LSpaceShipTwo (SS2) és un avió espacial suborbital dissenyat per a realitzar turisme espacial. S'està desenvolupant com a part del programa Tier 1b de The Spaceship Company, a l'inici una aliança d'empreses de Scaled Composites (30%) i Virgin Galactic (70%), de la qual Virgin va adquirir la totalitat de les parts l'octubre del 2012.
El White Knight Two de Scaled Composites, un avió de reacció propulsat per un motor de coet, transporta el SS2 cap a la seva altura de llançament. Un cop s'allibera a l'atmosfera superior, el SS2 planeja cap a la Terra i fa un aterratge convencional. L'avió espacial va ser oficialment donat a conèixer al públic el 7 de desembre del 2009 al Mojave Air & Space Port (Aeroport i port espacial de Mojave) a Califòrnia. El 29 d'abril de 2013, després de gairebé tres anys de la primera prova sense propulsió, l'aeronau va fer amb èxit el seu primer vol de prova propulsat.
Virgin Galactic planeja operar una flota de cinc avions espacials SpaceShipTwo en vols espacials privats i començar el 2014, i va fer reserves fins llavors, amb un vol suborbital que porta un preu de tiquet inicial de 200.000 dòlars. L'avió espacial també podria transportar càrregues útils científiques per la NASA i altres organitzacions espacials. La societat Virgin Galactic va anunciar que s'havien realitzat 300 reserves i avançat 40 milions de dòlars.
El juny 2014, el projecte va ser proposat a Lleida com candidat del «Premi Internacional Smart People with Smart Ideas» del programa «Lleida Smart Green City» però finalment no va atènyer la llista dels finalistes. El jurat va optar atorgar el premi a les ulleres Google.
El novembre 2014, després de l'accident i la pèrdua total del SS2 núm. 1, el projecte s'ha ajornat sine die. SS2 núm. 2 està en fase de muntatge. Un altre problema pendent de ser investigat a fons és l'impacte ecològic i climàtic de l'emissió regular de grans quantitats de partícules de carbó a gran altitud.
Història Context astronàutic
Des del 1957 amb el llançament del Spútnik 1, el primer objecte en òrbita, ha sorgit una àmplia bretxa entre el creixement de la tecnologia en la indústria espacial comercial i el desenvolupament del dret internacional que regula aquesta indústria.J.D. 2013, Boston University School of Law; B.A., International Political Economy, University of California, Berkeley, 2008. En un futur pròxim, els viatges espacials ja no estaran reservats exclusivament als astronautes capacitats i els molt rics. Per contra, els recents avenços tecnològics fan que els llançaments espacials siguin més econòmics amb l'ús de vehicles de llançament reutilitzables, que abarateixen considerablement el cost, i això ha fet que diverses entitats privades planegen llançar programes de vols espacials comercials en els anys vinents. Virgin Galactic va assegurar 500 pagaments inicials per al seu vol espacial suborbital de 200.000 dòlars per llançar-lo el 2014.
Generalment, el terme turisme espacial es refereix a qualsevol activitat comercial que proporciona als clients una experiència de viatge espacial directa o indirecta. Aquestes activitats van des d'estades de llarga durada en estacions orbitals a vols orbitals de curta durada,En el vol espacial orbital, un vehicle espacial ha d'assolir la velocitat orbital per mantenir el vol al llarg de la curvatura de la Terra sense caure a la Terra. La velocitat orbital d'una òrbita circular de 200 quilòmetres és 28.000 quilòmetres / hora. Tanja Masson-Zwaan i Steven Freeland, Entre el Cel i la Terra: Els Reptes Jurídics de Viatges Espacials Tripulats, 66 Acta Astronàutica 1597, 1599 (2010) vols suborbitals,(Que descriu el vol espacial suborbital com els vols que cobreixen en què no s'assoleixen velocitats orbitals). En concret, després de la parada del motor aproximadament a 100 quilòmetres, de tres a sis minuts de microgravetat s'aconsegueix. Posteriorment, el vehicle torna a caure a la Terra i torna a entrar a l'atmosfera. i els vols parabòlics en avions que exposen els passatgers a breus intervals d'ingravidesa.
