Laocoont, o sobre els límits en la pintura i poesia (Laokoon: oder über die Grenzen der Malerei und Poesie) és un tractat teòric d'art escrit pel dramaturg, filòsof, teòleg, poeta, crític i políticMARÍ, Antoni. "Pròleg". LESSING, Gotthold Ephraim. Dramatúrgia d'Hamburg (traducció i notes de Feliu Farmosa; pròleg d'Antoni Marí). Barcelona: Institut del Teatre, 1987, p. 16. Gotthold Ephraim Lessing, i publicat el 1766 a Berlín. El tema principal de l'obra consisteix a establir els límits que existeixen entre la pintura i la poesia. És també destacable la polèmica que existeix entre l'autor del tractat i Winckelmann pel que fa a l'escultura del Laocoont i l'època a la qual pertany aquesta. Actualment, l'assaig no es conserva en la seva totalitat.
La polèmica que suscita l'obra del Laocoont El grup escultòric Laocoont, atribuït als escultors Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, i títol de l'obra de Lessing, fou descobert l'any 1506 per Felice de Fredis a la seva vinya d'Esquilí a Roma, lloc on anteriorment estava situat el palau de l'emperador Tit i on l'escriptor romà Plini el Vell va realitzar una descripció de l'escultura. Aquest descobriment va ser rebut amb gran expectació entre el públic i, a més, va ser qualificat per Miquel Àngel com el "prodigi de l'art". Tot i això, la crítica moderna dels segles i XVIII va assenyalar-la com una obra d'art del període decadent de l'escultura grega.
Un dels primers a escriure sobre aquesta obra d'art va ser Johann Joachim Winckelmann, que es va referir per primer cop en la seva obra Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues, 1755), en què exposava la seva exigència d'un nou ideal basat en la "noble senzillesa i la tranquil·la grandesa", conceptes característics de l'art grec. Posteriorment, va referir-se a l'escultura novament en la seva obra principal Geschicthe der Kunst des Altertums (Història de l'art de l'antiguitat, 1764) amb una descripció molt més extensa i desenvolupada.
En aquestes obres, en què els judicis que realitza Winckelmann sobre el valor artístic de l'escultura esmentada no són gaire positius, també discuteix sobre el principi de les dues arts anomenat ut pictura poesis.Aquesta frase vol dir: <<els poemes són com les pintures>>. FLEMING, John; HONOUR, Hugh. Historia mundial del arte. Madrid: Ediciones Akal, S.A., 2004. D'aquesta manera, els crítics moderns van tractar de suprimir els límits entre les arts mencionades, però Lessing, al contrari, va pretendre restaurar aquests límits mitjançant el retorn i el desenvolupament a la idea de Winckelmann sobre l'art grec, sobretot amb el grup Laocoont, per exposar arguments sobre la diferència entre la mimesi pictòrica i la de la poesia.GÓMEZ, Alba Cecilia Gutiérrez. El artista frente al mundo: la mímesis en las artes plásticas. Colombia: Universidad de Antioquia, 2008, p. 94. D'aquí va sorgir el llibre Laokoon: oder über die Grenzen der Malerei und Poesie (1766).
Lessing comença el primer capítol a partir d'un paràgraf de les Reflexions sobre la imitació de les obres gregues de Winckelmann, en el qual parla sobre l'expressió del Laocoont,<ref>En aquesta obra, Winckelmann afirma que el Laocoont de l'escultura està gemegant, mentre que el que apareix en lEneida de Virgili està llançant un crit. A partir d'aquí Lessing qüestiona si l'autor de les Reflexions s'ha preguntat de l'existència d'una raó o causa que expliqui la diferència d'ambdues actituds, ja que Winckelmann explica que és degut per la realització del monument escultòric en un moment històric de l'art grec en el qual ja s'ha eliminat el gust pels gestos violents i forçats, que són efímers, i que, per tant, a l'escultura es busca allò que formula Winckelmann; la noble senzillesa i la tranquil·la grandesa. (URIBE, Carlos Arturo Fernández. Concepto de arte e idea de progreso en la Historia del Arte. Colombia: Editorial Universidad de Antioquia, 2008, p. 189-193. ).</ref> com a punt de partida per desmuntar el principi de les arts i plantejar la diferència entre la poesia i les arts plàstiques.URIBE, Carlos Arturo Fernández. Concepto de arte e idea de progreso en la Historia del Arte. Colombia: Editorial Universidad de Antioquia, 2008, p. 189-190. En els quatre últims capítols del llibre, Lessing es refereix a diverses hipòtesis de Winckelmann, com en el cas de la procedència històrica del grup escultòric, la conjugació verbal de les inscripcions de les estàtues o la manca de consulta de fonts originals i la citació de referències, a més de l'acusació de falta de memòria i faltes relatives a coses sense importància. Per això va suposar una polèmica, ja que Winckelmann era considerat al el "suprem teoritzador de les arts". Malgrat això, cal destacar que el tema central de l'assaig no gira al voltant de la descripció de Winckelmann sobre l'expressió del rostre de Laocoont en el grup escultòric, ja que Lessing se centra de manera molt més àmplia en altres qüestions importants de l'estètica, exposant exemples i demostracions i mencionant artistes de l'antiguitat, poetes i escriptors antics i moderns.
