublín, que mancava de cort formal i tenia un compte limitat per a despeses públiques. En 1495, durant un parlament convocat pel Lord Diputat sir Edward Poynings es va aprovar la coneguda com Llei de Poynings que imposava l'estatut legal anglès sobre tota Irlanda, subordinant d'aquesta forma el parlament irlandès a l'anglès.
Fins a 1531, els FitzGerald de Kildare van ostentar el càrrec de Lord Diputat de forma continuada. No obstant això, el suport prestat pels Kildare a la causa de la Casa de York, durant la Guerra de les Dues Roses, i la signatura de tractats privats amb les potències estrangeres, van portar a la corona a atorgar el títol de Lord Diputat als seus principals rivals, els Butlers d'Ormonde, la qual cosa va motivar la rebel·lió immediata dels FitzGerald. Enric VIII d'Anglaterra va executar al capitost de la revolta Thomas FitzGerald, conegut com a Silken Thomas Fitzgerald, al costat d'alguns dels seus oncles i va empresonar Gearoid Og, cap de la família. El rei es va veure obligat a buscar un substitut per tractar de mantenir la pau a Irlanda, protegint la Palissada i cobrint el vulnerable flanc oest d'Anglaterra davant una potencial invasió estrangera.
Amb l'ajuda de Thomas Cromwell, el rei va dur a terme a Irlanda una política coneguda com de rendició i reconcessió. Aquesta nova política estenia la protecció real a tota la classe dirigent irlandesa sense discriminacions d'ètnia; a canvi, tots els habitants d'Irlanda haurien d'obeir les lleis del govern central i tots els caps irlandesos haurien de sotmetre's oficialment a la corona, després del que rebrien per Reial decret els títols de propietat de les seves terres. La pedra angular de la reforma va ser un estatut aprovat pel parlament irlandès en 1541, que establia la transformació en regne del Senyoriu d'Irlanda. En el fons, la intenció era atreure a les elits governants a Irlanda a l'entorn de la corona, garantint la seva fidelitat als Tudor; per a això, es van concedir a aquestes elits títols anglesos i es va admetre, per primera vegada, nobles gaèlics al parlament irlandès. Va destacar especialment la creació del comtat de Tyrone, que va ser creat per a la dinastia Ui Neill en 1542. De forma molt encertada, el rei va resumir els seus esforços de reforma com, "distanciaments polítics i afables persuasions".
En la pràctica, els caps gaèlics van acceptar els seus nous privilegis però van continuar governant els seus territoris de la mateixa manera que ho havien fet en el passat. Per als Senyors Irlandesos, el monarca anglès no era més que una espècie de Lord Suprem. No obstant això, la corona anava a augmentar progressivament la pressió a través del desenvolupament d'un estat centralitzat que aviat entraria en conflicte amb el sistema gaèlic tradicional. La reforma religiosa d'Enric VIII, malgrat que no es va dur a terme de forma tan radical com a Anglaterra, va provocar també tensions, però el lord diputat Anthony St Leger va aconseguir controlar la situació concedint als principals opositors les terres confiscades als monestirs.
Dificultats Després de la mort del rei, els successius lords diputats d'Irlanda van comprovar que l'establiment d'un govern central a l'illa era molt més difícil que aconseguir que els lords complissin els seus pactes. La primera rebel·lió important va esclatar a Leinster en 1550, quan els O'Moore i els O'Connor van ser expulsats dels seus territoris per donar començament a la colonització dels comtats del Rei i la Reina, batejats en honor de Maria I d'Anglaterra i Felip II d'Espanya i que corresponen als actuals comtats de Laois i Offaly.
En els anys 1560, la intervenció anglesa en la disputa successòria del clan O'Neill va desencadenar una guerra entre el lord diputat Sussex i Shane O'Neill. Els caps gaèlics van continuar amb les seves guerres privades, ignorant al govern de Dublín i les seves lleis. Com a exemple, la batalla d'Affane en 1565, entre els Butler de Ormonde i els FitzGerald de Desmond, o la batalla de Farsetmore en 1567, entre els O'Donnell i els O'Neill. D'altra banda, clans com els O'Byrne i els O'Toole, van continuar amb els seus atacs contra la Palissada. No obstant això, els successos més violents van tenir lloc a Munster en les dècades de 1560, 1570 i 1580, quan els Fitzgerald de Desmond van encapçalar les Rebel·lions de Desmond contra el domini anglès. Després d'una campanya particularment cruel, en la qual es calcula va morir entorn d'un terç de la població, l'assassinat del comte de Desmond en 1583 va posar fi a la revolta.
Les raons d'aquesta violència endèmica van ser principalment dues. La primera, l'actitud agressiva i brutal dels administradors i soldats anglesos, que van executar de forma il·legal a nobles i dirigents natius o van confiscar les seves terres de forma irregular.
En segon lloc, la incompatibilitat entre la societat gaèlica i la llei anglesa. Segons les costums irlandesos, el cap de clan era triat d'un petit grup de llinatge noble denominat fine. No obstant això, durant el mandat d'Enric VIII, es va impulsar el sistema hereditari de primogenitura, la qual cosa va provocar violentes disputes entre els clans irlandesos. Finalment, importants sectors de la societat irlandesa tenien interessos personals a eliminar la presència anglesa. Entre aquests s'incloïen els mercenaris (gallowglass) i els poetes irlandesos (file), la forma de vida dels quals es veia amenaçat.
Solucions miniatura|Llibre de frases multilingüe compilat per Sir Christopher Nugent per a Elisabet I d'Anglaterra. Durant els regnats de Maria I i Elisabet I, els anglesos van tractar per tots els mitjans de pacificar Irlanda. Un dels primers mètodes emprats va ser l'aplicació d'un govern militar; així, es van enviar tropes a zones conflictives com els monts Wicklow sota el comandament de comandants denominats senescals. Els poders del senescal eren els conferits per la llei marcial, la qual cosa els permetia autoritzar execucions sense judici amb jurat. Tots els habitants de la zona governada pel senescal havia de comptar amb algun tipus de reconeixement per part del Lord local, i els "homes sense amo" podien ser assassinats. D'aquesta manera, s'esperava que els lords irlandesos controlessin els assalts realitzats pels seus propis seguidors. Tanmateix, en la pràctica, això simplement va suscitar l'antagonisme dels caps locals.