La Guerra del Líban de 1982, també de vegades coneguda com a Primera Guerra del Líban, va ser un conflicte armat que es va iniciar el 6 de juny de 1982 quan les Forces de Defensa d'Israel (FDI) van envair el sud del Líban amb el pretext d'expulsar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) d'aquest país, que estava lluitant la Guerra Civil libanesa. El Govern d'Israel va ordenar la invasió com a resposta a l'intent d'assassinat de l'ambaixador israelià al Regne Unit, Shlomo Argov, per part del grup d'Abu Nidal.
Antecedents Després que Jordània perdés el control de Cisjordània en la Guerra dels Sis Dies de 1967, els combatents palestins van traslladar les seves bases al Líban i Jordània i van intensificar els seus atacs contra Israel i els territoris ocupats per Israel. Per evitar enfrontaments entre les Forces Armades del Líban i les milícies palestines, se signà l'acords del Caire el 1969, que va atorgar a l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) el control dels camps de refugiats al Líban i el dret a llançar atacs armats contra Israel des del sud del Líban. La força de l'OAP a Jordània va créixer, i a l'inici de 1970, els grups havien començat a demanar obertament l'enderrocament de la monarquia haiximita.
Com a conseqüència dels combats de setembre de 1970 a Jordània, el rei Hussein de Jordània va expulsar per la força l'OAP del seu territori i el quarter general de l'organització es va traslladar a Beirut, perdent la seva principal base d'operacions. Els combatents van ser conduïts al sud del Líban on es van reagrupar. La presència ampliada de l'OAP al Líban i la intensificació dels combats a la frontera israeliana-libanesa van provocar disturbis interns al país, on els combatents de l'OAP van augmentar dràsticament el pes del Moviment Nacional Libanès, una coalició de musulmans, nacionalistes àrabs i d'esquerres que s'oposaven al govern de dretes dominat pels maronites.
El creixement de la població musulmana (especialment la xiïta) i l'impacte de l'arribada massiva de refugiats palestins i militants de l'OAP, majoritàriament sunnites, després del Setembre Negre de 1970 a Jordània van posar en crisi el Pacte Nacional de 1943 que atorgava el poder polític segons quotes religioses basades en un cens de 1932 dividint el poder en una proporció de 6 cristians per cada 5 musulmans. Les milícies cristianes de dretes veien l'OAP com una amenaça a la sobirania del país, mentre que els partits d'esquerres i panarabistes musulmans es van aliar amb els palestins, i l'abril de 1975, els xocs armats entre falangistes i palestins van fer esclatar formalment la Guerra Civil libanesa.
El 22 de gener de 1976, el president sirià Hafez al-Assad va negociar una treva entre les dues parts sobre la presència de la guerrilla palestina al Líban. Aquesta proposta va ser ben acollida pels maronites però rebutjada per la guerrilla palestina i la violència va continuar augmentant. El març de 1976, el president libanès Suleiman Frangieh va sol·licitar que Síria intervingués formalment. Dies després, Assad va enviar un missatge als Estats Units demanant-los que no interferissin si enviava tropes al Líban. Els combats van durar fins al 31 de març de 1976 després que Síria amenacés de tallar els enviaments d'armes a les faccions musulmanes, tant els líders del MNL com de les Falanges Libaneses van acordar un alto el foc, que va entrar en vigor el 2 d'abril resultant amb la divisió de Beirut al llarg de la línia est-oest que va comportar l'expulsió de milícies i civils musulmans i d'esquerres de Beirut Est i l'expulsió de milícies i civils cristians i de dretes de Beirut Oest.
Tot i que Síria es proclamava defensora de la causa palestina, va entrar al Líban en suport de les milícies cristianes. Al-Àssad temia que un Líban controlat per un bloc radical de palestins i esquerrans provoqués una invasió militar per part d'Israel, arrossegant Síria a una guerra prematura i devastadora. El juny de 1976 l'exèrcit sirià va creuar la frontera de manera massiva encerclant i bombardejant les posicions de l'OAP i els seus aliats. Per evitar que Israel intervingués davant l'avanç sirià, els Estats Units van mitjançar fixant una línia vermella al riu Litani que les tropes sirianes no podien creuar cap al sud.
