La història del llibre és una disciplina acadèmica que estudia sota diverses perspectives d'altres disciplines el llibre.
La disciplina aparegué als segles i XVIII per l'activitat de bibliòfils i col·leccionistes que confeccionaven catàlegs i escrivien estudis monogràfics. La causa fou l'abundant venda de llibres al públic. Després al va ocórrer una etapa d'erudició, on es pretenia documentar escrits d'arxiu i esbrinar la trajectòria dels tipògrafs inicials. Aquesta investigació, la realitzaven sobretot els llibrers. Més tard la història del llibre se centrà en el llibre com a objecte: la fabricació, la forma material, la difusió i la conservació. L'últim canvi important de perspectiva en va ocórrer amb els treballs de Lucien Febvre i Henri-Jean Martin que dirigiren la disciplina com una història social i, per tant, una història econòmica, cultural i política. Aleshores, la història del llibre és una història d'un mitjà de difusió.
Els aspectes que estudia aquesta disciplina són: la pràctica de la lectura i els seus problemes; les formes materials; i la història comparada del llibre.
Antiguitat Quan els sistemes d'escriptura es van inventar en les antigues civilitzacions, tot aquell suport sobre el qual es podia escriure es feia servir: pedra, argila, escorça dels arbres, fulles de metall. L'alfabet escrit va sorgir a Egipte al voltant del 1800 aC. Al principi, les paraules no estaven separades unes de les altres (scriptura continua) i no hi havia puntuació. Els texts s'escrivien de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, i fins i tot en direccions oposades en línies alternes. El terme tècnic per a aquest tipus d'escriptura es coneix com a bustròfedon, que significa literalment 'bou d'arada', per la manera en què un camperol condueix un bou per llaurar els camps.
Rotlles miniatura|Papir egipci que mostra el déu Osiris i el pesatge del cor miniatura|Safo sostenint un llibre (o tauletes de cera) amb forma de còdex. Pintura mural de Pompeia, abans del 79 dC El papir, un material gruixut similar al paper, confeccionat teixint les tiges de la planta de papir, i després colpejant la fulla teixida fent servir un martell com a eina, va ser utilitzat per a escriure a l'antic Egipte, potser ja des de la primera dinastia, encara que la primera evidència dels llibres és del rei Nefererkare Kakai de la cinquena dinastia (al voltant de 2400 aC). La fulla obtinguda així era aixafada i eixugada, i proporcionava un bon papir (d'aquesta paraula papir, provinent del terme grec πάπυρος papiros, procedeix el mot paper). Generalment, empalmant diversos fulls s'obtenien rotlles, que poden arribar a diversos metres i solien guardar-se enrotllats a l'entorn d'un suport cilíndric de fusta, per això el seu nom. L'escorça dels arbres, com el til·ler, també s'hi va utilitzar.Dard Hunter. Fabricació de paper: Història i Tècnica d'un antic ofici renovat Dover Publications 1978, p. 12.
D'acord amb Heròdot (Història, 5:58), els fenicis van portar l'escriptura i el papir a Grècia al voltant del segle X o IX aC. La paraula grega per al papir com a material d'escriptura (biblion) i per als llibres (biblos) procedeixen del port fenici Biblos, des del qual es va exportar el papir a Grècia.Leila Avrin. Escribes, l'escriptura i els llibres: el llibre d'art des de l'antiguitat fins al Renaixement, pàg. 144-145. Dels grecs també prové la paraula grega τόμος (tomus), que originàriament significava una 'llesca' o 'peça', i des d'aquell moment es va fer servir per a referir-se a un rotlle de papir. Tomus fou utilitzat pels llatins exactament amb el mateix significat que el de volum.
Tant si eren fets de papir, pergamí, o paper de l'Àsia oriental, els rotlles van ser la forma dominant de llibre en la cultura hel·lenística, romana, xinesa i hebrea. El format més modern que va suposar el còdex, més similar a un llibre, es va engegar en el món romà en l'antiguitat tardana, però el format de rotlles va persistir molt més de temps a l'Àsia.
