miniatura|Menhirs de Pranu Muttedu La història de Sardenya és molt antiga i rica, i comença en el Paleolític inferior. El poblament inicial de l'illa va ser el resultat de moviments humans que es van produir cap al , provinents de la península Itàlica, de la península Ibèrica i d'Àfrica.
Nom El testimoni més antic del nom de Sardenya és a l', famosa perquè conté l'expressió BŠRDNŠ (Be Shardan), considerat una referència al poble sard o a l'illa de Sardenya. Aquest nom es relaciona amb els sherden, un dels pobles de la mar que, es diu, va arribar a Sardenya procedent de la Mediterrània oriental. En grec, l'illa s'anomenava (Sardó), i, de manera més tardana i ocasional, també es documenten les formes , que són l'origen del llatí Sardinia.
Existeixen diverses teories respecte l'origen del nom de l'illa. Els antics afirmaven que, originàriament, s'havia anomenat Icnussa (), derivat de , ikhnos 'petja', i que també havia rebut el nom anàleg de Sandaliotis (derivat de , 'sandàlia'), d'on derivaria el nom de . En qualsevol cas, aquesta etimologia fabulosa no passa els filtres de la filologia moderna.
Una teoria més raonable apunta que el nom s'hauria originat a partir d'un cap de l'Àfrica del nord (a l'actual Líbia), anomenat Sardus, presumpte fill d'Hèrcules, de qui es deia que havia establert una colònia al sud de Sardenya. Sardus va ser venerat fins a tal punt que es van aixecar estàtues en el seu honor a l'illa, amb la inscripció «». Però la hipòtesi més estesa modernament és la que relaciona Sardenya amb els sherden, un dels pobles de la mar que s'haurien unit als fenicis, i d'aquests pobles derivaria el nom de l'illa.Clio la MUSE: Les peuples de la mer; , en francès.
Prehistòria miniatura|Prolagus sardus (reconstrucció) Amb el descobriment a Perfugas (província de Sàsser) de cantons rodats tallats pel mètode de lascat, els arqueòlegs van poder determinar la presència humana a Sardenya durant el període del Paleolític inferior (entre el 400000 i el 150000 aC). Les dades varien segons les fonts, la qual cosa s'explica pel fet que «de moment els descobriments són insuficients per proporcionar dades més precises».La base principal és la cronologia de les cultures prehistòriques del llibre del professor Giovanni LILLIU: La civiltà dei sardi. Torí: Eri, 3a edició, 1988, ; en italià. Altres excavacions a la caverna Corbeddu d'Oliena (província de Nùgoro) van revelar la presència de restes humanes en un estrat pertanyent al Paleolític superior (entre el 35000 aC-10000 aC),The human fossils from Corbeddu Cave,. Sardinia: a reappraisal. Spoor, F., 1999 si bé els ossos no tenen una datació absoluta i nombrosos investigadors els consideren més recents, atribuïbles al Mesolític o al Neolític. A hores d'ara, les primeres restes humanes testimoniades i acceptades amb consens es remunten poc abans del període mesolític, o sigui, cap al 8000 aC, i provenen dels jaciments de Porto-Leccio i de la cova de Su Coloru (Laerru).Paolo Melis - Un approdo della costa di Castelsardo, fra età nuragica e romana
Un dels elements més singulars de la prehistòria de Sardenya és el Prolagus sardus,Smith, A.T. i Johnston, C.H.. Prolagus sardus. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 06-01-2009. una espècie de lagomorf que fou la base de la dieta dels pobladors prehistòrics de l'illa fins a la seva completa extinció en època romana.
Protohistòria Durant aquest període pot parlar-se definitivament de la instal·lació humana a l'illa, més que d'eventuals freqüentacions. Les hipòtesis sobre el poblament de Sardenya consideren tres possibles orígens per a la gent que el protagonitzà: la península Itàlica, el nord d'Àfrica o la península Ibèrica.Francesco Cessés CASULA: La storia della Sardegna, pàg. 8; en italià. Les cultures que es desenvoluparan a Sardenya des del Neolític fins a la difusió dels nurags s'anomenen prenuràgiques.
