Ernani és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi sobre un llibret italià de Francesco Maria Piave, basada en la peça teatral Hernani (París, 1830) de Victor Hugo. Es va estrenar el 9 de març de 1844 al teatre La Fenice de Venècia.
miniatura|Verdi, l'any de l'estrena d'Ernani
Ernani representa el Verdi primerenc, ple de melodies apassionades, heroiques i fàcilment memorables. És la primera col·laboració amb el llibretista Piave i marca l’aparició del primer gran paper de tenor verdià. Aquesta òpera, de la primera etapa de la seva carrera, va gaudir d’un èxit sostingut al llarg del i ha conservat el seu prestigi fins avui.
Després de l’èxit patriòtic de Nabucco i de Lombardi, Verdi celebra amb Ernani la llibertat individual i es consolida com a hereu legítim de Bellini i Donizetti, fet gens senzill en aquella època. L’òpera marca un moment clau en la seva trajectòria: Verdi comença a aprofundir en la psicologia dels personatges, una recerca de veritat que caracteritzarà totes les seves obres posteriors.
Ernani va tenir diversos obstacles abans de l’estrena, com l’adaptació de l’escena dels conspiradors per motius polítics. Va ser la primera òpera de Verdi que va traspassar les fronteres d’Itàlia, amb àries i fragments que es van fer molt populars. A París, Victor Hugo es va oposar a la seva representació, de manera que es va estrenar amb el títol Il Proscritto i els personatges van ser italianitzats. Malgrat tot, l’estrena a Venècia va ser un èxit extraordinari, mantenint-se a escena durant vuitanta anys, i avui encara es representa arreu del món.
La trama explica la història d'Elvira i Ernani. Elvira és la bella promesa d'Ernani, un noble desterrat. El seu amor es convertirà en drama quan Don Ruiz Gomez de Silva, un poderós noble, s'enfronti al jove i reclami la seva vida. Ella, en saber d'aquest fet, demanarà compassió i el seu estimat acabarà per renegar del seu destí.
Origen i context Després de l’èxit esclatant de Nabucco, els principals teatres italians competien per atreure Verdi i assegurar-se l’estrena d’una nova òpera seva. Amb I Lombardi alla prima crociata, el compositor ja havia escrit la seva quarta obra per a la Scala de Milà, i temia que continuar estrenant sempre al mateix escenari pogués generar recels o interpretacions desfavorables. Per aquest motiu va orientar-se cap a La Fenice de Venècia, un dels teatres més prestigiosos d’Itàlia. L’empresari i comte Alvise Francesco Mocenigo, interessat a presentar una nova òpera verdiana, li oferí unes condicions molt favorables perquè el projecte es materialitzés com més aviat millor.
Després de l’estrena milanesa d’I Lombardi, Mocenigo i Verdi van pactar portar aquesta òpera, juntament amb Nabucco, a La Fenice, mentre seguien parlant d’un nou encàrrec. Un cop tancat l’acord, Verdi començà a buscar un tema diferent, conscient que li calia evitar qualsevol sensació de repetició. Una de les exigències que va imposar al teatre venecià fou poder decidir personalment tant l’argument com el llibretista. Va triar Hernani, de Victor Hugo, un dels drames més desmesurats i provocadors de l’autor francès, estrenat a França enmig d’una gran controvèrsia. En aquell temps era habitual que un èxit teatral suscités l’interès dels compositors per convertir-lo en òpera. A Verdi, l’obra d’Hugo li oferia un material especialment adequat: un esperit plenament romàntic, molt en sintonia amb el gust del moment, una gran varietat de personatges i situacions d’un fort impacte escènic.
miniatura|esquerra|El llibretista Francesco Maria Piave
Pel que fa al llibret, un cop es va abandonar la possibilitat de tornar a treballar amb Temistocle Solera, Verdi acceptà la proposta de La Fenice i confià el text a Francesco Maria Piave, poeta vinculat al teatre venecià que acabaria esdevenint un dels seus col·laboradors més constants. Des de la presidència de La Fenice se’ls havia indicat la conveniència de partir d’una obra de Victor Hugo. La tria era arriscada: el teatre hugolià era percebut com una literatura escènica molt moderna i avançada, tant per la seva forma com pel seu contingut. A més, comportava un altre perill evident, ja que les obres d’Hugo solien despertar recels en els organismes de censura.
