miniatura|Charles Barbier de Meynard, qui ensenyà turc i àrab a finals del s. XIX. LInstitut national des langues et civilisations orientales (INALCO), dit Langues O'escrit tradicionalment Langues'O, cf. p. ex. http://www.inalco.fr/IMG/pdf/historique_long.pdf et le livre Langues'O 1795-1995 : deux siècles d'histoire de l'École des langues orientales. El lloc de l'apòstrof al logo ha estat modificat en 1997. (pronunciat Langzo), és un establiment francès d'ensenyament superior i de recerca encarregat d'ensenyar les llengües i civilitzacions que no són originàries d'Europa occidental. « Langues O' » és el nom donat per generacions d'estudiants a l'Escola especial, després reial, després imperial, després nacional, de llengües orientals (vives) de París, qui ha pres el seu nom actual en 1971.
Dispersa molt de temps en nombrosos centres, els nous locals d'ensenyament i d'administració reuneixen actualment l'essencial de les formcions de l'INALCO al XIII al nou Pôle des langues et civilisations du monde, amb la Bibliothèque universitaire des langues et civilisations (BULAC) i pròxima a París 7 i París 6. L'establiment també s'ajusta a la voluntat recent d'aproximar les universitat amb la finalitat d'afirmar llurs competències sobre l'escena universitària internacional (rànquing de Xanghai), integrant-se al PRES Sorbonne Paris Cité.PRES Sorbonne Paris Cité - Établissements membres , consultat a www.sorbonne-paris-cite.fr le
Història L'ensenyament de llengües i civilitzacions orientals a França es remunta a la creació del Collège de France a iniciativa de Guillaume Budé. L'interès dels humanistes per les llengües antigues s'acoblà de fet molt ràpid a la necessitat d'orientalistes per a la diplomàcia de Francesc I de França. Des d'aquesta època en aquest context es va donar un ensenyament més especialitzat.
Dels orígens (1669) fins a 1914 L'Escola Especial de les Llengües Orientals fou creada, principalment sota l'impuls de Lakanal, per la Convenció Nacional (decret llei del 10 de germinal any III / 30 de març de 1795). Va obrir les portes a la seu de la Biblioteca nacional a París carrer Neuve-des-Petits-Champs, amb la missió d'ensenyar les llengües orientals vives « d'una utilitat reconeguda per a la política i el comerç ». Les primeres llengües ensenyades foren l'àrab « literari i vulgar », el turc i el tàtar de Crimea, el farsi i el malai. Es va engrandir regularment al curs del , ajuntant les llengües noves i fusionant amb l'Ecole des Jeunes de langues instituïda per Colbert en 1669 per formar els intèrprets per les llengües del Llevant. En 1874, l'escola s'instal·là a una mansió situada a la cantonada de la Rue des Saints-Pères i de la Rue de Lille.
De 1914 a 1984 En 1914 l'escola esdevingué « École nationale des langues orientales vivantes » (ENLOV) i rebé un estatus especial que romandrà en vigor fins a 1968, quan el moviment estudiantil porta a integrar l'establiment en el sector universitari com a « Centre universitaire des langues orientales vivantes ». Aquest « CULOV » ja no conserva el nom i es convertí pel decret del 3 de febrer de 1971 en institut nacional de les llengües i civilitzacions orientals (INALCO), adscrit fins al 1984 a la universitat de la Sorbona nova (París III).
Els diferents departaments domiciliats al 2 rue de Lille es dispersaren "provisionalment" en diversos centres acadèmics perifèrics : Dauphine, Asnières, Clichy o als locals llogats a París : Quai Voltaire, Censier, rue Broca, rue Riquet. Nous idiomes ajuntaren als altres, així com a més activitats de recerca i desenvolupament. Es multipliquen els departaments interdisciplinaris, com el centre de preparació per als invercanvis internacional (comerç internacional), el sector d'Alts Estudis Internacionals (HEI, dedicat principalment a la preparació del concurs d'Afers Exteriors), la filial de comunicació i formació intercultural, l'enginyeria multilingüe i el processament de llenguatge natural, etc.
En els anys 1972-1975 foren reagrupades en un lloc únic (Cergy-Pontoise, Marne-la-Vallée) i la transformació proposada de l'institut en universitat internacional de llengua i de comunicació (UNILCO) no es va produir malgrat l'aspecte precursor del projecte defensat per René Sieffert i François de Labriolle.
Després de 1985 Des de 1985 l'INALCO té un estatut de grand établissement (com l'Institut d'études politiques de Paris per exemple). El seu objectiu és ensenyar les llengües de l'Europa central i oriental, Àsia, Oceania, Àfrica i de les poblacions aborígens d'Amèrica, així com la geografia, història, institucions, vida política, econòmica i social dels països en qüestió. Durant els anys 1990 no es consolidaren altres projectes de reagrupament (el més avançat és el de l'École normale supérieure de jeunes filles del boulevard Jourdan).
