La crisi de Crimea (, , tàtar de Crimea: Qırım krizisı) és una crisi internacional en curs que implica Rússia i Ucraïna. Se centra en la península de Crimea, una regió d'Ucraïna on hi ha una majoria de russos ètnics, però que ha estat objecte de deportació dels tàtars de Crimea i russificació durant els últims dos-cents anys. La regió és també la seu de diverses bases militars russes.
La crisi es va desenvolupar a final de febrer de 2014 a conseqüència de la revolució ucraïnesa del 2014: després de mesos de protestes per part de l'Euromaidan i els dies de la violència armada a la capital ucraïnesa de Kíev, el govern nacional d'Ucraïna va ser enderrocat i reemplaçat per líders del Govern Iatseniuk. Rússia va qualificar el govern com a il·legítim, ja que considera l'expulsió i el reemplaçament com un cop d'Estat.
Pocs dies després, tropes no identificades, que segons Rússia són autodefenses locals, però que se suposa que eren soldats russos, va prendre gradualment el control de la península. Poc després es va produir una operació militar russa en territori ucraïnès sense que es produís cap mena de combat o escaramussa, tot i que Ucraïna afirmà que va repel·lir un intent d'infiltrar-se per part de Rússia a la Fletxa d'Arabat.
Diversos dies després, l'11 de març, després dels desacords entre Crimea, Sebastòpol, i el govern instal·lat a Ucraïna, el Parlament de Crimea i el consell de la ciutat de Sebastòpol van aprovar un projecte de llei que mostra la seva intenció de declarar unilateralment la seva independència com una sola nació unida, decisió que havien d'aprovar els votants en un referèndum. En el terreny diplomàtic, Ucraïna no reconeix les mesures adoptades per Crimea i Sebastòpol, ni reconeix els seus governs recentment nomenats. Emperó, va mobilitzar les seves forces armades i reservistes. Rússia, per la seva banda, va prometre que les seves tropes es quedarien fins que la situació política es normalitzés, alhora que reconeix els governs recentment nomenats de Crimea i Sebastòpol, així com el referèndum i el seu possible resultat on tots dos territoris declararien unilateralment la seva independència.
A nivell internacional, els Estats Units, el Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Canadà, Turquia i la Unió Europea van condemnar Rússia, i la van acusar de violar el dret internacional i la sobirania d'Ucraïna. No és clar, però, si els moviments de les tropes russes a Crimea i Sebastòpol són legítims o no, atès que Rússia i Ucraïna van ratificar un tractat que permet a Rússia mantenir fins a 25.000 homes en els territoris abans esmentats.
Rerefons
El Kanat de Crimea, un vassall de l'Imperi Otomà, va ser conquistat per l'Imperi Rus el 1783. Després de la seva incorporació a l'Imperi Rus, Crimea es va convertir en el «cor del romanticisme rus» i la regió va continuar atraient així els turistes després que l'Imperi Rus va ser substituït per la Unió Soviètica. Crimea tenia autonomia dins de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia com a República Autònoma Socialista Soviètica de Crimea a partir de 1921 fins a l1945, quan Ióssif Stalin va deportar als tàrtars de Crimea, i va abolir l'autonomia de Crimea. El 1954, la direcció soviètica sota Nikita Khrusxov que era mig-ucraïnèsUkraine crisis: Does Russia have a case? transferí l'óblast de Crimea des de l'RSFS de Rússia a l'RSS d'Ucraïna, en un "gest simbòlic" que semblava insignificant en aquell moment, ja que ambdues repúbliques eren part de la Unió Soviètica. La Crimea d'abans del 1945 fou restablerta amb un referèndum sobre la sobirania de Crimea el 1991, l'últim any d'existència de la Unió Soviètica.
