LAlta Ribagorça és una comarca catalana situada a l'Alt Pirineu. Limita al sud de la Vall d'Aran, a l'oest del Pallars Sobirà i al nord del Jussà. A ponent limita amb la comarca homònima de l'Aragó (vegeu Ribagorça). La comarca fou creada per llei l'any 1988, juntament amb el Pla d'Urgell i el Pla de l'Estany i, fins aleshores i des de la divisió comarcal de 1936 havia format part del Pallars Jussà, llevat de la nova divisió comarcal feta el 1939.
Geografia Està vertebrada pels rius Noguera Ribagorçana i Noguera de Tor (afluent del primer), que la drenen en sentit nord-sud.
Situació geogràfica: Extrem oriental: 0° 58' 27,80" de longitud est. Extrem occidental: 0° 41' 30,24" de longitud est. Extrem septentrional: 42° 37' 58,88" de latitud nord. Extrem meridional: 42° 18' 0,07" de latitud nord.
Al nord-est de la comarca hi ha la part occidental del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El seu cim més alt és el Comaloforno (3030 metres d'altitud), al massís del Besiberri.
Tot i que cal tractar el terme Alta Ribagorça des del punt de vista d'una comarca legalment constituïda per les lleis vigents a Catalunya, al llarg de la història s'han donat diferents versions d'aquesta comarca.
A l'Aragó no existeix cap comarca amb aquest nom, però sí amb el de Ribagorça, però es dona una tercera versió, que no és de caràcter polític català o aragonès, sinó basat en els costums de la comarca, en la història i en els lligams socioculturals entre els seus pobles. Aquest enfocament és el que es reflecteix a la Gran Enciclopèdia Catalana i en les obres que parteixen del seu enfocament.
Aquesta divisió comarcal, de caràcter estrictament cultural, situa a l'Alta Ribagorça els municipis de Bonansa i Montanui, d'administració aragonesa, el Pont de Suert, Vall de Boí i Vilaller, d'administració catalana (Alta Ribagorça Oriental), i els de Benasc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, les Paüls, Saünc, Sessué i Vilanova d'Éssera, tots d'administració aragonesa (Alta Ribagorça Occidental). Entre aquests darrers n'hi ha de parla catalana, de parla aragonesa, i de parla de transició entre el català i l'aragonès.
D'altra banda. hi hauria encara la Baixa Ribagorça, tota ella d'administració aragonesa (Areny de Noguera, Benavarri, Beranui, Capella, Castigaleu, Estopanyà, Lasquarri, Monesma i Queixigar, la Pobla de Roda (actualment, Isàvena), el Pont de Montanyana, Sopeira, Tolba, Tor-la-ribera, la Vall de Lierp i Viacamp i Lliterà (Baixa Ribagorça Oriental, o de parla catalana) i Campo, Foradada, Graus, Perarrua, la Pobla del Castre, Santa Llestra, Seira i la Vall de Bardaixí (Baixa Ribagorça Occidental, o de parla aragonesa).
Relleu miniatura|esquerra|El pic de Comaloforno de 3.030 metres L'Alta Ribagorça és una comarca de muntanya, on no hi ha cap plana i vall ampla. Excepte el sector més meridional, tota la comarca s'inclou dins del Pirineu axial.
La comarca de l'Alta Ribagorça comprèn el marge esquerre de la capçalera de la Noguera Ribagorçana i tota la vall de la Noguera de Tor. Entre ambdues valls hi ha el Massís del Besiberri, on es troba un dels sectors amb relleu més enlairats i espectaculars de l'alta muntanya catalana. Hi ha un seguit de cims que passen dels 3.000 metres d'altitud: Besiberri del Nord (3.014 m), Besiberri del Mig (3.003 m), Besiberri del Sud (3.030 m) i pic de Comaloforno (3.030 m). Aquest enlairat relleu continua cap al nord i nord-oest de la comarca, en el límit amb la Val d'Aran (serra de Tumeneia), Pallars Sobirà (Gran Tuc de Colomers, 2.931 m) i Pallars Jussà (serra Sobremonestero).
