miniatura|La Sainte-Chapelle La Santa Capella de París (en francès La Sainte-Chapelle) és una església gòtica, estreta i coberta amb volta, que va ser construïda a París entre 1242 i 1248, per ordre de sant Lluís, amb la finalitat de conservar-hi diverses relíquies de la Passió de Crist, com ara la corona d'espines i un tros de la creu. Antigament va ser la capella del Palau de la Cité, ara desaparegut.
Les vidrieres de profunds colors en pedra festonejada i l'excel·lent restauració dels murs i de les columnes, feta per Eugène Viollet-le-Duc amb Félix Duban i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, atorguen una delicada bellesa a l'edifici.
Existeixen diverses "Santes Capelles" de Lluís IX i dels seus successors, com per exemple la Santa Capella al castell de Vincennes, que també va manar construir el rei Lluís IX. Bona part d'elles es conserven actualment. Entre altres requisits, perquè una capella a França pugui erigir-se en Santa Capella, ha de ser propietat reial i ha de guardar relíquies.
Arquitectura El projecte es deu, probablement, a Pierre de Montreuil, que la va edificar en un temps rècord: de 1242 a 1248. Aquest edifici és una petita obra mestra de l'art gòtic que alguns arquitectes consideren que assenyala l'apogeu d'aquest art. Concebuda com un preciós joier destinat a contenir valuoses relíquies, havia de servir, també, com a capella reial construïda dintre del mateix palau, a l'île de la Cité. Se superposen dues capelles, la inferior per a la gent comuna, i la superior per a la cort del rei, com era costum a les construccions dels palaus reials de l'edat mitjana. En principi, no es podia accedir a la capella alta més sinó per mitjà de les galeries superiors del palau, ja que no es va preveure la construcció d'una escala exterior.
Capella baixa o inferior miniatura|esquerra|La capella inferior La capella baixa, dedicada a la Mare de Déu, accessible per a la gent en general i el servei de palau, suporta la capella alta (o superior). El sostre, sostingut per infinitat de columnes, aguanta el pes de tot l'edifici; la capella baixa es va construir per la seva utilitat funcional i arquitectònica, ja que va permetre alleugerir al màxim la construcció de la capella alta i suportar-ne tot el pes.
Aquesta església té tres naus; la del centre és enorme, d'una gran riquesa de decoració policromada. La superior té una nau de 20 m d'altura. Sobre cada pilastra s'aixeca l'estàtua d'un apòstol.
La capella alta (o superior) miniatura|La capella superior Les parets de la capella alta van ser suprimides i reemplaçades per uns alts finestrals que deixen passar la llum i que estan separats per un conjunt de columnes de gran finesa. Les vidrieres representen escenes religioses. Van ser dissenyades expressament, situant els personatges reials segons els seus càrrecs: les vidrieres recorden el rei David o el rei Salomó, personatges que són situats prop del rei francès.
Les vidrieres constitueixen un conjunt homogeni; els colors dominants són el vermell i el blau, que donen a la capella un colorit espectacular.
Les finestres de la nau, de 15,35 metres d'alt per 4,70 metres d'ample, estan dividides per quatre ogives, damunt de les quals hi ha una rosassa de sis lòbuls i dos quadrilòbuls (element gòtic en forma de trèvol de quatre fulles). Les finestres de l'absis, de 13,45 metres d'alt per 2,10 d'ample, només tenen dues ogives i tres trilòbuls (element en forma de trèvol).
Les escenes de les vidrieres representen: el Gènesi l'Èxode el Llibre dels Noms el Llibre de Josuè el Llibre dels Jutges el Llibre d'Isaïes miniatura|Rosetó Joan l'Evangelista i la infància de Crist la Passió la vida de Sant Joan Baptista i el Llibre de Daniel el Llibre d'Ezequiel el Llibre de Jeremies i el Llibre de Tobies els Llibres de Judit i de Job el Llibre d'Ester els Llibres dels Reis la història de les relíquies de la Passió de Jesús
La rosassa (al costat sud), de nou metres de diàmetre, representa l'Apocalipsi.
Altres curiositats Al principi, un petit edifici annex va ser construït prop de l'absis. El nivell inferior servia de sagristia, mentre que, a la peça situada al nivell de la capella alta, es guardaven les relíquies. Aquest annex va desaparèixer el 1777, quan es va reconstruir el palau.
L'agulla és nova. Hi ha un total de 15 vidrieres (gairebé totes del ) separades per 15 fines columnes que s'eleven 15 metres, fins a un sostre policromat, en blau, amb estrelles.
La cantant d'òpera islandesa Björk va oferir dos concerts a la capella alta el 23 i el 25 d'agost de 2001.
La Restauració de la Sainte-Chapelle Motius miniatura|Dibuix de la façana de la Sainte Chapelle, on es visualitza el seu conjunt arquitectònic i elements destacats com el rossetó o la fletxa.|369x369pxLa restauració de la Sainte Chapelle fou deguda a una sèrie de degradacions que es varen produir en el transcurs del temps. Les causes principals d'aquesta decadència van ser tres esdeveniments de gran rellevància. En primer lloc, l'incendi provocat l'any 1630, el qual acabà amb bona part de la construcció. Seguidament, i en segon lloc, l'any 1690 el riu Sena es desbordà, afectant amb gravetat els vitralls de la capella baixa, els quals foren totalment destruïts. I, finalment, el que acabà d'afectar el gran reliquiari fou el segon incendi, el de l'any 1776, que contribuí a la degradació de l'edificació i va provocar que aquesta caigués a trossos.
