miniatura|Jueus del Iemen Es coneix com a èxode jueu de terres àrabs les emigracions massives o expulsions de jueus, sobretot sefardites i mizrahim, procedents de països àrabs i islàmics i que van tenir lloc en els anys posteriors al Conflicte araboisraelià de 1948. El fenomen va tenir característiques diferents segons el país, encara que en general va reduir moltes de les comunitats jueves fins a la seva pràctica desaparició. En molts d'aquests països es pot rastrejar la presència d'aquestes comunitats fins a èpoques prèvies a la islamització o arabització d'aquestes terres. En alguns casos l'emigració es va deure a pogroms i altres expressions d'antisemitisme, mentre que altres van obeir a un procés d'emigració molt més llarg ia causa d'una multiplicitat de factors, entre els quals segueixen estant els ressons del conflicte araboisraelià, als quals s'afegeixen econòmics, culturals i altres. Típicament, l'emigració va ser l'etapa final de la prèvia discriminació, fustigació, persecució i confiscació de béns duta a terme per la població àrab o bé per les mateixes agències governamentals àrabs. Aproximadament dos terços dels jueus afectats van emigrar a l'Estat d'Israel, altres destinacions habituals van ser els Estats Units, Canadà i França.

Raons de l'emigració La discriminació, la violència, la fustigació, la persecució i la confiscació de béns als ciutadans jueus als països àrabs va ser una constant. En resposta, l'emigració jueva a Israel es va intensificar. La gran majoria dels jueus dels països àrabs ja han emigrat, preferentment a l'actual Estat d'Israel.

Anteriorment esporàdica, l'emigració jueva dels Estats àrabs es va anar accelerant arran de la creació de l'Estat d'Israel el 1948. El procés es va accelerar a mesura que les nacions àrabs es van independitzar de les metròpolis franceses, britàniques i italianes. A més, el sentiment antisemita en la majoria dels Estats àrabs es va veure agreujat pel conflicte araboisraelià de 1948. Després de la Guerra dels Sis Dies, el 1967, només van quedar restes de les comunitats jueves. En un ampli percentatge es va produir la prèvia confiscació de tots els seus béns, en molts casos l'emigració no va ser opcional sinó que van ser expulsats. En conseqüència la comunitat jueva als països àrabs es va reduir de més de 800.000 el 1948 a aproximadament 16.000 el 1991.3

Història dels jueus al món àrab L'assentament jueu en tot el creixent fèrtil, que actualment està dividit en diversos Estats àrabs, està ben documentat des del primer mil·lenni. Després de la conquesta d'aquestes terres pels àrabs musulmans, als jueus, juntament amb els cristians i els zoroastrians se'ls atorgava l'estatut jurídic de dhimmi, que en àrab significa pacte. Aquest va ser un concepte de l'antic Dret Islàmic (Sharia), d'acord amb el qual els jueus i els cristians (i de vegades els membres d'altres religions considerades monoteistes, com els zoroastrians), anomenats genèricament "pobles del Llibre ", vivien sota la « protecció » del sultà o governant musulmà, amb drets i deures « diferencials ». Típicament, la "gent de la dhimma " estava exempta del servei militar i de l'impost religiós, anomenat azaque, però en el seu lloc havia de pagar un impost de capitació denominat yizia (جزية), i un impost sobre la terra (jaraj), a més d'acatar l'autoritat del sultà, així mateix tenia dret a practicar la seva fe (encara que amb severes limitacions) i a tenir els seus propis jutges en qüestions civils, com ara matrimonis, divorcis, successions, etc. A la pràctica, el tractat era insegur i inestable i condemnava a una enorme precarietat els no musulmans, ja que el pacte podia suspendre's en qualsevol moment, o es podien imposar nous impostos de forma arbitrària, o segrestar als caps espirituals i demanar rescat per ells o practicar el devshirmeh o «impost de sang » (el reclutament i conversió forçosa de nens per ensenyar-los a combatre), que els sultans otomans van practicar durant tres segles contra els cristians i que suposava una violació de la " dhimmah ".

