miniatura|La Pedra de Pilat de Cesarea actualment s'exposa al Museu d'Israel. Les fonts de la historicitat de Jesús són principalment cristianes, però també n'hi ha d'altres de rellevants. Les fonts cristianes, com els llibres del Nou Testament, inclouen històries detallades sobre Jesús de Natzaret, però hi ha qui discuteix la seva historicitat. Els dos únics esdeveniments que reben un assentiment gairebé universal són el baptisme de Jesús per Joan Baptista i la crucifixió de Jesús pel governador romà Ponç Pilat.
Entre les fonts no cristianes utilitzades per estudiar i establir la historicitat de Jesús hi ha les fonts jueves, com Flavi Josep, i les romanes, com Tàcit. Aquestes fonts es comparen i contrasten amb les fonts cristianes com les Cartes paulines i els evangelis sinòptics. Són fonts que acostumen a ser independents entre si (per exemple, les fonts jueves no es basen en fonts romanes) i les semblances i diferències entre elles s'utilitzen en el procés d'autenticació. En una revisió de l'estat de la recerca, Amy-Jill Levine va declarar que «no hi ha cap imatge de Jesús que convenci tots o la majoria dels estudiosos» i que tots els retrats de Jesús són objecte de crítiques per part d'algun grup d'erudits.
Fonts jueves Entre les fonts jueves més destacades per les dades que aporten sobre Jesús hi ha l'historiador jueu Flavi Josep (ca. 37 - Roma, ca. 100), que deixà constància (en llengua grega), de les relacions entre l'Imperi Romà i el poble i la cultura jueves durant el , i que redactà obres apologètiques sobre el judaisme primigeni. El Testimoni flavià són els paràgrafs 63 i 64 del capítol XVIII de l'obra Antiguitats judaiques, que alguns crítics exposen de manera independent perquè n'hi ha dubtes sobre l'autoria. El Talmud, un cos literari d'importància i autoritat màxima pel judaisme que conté diverses discussions rabíniques de la llei jueva, de l'ètica jueva, tradicions, llegendes i històries, també inclou referències a Jesús. Finalment, els Manuscrits de la mar Morta o Rotlles de Qumran són una col·lecció de milers de fragments de més de 900 manuscrits que van ser descoberts entre el 1947 i el 1956 a Cisjordània. Els texts, d'origen jueu, van ser escrits en hebreu, arameu i grec, probablement per autors o copistes de la branca hebraica dels essenis, i aporten dades rellevants per a tenir en consideració en relació amb altres documents, tot i que no és clar que es refereixin directament a Jesús.
Flavi Josep
miniatura|Una pàgina de la còpia del 1466 sobre les Antiguitats dels Jueus Els textos romans que va escriure l'historiador jueu Flavi Josep al inclouen referències a Jesús i als orígens del Cristianisme.
El llibre de Flavi Josep Antiguitats judaiques, escrit entre el 93-94 dC, inclouen dues referències a Jesús a 18 i 20. Dels dos passatges, els historiadors utilitzen el Llibre 20 com una prova de l'existència de Jesús i el Llibre 18 a la seva crucifixió. Flavi Josep dona fe de l'existència de Jesús com una persona històrica, que alguns dels seus contemporanis consideraven el Messies. Segons Bart Ehrman, el passatge de Flavi Josep sobre Jesús va ser alterat pels escrivents cristians, incloent-hi la referència de Jesús com a Messies.
Un argument textual en contra de l'autenticitat del passatge és que l'ús del terme "Crist" sembla que era estrany per a Flavi Josep. L'argument es basa també en l'ordre del document, ja que la menció a Jesús apareix a les Antiguitats dels Jueus abans del de Joan Baptista, el que podria haver estat modificat per un cristià. Un altre possible argument en contra de l'autenticitat del passatge és que no hi hagués cap referència a Jesús al text primigeni.