La república autònoma de Crimea ha format part d'una Ucraïna independent des de 1991, quan les ex-constituents Repúbliques de la Unió Soviètica es van convertir en Estats independents. El 1992, el Parlament de Crimea va votar a favor de celebrar un referèndum per declarar la independència, mentre que el Parlament rus va votar a favor de l'anul·lació de la cessió de Crimea a Ucraïna. El 1994, el nacionalista rus Iuri Meixkov va guanyar les eleccions presidencials de Crimea i va organitzar un referèndum sobre l'estatut de Crimea. Més tard en aquest mateix any, la situació legal de Crimea com a part d'Ucraïna va ser reconeguda per Rússia, que es va comprometre a defensar la integritat territorial d'Ucraïna en el memoràndum de Budapest signat el 1994. Aquest tractat també va ser signat pels Estats Units, el Regne Unit i França. No obstant això Ucraïna va revocar la Constitució de Crimea i va abolir el càrrec de President de Crimea el 1995. Crimea aconseguiria una nova constitució el 1998 que concedeix el Parlament de Crimea poders menors que la constitució anterior, i no atorga el dret d'iniciativa legislativa. Funcionaris crimeans posteriorment tractarien de restaurar els poders de la Constitució anterior.
Els posteriors progressos a Crimea i el futur de les bases de l'armada russa van representar un punt de contenció en les relacions rus-ucraïneses. En el marc del Tractat de Partició entre Rússia i Ucraïna que determina el destí de les bases militars i els vaixells a Crimea - signat el 1997 i prolongat el 2010 - a Rússia se li permet tenir fins a 25.000 soldats, 24 sistemes d'artilleria (amb un calibre inferior a 100 mm), 132 vehicles blindats i 22 avions militars, al territori de la península. Es permet que la flota russa del Mar Negre romangui a Crimea fins al 2042. Moscou paga anualment una renda de 97.750.000 de dòlars pel dret a utilitzar les aigües d'Ucraïna i les freqüències de ràdio, i per compensar l'impacte ambiental de la Flota del Mar Negre. http://rt.com/news/kharkov-gun-attack-denounced-842/ Moscow denounces gun attack on pro-Russian activists in Eastern Ukraine
D'acord amb el cens de 2001, els russos ètnics representen al voltant del 58% dels dos milions de residents de Crimea. A Sebastòpol, que és la seu d'una base de la Flota del Mar Negre de l'Armada russa, els russos ètnics constitueixen el 70% de la població de la ciutat d'un total de 340.000. els ucraïnesos constitueixen el 24% de la població de Crimea, mentre que el 12% són tàtars de Crimea.
El líder soviètic Ióssif Stalin va ordenar la deportació dels tàrtars de Crimea el 1944 per la seva presumpta col·laboració amb els invasors nazis a la Segona Guerra Mundial. http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-26367786 Why Crimea is so dangerous Als tàrtars de Crimea no se'ls va permetre tornar a Crimea després de la seva expulsió el 1945, i va esdevenir una organització internacional cause célèbre, fins al col·lapse de la Unió Soviètica el 1991. El retorn continu dels tàrtars de Crimea a la seva pàtria a Crimea des del col·lapse soviètic ha causat tensions persistents amb la població russa de la península.Institutional Legacies of Communism: Change and Continuities in Minority Protection, Routledge, 2013, , p. 142-151 El líder del Mejlis del poble tàrtar de Crimea Refat Çubarov va protestar contra la intervenció de Rússia.татары готовы дать отпор попыткам отторжения автономии от Украины
A les eleccions parlamentàries de Crimea del 2010, el Partit de les Regions va rebre 357.030 vots, mentre que el segon més votat, el Partit Comunista d'Ucraïna va rebre 54.172 vots.Regions Party gets 80 of 100 seats on Crimean parliament , Interfax-Ucraïna (11 de novembre del 2010). Ambdós partits van ser atacats pels manifestants durant la revolució ucraïnesa del 2014.