D'altra banda, al nord d'Àfrica es van produir al llarg dels segles assassinats en massa de jueus i morts degudes a la inestabilitat política, especialment al Marroc, Líbia i Algèria, on finalment els jueus es van veure obligats a viure en guetos. 4 Els decrets que ordenaven destruir sinagogues es van promulgar en diverses ocasions en l'Edat Mitjana a Egipte, Síria, l'Iraq i el Iemen. Hi ha casos de jueus que es van veure obligats a convertir-se a l'Islam o van ser morts per no fer-ho al Iemen, Marroc i Bagdad.. Bat Ye'or, The Dhimmi, 1985, pág. 61.

La situació, en la qual els jueus gaudien de vegades de prosperitat tant cultural com econòmica, però que posteriorment van ser molt perseguits en altres moments, ha estat resumida per GE von Grunebaum de la següent manera:

No seria difícil reunir els noms d'un nombre molt important de jueus súbdits o ciutadans del món islàmic que hagin aconseguit algun alt rang, poder, gran influència financera, i hagin estat reconeguts pels seus importants èxits intel·lectuals, i el mateix podria fer-se amb els de cristians. Però tampoc seria difícil compilar una molt llarga llista de persecucions, confiscacions arbitràries, intents de conversions forçades o pogroms.G.E. von Grunebaum, 'Eastern Jewry Under Islam,' 1971, page 369.</blockquote>

El 1945, hi havia entre 758.000 i 881.000 jueus (vegeu el quadre adjunt) que vivien en comunitats de tot el món àrab. Avui en dia n'hi ha menys de 7000. En alguns països àrabs, com Líbia (que va tenir un 3% de jueus), la comunitat jueva ja no existeix, en altres només continuen vivint-hi uns pocs centenars de jueus .

Població jueva als països àrabs + Poblacions jueves als països arabs: 1948, 1972, 2000 i 2008 País o territori 1948 1972 2001 http://www.jewishvirtuallibrary.org/jsource/History/jewref.html 2008 Aden 8.000- 0 0 Algèria 140.000Stearns, 2001, p. 966. 1.000 0 0 Bahrain 550-600- 36circa 50 Egipte 75.000-80.000 500 100 100 (2006)Jewish Virtual Library Iraq 135.000-140.000 500 200 <100(7-12 a Bagdad)Baghdad's last rabbi to leave Iraq , HaaretzBaghdad Jews Have Become a Fearful Few, The New York Times Líban 5.000-20.000 2.000 <150 20-40 (a Beirut) Libia 35.000-38.000 50 0 0 Marroc 250.000-265.000 31.000 5.230 3.000 (2006) Mandat de Palestina (només la part administrada per Jordània) 10.000 0 (sense comptar els assentaments jueus) 0 (sense comptar els assentaments jueus) 0 (sense comptar els assentaments jueus) Sudan 350- 0 0 Síria 15.000-30.000 4.000 100 100 (2006) Tunisia 50.000-105.000 8.000 1.000circa 1.100 (2006) Iemen 45.000-55.000 500 400-600 330Haaretz.com–350 Total 758.350-881.350- <7.300 <6.400

Jueus que van escapar dels països àrabs

Després de la guerra entre àrabs i israelians el 1948, l'èxode d'aproximadament 711.000 (estimació de l'ONU) refugiats àrabs, la creació de l'Estat d'Israel i la independència dels països àrabs del control europeu, es van deteriorar les condicions de vida dels jueus als països del món àrab. En les següents dècades, la majoria dels jueus hauria d'abandonar el món àrab. La seva partida i les seves motivacions es descriuen a continuació país per país.

Poc després de la declaració de la creació d'Israel el 1948, més de 45.000 jueus van emigrar dels països àrabs cap a Terra Santa. Encara que alguns d'ells van fer-ho per la influència del sionisme, que va proclamar el dret del poble jueu a tornar a la seva pàtria, la majoria va arribar a Israel com a resultat de la persecució als països àrabs.

