La Simfonia núm. 8 en mi bemoll major de Gustav Mahler és una de les obres corals de major escala del repertori orquestral clàssic. A causa de l'exigència d'una quantitat enorme d'instrumentistes i cantants per a interpretar-la, sovint se l'anomena «Simfonia dels mil», sobrenom que es va inventar l'empresari Emil Gutman, tot i que Mahler no hi va estar d'acord.
La peça va ser composta entre el 21 de juny de 1906 (després d'uns esbossos preliminars elaborats a començaments d'aquell any) i l'estiu de 1907, a Maiernigg, al sud d'Àustria. L'obra està dedicada «A la meva estimada esposa, Alma Maria» Va ser l'última obra que Mahler va estrenar en vida i va comptar amb un gran èxit de crítica i públic quan la va dirigir a l'estrena absoluta a la Sala 1 del recinte firal de Múnic el 12 de setembre de 1910, amb una orquestra reunida expressament per a l'ocasió, juntament amb el Leipzig Riedelverein, el Wiener Singverein, el Cor Infantil de l'Escola Central de Múnic i vuit solistes vocals.
Mahler estava convençut des del principi de la importància de l'obra, i en renunciar al pessimisme que havia marcat gran part de la seva música, va oferir la Vuitena com una expressió de confiança en l'etern esperit humà. En el període posterior a la mort del compositor, va ser relativament poc interpretada. No obstant això, des de mitjan en endavant, la simfonia ha estat programada amb regularitat a sales de concerts de tot el món i s'ha enregistrat en moltes ocasions. Sense deixar de reconèixer la seva àmplia popularitat, els crítics moderns tenen opinions contraposades sobre l'obra; alguns troben el seu optimisme poc convincent i consideren que és artísticament i musicalment inferior a altres simfonies de Mahler. No obstant això, també ha estat comparada amb la Novena simfonia de Beethoven en el sentit de ser una declaració de la definició humana del seu segle.
La fusió de la cançó i la simfonia havia estat una característica de les primeres obres de Mahler. En el seu període «mitjà» de composició -a partir del 1901- un canvi de rumb el va portar a compondre tres simfonies purament instrumentals. La Vuitena, que marca el final del període «mitjà», torna a una combinació d'orquestra i veu en un context simfònic. L'estructura de l'obra no és convencional, i en comptes de seguir l'estructura normal en diversos moviments, la peça es divideix en dues parts. La primera es basa en el text llatí d'un himne cristià del per a la Pentecosta, el Veni Creator Spiritus («Vine, Esperit Creador») atribuït a Raban Maur, abat de Fulda, i la segona és un arranjament de l'escena final del Faust de Goethe. Les dues parts estan unificades per una idea comuna, la de la redempció a través del poder de l'amor, unitat transmesa mitjançant temes musicals comuns.
Història Antecedents miniatura|esquerra|Gustav Mahler al 1909 L'estiu de 1906 ja feia nou anys que Mahler era director de l'Òpera de la Cort de Viena (Wiener Hofoper, en alemany).Mahler havia entrat a formar part de la Hofoper com a director suplent l'abril del 1897. Va succeir Wilhelm Jahn com a director principal l'octubre del mateix any Com cada estiu des de llavors, Mahler marxava de Viena quan finalitzava la temporada de la Hofoper per dedicar-se en cos i ànima a la composició. Des de 1899, el seu refugi era a Maiernigg, prop de Maria Wörth, una ciutat turística de Caríntia situada al sud de l'actual Àustria, on Mahler va fer-se fer un xalet amb vista al llac Wörthersee. En aquest relaxant entorn va completar la Quarta, Cinquena, Sisena i Setena simfonia, els Rückert-Lieder i el cicle de cançons Kindertotenlieder («Cançons als nens morts»).
Fins a l'any 1901, les composicions de Mahler havien estat fortament influïdes per la col·lecció de cançons populars alemanyes titulada Das Knaben Wunderhorn («El corn màgic de la joventut»), amb què havia tingut el primer contacte l'any 1887. La música dels nombrosos arranjaments sobre els Wunderhorn es reflecteix en la Segona, Tercera i Quarta simfonies, les quals utilitzen tant efectismes vocals com instrumentals. No obstant això, des d'aproximadament l'any 1901, la música de Mahler es va sotmetre a un canvi de caràcter a mesura que avançava cap al període «mitjà» de la seva vida compositiva. És aquí on els poemes de Friedrich Rückert, més austers, van reemplaçar la col·lecció Wunderhorn a manera d'influència principal; aquestes cançons estan menys relacionades amb el folklore i s'infiltren de manera menys àmplia en els temes de les simfonies que abans. Durant aquest període escrigué la Cinquena, la Sisena i la Setena simfonies, totes elles obres purament instrumentals, descrites per l'estudiós Deryck Cooke com a «més severes i directes, […] amb més tensió simfònica i una orquestració sòlida com el granit».
El juny de 1906, Mahler va endur-se a Maiernigg l'esborrany de la seva Setena Simfonia amb la intenció de revisar-ne l'orquestració fins que li sorgís una idea per a una nova obra. Alma Mahler, l'esposa del compositor, explica a les seves memòries que, durant quinze dies, Mahler va estar «perseguit per l'espectre d'una inspiració infructuosa», però, segons recorda el mateix Mahler, el primer dia de vacances va ser capturat per l'esperit creatiu i es va submergir immediatament en la composició d'una nova obra, que es va acabar convertint en la seva Vuitena Simfonia.