L'octubre de 1976, durant una reunió de la Lliga Àrab, al-Àssad va acceptar un alto el foc, i la Lliga va legitimar l'ocupació siriana expandint una petita força àrab de manteniment de la pau fins a una més gran Força Àrab de Dissuasió, composta principalment per tropes sirianes, legitimant així la intervenció siriana amb el suport financer de la Lliga Àrab. Durant tota l'ocupació, el règim d'Assad va promoure la idea de la "Gran Síria", prenent mesures per integrar el Líban a Síria.
L'11 de març de 1978 un escamot palestí de Fatah es va infiltrar a través de la frontera libanesa i va assassinar un turista nord-americà a la platja, apoderant-se a continuació d'un autobús a la carretera costanera prop de Haifa, i posteriorment segrestant un segon autobús a la ruta a Tel-Aviv, causant la mort de 38 civils i 76 ferits israelians. Aquest atac (la Massacre de la carretera de la costa) va ser el desencadenant perquè, tres dies després, el govern de Menahem Beguín ordenés que les Forces de Defensa d'Israel ocupessin una àrea d'uns 1.000 quilòmetres quadrats al sud del Líban, per tal d'eliminar les bases dels fedaïns palestins. Més de 1.000 civils van morir en la contesa. Aquell mateix any, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar sengles resolucions en què instava Israel a abandonar els territoris ocupats i va conformar una força provisional internacional per tal de confirmar aquesta retirada i garantir el restabliment de la pau.
El juny de 1978, les forces israelianes es van retirar del Líban, exceptuant el que van denominar «zona de seguretat». En aquesta regió, l'exèrcit israelià ha comptat des d'aleshores amb l'ajuda d'una milícia cristiana libanesa, l'Exèrcit del Sud del Líban (ESL), al que proporcionen instrucció militar i ajuda econòmica. Amb tot, Israel s'annexà els Alts del Golan el 1981 i incrementà els atacs a diversos països de la regió. Des de 1981, els combats al sud del Líban han involucrat Hezbol·là i les forces militars israelianes i de l'ESL.
Casus belli El 3 de juny del 1982 es va produir un intent d'assassinat de l'ambaixador israelià a Gran Bretanya Shlomo Argov, a mans de guerrillers palestins de l'organització d'Abu Nidal, llavors establert a l'Iraq, i possiblement amb participació siriana o iraquiana. El govern israelià va decidir aprofitar l'oportunitat per posar fi a la presència palestina al sud del Líban justificant la invasió en referència als 270 atacs de la resistència palestina contra l'ocupació israeliana, a més dels 20 atacs contra interessos israelians a l'estranger.
La guerra miniatura|Columna de tancs i camions sirians al Líban en 1982 miniatura|Tanc Merkava Mk I de les FDI a la carretera de Beirut durant la invasió del Líban de 1982 El 6 de juny de 1982, les Forces de Defensa d'Israel (FDI), sota la direcció del ministre de Defensa, Ariel Sharon, van llançar una triple invasió del sud del Líban en l'"Operació Pau per a Galilea". Uns 60.000 soldats i més de 800 tancs, amb el suport important d'avions, helicòpters d'atac, artilleria i llanxes de míssils, van travessar la frontera entre Israel i el Líban en tres zones. Simultàniament, blindats, paracaigudistes i comandos navals israelians van salpar en vaixells de desembarcament amfibis des d'Ashdod cap a la costa libanesa al nord de Sidó. L'objectiu declarat públicament per Israel era fer retrocedir les forces de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) 40 quilòmetres cap al nord.
Les forces a l'oest i al centre van quedar a càrrec del Major General Amir Drori, i el seu ajudant el Major General Uri Simchoni. A l'est, confrontant Síria els israelians van establir, per primera vegada a la seva història, un quarter general del cos sota el comandament del Major General Avigdor Ben-Gal, un dels veterans més cèlebres del país.
Les FDI es dirigiren cap al nord per tal d'envoltar la capital, Beirut. La força occidental de Drori, liderada per la 91a Divisió del general de brigada Yitzhak Mordecai, i encapçalada per la 21a Brigada del coronel Eli Geva, es va dirigir per la carretera de la costa cap a Tir, que hauria d'eludir per immobilitzar a la ciutat tants membres de l'OAP com fos possible, reduir els tres campaments de l'OAP que hi havia allà i avançar ràpidament per la costa fins a Sidó i Damour. Un batalló es va separar aviat a Tir i es va dirigir cap a l'est, enllaçant amb una brigada del sector central de Jouaiya. Això va atrapar l'OAP al sud.
El general de brigada Amos Yaron amb la seva 96a Divisió es van reunir a Ashdod i Nahariya a la costa israeliana i van embarcar a bord de vaixells amfibis. La primera onada va salpar d'Ashdod per desembarcar just al nord de Sidó enllaçant amb les altres forces que venien des del sud. Havia de ser l'operació amfíbia més gran mai organitzada per les FDI.
Al centre, les dues divisions del general de brigada Avigdor Kahalani i del general de brigada Menachem Einan tenien missions de suport. Kahalani havia de travessar el riu Litani al nord i al sud del terreny elevat que domina el castell de Beaufort i capturar la cruïlla clau de carreteres a Nabatieh. Un batalló de reconeixement d'elit havia de trencar el seu avanç i atacar el castell que havia servit com a bastió de l'OAP durant anys. Havent assegurat la cruïlla de Nabatieh, Kahalani es dirigiria cap a la costa per enllaçar amb la divisió de Mordecai mentre la divisió d'Einan es dirigiria cap al nord cap a Jezzine, i des d'allà al llarg del flanc dret dels sirians a la vall de la Bekaa, orientant-se a l'autopista Beirut-Damasc. L'estat major va emetre una ordre per ajornar l'operació que no va arribar a la unitat de comando Golani, les posicions palestines al castell foren bombardejades i, finalment, el castell capturat pels israelians el 7 de juny.
A l'est, davant de les posicions sirianes a la vall de la Bekaa, els israelians van reunir la seva força més gran. Liderats pel general de divisió Ben Gal, la missió al sector oriental era avançar cap a la vall de la Bekaa i impedir l'entrada de reforços sirians.
Després d'un perllongat setge de la capital, la guerra va acabar amb un acord negociat pels Estats Units d'Amèrica i entre les parts el 21 d'agost de 1982, que permetia l'evacuació segura dels combatents palestins de la ciutat sota la supervisió dels estats occidentals i garantia la protecció dels refugiats i els civils residents en els campaments de refugiats. L'operació militar va rebre el nom de Pau per a Galilea. El setembre de 1982, les FDI havien aconseguit que l'OAP havia estat repel·lida a una distància que situava la Galilea fora de l'abast de l'artilleria palestina, però no havien aconseguit capturar el nombre previst de combatents de l'OAP i l'agreujament del caos al Líban va fer que una retirada israeliana no fos impossible.
El 1982, centenars de membres de l'exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica van viatjar a la vall de la Bekaa, al Líban, i van començar a entrenar diversos grups xiïtes, com ara el moviment Amal i el Partit Islàmic Dawa. Les opcions tàctiques inicials de Hezbol·là van incloure atacs d'onades humanes, similars als utilitzats per l'Iran a la Guerra Iran-Iraq en què van participar alguns elements de Hezbol·là, i tàctiques terroristes com ara segrestos, segrestos d'avions i atacs suïcides amb víctimes massives per ferir la determinació d'Israel de lluitar. Hezbol·là va participar en incursions curtes per assetjar i matar i no va intentar mantenir el territori. Tot i que inicialment van tenir molt d'èxit, aquestes opcions van imposar un cost elevat a Hezbol·là en baixes i en l'opinió pública.