En els vessants superiors es conserva l'empremta glacial, amb estanys i valls en forma d'U. El sector on convergeixen les quatre comarques (Val d'Aran, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Alta Ribagorça) és on la morfologia glacial pren més importància de tot Catalunya. Pel cantó de l'Alta Ribagorça hi ha diversos circs glacials al fons dels quals hi ha diversos estanys. Destaca el circ que hi ha al peu del Montardo, a la capçalera de la Noguera de Tor, amb els estanys de Monges, Travessani i Negre. No gaire lluny hi ha els estanys de Tumeneia. Aigües avall hi ha l'estany de Cavallers, a la sortida del qual es construí una gran presa, transformant així l'antic estany en un gran embassament.
De gran interès és la capçalera del riu de Sant Nicolau, inclosa dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Hi destaquen els estanys de Bergús, Redó i de Contraix. Al fons de la vall hi ha els estanys Llong, de Sant Nicolau i de l'Estany de Llebreta.
Les geleres baixaren força per les valls, encara que les dues principals no arribaren a confluir. A la vall de la Noguera Ribagorçana la gelera assolí uns 22 km de llargada, fins prop de Vilaller. A la vall de la Noguera de Tor arribà fins al nucli de Llesp.
Prop el Pont de Suert el relleu canvia. S'entra ja en el Prepirineus, on un primer nivell de materials força tous (gresos, argiles) fan que el relleu actual hi sigui més baix, i amb vessants menys abruptes. Aquest sector amb altituds menors és aprofitat pel pas de la carretera que comunica la conca de Tremp amb l'Alta Ribagorça, passant pel coll de Perves. Més al sud, al límit de la comarca, hi ha la Serra de Sant Gervàs (Pala del Teller, 1.887 m), formada per calcàries.
Rius Les valls de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera de Tor són les que configuren l'Alta Ribagorçana. La Noguera Ribagorçana recorre la comarca de nord a sud. El seu naixement i les valls més enlairades de la seva capçalera es troben dins la Val d'Aran. Recorre la vall de Barravés, i passa per Vilaller i el Pont de Suert. Poc abans de la capital comarcal rep les aigües de la Noguera de Tor.
Té un règim clarament nival, amb un màxim molt clar l'abril-maig, a causa de la fosa de la neu. El cabal mínim es registra de desembre a febrer, sent aquest mes el de cabal més baix, a conseqüència d'una menor precipitació i de la retenció de l'aigua en forma de neu als vessants.
Les aigües de la Noguera Ribagorçana són intensament explotades per a la producció d'energia hidroelèctrica: centrals de Baserca, Senet, Bono, Vilaller, el Pont de Suert i les Escales. Hi ha dos embassaments principals, el de Baserca, al nord de la comarca, i el d'Escales, just a la sortida. L'embassament d'Escales va des del congost del mateix nom fins al peu del Pont de Suert, al llarg d'uns 10 km. La presa és una de les més espectaculars del Pirineu, amb 125 metres d'alçària.
La Noguera de Tor recorre la vall de Boí. Neix als estanys situats al peu del Montardo i té dos afluents destacats, el riu de Sant Nicolau i el riu de Sant Martí. Passa per Caldes de Boí, entre Erill la Vall i Boí, per Barruera i Llesp. El riu de Sant Nicolau travessa la zona d'Aigüestortes, que és un sector planer, on l'aigua discorre lentament i formant nombrosos braços. Aquest sector de mulleres i aiguamolls correspon a un antic estany de vall d'origen glacial, que ja ha estat totalment reblert de sediments aportats pel riu. A la vall del riu de Sant Martí hi ha Taüll i, a la confluència amb la Noguera de Tor, Boí.
El règim del riu és nival, segons les dades enregistrades en l'estació d'aforament de Caldes de Boí. Hi ha un màxim molt destacat el maig, i un mínim el febrer. El cabal total d'aigua que s'escola pel riu és sis vegades més gran el maig que el febrer.
