Les eleccions presidencials franceses durant la Tercera República es realitzaven de manera indirecta, el President era escollit pels membres de l'Assemblea Nacional i del Senat.
A causa del fet que la Tercera República era un sistema parlamentari, el president tenia molts menys poders que en l'actual Cinquena República, on és escollit per sufragi universal directe. A més, des de la crisi de 16 de maig de 1877, el president quedà impedit, per costum, d'usar el seu dret a dissoldre el parlament. Per això, cap president usà aquesta atribució des de Patrice de Mac-Mahon en 1877.
Elecció presidencial de 1875 miniatura|120px|Patrice de MacMahon El 24 de maig de 1873, després de derrocar el republicà Adolphe Thiers (primer president de la III República, nomenat per decret d'agost de 1871), l'Assemblea nacional es va reunir a Versalles per elegir un nou president. Sis dies abans de la votació, la majoria conservadora i monàrquica es va posar d'acord amb el candidat al qual donaria suport per a portar a la magistratura suprema : l'elecció de Patrice de Mac-Mahon.Tanmateix, Patrice de Mac-Mahon no en fou informat abans del dia de la votació. El gran nombre d'abstencions (380)Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.33, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. es va deure a la decisió de l'esquerra de l'Assemblea d'abstenir-se.
CandidatPartitPrimera Volta Patrice de Mac-MahonLegitimista99,74% (390) Jules GrévyRepublicà d'esquerra0,16% (1)
Quan van informar al mariscal Mac-Mahon de la seva elecció, el seu entorn no va tenir cap problema en convèncer-lo de no eludir el nomenament.
Elecció presidencial de 1879 miniatura|Jules Grevy Després de la dimissió de Patrice de Mac-Mahon el 30 de gener de 1879 al migdia, la Cambra dels diputats i el Senat es reuniren en Assemblea NacionalAixò era el previst en la Constitució de la IIIa República, adoptat quatre anys abans. menys de vuit hores és tard (un rècord no igualat) per a elegir el tercer president de la República.
CandidatPartitPrimera Volta Jules GrévyRepublicà moderat 78,96% (563)La veu del senador Victor Hugo en formà part. Alfred ChanzyMilitar13,88% (99) Léon GambettaRepublicà d'esquerra0,70% (5) Paul de LadmiraultMilitar0,14% (1) Enric d'OrléansOrleanista0,14% (1) Gaston Alexandre Auguste, Marquis de GalliffetMilitar0,14% (1)
Elecció presidencial de 1885 A la fi de l'any 1885 Jules Grévy, de 78 anys, molt afeblit, d'antuvi vacil·là a presentar-se a la reelecció.Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.42, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. Es va decidir finalment en part gràcies a Daniel Wilson. Fou reelegit sense dificultats el 28 de desembre de 1885.
CandidatPartitPrimera Volta Jules GrévyRepublicà moderat79,34% (457) Henri BrissonUnió Republicana11,81% (68) Charles de FreycinetRepublicà d'esquerra2,43% (14) Altres6,42% (37)
Jules Grévy entrà oficialment el seu segon septenat el 30 de gener de 1886.
Elecció presidencial de 1887 miniatura|Sadi Carnot El 2 de desembre de 1887 les cambres forçaren a dimitir al president Grévy a causa de l'escàndol de les condecoracions. La nit després d'aquesta decisió fou una nit de disturbis; les manifestacions es multiplicaren, es rumorejava que els socialistes havien preparat una insurrecció i una nova comuna si Jules Ferry era escollit President.Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.46, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. Inquiets, els republicans no gosaren aixecar les seves veus contra l'antic president del consell.