Les cultures prenuràgiques Els primers habitants documentats per a la Sardenya protohistòrica formaven part de la cultura cardial (6000-4000 aC), estesa per tota la conca mediterrània i caracteritzada per decorar la ceràmica incidint-la amb un tipus de petxina anomenat Cardium edulis; per a Sardenya els estudiosos divideixen aquesta cultura en tres fases: Su Carroppu (6000-4700 aC), Grotta Verde (4700-4300 aC) i Filiestru (4300-4000 aC). Posteriorment sorgirà la cultura de Bonu-Ighinu, que durarà fins al c. 3500 aC, quan serà substituïda per la cultura de San Ciriaco (3400-3200 aC). Les seguirà la cultura d'Ozieri, amb una forta difusió arreu de l'illa i lligada a les cultures de les Illes egees, que perviurà fins al 2700 aC. miniatura|El santuari de Monte d'Accoddi|252x252px Les poblacions neolítiques de Sardenya vivien tant en poblats a l'aire lliure com en coves, practicaven l'agricultura i la ramaderia i realitzaven activitats complementàries com la caça, la pesca o el teixit. Utilitzaven instruments de sílex i obsidiana, mineral molt abundant a l'illa que s'extreia al mont Arci i del qual es documenta el comerç ja en època preneolítica. Esculpien estatuetes estilitzades de la Deessa Mare accentuant-ne els pits i malucs. A més, fabricaven ceràmiques de diferents estils i decoracions: treballaren per primer cop el coure i l'argent i edificaren una de les construccions més enigmàtiques del període prenuràgic, el santuari de Monte d'Accoddi, que serà reestructurat diverses vegades en els segles posteriors.
En aquell període es desenvoluparen formes d'arquitectura funerària com les tombe a circolo, presents sobretot a la Gallura i compostes per una cista lítica de forma quadrangular envoltada per un cercle format per lloses ortostàtiques de pedra i assenyalat per menhirs; poc més tard trobem altres tipus de sepultura megalítica com els dòlmens, difusos particularment al centre-nord de l'illa però comuns en bona part de l'Europa occidental i septentrional, a més del Pròxim Orient. Les domus de janas ('cases de fades'), tombes hipogees excavades a la roca i que reproduïen les estructures domèstiques coetànies, són també una forma sepulcral molt característica de l'època. El paviment i les parets de la tomba, així com el cos del difunt, es decoraven amb ocre vermell.
Ja en temps del Calcolític, se succeiran les cultures d'Abealzu-Filigosa (2700-2400 aC), Monte Claro (2400-2100 aC) i del vas campaniforme (2100-1800 aC), aquesta darrera potser d'origen extern i importada probablement per petits grups ètnics que haurien arribat, en diverses onades, des del continent (França, península Ibèrica, centre d'Europa).Fulvia Lo Schiavo, L'Italia preromana. Sardegna, 2004. URL consultato il 26 ottobre 2013. La metal·lúrgia del coure tingué un posterior desenvolupament amb la consegüent difusió de les armes (punyals), que a partir d'aquest moment apareixeran freqüentment tant en les sepultures com en l'art figuratiu, tal com trobem a les esteles del Sarcidano i els territoris contigus.Maria Grazia Melis, L'Eneolitico antico, medio ed evoluto in Sardegna:dalla fine dell'Ozieri all'Abealzu (PDF), 2009, pp. 87.. URL consultato il 26 ottobre 2013. Les grans muralles megalítiques que defenien els assentaments, com en el cas del complex de Monte Baranta, testimonien el clima de major inseguretat en què vivien les poblacions de Sardenya als inics de l'edat dels metalls.Paolo Melis, La Sardegna Prenuragica (PDF), pp. 21..URL consultato il 26 ottobre 2013.
