El Retaule de Sant Pacià és una obra esculpida per Joan Roig (pare) el 12 de febrer de l'any 1688 i daurada per Joan Moixí el 24 de juliol del 1689. Fou encarregada pel prevere Vicenç Massanet.
És a la novena capella del costat de l'Epístola de la Catedral de Barcelona. Està feta amb fusta d'alba, i té unes mides d'uns 4m d'amplada i 6m d'alçada. És un obra de caràcter religiós on es representa Sant Pacià, bisbe de Barcelona, amb els seus atributs, una mitra i un bàcul amb gest predicatiu. També hi apareixen escenes bíbliques, altres sants i moments de la seva vida.
Context La reducció del comerç i la indústria, abandonats en mans d'estrangers que s'emportaven els beneficis a llurs països, amb la corresponent ruïna del nostre. La noblesa se sent atreta per l'esplendor de la Cort i els rics prefereixen també gastar llurs rendes en mig del luxe cortesà, amb la qual cosa perden importància les ciutats provincianes. Aquest fenomen no s'acusa a Catalunya, a causa de l'arrelada tradició industrial i agrícola que vincula a la terra una burgesia productora, que revaloritza les possibilitats econòmiques del país.
Joan Roig visqué durant el S.XVII, un període de crisi política i econòmica que rebé, augmentada, l'herència poc falguera de l'anterior: un Estat progressivament empobrit des dels dies de Carles I, i el poble dividit en famílies potentades exemptes d'impostos, per una part i per l'altra una classe baixa sobre la qual pesaven les càrregues fiscals i els treballs, i gairebé impossibilitada d'ocupar els alts llocs de l'Estat. També, es caracteritza, entre altres coses, pel refermament de l'absolutisme monàrquic. L'Imperi Espanyol governat per Felip IV de Castella va sofrir l'escissió Holandesa i Portuguesa. L'imperi es veié també involucrat en la Guerra dels Trenta Anys. A Catalunya la Guerra dels Segadors, que sorgí a causa de la Guerra dels Trenta Anys, finalitzà amb el Tractat dels Pirineus, que suposa la pèrdua del comtat de Rosselló, el Conflent i part del comtat de Cerdanya, que anaren a parar als francesos.
Aquesta tendència canvià cap al darrer quart de segle quan vers el 1680 el redreçament era una realitat no sols a Barcelona sinó també a tot el Principat, després de la crisi que suposà la sublevació de Catalunya enfront de la política del Conde-Duque de Olivares. El redreçament econòmic d'aquest període no comença a Barcelona sinó al món rural, a les viles i ciutats industrials del Principat que rivalitzen amb Barcelona... Hi ha una prosperitat en el camp, que es reflecteix en la demografia, uns beneficis agrícoles, una creixent comercialització d'articles alimentaris i una mà d'obra més barata que influeix en la industrialització de les petites ciutats catalanes. El desenvolupament econòmic impulsà, com hem assenyalat, el creixement de la ciutat de Barcelona i la seva prosperitat es tradueix en la realització d'obres públiques, i esglésies.... La catedral es va enriquir amb quatre retaules barrocs: Sant Sever (1680) Sant Marc (1682-1692) Sant Pacià (1688) Sant Ramon i Sant Pere Nolasc (1688).
Condició social de l'escultor Durant el , i especialment en el darrer quart d'aquest, hi ha un gran canvi pel que fa a la condició social dels escultors. Com hem dit, en els retaules hi actuaven tres gremis diferents: fusters, escultors i dauradors. Els gremis es dividien en tres classes o categories. La cotització disminuïa de manera progressiva de la primera a la segona i tercera classe. A la primera classe hi figuraven els fusters. Pintors, escultors i dauradors pertanyien a la tercera, junt amb oficis com faquins i sabaters de vell.
