Els diplodocs (Diplodocus) són un gènere de dinosaure sauròpode de la família dels diplodòcids, els fòssils dels quals foren descoberts per primer cop el 1877 per Samuel Wendell Williston. El nom genèric, encunyat per Othniel Charles Marsh el 1878, és un terme neollatí derivat dels mots grecs διπλόος diploos, ‘doble’ i δοκός dokos, ‘biga’. El nom és en referència als xebrons de doble biga situats a la part inferior de la cua del dinosaure. Originàriament, es pensava que aquests ossos eren únics a Diplodocus; tanmateix, més recentment se'ls ha descoberts en altres membres de la família dels diplodòcids i en sauròpodes no diplodòcids com ara Mamenchisaurus.
Visqué en el que actualment és l'oest de Nord-amèrica a finals del període Juràssic. El diplodoc és un dels fòssils de dinosaure més comuns de la formació de Morrison superior, una seqüència de sediments marins soms i al·luvials dipositats fa entre 150 i 147 milions d'anys, en el que actualment s'anomena els estatges Kimmeridgià i Titonià. La formació de Morrison reflecteix un ambient i un temps dominats per dinosaures sauròpodes gegantins com ara el camarasaure, el barosaure, l'apatosaure o el braquiosaure.Christine C.E. & Peterson, F. (2004). "Reconstruction of the Upper Jurassic Morrison Formation extinct ecosystem—a synthesis". Sedimentary Geology 167, 309–355
Diplodocus és un dels dinosaures més fàcils de reconèixer, amb la seva forma típica de dinosaure, els seus coll i cua llargs i les seves quatre potes robustes. Durant molts d'anys, fou el dinosaure més llarg conegut. La seva gran mida podria haver intimidat predadors com l'al·losaure o el ceratosaure; les seves restes han estat trobades als mateixos estrats, cosa que suggereix que convivien amb el diplodoc.
Morfologia miniatura|esquerra|Diagrama de l'esquelet en comparació amb un humà El diplodoc, un dels sauròpodes més ben coneguts, era un enorme animal quadrúpede de coll llarg, amb una llarga cua semblant a un fuet. Les seves potes anteriors eren lleugerament més curtes que les posteriors, donant-li una postura més aviat horitzontal. La mecànica d'aquest animal de coll i cua llargs i amb quatre potes robustes ha estat comparada amb la d'un pont suspès.Lambert D. (1993)The Ultimate Dinosaur Book De fet, Diplodocus és el dinosaure més llarg conegut a partir d'un esquelet complet.Lambert D. (1993)The Ultimate Dinosaur Book Les restes fragmentàries de D. hallorum n'han augmentat la mida estimada, tot i que no tant com es pensava; quan se'l descrigué el 1991, el descobridor David Gillette calculà que podria haver mesurat fins a cinquanta-quatre metres, convertint-lo en el dinosaure més llarg conegut, tret de certs dinosaures coneguts a partir de restes especialment fragmentàries, com ara Amphicoelias. Algunes estimacions del seu pes arribaven fins a 113 tones. Aquesta revisió es basava en descobriments recents, que mostren que de fet les enormes vèrtebres caudals estaven situades més endavant en la cua del que havia calculat inicialment Gillette. L'estudi mostra que l'esquelet complet de diplodoc al Museu Carnegie d'Història Natural de Pittsburgh (Pennsilvània), en el qual es basaven les estimacions del sismosaure, tenia una tretzena vèrtebra caudal d'un altre dinosaure, augmentant-ne les estimacions de mida en fins a un 30%. Tot i que dinosaures com ara el supersaure eren probablement més llargs, les restes fòssils d'aquests animals són només fragmentàries.Wedel, M. J. i Cifelli, R. L. "Sauroposeidon: Oklahoma's Native Giant". 