miniatura|500px|Processó dels déus al sarcòfag de Prometeu, c. 240 aC, al Museu del Louvre El politeisme consisteix a creure o adorar molts déus o divinitats. És una forma de religió que reconeix diverses divinitats, més o menys independents. El terme va ser inventat per Filó d'Alexandria al , si bé designa una realitat molt més antiga. L'origen del mot «politeisme» prové dels ètims grecs poly -«molts»- i theoi -«déus»-. El terme va ser encunyat per l'autor jueu Filó d'Alexandria, que el volia fer servir en les seves discussions amb els grecs. Durant l'època en la qual el cristianisme s'estenia per Europa i el Mediterrani, els no cristians eren anomenats gentils (un terme que al seu origen era utilitzat pels jueus per referir-se als no jueus), pagans o idòlatres, aquest últim, més pejoratiu. L'ús de la paraula en el sentit actual s'origina en el francès, per l'autor Jean Bodin el 1580, seguit per l'ús que en fa Samuel Purchas en anglès el 1614.
El politeisme, doncs, és una construcció religiosa i una forma de teisme que contrasta amb el monoteisme, la creença en un Déu singular. Els politeistes no sempre rendeixen culte a tots els déus per igual, però poden ser henoteistes, que s'especialitzen en l'adoració d'una deïtat en particular. Altres poden ser politeistes kathenoteistes, que poden adorar deïtats diferents en moments diferents. Alguns cultes henoteistes van acabar essent monoteistes amb el pas del temps. Els déus principals de cada panteó solen ser emparentats amb relacions de parentiu entre ells.
La gran majoria de les religions són politeistes, per bé que el total d'adherents de les tres grans religions monoteistes —anomenades «brahàmiques»: islam, cristianisme i judaisme—, les que afirmen que només hi ha un sol Déu, actualment supera el d'aquelles degut a la forta expansió de les religions monoteistes, mitjançant el proselitisme i en forces ocasions la violència, durant l'edat mitjana i per a l'islam fins avui. Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació molt directa amb la natura, les activitats de la vida quotidiana o els cicles vitals (generalment les divinitats relacionades amb la mort, el més enllà o els difunts tenen una gran rellevància), que contrasten amb la dimensió eminentment transcendent del monoteisme.
El politeisme era la forma típica de religió durant l'edat del bronze i l'edat del ferro fins a l'Era axial i en alguns casos van patir un desenvolupament gradual cap al monoteisme o panteisme i, en èpoques més recents, l'ateisme racionalista. Està ben documentat en les religions històriques de l'antiguitat clàssica, especialment el politeisme grec i el politeisme romà, i després de la decadència del politeisme grecoromà, en les religions tribals com el paganisme germànic o la mitologia eslava. La propagació del concepte apareix davant l'existència de les religions monoteistes. De fet, les religions antigues van tenir un component molt polític, i existien grans panteons de deïtats associades amb les tradicions de cada lloc. La majoria de religions antigues eren politeistes i tenien panteons de déus tradicionals, sovint acumulats durant els segles d'intercanvis culturals i d'experiències locals.
Les religions politeistes actuals inclouen l'hinduisme, el xintoisme, algunes formes de la wicca (una religió neopagana fundada per Gerald Gardner el 1930), el vodú,la religió popular xinesa, el druïdisme, el taoisme, el candomblé, Thelema i l'asatrú. El budisme, l'hinduisme, i algunes religions neopaganes són politeistes en la mesura que es tracta d'un filosofia teològica que manté l'adoració de diversos aspectes de la Divinitat. Alguns estudiosos jueus i islàmics veuen la doctrina cristiana de la trinitat relacionada amb el politeisme, un concepte que els cristians, en general, rebutgen enèrgicament.
Politeisme en l'antiguitat miniatura|Déus del panteó grec miniatura|Déus del panteó egipci Al llarg de la història, alguns exemples destacats de politeisme els trobem a la cultura sumèria, l'egípcia, a la mitologia dels Aesir i els Vanir –els dos panteons de la mitologia nòrdica, superior i menor respectivament–, l'Orishas dels iorubes, els déus dels asteques i molts altres. Avui en dia la majoria de les religions del passat són politeistes i s'interpreten amb relació a la mitologia, fins i tot si les històries sobre els déus que han desenvolupat aquestes cultures formen part de cultes i de pràctiques religioses. Les excepcions són poques; entre elles es troben la religió abrahàmica i, possiblement, l'atonisme promulgat aproximadament cap a l'any 1350 aC per Akhenaton a l'antic Egipte.
En moltes civilitzacions, el panteó de deus tendia a créixer amb el pas del temps. Les deïtats particulars, que eren adorades originalment en alguns llocs i zones específiques, s'integraren en el culte religiós d'altres ciutats i territoris després dels enfrontaments entre els pobles, dels conflictes periòdics entre dos poders territorials. Un exemple d'aquest tipus de canvis es pot observar en l'evolució al voltant de les divinitats anomenades genius loci, que eren els esperits locals.
L'antropomorfisme és un altre tret molt característic del politeisme i fa referència a les emocions, motivacions i conductes que són similars a les de l'home. Així, els déus del politeisme són sovint retratats com personatges complexos de més o menys estatus, amb les habilitats, necessitats, desitjos i històries, en molts aspectes similars als trets dels éssers humans, però amb poders individuals addicionals, habilitats, coneixement o percepció sobrehumanes. Hom ha suggerit que aquest fenomen és en l'origen de la divinització de determinades formes d'autoritat, com és el cas dels faraons a l'antic Egipte, els emperadors de l'antiga Roma i a la Xina, per citar algunes de les grans civilitzacions. El politeisme és independent de l'estadi cultural i és present tant en les societats més primitives com en civilitzacions sofisticades com per exemple la babilònica, la sumèria, la xinesa, maia, l'asteca, incaica, la grecoromana, o l'egípcia, i és un element conspicu de religions molt esteses com per exemple el taoisme, el xintoisme o l'hinduisme.
