miniatura|La regió de Kolimà, a la Sibèria nord-oriental
Kolimà (en rus Колыма) és una regió del nord de la república de Sakhà, a l'extrem est de Rússia.
La regió rep el seu nom del riu Kolimà, de 2.129 km de llarg, i que drena una conca de 680.000 quilòmetres quadrats. Aquesta conca està constituïda per muntanyes al sud i a l'est, que atenyen els 3.000 metres al mont Txen, a la serralada de Txerski, i per la vasta plana de Kolimà al nord, on el riu s'esmuny cap a l'oceà Àrtic. El seu cabal, de 4.060 metres cúbics per segon, és el sisè major de Rússia, després del del Ienissei, l'Obi, l'Amur i el Volga. El riu Kolimà roman glaçat a una profunditat d'alguns metres durant més o menys 250 dies a l'any, i només està lliure de glaç des de principis de juny a principis d'octubre.
Aquesta regió ha esdevingut tristament coneguda en haver estat la destinació principal dels deportats en l'URSS de Stalin i un dels llocs on s'ubicaven els GULAG. Principalment és coneguda a través dels relats de Varlam Xalàmov.
Introducció Els presoners soviètics, o «làguerniks» com se'ls anomenava habitualment, parlaven del país glaçat de Kolimà com d'un "altre planeta". Aquest vast territori àrtic i subàrtic, amb les seues fronteres polítiques i geogràfiques mal definides, es troba en el més llunyà confí nord-est de Sibèria.
Kolimà és tan diferent d'altres regions asiàtiques, i ho és en tants aspectes, que es pot considerar metafòricament com un món a part. L'allunyament i l'aïllament, la rigorositat del clima, i les condicions de vida molt dures han fet d'aquest infern glaçat un indret singular de Sibèria.
Els ciutadans de la Unió Soviètica temien Kolimà més que a cap altra regió de l'Arxipèlag del Gulag: "Kolimà znàtxit smert" ("Kolimà vol dir mort"), es deia a l'època.
Kolimà presentava una especifitat remarcable entre les nombroses regions de Sibèria del Nord: la seua riquesa en jaciments d'or. Després de la descoberta del seu potencial miner, la regió va esdevenir objecte d'una explotació intensiva. Els presoners van ser les eines principals en aquesta operació duta a terme per l'Estat. Milions d'«enemics del poble», utilitzats com a mà d'obra esclava van morir a les mines d'or del nord siberià. El sistema tenia un doble objectiu: l'explotació dels recursos miners i simultàniament, la liquidació dels oponents. La natura i Stalin van fer de Kolimà el país de l'or i de la mort.
Molt abans que aquest territori llarg temps ignorat fóra conegut com el « forn crematori blanc » o « el país de la mort blanca », alguns exploradors russos, caçadors i aventurers, ja n'havien parlat. Dos factors havien mantingut els pioners russos fora de la regió: el seu clima rigorós i l'aïllament geogràfic. Aquests factors combinats van crear una sòlida barrera que va retardar la redescoberta de Kolimà fins a les primeries del .
Els primers exploradors de la regió van trobar les condicions climàtiques de Kolimà massa dures. Els presoners soviètics no van tenir possibilitats de triar. Havien de suportar aquestes condicions tant de temps com pogueren. Una màxima coneguda en tot Rússia deia: "Kolimà, Kolimà, oh planeta encantat / l'hivern té dotze mesos, el que resta és l'estiu."
La inaccessibilitat de la regió va suposar l'abandó d'un projecte de carretera entre Vladivostok i Magadan, la capital de Kolimà. L'únic enllaç possible es feia per via marítima, de Vladivostok al petit port de Magadan, Kamtxatka i el port de la mar àrtica d'Ambàrtxik. Es va crear una flota de vaixells de càrrega que transportava els presoners d'anada o de tornada.
L'any 1932, arribà el primer director dels camps de treball de Kolimà, Eduard Berzin. Sota la seua direcció, Kolimà va esdevenir la nova frontera de la Unió Soviètica. Tota l'economia hi estava basada en el treball forçat dels presoners. Poc després, la primera carretera transversal vers el Nord va passar de 13 a 1034 km, anant de Magadan al port àrtic d'Ambàrtxik. Milers de camps de treball van ser construïts al llarg d'aquesta carretera, i milers de mines, principalment d'or, van entrar en explotació.