Les aigües d'aquests rius han estat molt aprofitades per a la producció hidroelèctrica i nombrosos estanys han estat represats per a poder embassar més aigua. El cas més destacat és el de l'estany de Cavallers, on una llarga presa tanca la vall, de manera que l'antic estany ha quedat totalment tapat pel nou embassament.
Clima miniatura|El poble d'Adons, del terme municipal del Pont de Suert, a l'hivern. Excepte les terres inferiors, el clima de l'Alta Ribagorça és d'alta muntanya. Aquelles s'inclouen dins el territori de clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental. Les dades ens indiquen que el clima de Pont de Suert expressa el règim de les temperatures i precipitacions al sector meridional i inferior de la comarca. Més cap al nord i pujant els vessants el clima canvia molt a causa de l'altitud.
Els hiverns són llargs i freds, amb mitjanes molt baixes a causa de les freqüents inversions tèrmiques. No disposem de dades dels vessants inferiors i mitjans que permetin comparar-les amb les dades enregistrades en les estacions del fons de la vall. Però no hi ha dubte que les temperatures són més suaus en els vessants que al fons de les valls. La inversió tèrmica és molt intensa alguns dies calmosos d'hivern. A l'estiu hi ha més contrast entre el fons de les valls i els vessants superiors, ja que hi són rares i menys intenses les inversions de temperatura.
Com succeeix a la resta de comarques pirinenques amb una vall orientada de nord a sud, i tancada pel nord, les precipitacions són molt variables d'un indret a l'altre. Les diferències de l'altitud no són suficients per a explicar les variacions en les precipitacions. Cal cercar una explicació en el fet de l'existència d'una ombra pluviomètrica. Les muntanyes que envolten les valls de la Noguera Ribagorçana dificulten l'entrada de les masses d'aire humit. Part de la humitat precipita en ascendir les muntanyes, i quan l'aire descendeix pels vessants de l'Alta Ribagorça són força secs, més a mid que baixen pels vessants inferiors. El resultat és que a les valls cau molta menys precipitació que al cims i vessants superiors. Es registra més precipitació com més altitud, i més cap al nord de la comarca.
Vegetació miniatura|Els prats d'Aiguadassi mostra de la vegetació de la comarca Les diferències en altitud determinen canvis importants en la vegetació, que de manera natural forma quatre grans estatges o nivells: estatge de les rouredes, estatge del pi roig, estatge del pi negre i estatges dels prats alpins.
A les terres inferiors el bosc natural estaria constituït bàsicament pel roure martinenc. És un bosc que ha estat molt modificat, a causa de la seva explotació i la transformació en conreus i pastures. Alguns indrets han estat repoblats amb pins.
A partir de 1.300 metres, abunda cada vegada més el pi roig. Per sota d'aquesta cota el pi roig ja és freqüent a causa de les nombroses repoblacions que s'hi realitzaren, i pel fet d'haver estat afavorit per l'home al llarg de molt de temps. Per damunt sol ser l'arbre dominant fins als 1.600 metres. Als indrets més humits i ombrívols hi ha fagedes. A partir d'aquesta cota el fred dificulta el seu creixement, i al seu lloc es fa el pi negre. Entorn d'aquesta altitud hi sol haver boscos d'avets en els indrets més frescals. Per damunt de 2.300 metres només trobem prats alpins. El perfil de la vall de Sant Nicolau mostra la distribució de la vegetació de l'alta muntanya, en el sector del Parc Natural d'Aigüestortes i Sant Maurici.
Història Prenent com a punt de partida la creació dels ajuntaments moderns amb la promulgació de la Constitució de Cadis del 1812, a tot Catalunya ha esdevingut el mateix que a l'Alta Ribagorça: en un primer moment es va crear un munt d'ajuntaments (56, a l'Alta Ribagorça), que van quedar bastant reduïts en el moment que, el 1845 es promulga una llei municipal que fixa el límit mínim de veïns que ha de tenir un municipi: 30 (cal dir que en aquell moment, veí volia dir cap de casa). Aquesta llei s'aplicà el febrer del 1847, i dels 56 ajuntaments del període 1812-1847, es passà a 10.