Un cop escollit Victor Hugo com a punt de partida, Piave s’inclinava inicialment per Cromwell, mentre que Verdi se sentia cada vegada més seduït per Hernani. El tema no era del tot inèdit: alguns autors menors ja l’havien tractat, i Bellini també l’havia tingut en compte. De fet, n’havia arribat a escriure alguns fragments, però el temor a la censura i altres dificultats van fer que abandonés el projecte i aprofités part del material en obres posteriors. Finalment, però, l’opció triada fou clara. En aquell moment, els joves poetes, escriptors, artistes i estudiants s’identificaven amb una nova sensibilitat literària que trencava obertament amb les normes clàssiques, especialment amb la regla de les «tres unitats» —temps, lloc i acció. Victor Hugo era un dels noms més representatius d’aquesta ruptura. A Hernani, els salts temporals entre actes són amplis, i l’acció es desplaça amb llibertat: del món bandoleresc del primer acte es passa a un espai geogràficament llunyà, el palau de Carlemany a Aquisgrà, abans de retornar en l’acte final a un palau d’Espanya.
Compositor i llibretista van saber transformar la força retòrica d’Hugo en matèria operística, adaptant-la al llenguatge musical de Verdi. La col·laboració funcionava perquè Piave no només comprenia les intencions del compositor, sinó que acceptava la seva intervenció directa en la construcció del llibret. Com feia sovint, Verdi va fixar primer l’esquelet dramàtic de l’obra segons les seves pròpies necessitats teatrals i musicals. El compositor reclamava un text breu, intens i carregat d’energia. La censura, però, no estava disposada a tolerar ni l’enaltiment d’un bandoler ni la representació burlesca del poder suprem, en la qual identificava una possible al·lusió a l’emperador Ferran I d'Àustria. Les mutilacions imposades irritaren profundament Verdi, però, si volia que Ernani arribés finalment a l’escena, no tenia més remei que acceptar-les.
Un dels entrebancs principals durant la preparació de l’òpera fou la tria del repartiment, que no satisfeia gens Verdi. Per al compositor, la qüestió vocal era decisiva, ja que concebia l’obra tenint molt presents les característiques concretes dels cantants que l’haurien d’estrenar. Malgrat les seves reserves, finalment es veié obligat a acceptar-los, perquè oposar-s’hi hauria pogut comprometre l’estrena. Amb tot, els últims assajos d’Ernani anunciaven una acollida extraordinària. A Venècia ja circulaven fragments de la partitura, i les àries principals es podien sentir cantades pels carrers. A les taquilles, el públic s’amuntegava per aconseguir localitats per a la primera representació.
Representacions miniatura|Carlo Guasco, el primer Ernani miniatura|Sophie Löwe, la soprano que va estrenar el paper d'Elvira Ernani es va estrenar el 9 de març de 1844 al teatre La Fenice de Venècia, un dels teatres d'Itàlia més bells i més rics en tradicions. Aquesta ciutat hauria d'exercir un paper important en les creacions de Verdi, amb l'estrena de cinc de les seves obres, està doncs en primer lloc juntament amb la Scala de Milà. Durant la primera representació no van faltar les dificultats. Verdi es lamentà amb duresa de no disposar de cantants que, segons ell, sabessin simplement cantar. A això s’hi afegí el problema dels decorats, que no estaven enllestits i obligaren a resoldre la posada en escena amb materials improvisats. Malgrat aquest conjunt d’entrebancs, la resposta del públic fou entusiasta: tots els passatges importants van ser aplaudits, i Verdi hagué de sortir a saludar al final de cada acte. La premsa, però, no fou unànimement favorable. El diari venecià Il Gondoliere, per exemple, arribà a afirmar que Ernani assenyalava el primer símptoma de la decadència del compositor.
miniatura|Interiors del teatre La Fenice de Venècia, on es va estrenar Ernani Víctor Hugo va protestar violentament contra la posada en música de la seva obra teatral i fins i tot va exigir que en la representació de l'òpera a París li canviessin el títol, per distanciar-se'n. Però l'obra de Verdi, en el seu àmbit, no va tenir menys èxit que el drama original. L'òpera va obtenir un èxit que es perllongaria durant vuitanta anys, seguit per un parèntesi que va acabar ala anys 1970 amb la reaparició en molts escenaris operístics i enregistraments discogràfics.