El passatge tracta de la mort, a Jerusalem, de "Jaume el germà de Jesús". Tot i que les obres de Flavi Josep es refereixen a almenys vint persones diferents amb el mateix nom de pila que Jesús, el passatge especifica explícitament que aquest Jesús fou "el que va ser anomenat Crist". Louis Feldman indica que el passatge, juntament amb altres, evidencia que Josep va dir alguna cosa sobre Jesús.
L'erudició moderna ha reconegut d'una manera gairebé universal l'autenticitat de la referència al Book 20, Chapter 9, 1 de les "Antiguitats judaiques" sobre "el germà de Jesús, que va ser anomenat Crist, que s'anomenava Jaume", i considera que és un dels textos amb més arguments d'autenticitat entre tots els documents de Flavi Josep sobre el Cristianisme.Van Voorst (-pàg. 83) assenyala que la immensa majoria dels estudiosos considera tant la referència a "el germà de Jesús, anomenat el Crist, i el passatge sencer com a autèntics". Bauckham ( pàg. 199-203) estableix que "la gran majoria ha considerat que és autèntic". Meir ( pàg. 108-109) està d'acord amb Feldman sobre que el passatge gairebé no ha estat qüestionat. Setzer ( pàg. 108-109) també afirma que molt pocs han tingut arguments per a qüestionar la seva autenticitat.
El Testimoni flavià és el nom que reben els paràgrafs 63 i 64 del capítol XVIII de l'obra Antiguitats judaiques, on Flavi Josep descriu la condemna i crucifixió de Jesús en mans de les autoritats romanes. Els acadèmics han mostrat diverses opinions sobre l'autenticitat total o parcial de la referència en el passatge de l'execució de Jesús per Ponç Pilat. Si bé probablement té alguna petita part no autèntica, existeix un ampli consens en què originàriament el llibre tenia un nucli autèntic amb una referència cristiana a l'execució de Jesús. Encara que la naturalesa exacta i l'abast de la redacció cristiana segueixen essent incerts, hi ha un ampli consens sobre l'autenticitat del text original del Testimonium de Flavi Josep.
Alguns estudiosos han qüestionat per què les referències que hi ha a les Antiguitats judaiques (90 dC) no apareixen a altres obres anteriors de Flavi Josep com La guerra dels jueus (70 dC), escrita vint anys abans. L'argument per explicar-ho és que els cristians s'havien tornat més importants a Roma i per això van ser objecte d'atenció de les Antiguitats judaiques.
Hi ha diferències entre l'explicació de Flavi Josep i la del Nou Testament de la mort de Jaume. Els estudiosos solen considerar que aquestes diferències són arguments que descarten que els cristians haguessin pogut incorporar algunes coses als textos de Flavi Josep, perquè els cristians haurien escrit un text que estigués més d'acord amb les tradicions cristianes. Robert Eisenman ofereix el que assegura que són nombroses fonts cristianes que confirmen el testimoni de Flavi Josep sobre que Jaume era el germà de Jesús.
El Talmud miniatura|Una pàgina del Talmud del segle XII
El Talmud de Babilònia, un text d'autoritat màxima per al judaisme, acabat de compilar al , en diverses ocasions inclou possibles referències a Jesús utilitzant els termes "Yeshu", "Yeshu ha-Notzri", "ben Stada", i "ben Pandera". Algunes d'aquestes referències probablement es remunten al període Tannaitic (0-220 dC). En alguns casos, no és clar si les referències són a Jesús o a altres persones, i els erudits segueixen debatent el seu valor històric i quines referències, si n'hi ha, poden referir-se a Jesús de Natzaret.
Robert Van Voorst afirma que l'escassetat de referències dels jueus a Jesús no és d'estranyar, tenint en compte que Jesús no era un tema important per als jueus durant el primer segle. Després de la devastació causada pel Setge de Jerusalem del 70 dC, els estudiosos jueus es van centrar en la preservació del judaisme en si, en comptes de prestar molta atenció al cristianisme. Robert Eisenman sosté que la derivació de Jesús de Natzaret des del terme "ha-Notzri" és impossible per raons etimològiques, i apunta més aviat a què es feia servir el terme "the Natzirite" en comptes de "the Nazarene".
