Els jicarilles o bé oficialment Nació Apatxe Jicarilla són una tribu reconeguda federalment dels apatxes de Nou Mèxic, que parlen una de les llengües atapascanes meridionals. El terme jicarilla, pronunciat a l'espanyola o l'anglesa http://encyclopediaofsantafe.com/pages/words/jicarilla.html ve del castellà i vol dir "cistelleta." El seu autònim és Tinde o Dinde, que vol dir "el poble."Pritzker, 12. Altres bandes apatxes com els mescalero i lipans els coneixien com a Kinya-Inde ("gent que viu a cases fixes"). Els jicarilles també s'anomenaven Haisndayin que vol dir "gent que va venir des de baix", puix que creu que són els únics descendents dels primers a emergir de l'inframon, l'estatge de l'home i de la dona ancestrals que van crear les primeres persones.
Els jicarilles vivien una existència seminòmada a les muntanyes Sangre de Cristo i ales planes del sud de Colorado, al nord de Nou Mèxic, i es movien fins a les Gran Planes des d'abans de 1525. Van viure una vida relativament pacífica durant anys, viatjaven estacionalment per a la caça, collita i conreu tradicionals al llarg de lleres dels rius. Els jicarilla van aprendre agricultura i terrisseria dels pueblo i la sobrevivença en les planes dels indis de les planures i tenia una dieta rica i variada. A partir del 1700 la Nova Espanya colonial, la pressió d'altres tribus ameríndies com els comanxes, i després l'expansió cap a l'oest dels Estats Units provocaren una pèrdua significativa de la propietat, l'eliminació de les seves terres sagrades, i el desplaçament cap a terres no aptes per a la sobrevivença.
De mitjan fins a la meitat del llurs condicions de vida van ser particularment difícils: les bandes tribals foren desplaçades, els tractats trencats, perderen molts membres a causa de la tuberculosi i altres malalties, i també per la manca d'oportunitats. El 1887 van rebre la seva reserva, que va ser ampliada el 1907 a fi d'incloure-hi les terres més propícies per a la ramaderia i l'agricultura. Al cap de diverses dècades es van adonar de la riquesa dels recursos naturals de la conca de San Juan, situada en la terra de la reserva.
Els membres de la tribu van passar d'una forma de vida seminòmada i a viure de les concessions de petroli i gas, joc en casino, explotació forestal, ranxos i turisme. Els jicarilles romanen coneguts per llur ceràmica, llur cistelleria i llur granadura.
Història miniatura|Ishkoten Dougi, escultor i pintor jicarilla-navaho miniatura|esquerra|David Velarde, poeta, dramaturg i prosista jicarilla Els apatxes jicarilla són un grup que parlava una de les llengües atapascanes que emigraren del Canadà cap al 1525, o potser centenars d'anys abans,Carlisle, p. 3, 45-46. i vivien en el que ells consideraven la seva terra -delimitada per quatre rius sagrats al nord de Nou Mèxic i al sud de Colorado: Río Bravo, riu Pecos, riu Arkansas i riu Canadià-, en la qual hi ha cims i serralades que consideraven muntanyes sagrades. Un gran nombre d'ells vivien també al llarg del riu Cimarron i es movien en les planures del nord-oest de Texas i porcions occidentals d'Oklahoma i Kansas.Carlisle, pages 4-5.Velarde Tiller, 28. Llur territori se superposava al d'altres tribus. Se'ls podia trobar a la vall de Chama, Nou Mèxic, i punts de l'est cap el 1600. Abans de l'arribada dels espanyols, els jicarilla van viure una existència relativament pacífica.Pritzker, 12.
Culturalment, els jicarilla van ser fortament influenciats pels indis de les planures al seu est i els indis pueblo al seu oest, amb el resultat que la seva pròpia cultura exhibeix una combinació de la caça nòmada i de les característiques agrícoles. Un dels trets de l'indis de les planures prominents en la cultura jicarilla va fer èmfasi en la incursió i la guerra. Després del contacte espanyol els assalts van augmentar en freqüència i intensitat amb l'ús i la necessitat de cavallss
Des de 1600, els Jicarillas eren seminòmades que practicaven de l'agricultura de temporada que adoptaren dels pueblo i espanyola de Nova Espanya al llarg dels rius que fluïen a través del seu territori.Greenwald, 97.
Els apatxes eren lligats a la cultura del riu Dismal de les planures occidentals,Cassells, p. 236.. generalment atribuïda als apatxes de Paloma i Quartelejo (o Cuartelejo). També s'ha trobal terrissa jicarilla a alguns llocs del complex riu Dismal.Gibbon, p. 213. Alguns dels pobles de la cultura riu Dismal River s'uniren als kiowa apatxe a les Black Hills de Dakota del Sud. Degut a la pressió dels comanxes a l'oest i dels pawnee i francesos a l'est, els kiowes i les restes de la cultura de riu Dismal emigraren al sud on més tard s'uniren als lipans i jicarilles.
En el plantaven al llarg dels rius, especialment al llarg de la part superior del riu Arkansas i els seus afluents, una varietat de cultius, de vegades usant el reg pel creixement de fesols, carabasses, melons, pèsols, blat i blat de moro. Van trobar l'agricultura a les muntanyes més segura que a les planes obertes. Des del caçaven bisons i antílops i posteriorment cérvols, muflons, ants i búfals. Lees dones recollien baies, atzavara, mel, cebes, patates, fruits secs i llavors.
Terra sagrada i història de la creació miniatura|Territori apatxe en el segle XVIII: WA – Apatxes occidentals, N – Navahos, Ch – Chiricahua, M – Mescalero, J – Jicarilles, L – Lipan, Pl – Apatxe kiowa Segons la història de la creació jicarilla, se'ls va donar la terra delimitada pels quatre rius sagrats pel Creador amb certs llocs per a la comunicació amb el Creador i els esperits, rius i muntanyes sagrades que han de ser respectats i conservats, i els llocs molt específics per a l'obtenció d'elements pel ritual cerimonial, com l'argila blanca trobada 18 milles al sud-est de Taos, ocre vermell 20 milles al nord de Taos i ocre groc en una muntanya prop del Pueblo Picuris. Ells creuen que el "cor del món" és a prop de Taos.Greenwald, 95-97.Velarde Tiller, 26-28.
Les històries tradicionals de Dona Petxina Blanca Dona, Assassí dels Enemics, Nen de l'Aigua i altres tenen llocs i persones properes especials per a ells, com el riu Gran Gorge, el Pueblo Picuris, la primavera i el pantà prop de El Prado, Hopewell Lake i en particular del Pueblo de Taos i els quatre rius sagrats. Els jicarilla crearen santuaris en els llocs que contenien un significat espiritual, compartint alguns dels llocs de la zona de Taos amb el poble de Taos.Eiselt, 57-59.
De la connexió a Taos, el 1865 el Pare Antonio José Martínez, un sacerdot de Nou Mèxic, va comentar que els jicarilla tenien una llarga història de viure entre les muntanyes i els pobles i de la terrisseria com una important font d'ingressos. L'argila per la ceràmica provenia de les zones dels Pueblos Taos i Picuris.Eiselt, 59-60.
Pressions per la terra jicarilla Degut a l'augment d'altres poblacions, el Destí Manifest i les Guerres Índies, l'estil de vida cultural i econòmica tradicional dels apatxes es va tornar tensa. Moltes persones van morir a causa de la fam, les Guerres Índies, inclosa la batalla de Cieneguilla i les malalties no indígenes al continent americà per a les que no tenien resistència.
A principis del els jicarilla atacaren les tribus dels plans al seu est i utilitzaren els fruits dels seus èxits comercials amb els indis pueblo i els espanyols.
Quan els comanxes, que havien obtingut armes dels francesos, amb els seus aliats propers i familiars els utes, els van empènyer cap a fora dels plans, estaven saquejant els diversos pobles apatxes orientals (jicarilles, mescaleros i lipans) que ocupaven les planes del sud. A mesura que van ser expulsats de la plana, els jicarilles es va traslladar a les muntanyes i prop dels pueblos i de les missions espanyoles buscant l'aliança amb el pueblo i els colons espanyols. Per exemple, en 1724 diverses bandes apatxes van ser aniquilades pels comanxes, que els va obligar a "renunciar a la meitat de les seves dones i nens, i després van cremar diversos llogarets, matant a tots menys seixanta-nou homes, dues dones i tres nois". Els jicarilles es van veure obligats a buscar refugi a la regió oriental de les muntanyes Sangre de Cristo i del Pueblo de Taos a Nou Mèxic. Alguns van optar per traslladar-se a Pueblo Pecos a Nou Mèxic o s'uniren a les bandes mescaleros i lipans de Texas.Carlisle, p. 190-1, 260. En 1779 una força combinada de jicarilles, utes, pueblos i soldats espanyols derrotaren el comanxes, que, després de set anys i diverses campanyes militars més, finalment van demanar la pau. A partir de llavors els jicarilles van ser capaços d'establir-se al seu territori antic tribal al sud de Colorado.Jicarilla
Bandes ollero i llanero La geografia del territori tribal jicarilla es compon de dos entorns fonamentals que van ajudar a donar forma a l'organització social bàsica de la tribu en dues bandes: els llaneros, o gent de la plana, i els olleros, o gent de la vall de muntanya.Griffin-Pierce, 380.Goddard, 8.Hook, Pegler, 116. Cada setembre les dues bandes competien en curses cerimonials durant Gojiiya. Després de ser expulsats de les planures en 1750 els jicarilla esdevingueren aliats des seus antics enemics els ute. Els olleros, la gent de la muntanya, clan terrissaire, o Jicarilla del Nord, vivien a l'oest del riu Grande al llarg del riu ChamaThis Land is Your Land, This is Mine: The Socioeconomic Implications of Land Use Among the Jicarilla Apache and Arden Communities de Nou Mèxic i Colorado, establits com a agricultors, es van convertir en terrissaires i vivien en part en llogarets estil Pueblo (6 grups locals). Van començar a vendre terrissa de mica fangosa i cistelleria i van aprendre l'agricultura dels seus veïns pueblo. Ollero és el nom espanyol de "terrissaires". El seu autònim o nom per a si mateixos, és Saidindê o "Poble de la Sorra", "Poble de la Muntanya" o "habitants de les muntanyes"; La representació espanyola és Hoyeros que significa "gent de la vall de la muntanya".Griffin-Pierce, 380.Goddard, 8.Hook, Pegler, 116. La banda Capote dels utes (Kapota, Kahpota), que vivia a l'est de la Gran Divisòria al sud del riu Conejos i a l'est del riu Grande a l'oest de les muntanyes Sangre de Cristo, a la vall de San Luis, al llarg de la capçalera del Riu Grande i al llarg del riu Animas, centrant els actuals veïnatges de Chama i Tierra Amarilla del comtat de Rio Arriba, units en aliança amb els Olleros (com els Muache amb els Llaneros) contra les tribus de les planures del sud com els comanxes i kiowes (llurs antics aliats) i arapahos del sud i xeiennes del sud mantenien relacions comercials amb els Pueblo
Els Llaneros, el clan de la gent de la plana o jicarilla de l'est, vivien com a nòmades en tipis, anomenats kozhan pels Jicarilla, seguien i caçaven el bisó en els plans a l'est del Riu Grande, acampaven al llarg de les capçaleres del riu Canadian. Durant l'hivern vivien a les muntanyes entre el riu Canadian i el Riu Grande, acampaven i actuaven prop de Picuris, Pecos (Nou Mèxic) i Taos (Nou Mèxic) (8 grups locals). El seu autònim és Gulgahén o "gent de les planes"; els espanyols els anomenaren Llaneros.Goddard, 349-350. Els seus aliats més propers eren la banda Muache d'utes (Mouache, Mahgruhch, Mahgrahch, Muwac), vivien al llarg dels turons orientals de les Muntanyes Rocoses vora Denver, Colorado al nord fins a Las Vegas, Nou Mèxic al sud i que comerciaven com els llaneros amb el Pueblo de Taos - per tant, sovint anomenats utes Taos - en conjunt els Jicarilla-Muache va lluitar contra els enemics comanxes, kiowes, arapahos meridionals i xeiennes del sud a les planes del sud.
Batalla de Cieneguilla miniatura|Sistema sud-oest de Defensa abans de la Guerra Civil. Font: Servei de Parcs Nacionals La batalla de Cieneguilla va ser un enfrontament entre un grup d'apatxes jicarilla, llurs aliats utes i el Primer de Cavalleria dels Estats Units el 30 de març de 1854Rajtar. vora de l'actual Pilar (Nou Mèxic).A losing battle - The Albuquerque Tribune
Antecedents