2005. Oklahoma Geology Notes 65:2. miniatura|Crani de diplodoc de la pedrera de Bone-Cabin. El crani del diplodoc era molt petit en comparació amb la mida de l'animal, que podria arribar fins a trenta-cinc metres de longitud, dels quals més de sis eren del coll. Diplodocus tenia unes petites dents semblants a "pinces" que apuntaven cap endavant, i que només eren presents a les seccions anteriors de la mandíbula.Upchurch, P. & Barrett, P.M. (2000). "Chapter 4: The evolution of sauropod feeding mechanism". A: Evolution of Herbivory in Terrestrial Vertebrates El seu neurocrani era petit. El coll es componia d'un mínim de quinze vèrtebres i actualment es creu que es mantenia paral·lel a terra, i que no es podia elevar gaire més amunt del pla horitzontal.Stevens, K.A. & Parrish, M. (1999). "Neck Posture and Feeding Habits of Two Jurassic Sauropod Dinosaurs". Science, 284, 798–800 Les estimacions més recents de la massa es troben entre deu i setze tones: 10 tones;Dodson, P., Behrensmeyer, A. K., Bakker, R. T., i McIntosh, J. S. (1980). "Taphonomy and paleoecology of the dinosaur beds of the Jurassic Morrison Formation". Paleobiology 6:208-232. 11,5 tones;Paul, G. S. (1994). "Big sauropods - really, really big sauropods". The Dinosaur Report, The Dinosaur Society Fall:12–13. 12,7 tones;Foster, J. R. (2003). "Paleoecological Analysis of the Vertebrate Fauna of the Morrison Formation (Upper Jurassic), Rocky Mountain Region, U.S.A.", New Mexico Museum of Natural History and Science: Albuquerque, New Mexico. Bulletin, 23. i 16 tones.Coe, M. J., Dilcher, D. L., Farlow, J. O., Jarzen, D. M., i Russell, D. A. (1987). "Dinosaurs and land plants". A: Friis, E. M., Chaloner, W. G., i Crane, P. R. (editors). The Origins of Angiosperms and Their Biological Consequences. Cambridge University Press: Nova York, 225-258. miniatura|esquerra|Vèrtebres caudals de Diplodocus carnegiei, Natural History Museum, Londres. Diplodocus tenia una cua extremament llarga, composta d'unes vuitanta vèrtebres caudals, que és gairebé el doble que les que tenien alguns dels sauròpodes més primitius (com ara Shunosaurus amb 43), i moltes més que macronaris contemporanis (com ara el camarasaure amb 53). Hi ha especulació sobre si hauria tingut una funció defensiva o sònica. La cua podria haver estat un contrapès per al coll. La part del mig de la cua tenia "bigues dobles", uns ossos amb una forma estranya a la part inferior, que donaren el seu nom a Diplodocus. Podrien haver estat un suport per les vèrtebres, o potser evitaven que els vasos sanguinis es rebentessin si la cua tan pesant de l'animal tocava el terra. Aquestes "bigues dobles" també existeixen en alguns dinosaures relacionats.
Com en altres sauròpodes, els peus anteriors del diplodoc estaven altament modificats, i els ossos dels dits i de les mans estaven arranjats en una columna vertical, amb forma de ferradura vista en perfil transversal. El diplodoc mancava d'urpes en tots els dígits de les potes anteriors menys un, i aquesta urpa era particularment grossa en comparació amb altres sauròpodes, aplanada pels costats, i separada dels ossos de la mà. La funció d'aquesta urpa particularment especialitzada és desconeguda.Bonnan, M. F. (2003). "The evolution of manus shape in sauropod dinosaurs: implications for functional morphology, forelimb orientation, and phylogeny." Journal of Vertebrate Paleontology, 23: 595-613.
Descobriment i espècies miniatura|Presentació de la primera rèplica de Diplodocus carnegiei als síndics del British Museum of Natural History, 12 de maig del 1905. Lord Avebury és qui parla. Entre el 1878 i el 1924 es descrigueren diverses espècies de diplodoc. El primer esquelet fou descobert a Como Bluff, Wyoming, per Benjamin Mudge i Samuel Wendell Williston el 1878, i fou anomenat Diplodocus longus (‘doble biga llarga’) pel paleontòleg Othniel Charles Marsh aquell mateix any.Marsh OC. "Principal characters of American Jurassic dinosaurs. Part I". American Journal of Science 3; 411–416 (1878). Des d'aleshores, s'han trobat restes de diplodoc a la formació de Morrison dels estats de Colorado, Utah, Montana i Wyoming. Els fòssils d'aquests animals són comuns, tret del crani, que sovint no es troba en esquelets altrament complets. Tot i que no n'és l'espècie tipus, D. carnegiei és la més ben coneguda i la més cèlebre a causa del gran nombre de motlles del seu esquelet repartits per museus d'arreu del món.