L'era del turisme espacial va començar l'any 2001 amb el viatge orbital de 20 milions de dòlars a l'Estació Espacial Internacional que va fer l'empresari Dennis Tito. Des de llavors, només altres sis turistes han viatjat a l'espai, pagant 35 milions de dòlars per viatges similars. Les expectatives per al futur del turisme espacial van canviar significativament amb l'aparició al mercat de vols privats suborbitals. El 1996, la X Prize Foundation va oferir un premi de 10 milions de dòlars a la primera organització privada que fundés, desenvolupés i llancés una nau espacial capaç de transportar persones a una altura de 100 quilòmetres i tornar a la terra de manera segura en un termini de dues setmanes. Vuit anys després, Scaled Composites, LLC va guanyar el premi amb el seu vehicle SpaceShipOne. L'èxit de SpaceShipOne va dirigir el president de Virgin Atlantic Airways, Sir Richard Branson a invertir 25 milions de dòlars en una nova aventura titulada Virgin Galactic. Fins ara, Virgin Galactic ha fet el seu primer vol de prova amb alimentació amb el seu vehicle SpaceShipTwo, ha assegurat aproximadament 500 dipòsits pels seus bitllets a 200.000 dòlars, i els plans de llançament de les seves operacions comercials poc després de 2014. Altres empreses espacials utilitzen diferents tecnologRaquel Mariaies i models en un intent d'entrar al mercat dels vols espacials suborbitals. XCOR Aerospace està desenvolupant un vehicle espacial suborbital de dues persones, el qual està dissenyat per partir i aterrar en una pista d'aterratge. Per oferir vols suborbitals per 102.000 dòlars per passatger, Armadillo Aerospace està construint un vehicle que es llançarà en vertical. Blue Origin, un projecte extremadament custodiat pel CEO d'Amazon.com, Jeff Bezos, planeja llançar un vehicle suborbital totalment reutilitzable que serà capaç de fer volar tres o més passatgers.
Accident SpaceShipTwo es va desintegrar el 31 d'octubre del 2014, només dos minuts després que l'aeronau es va separar de l'astronau que el portava. Al moment de l'accident eren a 13,7 km d'alçada i a 32 quilòmetres al nord-est de Mojave (Califòrnia). Va deixar un camp de runes de més de cinc quilòmetres quadrats.
Si bé la Junta Nacional de Seguretat del Transport (NTSB) encara no va determinar què es va trencar l'avió de prova, «quan les restes es dispersen així, indica la probabilitat de ruptura durant el vol» va dir Christopher Hart, president de la NTSB. Hi havia dos pilots a l'avió en aquell moment. El copilot Michael Tyner Alsbury, de 39 anys, va morir. Peter Siebold, de 43 anys, va fer servir el paracaigudes i va sobreviure amb ferides moderades. Scaled Composites, que també va participar en el programa de vols de prova, va emetre un comunicat dient que Siebold estava alerta i que l'empresa recolzava les agències que investiguen l'accident.
Disseny El projecte SpaceShipTwo està basat en part en la tecnologia desenvolupada per l'SpaceShipOne de primera generació, el qual era part del programa Scaled Composites Tier One finançat per Paul Allen. La Spaceship Company llicencia aquesta tecnologia de Mojave Aerospace Ventures, una aliança d'empreses de Paul Allen i Burt Rutan, el dissenyador de la tecnologia predecessora.
miniatura|SpaceShipTwo, amb el White Knight Two La seva capacitat serà per a vuit persones: sis passatgers i dos pilots. L'àpside de l'habilitat nova serà aproximadament 110 km (68 milles) en la termosfera inferior, 10 km més alt que la Línia de Kármán, que era l'objectiu del SpaceShipOne (malgrat la duració, el vol de l'SpaceShipOne va assolir una altitud de 112 km). L'SpaceShipTwo assolirà els 4.200 km/h en utilitzar un sol coet de motor híbrid – el RocketMotorTwo. Es llança des de la seva nau mare, White Knight Two, a una altitud de 15.200 m i entra en velocitat supersònica en vuit segons. Després de 70 segons, s'apaga el motor del coet i l'aeronau s'acostarà a la seva altitud de cim. La cabina de tripulació de l'SpaceShipTwo té una longitud de 3,66 m (12 peus) i 2,28 m (7,5 peus) de diàmetre. El giravolt de l'ala és de 8,23 m (27 peus), la longitud és 18,29 m (60 peus) i l'alçada de cua és 4,57 m.
