Agustín Arturo Prat Chacón (Hisenda San Agustín de Puñual, Ninhue, província de Ñuble, 3 d'abril del 1848 - Iquique,En aquell moment, pertanyent a la República del Perú; passà «perpètuament i incondicional» a mans de Xile el 1884 mitjançant el Tractat d'Ancón. 21 de maig de 1879) fou un mariner, militar i advocat xilè d'origen Català.
Participà en la Guerra contra Espanya —on intervingué en diverses batalles navals, incloent-hi la batalla de Papudo el 1865, en el qual fou capturada la goleta Covadonga— i la Guerra del Pacífic —on comandà la corbeta Esmeralda en el combat naval d'Iquique, en el qual morí. És considerat el màxim heroi naval de Xile.
Família Prat L'origen dels Prat es troba a Santa Coloma de Farners (Catalunya). Allí nasqué Isidro Prat Camps, llaurador de la terra i besavi d'Arturo, que tingué quatre fills amb María Rosa Guigueras i Mascaró: José, Narciso, Ignacio i Pedro.
Ignacio, nascut el 1770, s'inclinà pel comerç i treballà com a exportador de gèneres, principalment a l'Argentina. Per raons que encara es desconeixen, emigrà al voltant del 1806 a Xile, on es casà amb Agustina Barril Rojas i hi formà una família el 1811.Chilenos del bicentenario, Gonzalo Vial; Arturo Prat Tingueren quatre fills, dels quals només Agustín i Clara sobrevisqueren.
Pares Agustín Prat Barril es dedicà al comerç i obrí una botiga a Santiago de Xile, on conegué María del Rosario Chacón Barrios, amb qui contragué matrimoni el 26 d'octubre del 1838. Obriren una botiga que, un temps després, fou completament destruïda per un incendi. Arruïnats per aquest fet, abandonaren la capital i es traslladaren a la hisenda San Agustín de Puñual de Ninhue, província de Ñuble, aleshores explotada per Andrés Chacón, germà de Rosario.
La parella continuà vivint un destí tràgic: Tres dels seus fills moriren quan encara eren tot petits i Agustín contragué una malaltia incurable (paràlisi progressiva), que l'anà destruint. En aquesta hisenda nasqué el 3 d'abril del 1848 el seu quart fill, Arturo Prat Chacón.
Infància De salut delicada, semblava que Arturo estava condemnat a seguir el destí dels seus altres germans. Per començar, no cridà en néixer i fou un nen de contextura molt fràgil. La seva mare, no obstant això, estava disposada a lluitar. Confià la salut del seu fill a la hidroteràpia i les suors hidropàtiques de l'anomenat mètode Priessnitz, desenvolupat per Vincent Priessnitz.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 36-38
El pare fou temptat per la febre de l'or de Califòrnia, per la qual cosa s'aventurà amb altres xilens a provar fortuna als Estats Units, aventura que li costà la ruïna econòmica. La família es veié obligada a vendre la hisenda, per la qual cosa hagueren de tornar a la capital xilena.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 37
La família Prat trobà solvència amb una chacra situada a l'actual comuna de Providencia, que posseïa Pedro Chacón, aleshores a la rodalia de la ciutat. Allà fou on transcorregueren els anys d'infància de Prat.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 38
S'anà desenvolupant físicament, deixant enrere la seva condició «gairebé raquítica i malaltissa», segons la descripció del seu oncle Jacinto Chacón. S'atribuí el canvi al mètode Priessnitz, però és més probable que fos el resultat de l'ambient estimulant de la chacra, la seva afició pels exercicis físics i l'esperit de superació que li inculcà des de ben d'hora la seva mare.