Còdex
miniatura|Un llibre de bambú xinès Denominem còdex un document amb les pàgines separades, unides per una costura i enquadernades. Només anomenem còdexs els documents escrits a mà. Els rotlles de papir encara dominaven en el , com ho demostren els trobats a Pompeia. La primera menció escrita del còdex com una forma de llibre és de Marc Valeri Marcial, en el seu Apophoreta al final del segle, en què n'elogia la compacitat. No obstant això, el còdex no va guanyar massa popularitat en el món hel·lenístic pagà, i només dins de la comunitat cristiana se'n va fer un ús generalitzat.The Cambridge History of Early Christian Literature. Edd. Frances Young, Lewis Ayres, Andrew Louth, Ron White. Cambridge University Press 2004, pàg. 8–9. Aquest canvi va passar gradualment durant els segles i , i les raons per a adoptar la forma de còdex són diverses: el format és més econòmic, ja que ambdós costats del material d'escriptura es poden utilitzar; és portàtil, fàcil per a consultar, i fàcil de guardar. Els autors cristians poden també haver volgut distingir els seus escrits dels textos pagans escrits sobre rotlles.
Les tauletes de cera van ser el material d'escriptura habitual a les escoles, en la comptabilitat i per a prendre notes. Tenien l'avantatge de ser reutilitzables: la cera es podia fondre i tornava a estar "en blanc". El costum d'unir diverses tauletes de cera juntes (pugillares romà) és un possible precursor dels llibres moderns (és a dir, còdex).Leila Avrin. Escribes, l'escriptura i els llibres: el llibre d'art des de l'antiguitat fins al Renaixement, p. 173. L'etimologia de la paraula còdex ('bloc de fusta') també suggereix que pot haver-se desenvolupat a partir de tauletes de cera de fusta.
En el , Isidor de Sevilla explica la relació entre còdex, llibre i rotlle en les seves Etymologiae (VI.13): "El còdex està compost de molts llibres, un llibre és d'un rotlle. S'anomena còdex a manera de metàfora dels troncs (còdex) dels arbres o les vinyes, com si es tractés d'un magatzem de fusta, perquè conté en si mateix una gran quantitat de llibres, com si fossin les branques".
Edat mitjana Manuscrits
miniatura|Foli 14 anvers del de Vergilius Romanus amb un autoretrat. S'observa un espai per llibres (capsa), un faristol i el text escrit sense espaiat entre paraules en capitalis rustica miniatura|L'autor i escriba burgundi Jean Miélot, al seu manuscrit Els miracles de Notre Dame, segle XV miniatura|Escriptori amb llibres encadenats a la Biblioteca Malatestiana de Cesena, Itàlia La caiguda de l'Imperi Romà en el va comportar el declivi de la cultura de l'antiga Roma. El papir era difícil d'obtenir a causa de la manca de contacte amb Egipte, i el pergamí, que s'havia utilitzat durant segles, va començar a ser el principal material d'escriptura.
Els monestirs continuen la tradició d'escriure en llatí a l'Imperi Romà d'Occident. Cassiodor, al monestir de Vivarium (creat al voltant del 540), va destacar la importància de la còpia de textos.Leila Avrin. Escribes, l'escriptura i els llibres: el llibre d'art des de l'antiguitat fins al Renaixement, pàg. 207-208. Sant Benet de Núrsia, en la seva Regla monachorum (acabada a mitjans del segle VI) també promou la lectura.Theodore Maynard. Sant Benet i els seus monjos. Grapes Press Ltd 1956, pàg. 70-71. La regla de sant Benet (cap. ), que preserva determinats moments per a la lectura, va exercir gran influència en la cultura monàstica de l'edat mitjana, i és una de les raons per les quals el clergat era el lector predominant. La tradició i l'estil de l'Imperi romà continua present, però a poc a poc la peculiar cultura del llibre medieval emergirà.
