Literatura txeca és la literatura feta a Txèquia en txec, una llengua indoeuropea del grup eslau, principalment als territoris històrics de Bohèmia, Moràvia i la part de parla txeca de Silèsia, (actualment part de la República Txeca, antigament Txecoslovàquia). En aquests territoris també es va escriure en antic eslau eclesiàstic, llatí i alemany, generalment en època primitiva. Autors moderns txecs que van escriure en altres idiomes, per exemple en alemany, es consideren de manera separada i els seus escrits van existir habitualment en paral·lel amb la literatura en txec, no interaccionant. Per exemple, Franz Kafka, que va escriure en alemany, tendeix a incloure's en la literatura alemanya o en la d'Àustria, a pesar que va viure tota la seva vida a Bohèmia. miniatura|Fragment de la crònica de Cosmas La literatura en txec està dividida en diversos períodes temporals: l'edat mitjana; el període husita; els anys de la recatolització i el Barroc; la Il·lustració i el despertar txec del ; les avantguardes del període d'entreguerres; els anys del Comunisme i de la Primavera de Praga; i finalment el període postcomunista de la República Txeca. La literatura i cultura txeca ha tingut un paper principal en les dues últimes ocasions en les quals la societat txeca va viure sota l'opressió i les activitats polítiques no eren possibles. En ambdues ocasions, a principis del i de nou en la dècada de 1960, els txecs van emprar els seus esforços literaris i culturals per crear una llibertat política i establir una nació segura i políticament conscient.
Orígens La literatura a terres txeques s'origina al , en el regne de la Gran Moràvia. Els sants Ciril i Metodi, enviats per l'emperador romà d'Orient Miquel III per completar la cristianització de l'imperi, van crear el primer llenguatge eslau escrit, l'antic eslau eclesiàstic o eslavó, escrit en alfabet glagolític. Les seves transcripcions de la litúrgia llatina a l'eslavó són els primers testimoniatges literaris en terres txeques.
Després del col·lapse de la Gran Moràvia a la fi del , l'orientació cultural de les terres bohèmies es va desplaçar de l'Imperi Romà d'Orient cap a Roma. Se sap molt poc del desenvolupament literari als dos segles següents —existeixen fragments d'obres, com als manuscrits de Grünberg (s. VIII-IX) i de Königinhof (s. XIII-XIV), però moltes han de ser inferides de cites en altres obres. A la fi del va tenir lloc la victòria definitiva del llatí enfront de l'eslavó com a llengua oficial de la litúrgia i la cultura a Moràvia i Bohèmia, i l'aliança cultural es va desplaçar d'orient a occident. La Llegenda de Cristian, escrita en vers en llatí, de la segona meitat del i que descriu les vides dels sants Ludmila i Venceslau, és l'obra més important que ha sobreviscut; encara que la seva autenticitat és disputada. Del segle VIII i IX daten les primeres mostres de literatura txeca, com els texts Hospodine, pomiluj my (Senyor tingueu pietat) i Svaty y Vaclave (Cant a Sant Venceslau). miniatura|Crònica de Dalimil En la Bohèmia dels Přemyslides del i principis del XIII, totes les obres literàries conservades van ser escrites en llatí. La majoria d'elles són cròniques històriques i hagiografia. Les hagiografies bohèmies se centren exclusivament en els sants locals (Ludmila i Venceslau, Procopi, Cirili i Metodi i Adalbert), encara que nombroses llegendes de sants bohemis van ser escrites per autors estrangers. Les cròniques més importants del període van ser la Chronica Boemorum («Crònica bohèmia») de Cosmas de Praga (1045-1125),Chronica Boemorum , crònica accessible en línea en Monumenta Germaniae Historica. encara que el relat tracta els temes amb un ull en la política contemporània, intentant legitimitzar a la dinastia regnant. El treball de Cosmas va ser actualitzat i estès per diversos autors posteriors a la fi del i durant el . Altres cròniques destacades foren l'Alexandriada de Valder de Châtillon i el Kniha stareho Pana Roženberga (Llibre del vell senyor de Rosenburg), i la crònica de Pulkawa de Radenin (mort el 1380).