El 1854, es vengué la chacra i la família es traslladà a una modesta casa a la Calle Nueva de San Diego, anomenada avui dia Arturo Prat. Dos anys més tard, el nen inicià els seus estudis en una escola inaugurada aquell any al mateix carrer, la qual es coneixia com a «escola de la Campana» a causa d'una torre amb una campana que repicava per cridar a les classes.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 38-39 El director d'aquesta escola era José Bernardo Suárez, un conegut professor.Rodrigo Fuenzalida, Vida de Arturo Prat, pàg. 28
Alumne de bona conducta, tret de pleitos i entremaliadures pròpies de la infància, tenia problemes amb les matemàtiques, específicament amb l'aritmètica, però aconseguí superar-los i obtenir distinció l'any 1856 en lectura, geografia, religió i la mateixa aritmética.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 39-40
Deixà l'escola el 25 d'agost del 1858 i el dia 28 d'agost d'aquell mateix mes ingressà a l'Escola Naval de l'Estat, futura Escola Naval Arturo Prat.Rodrigo Fuenzalida, vida de Arturo Prat, pàg. 35
Joventut de mar L'Escola Naval miniatura|esquerra|Arturo Prat, Jacinto Chacón (oncle d'Arturo) i Luis Uribe. Fotografia presa el dia de l'ingrés d'Arturo Prat a l'Escola Naval. miniatura|Arturo Prat el 1863 Prat ingressà a l'Escola Naval gràcies a les beques creades pel president Manuel Montt Torres per l'ingrés a aquesta institució. Eren dues beques per província: Una d'Arauco tocà a Prat, l'altra, a Luis Uribe Orrego. Ambdós tenien com apoderat Jacinto Chacón —oncle d'Arturo i padrastre d'Uribe—, cosa que va convertir els dos nens en gairebé germans.
Aleshores dirigia l'escola el francès Jean-Jules Feillet, secundat pel seu compatriota Antoine Desmadryl. Els joves Prat i Uribe formaren part de l'anomenat «curs dels herois», integrat, entre d'altres, per Carlos Condell de la Haza, Juan José Latorre i Jorge Montt Álvarez, tots ells personatges destacats de la Guerra del Pacífic.
El seu primer any seria irregular en els estudis, distret, continuaren les seves dificultats amb les matemàtiques. Tanmateix, igual que en l'escola, se sobreposà i aconseguí una medalla de plata pels seus assoliments.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 41-42
El 1859, el seu segon any com a cadet, els alumnes hagueren d'iniciar l'aprenentatge nàutic. El seu primer viatge d'instrucció es realitzà en el vapor Independencia, amb maniobres de vela i aparellament, per seguir després amb les pràctiques de marineria i artilleria.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 42
El gener del 1860, Arturo Prat pujà a bord de la gairebé nova Esmeralda per primera vegada. Continuà el seu aprenentatge nàutic: Embarque i desembarque, simulacres de combat i altres.Rodrigo Fuenzalida, Vida de Arturo Prat, pàg. 43 El juliol del 1861, sortí de l'Escola Naval, sent «primera antiguitat», el més distingit del curs. Obtingué el grau de guàrdia sense examen.
Prat continuà els viatges de pràctica, sempre a lEsmeralda, que es motejà afectuosament com a «La Macarrona», on es produïren fets destacables, com ara l'incident de lInfernal, una nau francesa on s'emmagatzemava tota mena d'explosius i municions. Per en, podia fer honor al seu nom si alguna vegada s'hi calava foc. Això passà l'1 d'octubre del 1861, en aparcar-se un núvol de fum negre sobre la nau, ubicada a la badia de Valparaíso. Es trobava allà mateix lEsmeralda, que envià immediatament bots a apaivagar el sinistre. Un d'aquests bots fou conduït pel guàrdia marina Arturo Prat, que després de dues hores de lluita contra el foc hagué de retirar-se de la nau amb els altres mariners, i es produïren els danys temuts en vaixells i edificis propers.Rodrigo Fuenzalida, Vida de Arturo Prat, pàg. 47-51
Guerra amb Espanya miniatura|esquerra|Prat a la seva joventut (1864)
El 21 de juliol del 1864, Prat donà la prova de teoria i pràctica necessària per passar de guàrdia marina sense examen a guàrdia marina examinat, que va aprovar destacadament. Aquell mateix any es produïren incidents que desembocaren en la guerra contra Espanya, detonada per la desaprovació xilena de l'ocupació de les illes Chincha, pertanyents a Perú, per l'estol espanyol. Declarada la guerra, fou el baptisme de foc per Prat i els seus companys.
