miniatura|Teatre de la Zarzuela de Madrid de nit. Es va inaugurar el 10 d'octubre de 1856 per iniciativa d'un grup de compositors, llibretistes i empresaris per dotar el gènere d'un coliseu a l'alçada de les expectatives que havia alçat el reviscolament de la sarsuela a mitjan . La sarsuela és un gènere musical teatral que es va desenvolupar a Espanya en dos períodes, el període barroc (aproximadament entre 1650 i 1790) i el període modern (aproximadament entre 1845 i 1965). El nom del gènere prové del palau de La Zarzuela de Madrid, lloc on van tenir lloc les primeres representacions. Al seu torn, el palau va prendre el nom de l'indret on es va edificar, un paratge ric en esbarzers (en castellà, zarzas). Es caracteritza principalment per combinar parts cantades amb parts parlades i per haver estat conreada en llengua castellana, encara que també hi ha exemples notables en altres llengües, principalment en català. Fora de les fronteres espanyoles, la sarsuela s'ha conreat especialment a Cuba i Filipines, països en què ha desenvolupat característiques peculiars, lligades a les formes de la seua música popular. A la resta dels països americans de parla castellana ha tingut una important difusió.
La sarsuela barroca El naixement del gènere Durant el regnat de Felip IV (1606-1665) es va generalitzar un tipus de teatre cortesà que incloïa música. El mateix Felip IV va utilitzar l'edifici situat al paratge de «La Zarzuela»,Aquest edifici, transformat en un petit palau, és l'actual residència dels reis d'Espanya i rep el nom de palau de La Zarzuela en el complex del Real Sitio del Pardo, prop de Madrid, per a celebrar aquest tipus de representacions. Els músics i actors-cantants que hi intervenien, amb expressions del tipus «avui tinc sarsuela…», van començar a identificar el nom del lloc on solien tenir les representacions amb el del gènere que estava naixent. Sembla que en aquests anys, encara que a la cort de Madrid es van fer representacions d'òpera italiana, i fins i tot es va estrenar alguna òpera a l'estil italià però amb text castellà, la mala situació financera de la cort i el fet que un tipus de teatre amb combinació de text parlat i amb poca música fora més econòmic, van inclinar la balança cap al costat del nou gènere.
miniatura|Pedro Calderón de la Barca va ser un dels primers escriptors de llibrets de sarsuela barroca, col·laborant amb el compositor Juan de Hidalgo
La sarsuela sota Carles II Les primeres sarsueles van comptar amb el favor de la reialesa i la cort. Es tractava d'obres generalment en dos actes. Els temes emprats, habitualment mitològics, no eren en absolut diferents dels utilitzats en l'òpera conreada a Itàlia i a altres països. En aquesta època, la música de sarsuela no presenta diferències estilístiques notables amb la música de la resta del continent. Tampoc és habitual l'ús de l'element folklòric autòcton, més enllà del que es feia en altres països.
Carles II, feble i malaltís, va agafar gust per la sarsuela, i a partir de l'any 1670 el gènere va florir. Es té notícia de diverses sarsueles sobre text de Calderón, sent la música habitualment de Juan de Hidalgo. Altres autors de llibrets van ser Antonio de Solís, Juan Bautista Diamante o Juan Vélez. La música, en la major part dels casos s'ha perdut. També hi ha notícia de les primeres representacions de sarsuela fora de Madrid, a ciutats com València i Saragossa.
Potser el compositor més representatiu d'aquesta època siga Sebastián Durón, que va començar la seua carrera com a compositor de sarsuela, i després va derivar després cap a obres completament musicades, més pròximes a l'òpera amb recitatius. Partidari de la facció dels Habsburg en la Guerra de Successió va haver d'exiliar-se a França amb l'adveniment dels Borbons.
El El du als regnes de la península Ibèrica els nous aires de l'òpera italiana, que fins aleshores no havien exercit una influència remarcable. Ja en plena Guerra de Successió, el rei Carles va organitzar a Barcelona temporades d'òpera italiana. Però va ser amb l'arribada de la dinastia borbònica quan la influència italiana es va generalitzar en els ambients aristocràtics. En aquesta època és habitual la convivència de la sarsuela i l'òpera italiana, i la primera rep l'influx de l'estil operístic, i sovint moltes sarsueles comencen a anomenar-se òpera espanyola o òpera en estil italià.
En les primeries del segle destaquen dos compositors: José de Nebra i Antoni Literes, que produeixen una quantitat estimable de sarsueles, generalment de tema mitològic. Algunes de les seues sarsueles, molt de temps oblidades, en un renaixement tardà han començat a ser apreciades i gaudides en la dècada de 1990. El llibretista més apreciat d'aquest període va ser Antonio Zamora. Després, la irrupció de l'òpera italiana va sumir en una temporal decadència el gènere, per a renàixer amb força a mitjan segle. El fet més destacable d'aquest renaixement és que a partir de l'any 1760 comença a donar-se un canvi fonamental en els temes tractats per la sarsuela; abandonant els temes mítics pels populars. El compositor més destacat de la segona meitat del segle és Antonio Rodríguez de Hita, que en col·laboració amb el llibretista Ramón de la Cruz, va produir títols com ara Las segadoras de Vallecas (1876) o Las labradoras de Murcia (1769). Altres compositors com Antonio Rosales o Luigi Boccherini, italià però resident a Madrid, van internar-se també en el gènere.
En el cas de Barcelona, malgrat haver rebut representacions de sarsuela, algunes amb gran èxit, l'afició per l'òpera italiana ja estava ben establerta a mitjan segle. L'arribada del , amb les guerres napoleòniques i la creixent influència de l'òpera italiana a les ciutats més importants, com Barcelona, València o Madrid van fer desaparèixer gairebé per complet la sarsuela dels escenaris. A Madrid, la predilecció de la reialesa i l'aristocràcia per l'òpera italiana va suposar que la sarsuela evolucionara cap a models més i més populars, dirigits a la petita burgesia. En aquesta evolució, la sarsuela produeix un subgènere: la tonadilla escènica, un gènere basat en textos curts, de caràcter còmic i sense necessitat d'escenografia. Es tracta de representar una situació puntual i s'utilitzen com a «aperitiu» o intermedi musical en obres teatrals llargues i serioses. Entre els compositors de tonadilla escènica més recordats es troben els catalans Pau Esteve i Luis de Misón.
La sarsuela moderna Un renaixement Bé es podria afirmar que la sarsuela va morir amb la irrupció el per a renàixer amb força inusitada al voltant de la dècada del 1850. Durant la primera meitat del segle, a Madrid, es donen representacions de teatre amb poca música, de vegades simplement amb cançons populars intercalades, que són del gust del públic pel seu caràcter senzill i per utilitzar el castellà. Aquest tipus de teatre musical, en el qual van intervenir de vegades compositors de certa anomenada, com ara Ramon Carnicer o Sebastián Yradier, emprava sovint el nom genèric de "sarsuela", tot i que no responia al cànon del gènere establert al segle anterior. Però l'any 1847 es produeix un esdeveniment que va marcar el futur del gènere: l'estrena de Colegialas y soldados de Rafael Hernando, una sarsuela més ambiciosa, amb una estructura teatral i musical definida, que connecta immediatament amb el gust del públic. En realitat aquest èxit és la culminació d'un moviment que ja s'estava produint de la mà de compositors i llibretistes amb una idea més ajustada del que hauria de ser el gènere líric de caràcter popular. Entre els primers cal esmentar a Basilio Basili, italià establert a Madrid, Cristóbal Oudrid o Joaquín Gaztambide, junt al mateix Hernando, i entre els segons sobresurt la figura de Luis de Olona. Després d'aquest primer èxit, i a iniciativa de Gaztambide, es constitueix una societat per a explotar les possibilitats del «nou» gènere. En aquesta societat van participar Olona, el cantant Salas, Gaztambide, Francisco Asenjo Barbieri, Hernando, Oudrid i José Ynzenga. Amb aquest inici de caràcter mercantil s'anticipa una de les característiques principals de la sarsuela moderna; la seua capacitat de produir importants guanys a empresaris, llibretistes i compositors, derivada de la seua immensa popularitat, que durant un segle la convertirà en un vertader espectacle de masses. Aquesta «rendibilitat» produirà una intensa atracció sobre escriptors i músics i, haurà de produir un manlleu de recursos al conreu d'altres formes artístiques imperants a la resta d'Europa.
La sarsuela romàntica Les primeres obres de la sarsuela « recuperada », són producte del treball dels compositors esmentats, entre els quals destaca la figura de Barbieri. A aquests se'ls va unir posteriorment Emilio Arrieta, després dels seus intents infructuosos de triomfar amb l'òpera italiana i d'haver fet declaracions bel·ligerants cap al nou gènere. Les sarsueles d'aquest període presenten una estructura semblant a les de l'opéra-comique francesa: en tres actes i amb la combinació de parts cantades amb parts parlades. Els temes i arguments són de caràcter universal, moltes vegades traduccions directes de llibrets emprats per òperes còmiques franceses. La sarsuela viu un vertader període d'esplendor i d'èxit popular, no només a Madrid sinó també a València, Sevilla, Barcelona i altres ciutats.
miniatura|Francisco Asenjo Barbieri, un dels artífexs de la consolidació de la sarsuela romàntica a mitjan . Gaztambide aconsegueix grans èxits amb El valle de Andorra (1852) i Catalina (1854); Arrieta amb El dominó azul i El grumete (1853) o Marina (1855); Barbieri amb Jugar con fuego (1851) i Los diamantes de la corona (1854). En aquests primers moments del reinaxement de la sarsuela ningú no considera que una de les seues « imatges de marca » haja de ser l'ús d'elements argumentals o musicals de caràcter folclòric espanyol. La sarsuela « és sarsuela » perquè es canta en castellà i perquè és popular, davant de l'aristocràtica o si més no burgesa, òpera italiana. La sarsuela introdueix aires populars d'arreu d'Europa, com el scottish,Dansa d'origen escocès, el nom de la qual va ser castellanitzat com chotis o chotís i que ha evolucionat fins a considerar-se una dansa típtica madrilenya la polca o la masurca, que amb el temps el poble madrileny adoptarà com a part del propi folclore urbà., R.: « La raó d'aquestes curiosíssimes adaptacions rau en el fet que el poble pla de Madrid de mitjan era ‘afolclòric’ pel fet de residir a una capital cosmopolita en què pocs hi havien nascut; la majoria procedien d'altres llocs d'Espanya i, per tant, no tenien una genuïna tradició madrilenya » No serà fins a les darreres produccions de Barbieri quan l'element castís comence a impregnar la sarsuela: Pan y Toros (1864) i El barberillo de Lavapiés (1874) marcaran un nou rumb per al gènere, fent indestriable, a partir de la seua aparició, el mot sarsuela de l'evocació de músiques i arguments arrelats en el folclore popular.
El 10 d'octubre de 1856 es va estrenar l'elegant i còmode Teatro de la Zarzuela, finançat completament per la iniciativa privada, atès que una petició de suport al teatro lírico nacional adreçada al Congrés dels Diputats, no havia estat atesa. La data va ser escollida perquè era la de l'aniversari de la reina Isabel II, de qui s'esperava la seua presència, que finalment no es va produir perquè un ball a palau es va dilatar més del que s'havia previst. Així, el nou temple de la sarsuela naixia entre el fervor del públic madrileny i la desídia de les autoritats.
El «género chico»