Història de la crítica d'art (Storia della critica d'arte en italià o History of Art Crticism en anglès) és un llibre escrit pel crític i historiador de l'art Lionello Venturi. Publicat per primera vegada als Estats Units el 1936 i posteriorment en francès el 1938, el llibre pretén ser, segons Rosario Assunto, "una historia de las ideas estéticas que han condicionado las valoraciones del arte" des de l'antiguitat fins al .
La crítica d'art com a mètode historiogràfic Venturi ja proposava el problema de la crítica d'art i el concepte del gust deu anys abans de la publicació d'Història de la crítica d'art en el seu llibre Il gusto dei primitivi. En aquesta obra ja buscarà, no estudiar l'objecte artístic en si, sinó els discursos que han sorgit a partir d'aquest, o com aquests han influït en l'objecte artístic. La qual cosa, segons G. C. Argan, comporta a "ammettere che l'opera d'arte non esiste, come valore, se non nel giudizio che la riconosce tale" Citat per: LAMBARELLI, Roberto, «Dalla critica della critica alla civilità dell'arte». A: Da Cézanne all'arte astratta: omaggio a Lionello Venturi. Milà: Mazzota, 1992, p. 28. admetre que l'obra d'art no existeix, com a valor, sinó en el judici que la reconeix com a tal. Conseqüentment, Venturi busca expandir els horitzons de la crítica d'art en incloure-la sistemàticament en la concepció del discurs històric-artístic, metodologia que s'utilitzarà per resoldre el problema de la gran quantitat d'obres atribuïdes a Giorgione en la seva obra Giorgione e il giorgionismo (1913). Per dur a terme aquesta tasca, Venturi s'allunya de la metodologia filològica o estilística d'historiadors vuitcentistes com Cavalcaselle i Morelli, respectivament, i s'adhereix a una propera a la filosofia idealista de Benedetto Croce, que intenta concebre una definició general de l'art vinculada a la personalitat de l'artista (creador a través del sentiment), més enllà de les condicions històriques o el gust preponderant durant la concepció d'una obra.
La qüestió sobre la metodologia per aproximar-se a l'art contemporani ja havia estat plantejat en l'assaig Considerazione sull'attuale critica d'arte (1930), en el qual posa en evidència l'escissió entre crítica i història de l'art, la primera ocupant-se de manera literària o periodística de l'art contemporani, sense prestar atenció a criteris històrics i filològics, i la segona en fer una simple catalogació ja sigui tradicionalista, o seguint les noves tendències formalistes i estilístiques, de les obres del passat. Venturi pretenia, doncs, conciliar història i crítica per, com declara Nello Ponente, "maggiore sarebbe stata la comprensione dell'arte del passato se la si fosse considerata attraverso l'esperienza dell'arte del proprio tempo", Citat per: LAMBARELLI, Roberto, «Dalla critica della critica alla civilità dell'arte». A: Da Cézanne all'arte astratta: omaggio a Lionello Venturi. Milà: Mazzota, 1992, p. 33. . millorar la comprensió de l'art del passat al considerar-la a través de l'experiència de l'art del propi temps. O viceversa, com va expressar el mateix Venturi, "spiegare l'arte moderna con una revisione dell'estetica e dell'apprezzamento critico dell'arte passata", Citat per: LAMBARELLI, Roberto, «Dalla critica della critica alla civilità dell'arte». A: Da Cézanne all'arte astratta: omaggio a Lionello Venturi. Milà: Mazzota, 1992, p. 33. . explicar l'art modern com una revisió de l'estètica i de l'apreciació crítica de l'art passat. Començar per una història de la crítica per així procedir a trobar un mètode de valoració, un pla teòric comú, que abasti l'art del passat i el del seu contemporaneïtat, i així crear una història crítica de l'art. miniatura|Benedetto Croce (1866-1952)
Context de publicació Les propostes teòriques de Venturi, que donaven lloc al valor del gust - relatiu i específic a un context - sobre el valor absolut de l'art, juntament amb el seu projecte d'identificar crítica i història de l'art, resulten incompatibles amb el feixisme incipient a Itàlia. Conseqüentment, després d'haver rebutjat jurar fidelitat al règim, s'exilia a França. És durant la seva estada a París quan escriu Història de la crítica d'art, però, a causa de la defensa del neoclassicisme en els cercles d'acadèmics de l'art a França, aquest no va trobar editor aquí, sinó que a Nova York l'any 1936, ciutat a la qual s'exiliaria una segona vegada cinc anys més tard durant l'ocupació alemanya de França. D'aquesta manera, quan l'editor li va demanar unes poques línies per a la funda del llibre, Venturi escriurà que els seus postulats no tenen lloc en la crítica i història de l'art europees, però sí en l'americana "I wrote this treatise for the American public, because I am aware that the American scholars, students, and amateurs are interested today in the theoretical problems more than the European public". El seu llibre va trobar editor per a la llengua francesa el 1938 a Brussel·les, però no va ser fins a la fi de la guerra el 1945 quan, amb el retorn de Venturi a Itàlia, Història de la crítica d'art va poder publicar-se en l'idioma en què originalment havia estat concebut.