D'acord amb el Centre Internacional d'Estudis de Defensa, des de la Revolució Taronja del 2004, Rússia ha pressionat Ucraïna per les seves preferències a associar-se amb Occident. S'ha dit que la campanya d'informació a Crimea ha arribat a ser especialment hàbil i sistemàtica, i ha esdevingut particularment intensa durant la candidatura d'Ucraïna a l'OTAN del 2006-2008. Cadascun dels intents ucraïnesos d'arribar a la integració europea ha donat lloc a un augment de l'hostilitat de Rússia envers aquesta idea a través del seu ús de la campanya d'informació.Russian ‘separatism’ in Crimea and NATO : Ukraine's big hope, Russia's grand gamble, per Elena Mizrokhi, agost del 2009 Rússia s'oposa a la integració d'Ucraïna amb Occident per diverses raons, incloent el temor de l'expansió de les fronteres occidentals de l'OTAN envers Rússia i el desig reclamat de Rússia d'incloure Ucraïna en un Unió Euroasiàtica.
D'acord amb Taràs Kuzio, durant la presidència de Víktor Iúsxenko (2005-2010), les relacions de Rússia amb Ucraïna es deterioraren, el que va provocar que el servei de seguretat rus (FSB) i la intel·ligència militar russa (GRU) per ampliar el seu suport encobert a les forces prorusses al sud d'Ucraïna i els separatistes russos a Crimea.Crimea – from playground to battleground, opendemocracy.net, 27 de febrer del 2014. Arran de la Revolució Taronja i la Guerra a Ossètia del Sud (2008), diversos cables diplomàtics estatunidencs filtrats al públic assenyalaven que l'acció militar russa contra Ucraïna "ja no era impensable."
Revolució a Kíev
Cap a final de 2013, van començar les protestes de l'Euromaidan pel tema de l'adhesió d'Ucraïna a la Unió Europea, que el president electe Víktor Ianukòvitx va rebutjar perquè havia arribat a un acord amb Putin que significava, entre altres coses, que Rússia havia de comprar 15.000.000 milions de dòlars en bons d'Ucraïna, i faria un descompte d'un terç en el preus del gas que Rússia venia a Ucraïna. Tiahnibok, líder d'un grup d'extrema dreta de l'oposició sospità del veritable cost del suport rus per a Ucraïna.
Les protestes es van intensificar a principi del 2014 i, finalment, va conduir a la mort d'un manifestant i un policia entre els 18 i 20 de febrer."Ukraine Protests: Leaked EU Phone Call Suggests Kiev Snipers Were Hired by Opposition Coalition". International Business Times. 5 de març del 2014. Almenys 88 persones van ser assassinades, inclosos almenys set policies. El president Ianukóvitx i els líders de l'oposició van signar un acord de compromís el 21 de febrer, que va ser negociat pels ministres d'exteriors francès, polonès i alemany. En virtut dels acords, les forces de les dues parts del conflicte han d'abstenir-se de tota confrontació, i totes les armes il·legals havien de ser lliurats dins de les 24 hores següents. Malgrat l'acord, milers de persones continuaven protestant al centre de Kíiv. Quan el president Ianukóvitx se'n va anar cap a Khàrkiv per assistir a una cimera de les regions del sud-est, http://news/president-impeachment-bill-parliament-174/ Presidential impeachment bill introduced in Ukrainian parliament els manifestants van prendre el control total del govern del districte de Kíiv, s'apoderaren del parlament, de l'oficina del president, del gabinet i del Ministeri de l'Interior.[tyzhden.ua]
El 21 de febrer es va presentar un projecte moció de censura al Parlament d'Ucraïna, però no es van donar detalls i el Parlament d'Ucraïna no va votar per destituir Ianukóvitx d'acord amb el procediment legal. No obstant això els membres de l'oposició van formar un nou govern. A causa d'aquestes raons Rússia es va negar a reconèixer les noves autoritats a Kíiv, dient que havien arribat al poder mitjançant la insurrecció armada de les forces polítiques d'extrema dreta i mètodes inconstitucionals. Diversos països occidentals immediatament van reconèixer al nou règim de Kíiv.
Alguns residents de les zones de l'est i sud del país, que són principalment de parla russa i que constitueixen la base de suport del president Ianukóvitx, se sentien marginats per aquests esdeveniments i van protestar contra el nou règim a Kíiv.
El Parlament de Crimea va convocar una sessió extraordinària el 21 de febrer. El líder del Mejlis del poble tàrtar de Crimea Refat Çubarov va declarar que sospitava que la sessió podria demanar la intervenció militar russa.