Composició Dues notes amb lletra de Mahler datades el juny de 1906 mostren que els primers plans per a l'obra, que no tenia pensat fer-la com una simfonia coral completa, estaven basats en una estructura de quatre moviments amb dos himnes envoltant un nucli instrumental. Aquests esquemes evidencien que Mahler tenia clara la idea de començar amb l'himne llatí, però no havia decidit la manera precisa de la resta. La primera nota diu el següent: Himne: Veni Creator Scherzo Adagio: Caritas («Amor cristià») Himne: Die Geburt des Eros («El naixement d'Eros») La segona nota inclou esbossos musicals per al moviment del Veni Creator i dos compassos en si menor que es creu que estan relacionats amb el Caritas. L'esquema en quatre moviments es manté en una forma lleugerament diferent, encara sense una indicació específica de l'extensió de l'element coral: Veni Creator Caritas Weihnachtspiele mit dem Kindlein («Jocs de Nadal amb el nen») Schöpfung durch Eros. Hymne («Creació a través d'Eros. Himne«) miniatura|La caseta que Mahler feia servir per compondre situada a Maiernigg, on va compondre la Vuitena Simfonia al llarg de l'estiu del 1906.
Pels últims comentaris de Mahler sobre la gestació de la simfonia, és evident que l'esquema en quatre moviments va durar relativament poc. Aviat es van reemplaçar els últims tres moviments per una única secció, essencialment una cantata dramàtica, basada en l'escena final del Faust de Goethe i la part II inclou la descripció d'un ideal de redempció a través de la feminitat eterna (Des Ewige-Weibliche). Mahler va aspirar durant molt de temps a posar al final del Faust una música èpica, «de manera força diferent de la resta de compositors, que ho havien fet embafador i feble».Mahler no va mencionar en cap moment les obres que estava criticant. A Faust in music(Universitat de Pittsburgh, 1916), Coit Roscoe Hoechst fa una llista de més d'una dotzena d'exemples de música sobre el Faust, citant també obres de compositors coneguts com Charles Gounod, Louis Spohr o Hector Berlioz. Però Mahler hi apareix En comentaris enregistrats pel seu biògraf Richard Specht, Mahler no esmenta en cap moment l'esquema en quatre moviments que tenia pensat en un principi. Va explicar a Specht que en trobar-se per casualitat amb l'himne Veni Creator, va tenir una visió sobtada de l'obra al complet: «Vaig veure la peça sencera immediatament davant els meus ulls i només vaig haver d'escriure-la com si em fos dictada».
L'obra va ser escrita a un ritme frenètic, «en temps rècord», segons el musicòleg Henry-Louis de La Grange. Es va completar l'essencial cap a mitjans d'agost, malgrat que Mahler es va haver d'absentar durant una setmana per assistir al Festival de Salzburg. Mahler va començar a compondre l'himne Veni Creator sense esperar que el text li arribés de Viena. Una vegada li va arribar, com va dir Alma Mahler, «el text complet encaixava amb la música perfectament. De manera intuïtiva ell havia compost la música per a les estrofes completes». Encara que es van realitzar algunes correccions i canvis en la partitura, no s'han trobat indicis de modificacions radicals, a diferència d'anteriors simfonies, en ser preparades per als assajos previs a l'estrena. La simfonia està dedicada a «la seva estimada dona Alma Maria».
Amb l'ús d'elements vocals durant tota la composició, més que en episodis al final o prop d'ell, l'obra va ser la primera simfonia completament coral que es va escriure. Mahler no va tenir dubtes sobre el caràcter innovador de la simfonia i la va qualificar de la cosa més gran que havia fet. Mahler mantenia que totes les seves simfonies anteriors no eren més que un preludi d'aquesta: «tractin d'imaginar l'univers sencer començant a sonar i ressonar. Ja no hi ha veus humanes, sinó planetes i sols girant». Va ser el seu «regal a la nació […] un gran portador d'alegria».
Efectius instrumentals i vocals Orquestra La simfonia està escrita per a una orquestra molt gran, d'acord amb la concepció de Mahler de l'obra com un «nou univers simfònic», una síntesi de simfonia, cantata, oratori, motet i lied en una combinació d'estils. De La Grange comenta al respecte: «Per a expressar la seva visió còsmica, [ ... ] cal anar més enllà dels límits i dimensions anteriorment coneguts». Els efectius orquestrals que fan falta no són, però, tan nombrosos com els de l'oratori Gurre-Lieder d'Arnold Schönberg, completat l'any 1911, o la Primera simfonia «Gòtica» de Havergal Brian, de 1919-1927.
La secció de Instrument de vent de fusta per a la Vuitena consisteix en dos flautins (un que dobla la cinquena flauta), quatre flautes, quatre oboès, un corn anglès, tres clarinets en si bemoll, almenys dos requints en mi bemoll, un clarinet baix en si bemoll, quatre fagots i un contrafagot. La secció de vent-metall comprèn vuit trompes, quatre trompetes, quatre trombons, una tuba i un conjunt «a part» de quatre trompetes (la primera pot ser doblada) i tres trombons. Els efectius de percussió consisteixen en dos jocs de timbales, dos de platerets, bombo, gong, triangle i campanes tubulars de registre greu. Mahler també hi va afegir un glockenspiel durant els assajos finals. També s'hi inclouen altres instruments: un orgue, un harmònium, un piano (també afegit a posteriori durant els assajos), dues arpes (tot i que quatre serien preferibles), una celesta i almenys una mandolina (però millor diverses). Mahler va suggerir que, en sales molt grans, el primer instrument de cada secció de vent de fusta fos doblat i que els efectius de la secció de cordes també s'incrementessin.
Efectius corals i vocals Els efectius corals i vocals comprenen dos cors SATB (soprano, contralt, tenor, baix), un cor de nens i vuit solistes: tres sopranos, dues contralts, un tenor, un baríton i un baix. A la part II els solistes representen papers dramàtics del text de Goethe, com es veu en la següent taula: