El virus de la pesta porcina africana (VPPA) és un virus d'ADN bicatenari, de mida gran, de simetria icosaèdrica i amb embolcall extern.D. K. Atuhaire, M. Afayoa, S. Ochwo, S. Mwesigwa, J. B. Okuni, W. Olaho-Mukani, and L. Ojok, “Molecular characterization and phylogenetic study of African swine fever virus isolates from recent outbreaks in Uganda (2010-2013).,” Virol. J., vol. 10, no. 1, p. 247, Jan. 2013. Antigament, aquest virus es classificava com a membre de la família Iridoviridae i, actualment, és l'únic membre del nou gènere Asfivirus de la família Asfarviridae. El VPPA es transmet per artròpodes i causa la pesta porcina africana (PPA). http://www.cfsph.iastate.edu/Factsheets/es/peste_porcina_africana.pdf.
Caracterització La pesta porcina africana (PPA) és una malaltia viral hemorràgica, contagiosa i infecciosa que afecta els porcs domèstics i salvatges de qualsevol edat. La virulència de les soques del virus de la pesta porcina africana (VPPA) varia des de soques altament patògenes que poden arribar a causar el 100 per cent de la mortalitat fins a soques de baixa patogenicitat que poden ser difícils d'identificar. Les soques altament patògenes es caracteritzen per provocar febre alta, pèrdua de gana, hemorràgies de la pell i òrgans interns i mort entre 2 i 10 dies després.
La PPA és generalment prevalent i endèmica en els països de l'Àfrica subsahariana. En el continent europeu és endèmica únicament a Sardenya. Degut a la gran capacitat de propagació del VPPA, aquesta malaltia és una de les amenaces infeccioses més importants per a la indústria del porc domèstic a tot el món; els seus efectes en la producció són devastadors i causa grans pèrdues econòmiques als països afectats. La PPA es troba inscrita en el Codi Sanitari pels Animals Terrestres de l'Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) i és de declaració obligatòria a l'OIE.
Virologia general Criptograma: D/2: 130-160/12-16: Se/S: I,V/C,I,O,Ve/Ac
Aquest virus té un elevat pes molecular, tot i que el seu genoma només en forma una petita part; això indica que presenta una gran complexitat, que es pot comprovar per la presència de bastantes capes en el seu embolcall extern. En ser un virus d'ADN bicatenari es replica dins el nucli de la cèl·lula. Afecta tant a vertebrats com a invertebrats.
Es pot transmetre per via congènita, digestiva a través de femtes o a través de secrecions i lesions a la pell per contacte directe. També es pot transmetre per vectors com ara les paparres de l'espècie Ornithodoros moubata.
Aquest virus es sol trobar entre els líquids corporals i en diversos teixits. http://www.oie.int/fileadmin/Home/eng/Media_Center/docs/pdf/Disease_cards/ASF-EN.pdf
Simptomatologia L'evolució de la infecció depèn d'una sèrie de factors, principalment, de la virulència del virus i de la resistència de l'animal. Aquesta malaltia pot seguir un curs de tipus sobreagut, agut, subclínic o crònic. La forma sobreaguda de la malaltia, sol causar la mort sense símptomes anteriors o només amb una lleugera etapa febril. La forma aguda i la subaguda es diferencien per la intensitat i la duració dels símptomes, que es presenten durant els primers dos o quatre dies amb febre d'entre 40 i 42 °C però que no els origina trastorns; passats aquests dies, apareixen els senyals relacionats amb la febre com ara anorèxia, falta de moviment o moviment vacil·lant, tos, dispnees, tremolors, parèsia o debilitat sobretot del terç posterior, atàxia, alteracions gastrointestinals, circulatòries i vasculars. També presenten cianosi a la pell i hemorràgies en òrgans interns, d'intensitat variable que tendeixen a augmentar, afecten sobretot als ganglis limfàtics, ronyons i mucosa gastrointestinal. També es poden observar les mucoses inflamades i envermellides. Pot ser que apareguin lesions a la pell amb àmplies zones necròtiques, úlceres al morro i a les orelles, hematomes escrotals i conjuntivitis. Les lesions a la pell es solen notar sobretot en porcs blancs, als quals se'ls veuen envermellides les extremitats i la zona abdominal. La mort sol produir-se entre els 12 i els 14 dies en els casos aguts, i entre el 15 o 20 dies en els casos subaguts. Els òrgans interns més afectats per aquesta patologia són la melsa, els ganglis limfàtics, el fetge, el ronyó i el cor.
En les formes cròniques la simptomatologia gairebé no s'aprecia, només es pot detectar per la pèrdua de pes dels animals. Els animals que superin aquesta patologia es trobaran en un estat o subclínic o crònic i es convertiran en portadors, però no és massa probable. La simptomatologia és molt semblant a la de la pesta porcina clàssica, per tant, s'ha de recórrer a les proves diagnòstiques per diferenciar-les.
Epidemiologia La PPA va ser descrita per primera vegada per Montgomery a Kenya el 1921. És endèmica en la major part de l'Àfrica Subsahariana (incloent l'illa de Madagascar) i la major incidència s'observa des l'Equador fins al nord de Transvaal.V. Michaud, T. Randriamparany, and E. Albina, “Comprehensive phylogenetic reconstructions of African swine fever virus: proposal for a new classification and molecular dating of the virus.,” PLoS One, vol. 8, no. 7, p. e69662, Jan. 2013. Des d'Àfrica va arribar a Europa; primer a Portugal el 1957, i el 1960 va estendre's a Espanya, França i Bèlgica. A partir d'aquí, el virus va arribar a l'Amèrica Llatina durant les dècades de 1970 i 1980. A Espanya i Portugal l'erradicació completa va portar més de trenta anys i durant els brots a Malta i República Dominicana tot el bestiar porcí porcs d'aquests països es van extingir completament. A Europa el VPP continua present a Sardenya i es va tornar a introduir a Geòrgia el 2007. Molt probablement aquesta última introducció a les fronteres d'Europa fos deguda a una infecció a través de carn de porc descarregada d'un vaixell, la qual va ser utilitzada per alimentar a porcs d'aquella zona. Més endavant es va estendre a la regió del Caucas i a Rússia. Posteriorment es va disseminar cap a altres països d'Europa Oriental. L'any 2018, la malaltia va aparèixer en porcs domèstic de la Xina i en porcs senglars a Bèlgica.
La PPA s'associa normalment amb una alta morbiditat i mortalitat.En les regions endèmiques la mortalitat ha disminuït i les infecciones cròniques subclíniques cada cop són més freqüents. Aquests porcs amb infeccions cròniques és probable que ocupin un paper important en l'epidemiologia de la PPA, per la persistència de la malaltia en les zones endèmiques i per causar brots esporàdics o la introducció lliure de la malaltia.
Espècies afectades Les espècies susceptibles a ser infectades són el porc (Sus scrofa domestica), el senglar (Sus scrofa), el facoquer de sabana (Phacochoerus africanus), el porc senglar de riu (Potamochoerus porcus), l'hiloquer (Hylochoerus meinertzhageni) i els pècaris (Tayassu spp.). Les infeccions simptomàtiques es produeixen en els porcs i en els senglars. Les infeccions pel VPPA generalment són asimptomàtiques en el facoquer de sabana, el senglar de riu i l'hiloquer, els quals no tenen un paper important en l'epidemiologia d'aquesta malaltia. Hi ha altres espècies que poden transportar el virus sense símptomes com el pècari de collar (Tayassu tajacu) i el pècari de llavi blanc (Tayassu albirostris), tots dos originaris d'Amèrica. Els reservoris naturals són totes aquestes espècies que no presenten símptomes clínics, a més a més, de les paparres toves (gènere Ornithodoros) perquè es creu que el VPPA és un virus ancestral d'aquests artròpodes. Pel que fa a les espècies que no presenten símptomes no tenen un paper important en l'epidemiologia.
Transmissió La PAA es pot transmetre per contacte directe a través de secrecions i excrecions amb els animals infectats o per contacte indirecte a través de fòmits (locals, vehicles, aliments, materials de treball, material quirúrgic, personal, abeuradors, etc.) i vectors com les paparres. El virus sol entrar en el porc per via oronasal, encara que també es pot donar per via cutània (escarificació), subcutània, intramuscular i intravenosa, a causa de la picada de paparres. L'eliminació del virus pot produir-se per totes les vies. El VPPA és molt resistent a les condicions climàtiques.
La transmissió per contacte directe generalment es produeix per via oronasal a través de secrecions nasals, saliva, femta, orina, exsudat conjuntival, exsudat genital i ferides sagnants. Es creu que la transmissió per aerosols no és important i només sembla ocórrer quan els porcs es troben en proximitat. El VPAA es pot trobar en tots els teixits i líquids corporals, però els nivells més elevats es troben principalment a la sang. Així, es pot produir una contaminació ambiental massiva si vessa sang durant la necròpsia, quan es produeixen ferides per baralles entre animals o si un porc presenta diarrea amb sang.
També es propaga a través de la picada de paparres toves Ornithodoros spp.infectades. Ornithodoros erraticus es va identificar per primera vegada com a vector biològic i reservori del VPPA a Espanya, i això va portar a la descoberta del paper que les paparres de Ornithodoros moubata tenen en l'epidemiologia de la malaltia a l'Àfrica.Les paparres O. moubata complex són àmpliament distribuïdes al sud d'Àfrica i també són presents a Madagascar i es creu que troben absents a l'Àfrica occidental. En les poblacions de paparres es pot produir la transmissió transestadial, transovàrica i sexual. Aquestes paparres toves viuen en els caus dels porcs domèstics i salvatges i allà mosseguen individus joves i poden transmetre el VPPA, quel persisteix en els ganglis limfàtics. La replicació primària té lloc en aquests ganglis limfàtics i, a partir d'aquí, el virus es dissemina per via sanguínia o limfàtica. A mesura que el virus arriba a diferents òrgans, té lloc la segona replicació, que destrueix el teixit de l'interior dels vasos sanguinis i causa hemorràgies. El VPPA es multiplica en les paparres i pot persistir-hi durant molt de temps. Altres insectes xucladors de sang, com ara els mosquits o les mosques, també poden transmetre el virus de forma mecànica.
El període d'incubació és de 5 a 19 dies després del contacte directe amb porcs infectats, però pot ser menor a 5 dies després de l'exposició a les paparres. Generalment, la malaltia aguda apareix al cap de 5 o 7 dies.
El VPPA és molt resistent a la inactivació. A causa de la prolongada persistència del virus en teixits fan que els productes del porc insuficientment congelats, cuinats o curats poden romandre infectats durant diversos mesos i ser una font d'infecció molt important. A més a més, aquest virus pot persistir en l'ambient durant diversos dies.S. Costard, L. Mur, J. Lubroth, J. M. Sanchez-Vizcaino, and D. U. Pfeiffer, “Epidemiology of African swine fever virus.,” Virus Res., vol. 173, no. 1, p. 191–7, Apr. 2013.
Mesures de prevenció i control
Actualment, no hi ha vacuna ni tractament documentats per la PPA. La prevenció als països lliures de la malaltia depèn de l'adopció de polítiques restrictives d'importació i l'eliminació adequada de les restes de menjar dels avions, vaixells o vehicles procedents de països infectats. A les zones endèmiques és difícil eliminar els reservoris naturals, no obstant això, el control del vector és important per a la prevenció. També és important assegurar-se que no s'utilitzi carn de senglars o d'animals infectats en els aliments dels porcs sensibles. Els programes d'erradicació inclouen un diagnòstic ràpid, sacrifici i eliminació de tots els animals de les explotacions infectades, neteja i desinfecció completes, control d'insectes i paparres i control del moviment i vigilància.
Zones afectades