Durant la primera meitat del els governants Přemyslides de Bohèmia van expandir la seva influència política i econòmica cap a occident i van entrar en contacte amb els regnes d'Europa occidental. Aquest intercanvi cultural es va evidenciar en la literatura a través de la introducció de la poesia cortesana alemanya, el Minnesang, a la fi del . Després de l'assassinat de Venceslau III de Bohèmia i els subsegüents aixecaments en el regne en 1306, els nobles bohemis es van distanciar de la cultura occidental i van buscar la literatura en llengua pròpia. Al seu pesar, l'alemany va romandre com una llengua literària important en Bohèmia fins al . Aquesta nova literatura en txec consistia majoritàriament en poesia èpica de dos tipus: la llegenda i l'èpica cavalleresca, contes apòcrifos de la Bíblia, així com llegendes hagiogràfiques de períodes anteriors, com la llegenda anònima Tkadlecek (1314) i el Mastickai (Venedor d'ungüents), del 1394. La prosa també es va desenvolupar per primera vegada en aquest període: texts administratius i instruccions, que van necessitar el desenvolupament d'un vocabulari més extens i especialitzat; el primer diccionari txec-llatí data d'aquesta època. També es van escriure extenses cròniques, de les quals la Crònica de Dalimil i la Chronicon Aulae Regiae (la «Crònica Zbraslav») són els exemples més interessants, i prosa artística (per exemple la Nova rada (Nou Consell) de Smil Flašca z Pardubic i Johannes von Saaz). Les prèdiques de John Wycliffe van influir en Tomás Štitny (1331-1401), autor de Reci besedni (Discursos de vigílies) i Reci nedelni a svatečny (Discursos dominicals i festius),
L'era hussita miniatura|Retrat de Jan Hus. La revolució hussita del va crear una ruptura definitiva en l'evolució literària txeca i forma la seva pròpia història dins de la literatura en txec. La fi principal de la literatura era comunicar i convèncer amb una doctrina religiosa específica i la seva forma era generalment la prosa. Els escrits teològics de Jan Huš van aparèixer inicialment a principis del ; inicialment va escriure en llatí, però més tard en txec, i aquesta divisió va romandre en gran part en els períodes posteriors: la poesia i la prosa intel·lectual empraven principalment el llatí, mentre que la prosa popular era escrita en txec o alemany. Els escrits de Hus se centraven en qüestions tècniques i teològiques; no obstant això, va publicar una sèrie de sermons en txec com O sesti bludiech (Els sis errors, 1413), els discursos Dcerka (La filla) i O svatokuperctvi (Sobre la simonia) i va crear regles d'ortografia i gramàtica (De ortographia bohemica, 1406) que s'emprarien com a fonament del txec modern als segles i XVIII.
Només es conserven fragments de les obres literàries dels radicals taborites —en general eren apologies en llatí defensant la doctrina taborita de Mikuláš Biskupec z Pelhřimova i Petr Chelčický (1390-1460), autor de Sit 'viry (Xarxa de fe)-. En general, els escrits hussites difereixen dels anteriors pel seu enfocament de les qüestions socials —la seva audiència consistia en les classes baixes i mitges baixes. També es van escriure obres defensant el catolicisme i atacant als hussites utraquistes, com per exemple les de Jan Rokycana. Durant el període hussita també es va desenvolupar per primera vegada de forma autèntica les cançons religioses en txec, com a substitució als himnes i la litúrgia en llatí, per exemple el Jistebnický kancionál (1420), els himnes de Jistebnice.