La civilització nuràgica A partir de la cultura Bonnanaro (1800-1600 aC), emparentada amb la precedent cultura del vas campaniforme, i amb el substrat de les cultures prenuràgiques anteriors, neix la civilització nuràgica. A l'inici d'aquesta fase trobem la irrupció dels protonurags o nurags de corredor -se'n coneixen 500 arreu de l'illa- caracteritzats per una planimetria irregular, una grossària de murs notable i un o més corredors que podien connectar amb petites cel·les secundàries; la manca d'espai en aquestes construccions quedaria compensada per l'existència d'una plataforma superior on podria haver-hi espais d'habitació més funcionals i coberts.MELIS, P. (2003) Civiltà nuragica. Sassari: Carlo Delfino; pp.8-9. A banda, els dòlmens de galeria (o allée couvertes) del període prenuràgic es transformen en les tombes de gegants, un tipus de sepulcre format per una exedra frontal on s'obria una llarga cambra decreixent de fons absidal i coberta per un túmul allargat.MELIS, P. (2003) Civiltà nuragica. Sassari: Carlo Delfino; pp.31-33. A més, es difonen els instruments en bronze i els punyals evolucionen fins a les primeres espases, com les que trobem a l'hipogeu de Sant'Iroxi (Decimoputzu). miniatura|Su Nuraxi de Barumini|253x253px Cap al 1500 aC s'han consolidat els nurags a tholos, forma evolucionada dels protonurags i inicialment de tipus monotorre, que amb el pas dels segles es tornaran cada cop més complexos, fins al punt d'adquirir un aspecte de veritables fortaleses amb nombroses torres al voltant d'un cos central (n'és un exemple Su Nuraxi de Barumini). El nurag (sard: nuraghe) és l'element més característic del paisatge de Sardenya -n'hi ha uns 7.000 per tot l'illa- i tindria una gran força simbòlica ja en el passat. Tot i que el debat sobre la seva funció continua obert (defensiva, d'hàbitat o ritual), hi ha consens en la idea que el nurag seria el centre de la vida social de les comunitats nuràgiques, que desenvoluparien els poblats de cabanes circulars a l'entorn d'aquesta estructura. Segons alguns estudiosos, l'alta densitat de nurags s'explicaria per una demografia molt alta -d'entre 245.000Giovanni Lilliu, Sardegna nuragica inwww.sardegnadigitallibrary.it, Il Maestrale, pp. 26 (PDF 15). URL consultato il 25 febbraio 2011. a 400.000 o 600.000 habitants-Giovanni Ugas, Aspetti della società sarda tra il XVI e il X a.C. in pierluigimontalbano.blogspot.com. URL consultato il 25 febbraio 2011. que no es tornaria a veure a Sardenya fins al s. XV dC.
La societat nuràgica estaria formada per constructors, pastors, agricultors, pescadors i metal·lúrgics que es subdividiren en petits nuclis tribals. Els coneixements arqueològics actuals sostenen que es tractaria d'una societat àgrafa que parlaria una llengua preindoeuropea, anomenada paleosard. Gràcies a les noves troballes arqueològiques es fa cada cop més evident que els nuràgics coneixien l'art de la navegació, que els permetria de desplaçar-se per tot el Mediterrani i mantenir contactes amb les poblacions micèniques, cretenques, xipriotes, etrusques i tartèssiques. Així, s'han trobat ceràmiques nuràgiques en contextos de l'edat del bronze mitjà i final de l'Egeu, Creta, Xipre i Sicília, mentre que pels inicis de l'edat del ferro s'atribueixen algunes ceràmiques trobades a les costes ibèriquesGiovanna Fundoni, Le ceramiche nuragiche nella Penisola Iberica e le relazioni tra la Sardegna e la Penisola Iberica nei primi secoli del I millennio a.C. in Atti della XLIV riunione scientifica. URL consultato il 27 ottobre 2013. i tirrèniques. Aquestes ceràmiques no eren productes per a l'exportació o el comerç, sinó que es tractava sobretot de vasos comuns, petites àmfores i olletes d'ús quotidià per part de mariners i comerciants nuràgics; les gerres askoides, amb coll fi, cos globular i sovint decorades, es consideren els contenidors nuràgics més refinats i s'associarien al vi sard i la seva exportació. Al mateix temps, arribarien a Sardenya perles de vidre, ceràmica, ivori i llingots de coure en forma de pell de bou (oxhide ingots) procedents del Mediterrani oriental. miniatura|Estatueta de bronze nuràgica que representa un arquer (Museo Archeologico Nazionale di Cagliari)|213x213px