La censura va actuar amb una severitat especial contra Ernani, perquè hi veia una exaltació del bandolerisme. Les pressions arribaren fins al punt d’imposar canvis de títol en diverses representacions. Així, l’obra es presentà al Teatro Carolina de Palerm el 1844 amb el nom d’Elvira d'Aragona, i al Teatro San Carlo de Nàpols el 1847 com a Il proscritto ossia il corsaro di Venezia. Aquest darrer títol era, de fet, el que Victor Hugo havia reclamat per a l’òpera abans de l’estrena a París el 1846, ja que no aprovava l’adaptació que Verdi i Piave havien fet del seu drama. La intervenció també afectà els noms dels personatges principals: Ernani passà a dir-se Oldrado di Venezia, el rei Don Carlo es convertí en Andre Gitti i Don Ruy Gómez de Silva fou rebatejat com a Zeno.
Els teatres alemanys es van decidir amb vacil·lació per Ernani, mentre que el món operístic llatí va mostrar sempre una preferència per aquest drama. El 1934 va aparèixer una versió alemanya del conegut professional de l'òpera Julius Kapp, en què el final sagnant es convertia en final feliç: la unió definitiva de la parella d'amants.
A Catalunya es va representar per primer cop el 16 d'abril de 1845, al Teatre Nou de Barcelona. Al Gran Teatre del Liceu va arribar en la diada de la Mercè de 1847, el 24 de setembre, dirigida per Marià Obiols.
Argument Temps: 1519. Lloc: Aragó, Aquisgrà, i Saragossa.
Acte I miniatura|Acte I, escena 1 de l'obra de Hugo Hernani: el rei surt de l'armari per enfrontar-se a Hernani i Doña Sol (Elvira) Muntanyes d'Aragó. Els bandits pregunten la raó de l'abatiment d'Ernani. Ernani replica declarant el seu amor per Elvira, que ha de ser portada, a contracor, a l'altar pel vell Gómez de Silva. Demana als bandits que la raptin.
Canvi d'escena: cambra d'Elvira. Són portats els presents de casament de Silva, i Elvira dona el seu reconeixement. Carles, disfressat, entra, però és reconegut per Elvira, que en rebutja l'amor. Quan ell intenta usar la força, Elvira pren una daga, però Ernani, que acaba d'arribar, s'interposa. Carles el reconeix com a cap dels bandits i ell, al seu torn, li expressa l'odi que sent envers el rei, qui l'ha despatxat de les seues terres. En el moment que repta el rei a lluitar, Silva fa la seua aparició. Silva vol lluitar amb els dos, però Riccardo s'hi acosta i reconeix Carles. Ernani xiuxiueja a Elvira que l'ajude a fugir.
Acte II Un saló en el palau de Silva. Hom creu que Ernani és mort, i Elvira ha transigit a casar-se amb Silva. Ernani apareix disfressat de pelegrí. Ernani al·lega que l'acacen i que busca la seguretat del palau, que li és concedida per Silva. Segueix una escena entre Ernani i Elvira. Ella el creu mort, i pretén suïcidar-se davant de l'altar. Ernani revela la seua identitat; Silva els sorprèn. Silva, complint la paraula donada, li assegura l'hospitalitat i salvar-lo de Carles, però amb la intenció de posposar la seua venjança personal. Carles, que ha estat seguint Ernani, arriba i exigeix el seu lliurament, però Silva hi refusa. Els homes de Carles no aconsegueixen trobar l'amagatall d'Ernani; Silva manté la seua paraula fins i tot quan el rei pren a Elvira com a ostatge. Ernani i Silva s'alien per a alliberar Elvira. Com a pagament per l'hospitalitat i la defensa de Silva, Ernani jura a aquest que estarà disposat a morir en el moment en què Silva ho decidisca.
Acte III