Després de l'elecció de Jordi de Podiebrad (Jiří z Poděbrad) al tron txec després de les Guerres Hussites, un nou moviment cultural va entrar en Bohèmia. L'humanisme veia un ideal en l'antiguitat clàssica per a la literatura i la cultura. La característica principal de la literatura d'aquest període és la competició entre catòlics escrivint en llatí, com Bohuslav Hasištejnský i Jan Dubravius, i protestants escrivint en txec, com Viktorin Kornel z Všehrd (1460-1520), humanista i autor de les Constitutiones Regni Bohemiae o O práviechim o sudiech i o dskach zemĕ česki knihy devatery (Nou llibres sobre drets, tribunals i registres dels txecs, 1495-1499), i Václav Hájek. Noves eines literàries van incitar als estudiosos com Veleslavín a construir una estructura gramatical més complexa, basada en el llatí, així com a introduir un influx de préstecs d'altres idiomes. La impremta de Gutenberg va fer que els llibres i pamflets anessin més accessibles, la qual cosa va canviar lentament l'estatus de la literatura en la societat. A finals del el prerenaixentista Řegoř Hrubi Jelenski o Gelenius (1460-1514), traductor de Petrarca, Ciceró i Erasme de Rotterdam al txec.
Dels segles i miniatura|Jan Amos Komenský Aquesta època coincidí amb el renaixentisme i l'humanisme, que va donar força fruit en txec. Szigmond Jelensky Gelenius (1497-1557), amic d'Erasme, va compondre un Lexicon Simphonum (1537), diccionari txec-llatí-grec-alemany. Endemés, també es publicaren nombroses obres de caràcter jurídic i històric, entre elles els Staré Letopisove Česki (Vells Annals Txecs), del 1378 al 1528, la Kroniké (1539) de Vaclav Hajek (mort el 1553); Kristian Koldin (1530-1589) publicà la Prava metska kralostvi českeho (Lleis municipals txeques); Szigmon Puchow (1520-1584) compongué la Kosmografia Česka i Adam Beseslaum (1545-1599) la Kalendai historicky. Alhora, Jan Blahoslav (1523-1571) va traduir el Nou Testament protestant al Txec i una Grammatika česka (1571). Simon Lemnicky (mort el 1622) escriví Kratke navceni mladimu (Guia per a un jove hoste, 1586) i Jan za Zerotin (fl. 1579-1593) publicaria el mateix any la Bible Kralicka. Vilem Slavata (1572-1652) compondria una Spisovani historicke (1628-1652).
Tanmateix desaparició dels protestants txecs després de la batalla de la Muntanya Blanca va afectar decididament el desenvolupament de la literatura en txec. La recatolització forçosa i germanització de Bohèmia, amb les consegüents confiscacions i expulsions pràcticament van eliminar les classes mitjanes protestants i van dividir la literatura en dues branques: la domèstica catòlica i l'emigrada protestant. A diferència d'altres països europeus de l'època, la noblesa de Bohèmia no era part de l'audiència literària i, per tant, aquesta divisió dels esforços literaris van portar comparativament a una falta de desenvolupament i a un estancament de la literatura barroca txeca, especialment en els gèneres escrits per a les corts aristocràtiques.
El principal autor del Barroc evangèlic txec va ser Jan Amos Komenský (1592-1670), que va passar la seva joventut a Bohèmia, però va ser forçat a l'exili més tard. Va ser un pedagog, teòleg, reformador de l'educació i filòsof; les seves obres inclouen gramàtiques, tractats teòrics sobre l'educació i obres de teologia. Escriví en llatí traduït des del txec el fabulós tractat pedagògic Didactica Magna (1627-1637), i Labyrint svĕta a ráj srdce (Laberint i paradís del món, 1623). Amb la seva mort a principis del , la literatura protestant en txec pràcticament va desaparèixer. Les obres barroques d'autors catòlics es divideixen en dos tipus: la poesia religiosa, com la d'Adam Michna, Fridrich Bridel i Václav Jan Rosa i la prosa religiosa (per exemple la prosa homilèctica i les hagiografies), i els relats històrics, com els de Bohuslav Balbín, a més de la Bíblia jesuïta de Sant Venceslau. Pavel Stránský (1583-1657) va publicar una Respublika Bojema (1642). I Thomas Pensina (1629-1680) va publicar una de les últimes obres de qualitat en txec abans de la Il·lustració, la Predchudce Moravopisu (Història de Moràvia, 1663).
La Il·lustració miniatura|Josef Dobrovský