Déus i divinitats Els politeistes radicals creuen que els déus són éssers diferents i independents, però també poden creure en un principi unificador, com és el cas dels platònics. Els politeistes moderats respecten la multiplicitat de déus, però l'arriben a considerar com una multiplicitat d'una unitat divina superior, no un Déu personal com en les religions monoteistes, sinó més aviat una múltiple realitat divina. De fet, aquest monisme s'estén i en una certa manera s'apropa al monoteisme, però sense forma i sense els atributs que el constitueixen. L'exemple més característic seria el del Braman, amb corrents hinduistes com el Vedanta i el Ioga, i representa un concepte filosòfic i espiritual que fa referència al principi originari de l'Univers. Fins i tot alguns moderns corrents neopagans segueixen aquest model.
El politeisme no pot ser netament separat de les creences animistes que prevalen en la majoria de les religions populars. Els déus del politeisme són, en molts casos, el més alt nivell d'un continu d'éssers sobrenaturals o esperits, que pot incloure avantpassats, dimonis, espectres i altres éssers màgics o mistèrics. En alguns casos aquests esperits es divideixen en celestials o ctònics (de l'Inframon), i la creença en l'existència de tots aquests éssers no implica que tots siguin venerats per igual.
Encara que moltes formes del budisme inclouen la veneració als bodhisattva, aquests no són vistos com a entitats divines. Per contra, els bodhisattva es consideren uns éssers humans que han assolit un major nivell d'il·luminació, i un dels principis del budisme és que, en el curs de moltes vides, qualsevol ésser humà pot arribar a un nivell similar.
Que una persona pot creure en diversos déus no vol dir necessàriament que ha d'adorar tots. Molts politeistes creuen en l'existència de més d'un déu, però només n'adoren un o alguns d'ells. Max Müller parla d'una tendència al culte dirigida a un ésser o principi, reconegut com a tal, però que té moltes manifestacions; aquest tipus de teisme es va anomenar henoteisme. Algunes persones veuen l'henoteisme com una forma de monoteisme, i altres, com a monisme; també alguns historiadors han afirmat que les religions monoteistes s'han originat de l'henoteisme. Des de la perspectiva dels cristians, els jueus i els musulmans actuals, però, l'henoteisme es considera com un equivalent del politeisme i una concepció allunyada del seu sistema religiós.
Tipus de deïtats Alguns tipus de deïtats que sovint es troben en el politeisme poden incloure: Deïtat creadora Heroi cultural Deïtat de la mort (ctònic) Deïtat de la vida-mort-renaixement Deessa de l'amor Deessa mare Deïtat política (com un rei o emperador) Deïtat del cel (celestial) Deïtat solar Deïtat Entabanadora Deïtat de l'aigua Déus de la música, les arts, la ciència, l'agricultura o altres activitats.
Diferències entre monoteisme i politeisme La fe, el creure, és la base del monoteisme; les creences i la fe són conceptes aliens al politeisme. Les religions politeistes no plantegen el problema dels orígens i la creació; en la majoria d'elles el món és etern, o almenys troba el seu origen en un caos primordial, per la intervenció o no dels déus.
Enfront de la diversitat i la multiplicitat del món, certes formes del politeisme consideren la multiplicitat de creacions i orígens, que es produeixen per la transformació de l'existent. Per tant, no existeix en conseqüència, en les religions paganes, un mite de la creació que els fidels han d'acceptar de manera dogmàtica, encara que hi pugui haver una història predominant, com per exemple, la Teogonia d'Hesíode.
Cada religió pagana té el seu propi panteó, que encara que és relativament estable, admet alguns canvis: pot desenvolupar-se i nous déus poden incorporar-se, per importació d'altres cultes o pel naixement de nous cultes locals. Tot i així, s'ha de tenir en compte que si un nou déu s'incorpora i té unes característiques molt similars a un que ja preexisteix, s'unifica generalment en una sola figura que generalment porta el nom de la deïtat tradicional.
El culte està basat en la veneració dels déus, dels quals un o un petit grup en destaquen com a més importants, a fi d'assumir les característiques de la principal deïtat. En el cas que el culte als déus menys importants desaparegui i només romangui activa la veneració a un déu principal, llavors es parla d'henoteisme.
Mitologia i religió En l'època clàssica, Sal·lusti d'Èmesa ( dC) categoritzà la mitologia en cinc tipus: Teològica Física Psicològica Material Mesclada miniatura|El judici de Paris, de Luca Giordano La teològica són aquests mites que no utilitzen cap forma visible, sinó que contemplen l'essència mateixa dels déus: per exemple, Chronos s'empassà els seus fills. Atès que la divinitat és intel·lectual, i tot es torna intel·lecte en si mateix, aquest mite s'expressa en l'al·legoria de l'essència de la divinitat.
Els mites poden ser considerats físicament quan expressen l'activitat dels déus al món.
La forma psicològica consisteix a considerar (mites com al·legories de) les activitats de la mateixa ànima i / o els actes del pensament de l'ànima.
La material consisteix a considerar els objectes materials com si en realitat fossin déus, per exemple: anomenar a la terra, Gaia, Okeanos a l'oceà o Tifó a la calor.