CandidatPartitPrimera VoltaSegona Volta Marie François Sadi CarnotRepublicà moderat35,69% (303) 74,49% (616) Félix Gustave SaussierConservador17,43% (148) 22,73% (188) Jules FerryRepublicà moderat24,97% (212) 1,33% (11) Charles de FreycinetRepublicà moderat8,95% (76) 0,60% (5) Félix Antoine AppertRepublicà moderat8,48% (72) 0,60% (5) Henri BrissonRadical3,06% (26) - Altres1,41% (12) 0,24% (2)
Elecció presidencial de 1894 miniatura|Jean Casimir Perier El 25 de juny de 1894 el president Carnot morí per les ferides després de ser apunyalat per l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio. Fou sota la pressió de la seva família i dels seus amics que el president de la Cambra dels diputats, Jean Casimir-Perier es decidí a presentar la seva candidatura a la presidència.Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.56, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. Un sondeig preliminar dels tres grups del Senat situats al centre- esquerra, a l'esquerra republicana i a la Unió Republicana el deseignaren com a candidat per 180 vots sobre 200 votants. El 27 de juy de 1894, els radicals hi oposaren el centrista Henri Brisson, candidat per tercer cop.
CandidatPartitPrimera Volta Jean Casimir-PerierRepublicà moderat53,37% (451) Henri BrissonRadical23,08% (195) Charles DupuyDreta11,48% (97) Victor FévrierMilitar6,27% (53) Emmanuel AragóRepublicà3,20% (27) Altres2,59%
Elecció presidencial de 1895 miniatura|Félix Faure El president Perier va dimitir als sis mesos d'acceptar el mandat, i es convocaren unes noves eleccions el 17 de gener de 1895.
L'elecció semblava centrar-se entre l'auster senador moderat Pierre Waldeck-Rousseau, amb reputació de veritable estadista, i el candidat recolzat per l'esquerra, Henri Brisson. Aquest va superar la primera volta, però en la segona fou derrotat per l'aleshores Ministre de la Marina, Félix Faure, qui va decidir gairebé en l'últim moment presentar-se a candidat.Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.61, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. Dels dos moderats, finalment Waldeck-Rousseau va desistir.
CandidatPartitPrimera VoltaSegona Volta Félix FaureRepublicà oportunista30,77% (244)53,75% (430) Henri BrissonCentrista42,95% (338)45,13% (361) Pierre Waldeck-RousseauLiberal23,38% (184) Altres2,65% (21)1,13% (9)
Elecció presidencial de 1899 miniatura|Emile Loubet Després de la mort prematura del president Faure, el Congrés fou convocat novament el 18 de febrer de 1899Amb els nacionalistes manifestant-se a l'exterior. per a escollit Émile Loubet, candidat de l'esquerra amb suport del dreyfusard Clemenceau i del moderat Jules Méline. CandidatPartitPrimera Volta Emile LoubetEsquerra59,48% (483) Jules MelineEsquerra34,36% (279) Jacques Marie Eugène Godefroy CavaignacCentrista2,83% (23) Altres3,37% (27)
Elecció presidencial de 1906 miniatura|Armand Fallières El president Loubet anuncià que no es pensava presentar a un segon mandat, i aleshores dos candidats « seriosos » s'enfrontaren el 17 de gener de 1906 : el president de la Cambra dels diputats, Paul Doumer i el president del Senat, Armand Fallières. A priori, totes les probabilitats estaven al costat del primer, més radical. Però era massa involucrat en la política activa i Doumer es va atraure enemics forts. L'esquerra va preferir aleshores Fallières al radical renegat, amb suport del centre i la dreta.
CandidatPartitPrimera Volta Armand FallièresEsquerra52,95% (449) Paul DoumerPartit Radical43,75% (371) Altres3,30% (28)
Armand Fallières ocupà formalment el càrrec el 18 de febrer de 1906.
Elecció presidencial de 1913 miniatura|Raymond Poincaré El president Fallières renuncià a presentar-se a un segon mandat el 17 de gener de 1913. Raymond Poincaré, candidat declarat a la darreria de 1912, confirmà que es presentaria per la magistratura suprema. Aleshores es va organitzar una violenta campanya contra la seva candidatura per part de Paul Deschanel,Candidat contra Poincaré dins del mateix partit. Joseph Caillaux i Georges Clemenceau. Aquest darrer proposà el nordcatalà Juli Pams i Vallarino per contrarestar la candidatura centrista. Pams guanyà Poincaré en les primàries realitzades dins del camp republicà, però Poincaré refusà retirar-se i fou finalment escollit en les eleccions oficials gràcies als vots de la dreta.
