miniatura|Una sèrie de mapes animats en la que es mostra la dissolució de la segona Iugoslàvia; els diferents colors representen les àrees de control. El terme dissolució de Iugoslàvia es refereix a una sèrie de conflictes i irregularitats polítiques que van resultar en el desmembrament de Iugoslàvia (la República Federativa Socialista de Iugoslàvia, SFR Iugoslàvia, o simplement SFRY). La SFR Iugoslàvia era un país que va ocupar un territori que actualment abasta des d'Europa central fins als Balcans, una regió amb un conflicte ètnic històric. El país era una conglomeració de sis repúbliques regionals i dues províncies autònomes, que estava dividit segons les ètnies i que en la dècada de 1990 es va separar en diversos països independents. Aquestes vuit entitats federatives van passar a ser sis repúbliques: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Montenegro, Sèrbia, i dues províncies autònomes dintre de Sèrbia: Kosovo i Metohija i Vojvodina. Bòsnia i Hercegovina no havia existit com un estat mesclat ètnicament des de 1465, i a més a més no tenia una majoria ètnica clara, amb «44% de musulmans, 33% de serbis, 18% de croats i d'altres minories». La distribució geogràfica dels grups ètnics que componien Iugoslàvia representava el fet que cada nació tenia una població a cada una de les sis repúbliques. Iugoslàvia va passar a ser un país amb set fronteres, sis repúbliques, cinc nacionalitats, quatre llengües, tres religions, dos alfabets i un líder.
Ja que l'estructura demogràfica de Bòsnia comprenia una població de serbis i croats propera al 50% i amb idees d'independència basades en les ètnies més que en la nació, el control del territori va tornar a obrir-se a diferents interpretacions, i grans zones de Bòsnia, Croàcia i Sèrbia es van denominar com a zones en disputa. Els elements més importants que van fomentar la discòrdia són la formació del Regne de Iugoslàvia, la guerra civil i el genocidi (camp de concentració de Jasenovac) portada a terme per l'Estat Independent de Croàcia durant la Segona Guerra Mundial, la idea de la «Gran Sèrbia», i les adaptacions balcàniques del Paneslavisme.
Causes de la dissolució Col·lapse econòmic i clima internacional Iugoslàvia va ser, en una època determinada, una nació amb un gran poder industrial i una economia pròspera. Vint anys abans de 1980, el creixement brut del producte anual domèstic (GDP, per les seves sigles en anglès) amitjanava el 6,1 per cent, l'atenció mèdica era gratuïta, l'alfabetització era del 91 per cent i l'expectativa de vida assolia els 72 anys.World Bank, World Development Report 1991, Statistical Annex, Taules 1 i 2, 1991. Però després d'una dècada de mala administració econòmica i cinc anys de desintegració, guerra i boicot, l'economia iugoslava va col·lapsar.
Iugoslàvia era un estat únic, el qual abastava tant Orient com Occident. A més a més, el seu president, Josip Broz Tito, era un dels membres principals del «tercer món» o el «grup dels set», el qual era una alternativa davant els països més poderosos. El que és més important, Iugoslàvia va actuar com un estat coixí entre l'Occident i la Unió Soviètica i també va evitar que l'URSS tingués una sortida a la mar Mediterrània. La gent utilitzava una frase d'ús comú però amb un fort sentit filosòfic i polític, la qual era que «Iugoslàvia tenia set fronteres, sis repúbliques, cinc nacionalitats, quatre llengües, tres religions, dos alfabets i un líder», amb el que s'indicava el fort control central que havien d'estar sotmesos els seus habitants en la seva existència com a nació.
Tanmateix, després de la mort de Tito, i amb l'ascens de Gorbatxov, la promulgació de iure de la perestroika i el glàsnost dins de la Unió Soviètica, Occident es va sentir tan segur de conèixer les intencions de l'URSS que Iugoslàvia ja no va significar una central d'importància estratègica. Malgrat que Belgrad no va fomentar aliances i malgrat les seves importants relacions amb la Comunitat Europea i amb els Estats Units, l'administració de Ronald Reagan específicament va apuntar a l'economia iugoslava en una operació secreta el 1984 (NSDD 133),"«La política dels Estats Units cap a Iugoslàvia». A Europa Oriental es va elaborar una versió censurada descartada el 1990, creada el 1982. L'últim va advocar per «estendre els esforços per promoure una 'revolució callada' per enderrocar als governs i partits comunistes», mentre es tornaven a integrar els països d'Europa Oriental en una economia orientada al mercat.Sean Gervasi, 'Germany, the US, and the Yugorlav Crisis,' Covert Action, n. 43, Winter 1992-93, p 42
Lstatu quo extern, del qual depenia el Partit Comunista per ésser viable, estava començant a desaparèixer. A més a més, la caiguda del socialisme a Europa central i Occidental una vegada més havia causat conflictes, contradiccions i discòrdies etnoreligioses a Iugoslàvia. El seu estatus sense aliances va resultar en una sèrie de préstecs per part de tots dos blocs (el capitalista i el socialista). Aquest contacte amb els Estats Units a l'Occident va obrir els mercats de Iugoslàvia abans que a la resta del continent.
La crisi del petroli de 1973 es va sumar a les barreres del comerç amb l'Occident, dificultant dramàticament els seus trenta anys de creixement econòmic desmesurat. Per contrarestar aquest efecte, Iugoslàvia va sol·licitar préstecs del Fons Monetari Internacional (FMI) i posteriorment va caure en un deute extern molt elevat. Com a condició per rebre préstecs, el FMI va demandar l'alliberació del mercat al país. Cap a 1981, Iugoslàvia tenia un deute acumulat de 19,9 miliards de dòlars dels Estats Units. Una altra preocupació era la taxa de desocupació, d'un milió cap a 1980. Aquest problema es va agreujar amb la «improductivitat general del sud», la qual no només va submergir a Iugoslàvia encara més a la catàstrofe, sinó que també va anul·lar a Eslovènia i a Croàcia. Una dècada de pobresa va resultar en una frustració i ressentiment creixents contra la «classe alta» sèrbia i cap a les minories que es veien beneficiades per la legislació governamental. Els veritables guanys de Iugoslàvia van caure en un 25% des de 1979 a 1985. Cap a 1988 el deute va arribar als 4,5 bilions de dòlars, i el 1989 va assolir els 6,2 bilions, estant un 19% del deute total del món.Beth J. Asch, Courtland Reichmann, Rand Corporation. Emigration and Its Effects on the Sending Country. Rand Corporation, 1994. p. 26Douglas S. Massey, J. Edward Taylor. International Migration: Prospects and Policies in a Global Market. Oxford University Press, 2004. p. 159
Problemes estructurals La Iugoslàvia de Tito va estar caracteritzada per reformes constants que no aconseguien resoldre els problemes nacionals claus. A més a més, el sistema federal, a causa de la tibantor nacional creixent i el desig del Partit Comunista de «recolzar l'autodeterminació nacional» van començar a sortir de control. Això va resultar en la creació de Kosovo, una regió autònoma de Sèrbia, legislada per la constitució de 1974. La constitució no va reconèixer el poder de la capital sobre les regions autònomes creades recentment a Vojvodina (una àrea de Iugoslàvia amb un gran nombre de minories ètniques) i Kosovo (amb una gran ètnia d'albanesos). Això no només va agreujar les temors dels serbis d'«una Sèrbia feble per a una Iugoslàvia forta» sinó que també va copejar la base de la identitat nacional de Sèrbia. La majoria dels serbis veu Kosovo com «el bressol de la nació», i no accepten la possibilitat de perdre-la permetent que es pobli majoritàriament d'albanesos.
La importància especial de Kosovo és degut a la derrota del duc Lazar Hrebeljanović. Es va dir que havia estat traït a la batalla de Kosovo Polje contra els turcs otomans. La devastadora derrota va ser el final del regne serbi i el començament de quasi cinc-cents anys de subjugació davant els otomans (1389-1868). Tanmateix, els primers registres de la batalla no daten fins cent anys després d'ella mateixa, en forma de poema. El caire romàntic atorgat a aquest episodi de la història va contribuir a la naturalesa sagrada i venerable de la regió de Kosovo. La importància de Kosovo en aquesta època tenia molt de pes pel que fa a Sèrbia.
Aquesta versió de la federació essencialment va convertir a Iugoslàvia en una confederació, qüestionant la legitimitat del règim i engendrant ressentiment a les repúbliques més riques. Eslovènia i Croàcia, les repúbliques més desenvolupades se sentien contínuament frustrades per la seva incapacitat d'elevar el seu nivell de vida, ja que havien de donar subsidis el desenvolupament de les repúbliques més pobres en el que descrivien com «el cos negre econòmic». Aquest ressaltava les vastes diferències en la qualitat de vida a les diferents repúbliques. La mort de Tito va portar més problemes; en un esforç per assegurar el seu llegat, la constitució de Tito de 1974 va establir un sistema de presidències d'un any de durada, amb una base dels vuit líders de les repúbliques. Aquests mandats tan curts eren molt ineficaços. Essencialment, van deixar un buit al poder que va quedar obert durant quasi tota la dècada de 1980, i solament Slobodan Milošević va prendre el mandat el 1989.
Nacionalisme El 1989, l'aniversari número 600 de la derrota històrica de Sèrbia en Kosovo Polje, Slobodan Milošević en va donar un discurs davant 1.000.000 de serbis, en què va fer referència al gran passat històric de la nació. La resposta de Milošević cap a la incompetència del sistema federal va ser la de centralitzar el govern. Considerant que Eslovènia i Croàcia estaven planejant la seva independència, això va ser catalogat com a inacceptable. miniatura|Guerra dels Balcans, el 1993. A la conferència iugoslava de finals de 1989 es van tallar els diàlegs. Els líders no van poder arribar a un acord sobre com lluitar amb les canviants presidències. A més a més, molts membres ja no estaven disposats a rescatar al que veien com un vaixell enfonsat. Croàcia i Eslovènia van declarar les seves independències i es va desencadenar la Guerra dels deu dies a Eslovènia en 1991 Després d'una setmana, els eslovens es van alçar victoriosos i va començar la dissolució de Iugoslàvia.
Cronologia de la dissolució de Iugoslàvia Després de la mort de Josip Broz Tito Després de la mort de Tito el 4 de maig de 1980, a Iugoslàvia van augmentar els conflictes ètnics. La defunció de Tito va eliminar el que molts iugoslaus i occidentals veien com la principal força unificadora del país. El llegat de la Constitució de 1974 es va utilitzar per convertir el sistema de presa de decisions en un estat de paràlisi, cada vegada més desesperançador a mesura que el conflicte d'interessos es va anar girant més irreconciliable. La crisi constitucional que va sorgir després de la mort de Tito va incrementar el nacionalisme en totes les repúbliques i províncies: la majoria albanesa a Kosovo va demandar l'estatus de república mentre que Sèrbia va començar a exercir control sobre les seves províncies autònomes. A més a més, les administracions d'Eslovènia i Croàcia van demandar deslligar-se de la federació, per contrast amb el líder serbi, qui va demandar que tot ho governés un sol partit polític.
1986-1989