La capital: Magadan La clau del desenvolupament ràpid era la capital de Kolimà, Magadan. Aquest petit poble de pescadors va desenvolupar-se ràpidament en una activa colònia penitenciària. Centenars de milers de presoners hi arribaven cada any, destinats als camps de treball. Constituïen la població de Magadan i del país que l'envoltava, i se'ls considerava destinats a treballar fins a la mort, perquè cap retorn no havia estat previst. Consegüentment, Magadan, que comptava només amb 165 cases l'any 1935, va esdevenir en mig segle una ciutat de 165 000 habitants.
Publicacions soviètiques, com el llibre « Magadan », descriuen la ciutat com un lloc agradable i modern: viu, en progrés i, sobretot, lliure. No hi ha cap indicació del fet que va ser el treball esclau el que va provocar el naixement de la ciutat, al preu d'innombrables morts i patiments. La capital del Nord sembla no tenir ni record, ni vergonya ni desig de conèixer els crims del seu passat.
Cap frase o paràgraf dedicat a totes les nacionalitats soviètiques i als nombrosos presoners de països com ara l'Afganistan, Alemanya, Armènia, Belarús, Corea, Letònia, Lituània, Mongòlia, Polònia, Romania, Ucraïna, la Xina, o els presoners de guerra japonesos de la Segona Guerra Mundial, que van viure, van treballar i van morir ací. Amb el desmantellament dels camps de treball en els anys 1950 i 1960, la memòria dels esclaus eliminats i de les víctimes de guerra han desaparegut dels llibres d'història i dels arxius dels despatxos governamentals. Tot i que certs informes han vist la llum a partir dels vells arxius soviètics, la negació del que va succeir a Kolimà continua fins als nostres dies.
L'origen dels presoners Els presoners, producte de les repressions estalinistes, van començar a arribar a Kolimà al principi dels anys 1930 per a començar l'explotació dels recursos naturals. La flota de transport ad hoc, transportava la seua càrrega humana, només amb bitllet d'anada, al glaçat país del Nord. Molt pocs entre ells van poder tornar al seu país d'origen, i els qui van retornar ho van fer generalment invàlids; víctimes de congelacions greus. La majoria reposa en les fosses comunes, excavades al permagel, soterrats sota muntons de pedres o emportats pel desglaç de primavera cap a l'oceà Àrtic.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'any 1939, i la invasió de l'est polonès pels soviètics, l'imperi estalinista va trobar nous recursos de mà d'obra forçada per a cobrir les seues necessitats. Al voltant de dos milions de polonesos van ser arrencats violentament de les seues cases per la policia soviètica i deportats als vastos territoris de Sibèria i Kazakhstan. Van ser col·locats en les instal·lacions col·lectives de la taigà o bé tramesos com a mà d'obra esclava als camps de regions nòrdiques allunyades. Els estranys noms de les regions àrtiques i subàrtiques de Sibèria van entrar així als llibres d'història polonesos. La major part d'aquests van esdevenir sinònims del calvari suportat pels polonesos presents a la Unió Soviètica durant la guerra.
Ràpidament, tres altres països, violentament annexionats a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van contribuir a proveir mà d'obra al sistema concentracionari del Gulag. Els patriotes d'Estònia, Letònia i Lituàniavan seguir el camí tràgic dels polonesos. Això per ni mencionar els ucraïnesos i belarussos en el mateix destret.
El transport dels presoners vers Kolimà El treball forçat hauria tingut un feble impacte en l'economia soviètica sense la infraestructura que permetia el desplaçament dels presoners des del seu lloc d'origen fins al punt d'utilització i de destrucció. El tren Transsiberià va esdevenir el principal mitjà de transport per conduir els presoners a la seua destinació al llarg de la línia, per a després distribuir-los entre els diferents indrets del nord siberià. L'extrem oriental, Vladivostok, era el final de viatge per als presoners amb destinació Kolimà. Així, el viatge terrestre (Moscou - Vladivostok: 9.300 km) hi arribava a la fi per a aquells que havien d'anar a l'extrem est de Sibèria. L'únic mitjà per a atènyer les costes de Kolimà eren les mars del nord, com la mar del Japó i la mar d'Okhotsk. Amb aquest propòsit es va crear la flota de transport amb base a Vladivostok.