Resum del llibre Introducció i objectiu Venturi inicia el llibre plantejant la que ell considera la situació de la disciplina de la història de l'art i, així mateix, el que ell entén per art. Primerament, posa l'accent en la falta d'unitat en què està sumit aquest estudi a causa de l'unívoc interès per aconseguir un progrés en la disciplina per mitjà de la mera constatació de fets, sense la recerca d'emetre judicis i fins i tot negant la importància d'aquests. Venturi explica que la identificació de la història de l'art amb una filologia es pot remuntar a inicis del , després de la crítica a la poca exactitud de l'estudi de l'art a partir d'una filosofia idealista, i el seu rebuig a favor d'una historiografia positivista i científica que es limita a classificar cronològicament fets històrics sense tenir una unió conceptual. Aquests, per Venturi, "no representaban ya nada para el espíritu humano, sino la mera curiosidad erudita". Conseqüentment, el judici artístic va deixar de ser la base de l'estudi artístic per emetre a posteriori, ja sigui basant-se en conceptes aliens a l'art (en considerar l'obra d'art com un producte determinat per les condicions socials alienes a aquesta), o a partir de la tradició de les acadèmies artístiques.
Venturi prossegueix a donar-li importància al coneixement històric de l'estètica per lliurar-se dels prejudicis comuns de l'historiador o crític d'art, i així defineix l'objectiu d'aquesta com "la tarea de encontrar el atributo común, en base al que las obras de poesía, pintura, escultura, arquitectura, música, etc., deben ser consideradas obras de arte; esto es, la definición del concepto arte". No obstant això, aquest atribut no es pot investigar per mitjà de l'observació emperò si per la introspecció, és a dir, per la meditació sobre l'activitat mental de l'home en el moment de la creació artístic. D'aquesta manera Venturi explica aquest criteri en comú definidor de l'art, el qual es basa a identificar aquesta activitat mental de l'home durant la creació artística i que, per Venturi, és la imaginació o fantasia. Tanmateix, aquesta no parteix del no-res (i així no es perd en el fantasiós), sinó que parteix de la realitat, però a través del filtre del sentiment. Per tant, "[el arte] muestra aquella parte de la realidad que se substrae al conocimiento racional". Així mateix, s'afegeix que qualsevol cosa, des d'un objecte físic a Déu o qualsevol altre concepte abstracte, pot inspirar l'artista sempre que desperti els sentits i sentiment per no perdre en el fantasiós. Partint de l'experiència sensorial i el sentiment, l'artista té la tasca de crear una forma que ha de ser creada, no copiada ni inventada (mentre que l'art, a diferència d'una invenció, no és aliè a la vida humana). És a dir, l'art es distingeix de la resta de les activitats humanes per la seva creativitat. Finalment afegeix que no hi ha una manera correcta o perfecta, sinó que la perfecció d'aquesta depèn únicament de la personalitat de l'artista.
Partint del principi que la imaginació de l'artista no srut del buit, Venturi defineix el concepte del gust com el caràcter en comú entre els elements constitutius d'una obra d'art, ja siguin tècnics o conceptuals. Aquest caràcter en comú d'elements és el que pot definir a escoles o moviments artístics, però no s'identifica amb l'art com a tal, ja que els elements per si sols no tenen la síntesi creativa pròpia de l'art. Continua descrivint que el crític que es mou en l'àmbit purament analític, en descriure els elements constitutius d'una obra, només rau en l'esfera del gust sense donar un judici que justifiqui els seus esquemes dins del concepte universal de l'art. Així mateix, s'afirma que el valor negatiu o positiu de qualsevol gust també rau en la concordança que aquest tingui amb la creativitat de l'artista.
Venturi expressa la importància d'eliminar la dissociació entre crítica i història de l'art "la historia del arte necesita tener conciencia de la naturaleza del arte y experiencia del arte concreto para distinguir si un cuadro o una estatua son obras de arte […] un crítico que juzga una obra de arte sin hacer su historia juzga sin comprender", ja que la comprensió última d'una obra d'art a part del coneixement del seu sorgiment i història. I, per tant, estudiar una història crítica de l'art és estudiar les relacions entre art i gust, és a dir, les accions de l'art sobre el gust i les reaccions del gust sobre l'art. D'aquesta manera, Venturi planteja com l'objectiu del seu text fer una història de la crítica d'art que tinc com a finalitat la generació d'un judici artístic, i així el lector pugui traçar una història crítica de l'art. La història de la crítica - que Venturi procedeix a realitzar en els següents capítols del llibre en analitzar les idees que es tenen de l'art des de l'antiguitat fins al segle XX - oferirà, llavors, un coneixement de les relacions entre el concepte general d'art - donat per la història de l'estètica - i l'àmbit de les intuïcions o el gust a través del temps.
Grecs i romans Començant pels plantejaments de l'art de Plató i Aristòtil que "constituyeron las bases de todo el pensamiento posterior", Venturi planteja la dicotomia entre l'art com una relació amb déu i els somnis o la fantasia - concepció platònica de la inspiració del poeta -, i d'aquest com una imitació de la natura - concepció aristotèlica -. No obstant això, fa la distinció entre arts creatives i arts imitatives, aquestes últimes estant subordinades a les primeres (ja que estan separades tres graus de la veritat), i que a més constitueixen el que avui s'entén com a art, per així fer al·lusió la condemna platònica de les arts. D'altra banda, també es matisa el plantejament aristotèlic de les arts en citar la Política, en la qual s'esmenta la importància de l'ensenyament del dibuix no tan sols com a eina d'imitació de la natura sinó que també per assolir el judici de la bellesa del cos humà, és a dir l'art passa de ser una forma de mimesi a una forma de crear bellesa.
En el cas de Xenòcrates, Venturi reconeix en ell un intent de trobar la perfecció de l'art en termes del caràcter específic d'un artista, ja sigui Apel·les o Lisip. No obstant això, aquest va seguir guiant-se per models morals per jutjar l'obra en base al tema representat i, igualment, la mimesi com a criteri generalitzador per a la valoració de l'art va seguir estant vigent més enllà de la consideració mitjançant criteris específics a l'artista, aïllada a Apel·les o Lisip.