CandidatPartitPrimera VoltaSegona Volta Raymond PoincaréPartit Republicà Democràtic 49,48% (429) 56,23% (483) Juli Pams i VallarinoPartit Radical37,72% (327) 34,46% (296) Édouard VaillantSFIO7,27% (63) 8,03% (69) Altres5,54% (48) 1,28% (11)
Raymond Poincaré va prendre possessió oficialment del càrrec el 18 de febrer de 1913.
Elecció presidencial de gener de 1920 miniatura|Paul Deschanel El president Poincaré no es va presentar a la reelecció el 17 de gener de 1920, de manera que l'elecció semblava favorable al candidat radical Georges Clemenceau. Però les coses no van anar pas com havia previst "le Tigre". Efectivament, la vetlla de l'escrutini, durant el vot preparatpri, el seu adversari,Paul Deschanel i Georges Clemenceau eren dos parlamentaris que, després del cas del Canal de Panamà en el que Clemenceau n'era sospitós, s'enfrontaren en un duel a espasa. Clemenceau en sortí vencedor mentre que Deschanel resultà ferit al front i a la parpella dreta. Paul Deschanel, candidat per quarta vegada en vint anys, el guanyà per 9 vots.408 vots per Paul Deschanel contra 399 per Clemenceau (font : homme-politique.com). Aleshores Clemenceau, que tenia 78 anys, decidí retirar-se de la vida política.
CandidatPartitPrimera Volta Paul DeschanelPartit Republicà Democràtic84,56% (734) Charles JonnartPartit Republicà Democràtic7,37% (64) Georges ClemenceauPartit Radical6,11% (53) Altres1,69% (17) Paul Deschanel fou investit oficialment el 18 de febrer de 1920.
Elecció presidencial de setembre de 1920 miniatura|Alexandre Millerand El president Deschanel va patir una crisi de neurastènia i va dimitir el 21 de setembre de 1920, vuit mesos després de la seva elecció. L'endemà, el president del Consell en exercici i cap de files de la dreta republicana, Alexandre Millerand va encapçalar la reunió preparatòria del Senat amb 528 vots.Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.99, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. El 23 de setembre de 1920 el Congrés reunit a Versalles, proposà com a candidat l'alcalde socialista de Lilla, Gustave Delory.
CandidatPartitPrimera Volta Alexandre MillerandLliga Nacional Republicana88,92% (695) Gustave DelorySFIO8,78% (69) Altres2,80% (22)
Elecció presidencial de 1924 miniatura|Gaston Doumergue Després d'haver acorralat al president Millerand fins a la seva la dimissió l'11 de juny de 1924, el Cartel des gauches tenia totes les cartes en la mà i la intenció d'usar-les. Tanmateix, vist de més a prop, la situació del Cartel no gaudia pas d'una posició estable. A la Cambra dels Diputats no disposava de la majoria sense el suport de l'esquerra radical; al Senat, els conservadors gaudien d'una majoria aclaparadora. L'elecció de Paul Painlevé restà lluny de ser encertada.
La funció de president del Senat solia conduir freqüentment al seu titular a l'Elisi. Gaston Doumergue comença a perfilar la seva estratègia des de la dimissió d'Alexandre Millerand, qui, amb set de venjança, li donà oficiosament el seu suport. Painlevé va sortir vencedor de la votació preliminar dels grups republicans i envià una delegació amb la finalitat d'obtenir la renúncia de Doumergue. Però jugant amb les paraules, refusà de retirar una candidatura que no havia pas presentat.Président de la République - Les vingt-deux chefs d'État français, 1848-2002, p.108, Jean-Paul Ollivier, mars 2002. Fora d'escena, el radical es fregà les mans perquè esperava recollir els vots del centre i dreta hostils al Cartel, i els de nombrosos parlamentaris que eren reticents a veure un republicà-socialista arribar al poder i dur a terme una polític partidista. El 13 de juny de 1924 el seu càlcul es revelà encertat.
CandidatPartitPrimera Volta Gaston DoumerguePartit Radical60,38% (515) Paul PainlevéPartit Republicà Socialista36,23% (309) Zéphyrin CamélinatPartit Comunista Francès2,46% (21) Altres0,93% (8)
Elecció presidencial de 1931 miniatura|Paul Doumer