Durant la Revolució Francesa (1789-1799) les relíquies de la Sainte Chapelle foren retirades de l'edifici, traslladant-les a altres basíliques per tal d'aconseguir la seva conservació. Aquest despoblament de la Santa Capella s'inicià el 1791, quan gran part del conjunt de les relíquies fou traslladat a la Basílica de Saint-Denis, mentre que l'orgue principal es dugué a la capella de Saint Germain l'Auxerrois. Dos anys després, el 1793, algunes de les relíquies del conjunt arquitectònic i altres objectes d'or i argent varen dur-se a la Monnaie amb la intenció que es fonguessin. Entre aquests objectes es trobaven diverses corones, flors de lis, una fletxa abattue i escultures. Tot i que una bona part de les relíquies foren degradades o foses, la corona d'espines es va poder salvar i es portà a la Catedral de Notre Dame.
Com a conseqüència d'aquests actes i trasllats, la Santa Capella va quedar totalment nua, perdent la seva funció original
La restauració El projecte de restauració Uns anys abans de considerar que la restauració de la Santa Capella era necessària, el 1790, en vista del desastre organitzat a la basílica, degut als desafortunats incidents que s'hi produïren, s'havia arribat a considerar l'opció d'enderrocar la construcció degut al seu precari estat. Tot i això, finalment, aquesta demolició no va arribar a executar-se. miniatura|Dibuix antic de l'altar de la Santa Capella|354x354px Va ser uns anys després, quan es va pensar en l'opció de restaurar la capella amb l'objectiu de donar-li una utilització per tal d'aconseguir salvar la construcció arquitectònica. D'aquesta manera, l'any 1836, abans d'iniciar els treballs de restauració, es van deixar clares les prioritats d'aquesta reforma. En primer lloc, es volia restaurar el mur del frontó de la façana, el qual tenia una escletxa d'unes dimensions considerables, de 4,5 a 6 metres, aproximadament. En aquest cas, era indispensable arreglar la dita escletxa, ja que, la seva magnitud provocava la dilatació i la contracció de la paret mestra, de tal manera que la seva degradació era extrema i hi havia moltes possibilitats que s'esfondrés en poc temps. D'altra banda, es parlà de la importància de restaurar els frontons del coronament de la capella, que estaven en un estat precari degut a l'aigua de les pluges i a les diverses degradacions produïdes en els anys precedents, la qual cosa començava a convertir-se en ruïna i necessitava una solució immediata. La seva reparació es considerava realment urgent per tal d'evitar l'enderroc del contrafort que subjectava la volta i, per tant, per evitar la destrucció del conjunt. Seguidament, s'havia de continuar treballant amb el cim dels contraforts que suportaven els pinacles i es trobaven molt degradats, així com amb la restauració dels capitells i les columnes de les torres. Tot i això, en cap moment es va deixar de banda els vitralls que tant caracteritzaven a l'edifici, en aquest cas, l'efecte del sol va provocar que els vidres sortissin dels seus respectius compartiments i quedessin totalment esmicolats en caure a terra, de tal manera que era necessari recuperar-los i realitzar uns vitralls nous exactament iguals als originals. miniatura|Enrajolat de la capella alta|239x239px D'aquesta manera, no va ser fins a l'any següent, el 1837, que aquesta situació va començar a evolucionar positivament. Aquell any, Jean Baptiste Lassus (1807-1857), arquitecte francès especialitzat en les construccions de l'edat mitjana, va presentar un treball històric i gràfic sobre la construcció de la Santa Capella, el qual estigué documentat amb precisió i amb l'ajuda de fonts realment variades, com ho són els textos dels arxius, els dibuixos antics, les representacions que es trobaren o els vestigis esculpits d'aquesta capella que foren enterrats. Aquest acte evidenciava la importància d'aquesta restauració i va portar a Felix Duban (1798-1870), un altre arquitecte francès, a fer-se càrrec de la responsabilitat de la restauració, conjuntament amb Lassus. Així doncs, Jean Baptiste Lassus esdevé el primer inspector dels treballs de restauració de la Santa Capella, qui realitzà pràcticament tota la reforma, mentre que Felix Duban n'és considerat un dels seus principals arquitectes. En aquell moment, Lassus va rebre una medalla d'or pel seu projecte de restauració, ja que el senyor Séguier, president del Tribunal Reial, va aprovar el projecte un cop aquest fou analitzat pel Ministeri de l'Interior i el Consell de Construccions Civils.
En aquest moment, Felix Duban, exposà la seva intenció de restaurar l'enrajolat de la capella, així com els capitells, les columnes, les escultures dels diferents sants i apòstols i la volta.
El pressupost per tal de realitzar els treballs de restauració a la Santa Capella de París era de 600.000 francs, uns diners que el conseller de les Construccions Civils, el senyor Biet, considerava suficient per dur a terme les obres a la gran capella.
Així doncs, la construcció arquitectònica es va convertir en un lloc d'investigació arqueològic en el qual es treballava per tal de recuperar l'aspecte inicial de la construcció, una restauració que es va dur a terme per Felix Duban, Jean Baptiste Lassus i Émile Boeswillwald, els quals van ser en tot moment aconsellats per Viollet-le-Duc, que tenia una mentalitat vers la restauració molt diferent a la de l'arquitecte Duban. Tot i això, finalment, els tres personatges emblemàtics aconseguiren arribar a un acord amb la decisió de reconstruir l'església a l'estil del .
Aquesta s'acabà convertint en una de les primeres obres arquitectòniques d'art gòtic que foren restaurades.
Els treballs de restauració