Aquesta situació, però, canvià a partir del 1680, quan vint-i-vuit escultors de Barcelona, entre els quals hi havia Joan Roig, es dirigeixen al rei Carles II de Castella, sol·licitant que aprovi les Ordinacions que ells han elaborat per tal de constituir col·legi professional. El rei respon afirmativament a ambdues peticions amb el Reial Privilegi de 7 de novembre de 1680. Gracies amb aquest, es revaloritza la situació professional de l'escultor.
Les Ordinacions són divuit i les podem agrupar :
a) Les que fan referència als deures dels afiliats: assistir als oficis religiosos el dia de la festa dels Sants Màrtirs. b) Organització o govern del Col·legi c) Requisits per esdevenir mestre: L'aprenentatge: sempre en el taller d'un mestre col·legiat. La durada serà de quatre anys per als aprenents i tres per als oficials (fadrins). Passat aquests aprenentatge han de demanar a la Confraria la condició de mestre i l'adscripció a la corporació. Els prohòmens estudien el cas i si creuen que assoleix les condicions exigides és sotmès a examen. L'examen consisteix en: Una part pràctica en la qual es demana esculpir dues figures, una vestida i l'altra nua i un fris en relleu a invenció de l'aspirant. Una part teòrica: els membres del tribunal li faran dues preguntes sobre arquitectura i dues sobre escultura. La condició de mestre l'adquireix si els membres del tribunal i la major part del Col·legi el consideren <hàbil>. Un cop aprovats, pagaran 40ll. b. A la Confraria i 12 rals a cada membre del tribunal. Aquestes quantitats el rei les ha reduït.
Pel que fa als fills o gendres de mestres, si bé se'ls fa el mateix tipus d'examen, solament abonen 5ll. b. a la Confraria.
Malgrat la creació de la Confraria d'Escultors el 1680, que tal com desitjaven, els independitzava dels fusters, els primers continuaren tenint la condició d'artesans, i podem arribar a la conclusió que a finals del i principis del encara no eren considerats com a artistes. És més, fins i tot, dins del món artesanal eren dels que menys cobraven. A les darreries del , els pintors eren ja artistes, els escultors, no.
Les relacions entre fusters i escultors eren tibants. Fruit d'aquesta enemistat eren constants els conflictes i acusacions entre ells. D'aquestes en podem destacar una sobre Joan Roig. El notari Francesc Cotxet lleva acta notarial a petició de Marià Font, cap de guaita de Barcelona, a instàncies dels prohoms de la Confraria dels Fusters. La raó és que en el taller de l'escultor Joan Roig ha detectat un fadrí que treballa com a fuster i que pertany a un altre taller de la ciutat. Això és contrari a les ordinacions gremials, segons les quals els fadrins que treballaven en un taller no podien fer-ho en un altre. Tot això demostra que els fusters estan molt a l'aguait pel que fa a les activitats que desenvolupen els escultors, amb la finalitat de no tolerar-los ni una sola intromissió al que consideren la seva feina.
Retaules del barroc Introducció El Barroc és un moviment cultural que es va estendre a la literatura, la pintura, l'arquitectura, la dansa, la música i l'escultura des del 1600 fins a 1750 aproximadament. El cicle evolutiu de l'art barroc té el punt de partida en el renaixement, del qual pren els elements de procedència clàssica, que d'una manera gradual s'aniran adaptant als costums ampul·losos dels segles XVII i XVIII, fins a produir la florida del nou estil que ens proposem estudiar. S'ha suposat que la paraula barroc deriva d'un vocable portuguès aplicat a certes perles defectuoses, i sembla que fou Benevenuto Cellini qui l'aplica per primera vegada a l'arquitectura, prenent-lo de l'italià baroco o del francès baroque, com a sinònim d'extravagant o bàrbar.
Aquí ens centrarem en l'escultura catalana, la qual, en bona part del fou modelada pels impactes del tardo-manierisme internacional. D'altra banda, com que s'expressaven en un dialecte escultòric diferent del pur italià tardo-manierista dels models internacionals, les composicions resultaven més elementals i simples, i apareixien puntejades d'atavismes com la isocefàlia, la insistent simetria central o el limitat ventall emotiu exhibit pels actors de les escenes.
Quant als retaules, els obradors es mantingueren fidels a la gramàtica del classicisme arquitectònic "romà" divulgada pels tractats de Jacopo Barozzi da Vignola (1562). Quant a la seva tipologia, els retaules del mantingueren la preferència per l'organització reticular heretada dels segles anteriors, la predilecció per concebre pantalles "narratives". Des de la primera dècada del , lentament, els retaules completament esculpits guanyaren terreny als mixtes, i prengueren als pintors una bona porció d'un sector importantíssim de la producció, llavors controlada per especialistes dauradors i policromadors.
Els retaules, eren parts integrades en el gènere per excel·lència de les arts del període, el retaule que ornava capelles i temples, signe i símbol de les identitats íntimes i col·lectives, espectacle de fusta banyada d'or i color, un gran aparador de les creences les expectatives, les pors i les ànsies de salvació dels habitants de la Catalunya de l'època moderna. Durant els segles i XVIII, gairebé cada temple parroquial, cada església conventual, cada ermita....van rebre decoració de nous retaules, realitzats normalment de fusta d'alba. Molts van substituir els antics baix-medievals, per raons relatives a l'estat de conservació i a la voluntat de decorar els espais del culte amb estructures més sumptuoses. De la seva creació en depenien, bàsicament, de l'expressió de la devoció col·lectiva i privada i el seu valor oscil·lava entre cent o cent cinquanta lliures, els més barats i, els més ambiciosos, dues o tres mil lliures. Aquests preus es van triplicar a la segona fase de la seva construcció, a l'hora de policromar-los o banyar-los en or. Els retaules refulgents dominant les naus o les fosques capelles eren una màquina devota extraordinàriament eficaç. D'una banda, llur presència monumental i sumptuosa qualificava els espais sagrats, proclamava la presència dels altars i esdevenia un simulacre convincent i, de vegades, fascinant de la grandesa i l'omnipresència divines
Com a objecte arquitectònic i moble d'altar, rebé una composició rigorosament unitària que preveia o, pressuposava una percepció visual també unitària. Però com a suport iconogràfic, la retícula retaulística contenia nombrosos nuclis o compartiments figuratius independents, cadascun dels quals construït segons una posició particular i autònoma tant en el sentit del punt de vista com del nivell de l'horitzó.
Obres El disseny i l'execució de la imatge o del relleu en qüestió depenen i s'expliquen per la posició precisa que ocupen en el conjunt retaulístic, per la relació o xarxa de relacions que mantenen amb la resta d'escultures i d'elements d'aquell conjunt. (...) es tracta només de parts d'una obra, de fragments. L'obra veritable, que constitueix l'objectiu pretès pels promotors i pels artífexs que la van crear, que justificava la subordinació més plena de qualsevol part o sector i de qualsevol altre element era el retaule.
Introduïts ja algunes característiques sobre els retaules del barroc, a continuació veurem com es treballaven aquests. Els retaules s'acostumen a realitzar d'acord amb el model o traça que presenta l'artista al client. En el contracte s'acostuma a fer-hi referència, però molt sovint de manera molt succinta. La traça resta en poder de l'artista o del client, durant el temps que es perllongarà l'execució de l'obra.
Com el mateix conjunt retaulístic, el procés d'elaboració de tots els treballs escultòrics, implicava dues fases operatives, que eren responsabilitat de dos tipus diferents d'artífexs: l'escultor o imaginaire i el pintor-daurador. En acabar el primer, podien passar molts anys fins que el daurador treballes, a causa de múltiples causes com l'economia, les guerres ..... Els retaules, no es consideraven mai, ni el mateix escultor, per acabades fins que el pintor-daurador no l'havia revestit amb l'esclat rutilant dels ors i la policromia. Aquí, però sorgia un problema, i és que la feina del pintor daurador, podia empitjorar o fins i tot desgraciar les obres.