SpaceShipTwo utilitza una reentrada atmosfèrica, factible a causa de la velocitat baixa de reingrés. En contrast amb això, el transbordador espacial i altres aeronaus orbitals fan la reentrada a velocitats orbitals, properes a 25.000 km/h, i per això necessiten emprar escuts de calor. A més a més, L'SpaceShipTwo és dissenyat per a poder reentrar a l'atmosfera des de qualsevol angle. Es desaccelerarà a través de l'atmosfera, el canvi a una posició de vol sense motor a una alçada de 24 km), i trigarà 25 minuts per lliscar de tornada al cosmòdrom.
SpaceShipTwo i White Knight Two tenen, respectivament, aproximadament dues vegades la mida del SpaceShipOne de la primera generació i la nau mare White Knight, el qual va guanyar el premi Ansari X el 2004. L'SpaceShipTwo té unes finestres de 43 cm i 33 cm (17 i 13 polzades) perquè els passatgers gaudeixin de la vista, i tots els seients es reclinaran enrere durant l'aterratge per disminuir la incomoditat de les forces gravitacionals. Pot aterrar de manera segura fins i tot si un accident catastròfic ocorre durant el vol. El 2008, Burt Rutan va remarcar en la seguretat del vehicle:
Al setembre del 2011, la seguretat del sistema de reentrada rotatori de SpaceShipTwo es va posar a prova quan la tripulació va perdre breument el control de la nau durant un vol de prova de lliscament. El control va ser restablert després que l'avió espacial va entrar en la seva configuració de ploma, i va aterrar fora de perill després d'un vol de set minuts.
Flota i lloc de llançament El client de llançament de SpaceShipTwo és Virgin Galactic, que han ordenat cinc vehicles. Els dos primers foren anomenats VSS (Virgin Space Ship) Enterprise i VSS Voyager. Fins a l'agost del 2013, només VSS Enterprise ha volat; VSS Voyager encara no ha començat les proves de vol.
El WhiteKnightTwo, juntament amb l'SpaceShipTwo, s'enlaira des de l'Mojave Air & Space Port. Spaceport Amèrica (anteriorment conegut com a Southwest Regional Spaceport), un cosmòdrom de 212 milions de dòlars a Nou Mèxic, en part finançat pel govern estatal,
Trajectòria miniatura|Les diverses fases de vol del SpaceShip Two segons els documents proporcionats per la FAA L'avió espacial efectua un vol en forma d'espiral que li permet arribar a la seva altura màxima de 110 quilòmetres. La velocitat és de 4.000 km/h. El vol, que dura deu hores en total, es compon de diverses fases: FAA : Semi- Annual Launch Report Second Half of 2009 - p.20 Enlairament i ascensió L'avió espacial és transportat pel seu avió transportador, el WhiteKnightTwo a l'altitud màxima de vol (entorn els 15 km). Llavors s'allibera l'avió espacial.
Fase de propulsió L'avió coet, després d'una breu caiguda lliure, encén el motor del coet i comença un ascens vertical que permet arribar a una velocitat màxima de 4.200 km/h. Els passatgers se sotmetran a 3,8 g. The future SpaceShipTwo project details - Avionews.com Un cop s'arriba a l'altitud de 60 km, el motor de coet, a punt d'acabar amb el seu combustible (punt d'inflexió), s'apaga i l'avió segueix pujant amb la seva inèrcia, llavors hi ha el començament de la caiguda lliure. És a partir d'aquest punt quan els passatgers notaran l'efecte de la ingravidesa.
Ascensió no propulsada i caiguda lliure Un cop assolits els 110 km d'altitud (altitud major si el nombre de passatgers es redueix), la velocitat d'ascens de l'avió es converteix en zero. Llavors comença a caure. Al principi de la fase de descens, donada la velocitat relativament baixa i la baixa densitat de l'atmosfera, l'aeronau no frena.
Frenada atmosfèrica