Tot i així, en el llibre es manifesta un plantejament summament important al sobre si l'escultura va antecedir lEneida de Virgili o el Laocoont va procedir de l'obra d'aquest autor.URIBE, Carlos Arturo Fernández. Concepto de arte e idea de progreso en la Historia del Arte. Colombia: Editorial Universidad de Antioquia, 2008, p. 194. Lessing estava molt interessat en aquesta qüestió, ja que els seus contemporanis afirmaven que el poeta romà va inspirar-se en l'obra escultòrica, cosa amb què l'autor no estava d'acord i ho va demostrar exposant la inexistència de proves que confirmessin la teoria.LESSING, Gotthold Ephraim. "Llibre VI". A: LESSING, Gotthold Ephraim. Laocoonte o sobre los límites en la pintura y la poesía (introducción y traducción de Enrique Palau). Barcelona: Ediciones Orbis, S.A., 1985, p. 88-92. A més, al capítol cinquè explica que podia haver existit un tercer cas; sent molt probable que ni l'escultor imités el poeta, ni el poeta l'escultor, sinó que tots dos podien haver begut d'una mateixa font anterior. Segons Macrobi, la font comuna seria una de les obres perdudes de Pisandre de Camiros, recurs molt utilitzat en les escoles gregues antigues.Ibid, "Llibre V", p. 88-92.
D'altra banda, l'autor també estava interessat a conèixer l'opinió de Winckelmann sobre la datació de l'escultura del Laocoont. L'historiador de l'art va dir que pertanyia al període de decadència de l'art grec, durant el regnat d'Alexandre el Magne. D'aquesta manera va refutar l'opinió de Scipione Maffei perquè només va sostenir-se únicament en l'afirmació sobre el floriment dels artistes del grup durant la vuitanta-vuitena olimpíada. Lessing, en contraposició, no va acceptar l'argumentació de Winckelmann perquè ell tampoc va afegir més raons que la de Maffei sobre aquesta qüestió, tot i que també nega l'argument del segon autor esmentat. Al capítol XXVI, Lessing argumenta diverses raons que expliquen la dificultat de la situació cronològica d'aquest grup escultòric a partir dels textos dels antics grecs, sobretot de Plini.Ibid, "Llibre XXVI", p. 224-226.
Davant d'aquesta polèmica, van unir-se altres crítics com Wilhelm Heinse, que escrigué una crítica sarcàstica en Ardinghello (1787) sobre el grup escultòric, a més d'exposar el seu disgust. Un altre personatge va ser Goethe, que va escriure al primer volum del Propyläen (1798) un article sobre Laocoont (Über Laokoon) en què també desenvolupa teories i descripcions, tenint el llibre de Lessing com a suport. El filòsof Arthur Schopenhauer va realitzar una síntesi d'aquesta polèmica en el tercer llibre de Die Welt als Wille und Vorstellung (El món com a voluntat i representació, 1819), en què criticava Winckelmann, i també hi exposava les lleis diferencials entre l'escultura i la literatura.
Idees principals de l'obra En aquest apartat, s'explica i s'analitza el tema clau de l'obra de Lessing, els límits en la pintura i la poesia. Així doncs, es comentaran també tres conceptes fonamentals en el llibre com són bellesa, lletjor i mimesi.
Poesia versus pintura De la mateixa manera que en l'''Estètica d'Aristòtil preval l'acció, en el Laocoont preval la poesia sobre la pintura. L'obra és, fonamentalment, una reflexió sobre els diferents mitjans dels quals disposen les arts, d'una part -Lessing les designa amb el nom genèric de pintura- i, la poesia, d'altra -entenent aquí per poesia l'èpica i la dramàtica-. El llibre s'ha d'inscriure dins d'un assaig comparatiu a l'entorn de la diferent condició de les arts espacials i les arts temporals. La pintura, per a imitar la realitat, se serveix de mitjans completament diferents dels que se serveix la poesia: la pintura ho fa amb figures i colors atribuïts en l'espai mentre que la poesia ho fa amb sons articulats que es van succeint al llarg del temps.LESSING, Gotthold Ephraim. "XVI". A: LESSING, Gotthold Ephraim. Laocoonte (introducción y traducción de Eustaquio Barjau). Madrid: Tecnos, S.A., 1990, p. 106.
Hi ha dos passatges a lEpistola ad Pisones d'Horaci en què pot parlar-se d'un paragoneAquesta paraula en italià vol dir <<comparació>>, en la història de l'art fa referència a la <<competició de les arts>>. entre la poesia i la pintura. Horaci parla de la semblança sobre les diverses maneres com els poemes i les pintures poden arribar als seus destinataris.
En una escultura, o en una pintura, un crit no comporta una boca desmesuradament oberta, gest que enlletgeix la bellesa d'un rostre; en la poesia, en canvi, un crit narrat no implica aquesta deformació del rostre humà o la presència immediata d'una cara que es contrau. D'aquí parteix la reflexió de Lessing sobre la pintura i la poesia, les condicions particulars de cadascuna d'aquestes arts, així com les lleis a les quals estan sotmeses.
La poesia pot imitar la pintura, i a la inversa. La pintura pot imitar objectes corporals recorrent a la narració de la història d'aquests cossos; la pintura pot imitar accions recorrent al que Lessing anomena "el moment més fecund" i "el moment més pregnant" de l'acció, és a dir, aquell en què la figura en moviment, sotmesa a la quietud de les condicions espacials de la pintura, es troba en una posició tal que permet a l'espectador endevinar l'instant que precedeix a aquest moment i el que el segueix.
La facultat humana que aprehèn l'obra d'art, tant de la pintura com de la poesia, és la mirada interior, la fantasia; en la pintura, la mirada interior ha de recrear l'objecte representat pel quadre; en la poesia, la fantasia ha de deixar-se fecundar per les imatges que li presenten els signes arbitraris del llenguatge. El "moment més pregnant" és aquell que és capaç de desvetllar associacions a la mirada interior. La superioritat de la poesia sobre la pintura consisteix en el fet que el camp que a la fantasia humana li obren els signes arbitraris del llenguatge és incomparablement més ampli que el que poden obrir-li els signes naturals de la pintura, que consisteix a reproduir al seu interior la realitat representada que veu al quadre.