Abans de la invenció i adopció de la premsa, gairebé tots els llibres es copiaven a mà, i això feia els llibres cars i relativament poc freqüents. Als petits monestirs, generalment, només hi havia una dotzena de llibres. Els que eren de mida mitjana, potser arribaven a un parell de centenars. Al , les grans col·leccions arribaven al voltant de 500 volums, i fins i tot a finals de l'edat mitjana, la biblioteca pontifícia d'Avinyó i la biblioteca de París (Sorbona) atresoraven només uns 2.000 volums.Martin D. Joachim. Aspectes Històrics de Catalogació i classificació. Haworth Premsa de 2003, p. 452.
Els còdexs o llibres eren copiats i il·luminats pels monjos al scriptorium (sala d'escriptura) d'un monestir. Els llums i les espelmes hi estaven prohibits per evitar incendis, i els monjos no podien parlar per no cometre errades. Tota comunicació era duta a terme mitjançant els signes.
Hi ha quatre tipus d'escriptors: cal·lígrafs o copistes, en la producció de llibres, els que s'ocupen de la producció de base i de la correspondència; correctors, que recopilen i comparen els llibres acabats amb el manuscrit del qual s'han produït; il·luminadors, que pintaven les imatges i il·lustracions multicolors o il·luminacions, que eren l'equivalent als actuals grafistes; i rubricadors, que escrivien les rúbriques o capçaleres dels capítols i altres parts del text a destacar, que es feia habitualment amb lletres vermelles.
El procés de producció era llarg i laboriós. Calia preparar el pergamí i aplanar els fulls individualment amb un instrument rom. Després, el cal·lígraf transcrivia el text deixant en blanc les àrees de la il·lustració i la rubricació. Finalment, el llibre estava llest per a l'enquadernació.Edith Diehl. Enquadernació: els seus antecedents i tècnica. Dover Publications 1980, pàg. 14-16.
En l'antiguitat es coneixien diferents tipus de tinta, generalment a partir de sutge i goma, i més tard també de colorants vegetals i vidriol de ferro. Això va donar a l'escriptura el típic color negre marró, però no eren aquests els únics colors utilitzats. Hi ha textos escrits en vermell, o fins i tot amb or, i per a les il·luminacions s'utilitzaven diferents colors. A vegades tot el pergamí era de color morat, i el text està escrit amb or o plata (per exemple, el Codex argenteus).Bernhard Bischoff. Paleografia llatina, pàg. 16-17.
Els monjos irlandesos varen introduir l'espaiament entre les paraules en el segle VII. Això va facilitar la lectura, ja que aquests monjos tendien a estar menys familiaritzats amb el llatí. Tanmateix, l'ús dels espais entre les paraules no es convertiria en comú fins al . S'ha argumentatPaul Saenger. L'espai entre les paraules: Els Orígens de la lectura silenciosa. Stanford University Press 1997. que l'ús d'espai entre les paraules mostra la transició de la lectura semivocalitzada a la lectura silenciosa.
Els còdexs, primers volums similars als llibres, utilitzaven pergamí o vitel·la (pell de vedell) per als fulls. Les cobertes del còdex es feien de fusta folrades de cuir. Com que el pergamí sec tendeix a agafar la forma d'abans de la seva elaboració, els còdexs van ser equipats amb fermalls i corretges. Durant l'edat mitjana, quan només les esglésies, universitats i nobles podien disposar de volums per a llegir, aquests eren sovint tancats amb clau per evitar-ne els furts. Els anomenats libri catenati ('encadenats') es van utilitzar fins al .
Al principi, la majoria d'obres eren copiades als monestirs d'una en una. Amb el sorgiment de les universitats al , l'ús més elevat dels manuscrits en dugué a un augment de la demanda, i va aparèixer un nou sistema per a copiar-los. Els còdexs o els llibres van ser dividits en fulls solts (pecia), que es prestaven a diferents copistes, per la qual cosa la velocitat de producció de còdexs va augmentar considerablement. El sistema fou mantingut pels gremis d'impressors, que eren seculars i produïen tant material religiós com laic.Bernhard Bischoff. Paleografia llatina, pàg. 42-43.