La resolució de les Nacions Unides sobre la partició del Mandat Britànic de Palestina al novembre de 1947 i la declaració de l'Estat d'Israel al maig de 1948 van donar lloc a accions contra els jueus als països àrabs. Alhora, diversos països àrabs van començar a prendre severes mesures contra els jueus que hi vivien per fomentar-ne l'emigració a Israel. Els pogroms àrabs contra els jueus es van estendre per tot el món àrab, amb intensos disturbis al Iemen i Síria en particular. A Líbia, als jueus se'ls va privar de la ciutadania, i a l'Iraq les seves propietats van ser confiscades. Com a resultat d'això, un gran nombre de jueus es van veure obligats a emigrar i no se'ls va permetre endur-se els seus béns. Entre 1948 i 1951, desenes de milers de jueus de l'Iraq i Iemen van arribar a Israel a través d'un pont aeri organitzat per les autoritats israelianes i les comunitats locals.

El 1951, aproximadament el 30% de la població a Israel es componia de jueus originaris dels països àrabs, i al voltant de 850.000 jueus van emigrar dels països àrabs entre 1948 i 1952. Durant aquest temps 586.269 jueus van arribar a Israel des de països àrabs, i 3.136.436 de persones viuen avui a Israel, inclosos els seus fills, el que representa aproximadament el 41% de la població total.

Marroc

miniatura|Bandera del Marroc Les comunitats jueves a l'islam han viscut sovint en guetos coneguts com a mellah, que han existit al Marroc almenys durant 2000 anys. Les massacres a gran escala (com la de 6000 jueus a Fes, Marroc el 1033, més de 100.000 jueus a Fes i Marràqueix el 1146 i novament a Marràqueix el 1232) 19 van ser acompanyades per la discriminació sistemàtica a través dels anys. Entre els segles  i els jueus van ocupar alguns llocs importants dins del govern, en general, per aplicar les decisions. Cert nombre de jueus, que van fugir per l'expulsió d'Espanya i Portugal, es van establir al Marroc al i posteriorment molts van passar a l'Imperi Otomà.

La imposició d'un protectorat francès el 1912 va alleujar en part la discriminació. De totes maneres, els assalts a les jueries comesos per grups àrabs seguien sent constants. Amb l'adveniment de la Segona República Espanyola i motivats per les reiterades declaracions de diferents líders republicans, en el sentit que es concediria la nacionalitat espanyola als sefardites descendents dels antics expulsats pels decrets dels Reis Catòlics, les gestions dels caps de les comunitats jueves per obtenir aquesta nacionalitat van ser ingents però infructuoses. Més tard, i després de la Guerra Civil Espanyola, molts dels jueus que van veure frustrades les seves esperances d'aconseguir la ciutadania espanyola van acabar als camps de concentració nazis.González, Isidro (2004), p. 248 a 257.

El règim de Vichy durant la Segona Guerra Mundial va promulgar al Marroc lleis discriminatòries contra els jueus, com per exemple, que els jueus no podien obtenir cap tipus de crèdit, els jueus que tenien cases o negocis a veïnats europeus van ser expulsats, als jueus se'ls va restringir l'exercici d'algunes professions, com a dret i medicina. El rei Muhammad V va expressar personalment el seu disgust per aquestes lleis i va assegurar als líders jueus marroquins que ell mai posaria una mà «a qualsevol de les persones o els seus béns». Si bé no hi ha proves concretes de què realment s'hagi pres totes les mesures per defensar als jueus del Marroc, s'ha argumentat que van poder haver treballat darrere de l'escena en el sru nom.Stillman, 2003, p. 128-129.

El juny de 1948, poc després que es creés Israel i enmig de la primera guerra àrab - israeliana, van esclatar revoltes contra jueus a Oujda i Djerada, causant la mort de 44 jueus. Entre 1948-1949, 18.000 jueus van abandonar el país amb rumb a Israel. Després va continuar l'emigració jueva (cap a Israel i altres indrets), però va disminuir a uns pocs milers a l'any. A principis dels anys 50, les organitzacions sionistes van encoratjar l'emigració, en particular al sud, la regió més pobra del país, veient els jueus marroquins com a valuosos contribuents a l'Estat jueu: