Christiane Desroches Noblecourt (París, 1913 - Sézanne, 23 de juny de 2011) fou una egiptòloga francesa. Autora de nombroses obres sobre art i història de l'antic Egipte, va contribuir a la salvació dels temples nubis de la inundació causada per la construcció de la presa d'Assuan el 1960, i que van ser declarats Patrimoni de la Humanitat el 1979.

Biografia Christiane Desroches va néixer el 1913, a París.Després del seu matrimoni es diu Desroches Noblecourt. Aquest nom s'escriu sense guió, a diferència de l'ús francès que posa un guió entre els dos noms quan una dona uneix el seu cognom al del seu marit. El descobriment de la tomba de Tutankhamon per Howard Carter el 1922 la va fascinar, i animada per Étienne Drioton es va unir al departament d'antiguitats egípcies del Louvre. Va ser la primera dona membre de lInstitut francès d'arqueologia oriental (IFAO), i també la primera a dirigir una excavació arqueològica, el 1938.

Durant la Segona Guerra Mundial es va unir a la resistència i va ocultar els tresors egipcis del Louvre en àrees lliures de França.

Projecte presa d'Assuan miniatura|Maqueta que mostra les posicions relatives dels temples d'Abu Simbel, abans i després del seu trasllat: una làmina horitzontal, al centre de la foto, indica el nivell actual de l'aigua al llac Nasser. Museu de Núbia, Assuan. La construcció de la presa va portar a la major realització de Noblecourt: la preservació dels antics temples nubis de la inundació causada per l'embassament. La primera presa, acabada el 1902 amb una capacitat de mil milions de m³, havia estat jutjada escassa i ampliada el 1912, i de nou el 1934. La capacitat assolida encara no podia cobrir les necessitats de la població cada vegada més gran d'Egipte, i el 1954 el govern de Gamal Abdel Nasser va decidir construir una presa nova amb una capacitat de 157.000.000.000 m³, amb 500 quilòmetres de llarg que s'estendrien per Sudan. El projecte es va descriure com a digne dels faraons.

Els monuments de Núbia, entre ells els temples d'Abu Simbel, haurien quedat submergits i perduts per sempre si el projecte s'hagués realitzat tal com estava previst. En paraules de l'escriptor Pierre Loti, que va visitar l'àrea poc després que la primera presa fos acabada:

La UNESCO va demanar a Noblecourt, que era llavors conservadora del departament d'antiguitats egípcies del Louvre, de crear un inventari de tots els llocs històrics amenaçats. Llavors va emprendre la tasca de trobar el finançament necessari per salvar-los.

Campanya de salvació el 8 de març de 1960, Noblecourt, en col·laboració amb el ministre egipci de Cultura Sarwat Okasha, va fer una súplica formal on sol·licitava ajuda internacional. No només més de catorze temples haurien de ser moguts, sinó que era urgent fer excavacions en llocs que aviat estarien sota molts metres d'aigua.

André Malraux, llavors ministre francès d'Afers culturals, va afegir la seva veu a la súplica:

miniatura|Dibuix del temple de Dendur en la seva localització original, realitzat per Henry Salt en 1819. miniatura|Temple de Dendur, al Museu Metropolità de Nova York.

En plena guerra freda, cinquanta països van aportar fons per salvar monuments ara considerats patrimoni de tota la humanitat. Files, Kalabsha, Wadi al-Sabua, Dakka, Derr, Debod i altres van ser traslladats, i els temples d'Abu Simbel reberen la majoria de l'atenció dels mitjans. El temple d'Amada era un cas difícil, a causa dels seus baixos relleus meravellosament pintats. Separar els seus blocs, com es va fer amb altres temples, no era possible, atès que les pintures no haurien sobreviscut. Veient que tots semblaven haver-se resignat a veure el temple sota les aigües del llac Nasser, Noblecourt va anunciar que França el salvaria. Va demanar a dos arquitectes que proposessin un mètode per moure el temple en una sola peça: li van suggerir posar-lo en carrils i transportar-lo hidràulicament a alguns quilòmetres de distància, a un lloc situat a uns 60 metres més alt.

Aquest ambiciós projecte requeria més fons; amb aquesta finalitat Noblecourt va sol·licitar una entrevista amb Charles de Gaulle, que no coneixia la promesa que ella havia fet en nom de la nació. Quan va ser informat, li va requerir: "senyora, com s'atreveix vostè a dir que França salvarà el temple sense l'autorització del meu govern?" Noblecourt va contestar: "general, com es va atrevir vostè a fer una crida per ràdio sense l'autorització de Pétain?" De Gaulle va convenir a fer honor a la promesa de Noblecourt.

El projecte de rescat, incloent el transport i la reconstrucció dels temples en els seus nous emplaçaments, va durar vint anys.Egipte va donar quatre dels temples salvats a diferents nacions col·laboradores: Dendur als Estats Units, Ellesiya a Itàlia, Taffa a Holanda i Debod a Espanya.

Conseqüències La protecció dels monuments nubis va tenir conseqüències inesperades. El primer lloc, una millora de les relacions franco-egípcies que havien estat tibants des de la crisi del canal de Suez el 1956. També va propiciar l'organització d'una exposició sobre Tutankhamon al Louvre el 1967, que va atreure un gran nombre de visitants, seguida per altres exhibicions sobre Ramsès II el 1976,Abans de l'exposició, Noblecourt es va ocupar de netejar la mòmia de Ramsès, atacada per fongs (). i Amenofis III el 1993. Com a reconeixement a la contribució de França a la salvació dels temples, el govern de Anwar el-Sadat va donar al Louvre el bust d'Amenhotep IV, conegut habitualment com a Akhenaton.

Escriptora Com a escriptora, Noblecourt escriu amb un estil senzill i directe, i acosta la vida, costums i creences egípcies al lector, d'una forma amena, didàctica i divulgativa. Posseïdora d'un complet arxiu, les seves obres estan molt documentades. Pretén, segons les seves paraules,

Reconeixements Gran Creu de l'Legió d'Honor (2008). Oficial de l'Orde Nacional del Mèrit. Medalla de la Resistència. Comendador de lOrdre de Palmes académiques. Comendador de lOrdre des Arts et des Lettres. Gran Oficial de l Orde d'Alliberament egípcia. Medalla d'or del Centre Nacional de la Recerca Científica (CSCNRS) (1975). Gran Medalla de plata de la UNESCO. Medalla de coure de la ciutat de París. Gran Medalla d'Or de la Societat d'estímul al progrés. Medalla de plata de l'Acadèmia d'arquitectura.

Publicacions

Amb K. Michalowski, Tell-Edfou 1939. Fouilles franco-polonaises, III, IFAO, El Caire, 1950 ;

.

Referències

Categoria:Egiptòlegs parisencs Categoria:Escriptors parisencs Categoria:Alumnes de l'Escola del Louvre Categoria:Gran Creu de la Legió d'Honor Categoria:Comanadors de les Arts i les Lletres Categoria:Alumnes de la Universitat de París Categoria:Alumnes de l'École pratique des hautes études Categoria:Morts al Marne Categoria:Escriptors francesos morts al segle XXI Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XX