Comandava lEsmeralda, aleshores, Juan Williams Rebolledo, que planejà la recuperació del vapor xilè Matías Cousiño i la captura de la goleta espanyola Covadonga. El dia 26 de novembre del 1865, s'esdevingué el combat naval de Papudo, el qual s'inclinà ràpidament al bàndol xilè, superior en poder de foc, que capturà el vaixell vençut. La captura de la Covadonga repercutí en fer que tots els mariners partícips de l'acte fossin ascendits en un grau, convertint-se Prat en tinent segon. Amb desitjos de compensar la derrota de Papudo, l'estol espanyol buscà un altre enfrontament amb les naus aliades (a Xile se li sumaren en la guerra l'Equador i el Perú).
Els esforços de revenja es realitzaren a la rodalia de Chiloé, en l'anomenat combat naval d'Abtao, el 7 de febrer del 1866. El combat fou només d'artilleria entre la Covadonga i les naus hispanes Villa de Madrid i Blanca, car les altres naus aliades quedaren inutilitzades o bé per falta de carbó o bé pel caràcter rocós de l'estuari. Prat servia aleshores en la Covadonga, nau que resistí amb fortuna el bombardeig espanyol. No hi hagué baixes en els aliats, mentre que els espanyols tingueren dos morts. Al moment del combat naval d'Abtao, les naus aliades estaven al comandament del capità de navili AP Manuel Villar en substitució de Juan Williams Rebolledo, que havia partit el 5 de febrer a Ancud amb lEsmeralda en procura de carbó i queviures pels BAP Unión i Amèrica, que havien arribat el dia anterior als canals d'Abtao després d'una llarga travessia des del Perú.
Jove oficial Després de la guerra, Prat realitzà nombrosos viatges marítims, tant a l'interior com a l'exterior, per exemple a l'arxipèlag de Juan Fernández i l'illa de Pasqua (en la corbeta "Esmeralda al comandament de Policarpo Toro), a Magallanes i el Perú. Durant aquest últim viatge, realitzat el 1868, s'encarregà de transportar auxilis als afectats pel terratrèmol d'aquell mateix any i després repatriar les restes de Bernardo O'Higgins, servint a les ordres de Manuel Blanco Encalada.
miniatura|Retrato d'Arturo Prat, pintat pel seu amic personal Juan Francisco González El 9 de setembre, Prat es convertí en tinent primer. Aleshores el futur heroi tornà a l'escola Naval, però aquesta vegada com a instructor. Des del 1871, seria oficial detall (ajudant de segon comandant) de lEsmeralda, per la qual cosa li corresponien diversos càrrecs a l'escola (professor, sotsdirector, director interí). Se li confiaren els cursos d'ordenança naval, dret, tàctoca naval, cosmografia, etc.Pablo de la Cerda Merino, Arturo Prat: estudiante de derecho y abogado, pàg. 18 Igualment hagué d'estacionar-se quatre anys (1871-1874) amb la corbeta al port de Mejillones. Assolí els graus de capità de corbeta graduat (1873) i efectiu (1874). Fou un esforçat professor que lluità contra la falta de recursos del medi per impartir una educació de qualitat. Realitza ell mateix les traduccions dels llibres del francès a l'espanyol.Gonzalo Vial, Arturo Prat, pàg. 62
Li calgué enfrontar-se a situació particular a Prat en aquells anys. El 24 de maig de 1875, es trobava lEsmeralda a Valparaíso, mentre Prat guardava llicència per estar malalt. El comandant del vaixell, Luis Alfredo Lynch, també es trobava amb llicència, estant la nau a càrrec del tinent Constantí Bannen. Esclatà un violent temporal a la badia, el Valdivia trencà les amarras i es precipità contra lEsmeralda, que per la seva banda impactà amb el Maipo. Semblava inevitable el naufragi de lEsmeralda, quan arribaren Prat i Lynch. Aconseguiren ser transportats pels barquers al navili, però les ones violentes immobilitzaren l'embarcació. Arturo Prat es llançà a l'aigua i nedà fins al vaixell pujant per una corda (com ho havia fet instants abans Lynch), on treballà febrilment amb una corda lligada per la cintura al pal, per realitzar les maniobres de salvament. Consistia a avarar la nau de proa contra la platja i assegurar-l'hi mitjançant cordatges. No resultà fàcil, però acabaren avarant-la. Luis Alfredo Lynch recordaria després "la impertorbable serenitat davant del perill" d'Arturo Prat.Rodrigo Fuenzalida, Vida de Arturo Prat, cap. XXXIV