Els vaixells d'esclaus Cada vaixell, com el Djurma, el Sovlàtvia, el Dalstroi, el Dekabrista i molts d'altres, transportaven als seus cellers uns quants milers de presoners. Tots aquests vaixells, originalment naus de càrrega, van ser modificats per tal que pogueren transportar la major càrrega humana possible.
Un vaixell típic era el Djurma. La seua distribució interna il·lustra com era transportada la càrrega humana als cellers. S'havia construït una estructura de fusta al llarg dels murs dels cellers, que comprenia quatre nivells de llits de fusta, servint el sostre com a nivell cinquè. Cada nivell estava dividit en seccions; cadascuna de les quals estava destinada a acollir cinc homes gitats. Per col·locar-se, els presoners havien de deixar lliscar les cames per endavant amb el cap a la banda del corredor, per tal d'evitar l'asfíxia. Si no hi havia prou lloc, els presoners havien d'utilitzar els corredors, per a un viatge marítim de sis a onze dies.
Els vàters consistien en barrils, anomenats « paraixas », que periòdicament es buidaven a la mar. Aquests barrils es tombaven sovint, estenent les dejeccions pels cellers.
En aquests vaixells sobrecarregats, l'aliment sempre es proporcionava en quantitats reduïdes. En aquell temps tot el país patia fam, i els esclaus havien de ser els darrers de la llista quan es tractava de repartir l'aliment. Al vaixell, les racions eren fins i tot per davall de les quantitats normals a les presons. El dinar habitual d'un presoner durant la travessia consistia en una escassa porció de pa, una porció de xucrut i un cànter d'aigua per cada quinze homes. Aquesta política seguia la regla que es practicava al sistema concentracionari, segons la qual « els homes que no treballen no necessiten alimentar-se ».
La ventilació de l'interior dels cellers era un altre problema. L'aire fresc entrava per les trapes superiors dels cellers. Tanmateix, fins i tot quan es trobaven completament obertes, la quantitat d'aire que entrava era amb prou feines suficient per evitar l'asfíxia. A més, les trapes i la porta principal estaven sempre tancades quan el vaixell passava per aigües territorials japoneses. Cada dia de viatge es cobrava la seu ració de vides humanes.
Les catàstrofes El Djurma va tenir un paper important en aquestes trgèdies. La seua memòria ha estat preservada per a la posteritat en els llibres, com ara Kolyma, de Robert Conquest. Aquests incidents són testimoni del poc valor que els caps de la Unió Soviètica donaven a la vida humana. Vet ací algunes de les històries narrades en l'esmentat llibre:
Durant un dels seus viatges cap al port àrtic d'Ambàrtxik, el Djurma va quedar immobilitzat pel glaç, a causa de l'arribada del fred. Davant la impossibilitat de trencar el glaç, el vaixell va romandre al mig de les aigües gelades durant tot l'hivern, amb una càrrega de 12 000 homes. Els soviètics no tenien cap mitjà de socórrer-los, i no van acceptar l'ajuda estrangera proposada per una estació meteorològica americana de l'àrtic. Aquesta decisió va estar certament presa per la por de revelar el sistema d'esclavatge a la resta del món. La càrrega humana sencera va morir de fred i fam als cellers. Finalment, el Djurma es va veure deslliurat del glaç a la primavera i va poder continuar la missió que li havia estat consignada.
En altra ocasió, en plena mar, els criminals de dret comú van calar foc a un celler. El comandant del vaixell va prendre la decisió més simple. La tripulació va tancar les trapes, i la càrrega humana sencera va morir per asfíxia. El foc es va apagar i el vaixell va ser arranjat per tal d'acollir una nova càrrega.