Van Voorst escriu que, encara que hi ha diverses referències del Talmud que són objecte de debat, generalment es considera que al fragment conegut com a Sanedrí 43a del Talmud (que generalment es considera la referència més important de Jesús a la literatura rabínica) es pot confirmar que Jesús és el tema del passatge, no només per la mateixa referència, sinó pel context que l'envolta, i no hi ha dubte que es refereix a la mort de Jesús de Natzaret. Christopher M. Tuckett afirma que si s'accepta que Sanedrí 43a del Talmud es refereix a Jesús de Natzaret a continuació s'ha d'acceptar l'existència de Jesús i la seva execució.
Andreas Kostenberger afirma que la cita és una referència del període Tannaitic (0-220 dC) al judici i la mort de Jesús a la Pasqua, i que és molt probable que fos escrita abans que les altres referències que hi ha de Jesús al Talmud. La frase reflexteix l'hostilitat cap a Jesús entre els rabins i inclou aquest text:
Peter Schäfer afirma que no hi pot haver cap dubte sobre que el relat de l'execució de Jesús al Talmud es refereix a Jesús de Natzaret, però afirma que la literatura rabínica en qüestió no és del període Tannaític (0-220 dC) sinó de l'Amoraic (220-500 dC) i es podria haver inspirat en els evangelis cristians, i podria ser-ne una resposta. Tant Bart Ehrman com Mark Allan Powell afirmen que atès que les referències del Talmud són tardanes, no poden donar cap informació històrica fiable sobre els ensenyaments i accions de Jesús durant la seva vida.
Una altra referència de principis del de la literatura rabínica és el fragment II 22 de la Tosefta, una de les tres fonts legals de la literatura rabínica, al costat de la Mixnà i el Talmud. Aquest text indica que el rabí Eleazar ben Dama va ser mossegat per una serp i un altre rabí es va negar a curar-lo en nom de Jesús per perquè estava en contra de la llei, i així va morir. Aquest passatge reflecteix l'actitud que tenien els primers oponents jueus a Jesús, és a dir, que consideraven que Jesús havia fet miracles amb els poders del mal.
Eddy i Boyd, que qüestionen el valor de diverses de les referències del Talmud, afirmen que la importància del Talmud per la recerca històrica de Jesús és que mai nega l'existència de Jesús, però l'acusa de bruixeria, el que confirma indirectament la seva existència. Tant R. T. France com Edgar V. McKnight afirmen que les contradiccions o divergències entre els textos del Talmud i els escrits cristians són una prova de què aquesta persona va existir. Craig Blomberg assenyala que la negació de l'existència de Jesús mai va ser part de la tradició jueva, que en canvi sí que el va acusar d'haver estat un bruixot i un mag, unes acusacions que també es troben en el filòsof Cels. Andreas Kostenberger afirma que la conclusió general que es pot extreure de les referències en el Talmud és que Jesús va ser un personatge històric, l'existència del qual mai va ser negada per la tradició jueva, que en canvi es va centrar a desacreditar-lo.
Qumran
Els Manuscrits de la Mar Morta del dC o anteriors són escrits que mostren el llenguatge i els costums d'alguns jueus durant l'època de Jesús. Els erudits com ara el Henry Chadwick consideren que hi ha usos del llenguatge i punts de vista semblants entre el Nou Testament i els Manuscrits de la Mar Morta que demostren que la informació del Nou Testament sobre la primera època del dC no és un text escrit posteriorment. No obstant això, la relació entre els rotllos de la Mar Morta i la historicitat de Jesús ha estat objecte de teories molt controvertides, i encara que segueixen apareixent-ne de noves, no hi ha consens general sobre el seu impacte sobre la historicitat de Jesús tot i la utilitat dels rotllos per conèixer les tradicions jueves del primer segle. Entre aquestes teories hi ha les del papiròleg Josep O'Callaghan Martínez, que demostraria que entre els texts de Qumran hi hauria parts del Nou Testament però que ha estat rebutjada per la comunitat científica.
Fonts romanes