Els dos gèneres de sauròpode de la formació de Morrison, Diplodocus i Barosaurus, tenien ossos dels membres molt similars. En el passat, molts ossos dels membres aïllats eren automàticament atribuïts a Diplodocus, però de fet podrien haver pertanyut a Barosaurus.
Espècies vàlides D. longus, l'espècie tipus, és coneguda a partir de dos cranis i una sèrie caudal de la formació de Morrison de Colorado i Utah. D. carnegiei, anomenat en honor d'Andrew Carnegie, és la més ben coneguda, principalment gràcies a un esquelet gairebé complet descobert per Jacob Wortman, del Museu Carnegie d'Història Natural a Pittsburgh (Pennsilvània, i descrit i anomenat per John Bell Hatcher el 1901. D. hayi, coneguda per un esquelet parcial descobert per William H. Utterback el 1902 a prop de Sheridan (Wyoming), fou descrita el 1924.Holland WJ. The skull of Diplodocus. Memoirs of the Carnegie Museum IX; 379–403 (1924). miniatura|Diplodocus hallorum (antigament conegut com a Seismosaurus) D. hallorum, descrit el 1991 per Gillette com a Seismosaurus halli a partir d'un esquelet parcial amb vèrtebres, pelvis i costelles. Olshevsky intentà posteriorment esmenar el nom com a S. hallorum, assenyalant una gramàtica incorrecta per part dels autors originals, una recomanació que ha estat seguida per altres incloent-hi Carpenter (2006). El 2004, una presentació a la conferència anual de la Societat Geològica d'Amèrica afirmà que Seismosaurus era un sinònim més modern de Diplodocus.Lucas S, Herne M, Heckert A, Hunt A, i Sullivan R. Reappraisal of Seismosaurus, A Late Jurassic Sauropod Dinosaur from New Mexico. The Geological Society of America, 2004 Denver Annual Meeting (7-10 novembre 2004). Consultat el 24-05-2007. Aquesta presentació fou seguida per una publicació molt més detallada el 2006, que no només reanomenà l'espècie com a Diplodocus hallorum sinó que també especulà que podria revelar-se ser la mateixa que D. longus. La vista que D. hallorum hauria de ser considerat com un exemplar de D. longus també fou adoptada pels autors d'una redescripció de Supersaurus, refutant una hipòtesi anterior que el sismosaure i el supersaure eren el mateix animal.
Nomina dubia (espècies dubtoses) D. lacustris és un nomen dubium, definit per Marsh el 1884 a partir de restes d'un animal més petit de Morrison (Colorado). Actualment es pensa que aquestes restes pertanyen a un animal immadur, i no una espècie diferent.Upchurch, P., Barrett, P.M., and Dodson, P. (2004). "Sauropoda." In D. B. Weishampel, P. Dodson, and H. Osmólska (editors), The Dinosauria (2a edició). University of California Press, Berkeley 259–322.
Paleobiologia Gràcies a l'abundància de restes d'esquelets, Diplodocus és un dels dinosaures més ben estudiats. Molts aspectes del seu estil de vida han estat tema de diverses teories al llarg dels anys.
Hàbitat miniatura|esquerra|Il·lustració de dos Diplodocus longus. Marsh i més tard HatcherHatcher JB. "Diplodocus (Marsh): Its osteology, taxonomy, and probable habits, with a restoration of the skeleton,". Memoirs of the Carnegie Museum, vol. 1 (1901), pàg. 1-63 assumiren que l'animal era aquàtic a causa de la posició de les seves obertures nasals a l'àpex del crani. Se suposava un comportament aquàtic similar per altres grans sauròpodes com els braquiosaure i l'apatosaure. Aquest concepte d'una existència aquàtica fou refutat més endavant, car es demostrà que la pressió de l'aigua contra el pit del diplodoc hauria estat massa gran per permetre'n la respiració. Des de la dècada del 1970, el consens general és que els sauròpodes eren animals exclusivament terrestres que brostejaven els arbres. Tanmateix, una teoria més recent suggereix que l'hàbitat del diplodoc eren segurament les ribes.
Postura miniatura|Una representació obsoleta del diplodoc feta per Oliver P. Hay (1910), amb un cap alt i les potes als costats.Hay, O. P., 1910, Proceedings of the Washington Academy of Sciences, vol. 12, pàg. 1-25