Folklore Els estudiants de les Llengües O' han estat anomenats tradicionalment «silvains»; el terme, gairebé obsolet, deriva del nom del primer president de l'escola Antoine-Isaac Silvestre de Sacy (familiarment « Silvestre ») l'estàtua del qual es troba al pati del 2 rue de Lille. Una « ordre molt alta i molt secreta de Silvestre de Sacy » era originalment una tradició de bromes que van fer famosos els silvains entre els estudiants parisencs per la sofisticació dels seus gags. Una salutació específica dels (« ahure ») hauria format part d'aquest folklore.Hélène Gérardin, Romain Lemant, « Petite histoire des Langues O' », Langues Zone n° 17, décembre 2009-janvier 2010, p. 2
Els presidents (administradors de 1914 a 1969) de Langues O' Mandat Nom Disciplina Commentari 1796 - 1824 Louis-Mathieu Langlès farsi 1824 - 1838 Antoine-Isaac Silvestre de Sacy àrab 1838 - 1847 Pierre Amédée Jaubert Turc Intèrpret militar durant la campanya d'Egipte de 1798 1847 - 1864 Charles Benoît Hase Grec modern 1864 - 1867 Joseph Reinaud Àrab 1867 - 1898 Charles Schefer Farsi 1898 - 1908 Charles Barbier de Meynard Turc, farsi 1908 - 1936 Paul Boyer Rus 1936 - 1937 Mario Roques Romanès 1937 - 1948 Jean Deny Turc 1948 - 1958 Henri Massé farsi 1958 - 1969 André Mirambel Grec modern Mort en 1970 1969 - 1971 André Guimbretière Hindi 1971 - 1976 René Sieffert Japonès Mort en 2004 1976 - 1986 Henri Martin de La Bastide d’Hust Civilització d'Orient Mitjà Mort en 1986 1986 - 1993 François Champagne de Labriolle Rus Vicepresident de 1971 a 1986 1993 - 2001 André Bourgey Civilització d'Orient Mitjà 2001 - 2005 Gilles Delouche Thai 2005 - 2013 Jacques Legrand Mongol 2013 - 2019 Manuelle Franck Geografia de l'Àsia del Sud-Est Vicepresident de 2007 a 2013 2019 - XXXX Jean-François Huchet Economia de l'Àsia oriental Vicepresident de 2013 a 2019
Organització Estatut L'INALCO té l'estatut de «grand établissement» (EPSCP particular) i és membre del PRES Sorbonne Paris Cité.
Departaments de formació i de recerca (estat actual) L’INALCO és estructurat en setze departaments: A. Els departaments basats en una àrea geogràfica o lingüística Àfrica Àsia del Sud Àsia del Sud-Est, Alta Àsia, Pacífic Xina, Llengua i Cultura del Japó Estudis hebreus Estudis Àrabs Euràsia Secció de Corea, Secció de Mongòlia Secció paixto, Secció persa, Europa central i oriental Rússia Llengües d'Amèrica B. Departaments que imparteixen formació especialitzada Comunicació i formacions interculturals Centre de Preparació per als intercanvis internacionals (departament de comerç internacional) Francès llengua estrangera Alts Estudis Internacionals Textos informàtica plurilingüisme
Departaments de l'INALCO (històric) Les UER creats al si del centre universitari que llengües orientals vives el 1969 es va convertir en 1971 en departaments: Departament d'Àfrica Departament del sud-est d'Àsia, High Àsia Oceania Departament de la Xina Departament de Corea-Japó Departament d'Europa central i oriental Departament de l'Índia-Pakistan (llavors l'Índia-Pakistan-Bangladesh) Departament d'Orient Mitjà - Àfrica del Nord Seccion de llengua àrab Secció d'estudis iranians i afganesos Secció de civilització del Pròxim Orient, Orient Mitjà i Àfrica del Nord Secció de llengües i civilitzacions hebraiques i jueves Departament Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Secció de Llengües i Cultures d'Amèrica (fundada el 1973) Formacions Fins al 1972, els estudiants obtenen en tres anys el diploma d'alumne aprofitat de l'Escola Nacional de Llengües Orientals vives per a un idioma determinat, dictada pel ministre d'Educació, llavors a càrrec de la l'educació superior. A partir de 1967 podien preparar un doctorat de tercer cicle.
L'INALCO ensenya més de cent idiomes, i entrega diplomes nacionals (llicenciatura, màsters, doctorat) i diplomes universitaris (Iniciació, certificat (bac+1), diploma pràctic (bac+2), diploma avançat (bac+3), diploma ampliat (bac+4) o DREA (vegeu a baix).
El sistema precedent, posat en pràctica a partir de 1971, incloïa, a més dels títols universitaris nacionals (fins a 1984 emesa sota el segell de la Universitat París 3), els diplomes següents: Premier cycle Certificat de langue et civilisation (representa aproximadament la meitat del volum horari del DULCO) Diplôme unilingue de langue et civilisation orientales (DULCO,No s'ha de confondre pas amb el diploma d'universitat de llengües i civilitzacions orientals de la Universitat de Le Havre. en dos o tres anys, segons les llengües, que és de nivell comparable al DEUG i que doóna accés al segon cicle)
Igualment existeix un diploma pràctic i unss certificats i diplomes bilingües.
Deuxième cycle Diplôme supérieur (de nivell comparable a la llicenciatura) Diplôme de recherche et d'études appliquées (DREA, no s'ha de confondre amb el DEA), diplôme de recherche et d'études commerciales (DREC) i diplôme de recherche et d'études internationales (DREI), de nivell comparable al maîtrise.
Llista de llengües ensenyades Zona Llengües ensenyades Àfrica i Oceà Índic amhàric, bantu (swahili, comorià), amazic, haussa, malgaix, mandingo (bambara, soninke), wòlof, ful, tigrinya, ioruba Amèrica aimara, guaraní, Inuktitut, maia, nàhuatl, quítxua Àsia de l'Est CantonèsNo hi ha currículum real de cantonès a l'INALCO, però la llengua es pot estudiar en un curs de llengües xineses a partir del tercer any de llicenciatura. Mandarí, coreà, japonès, tibetà Àsia del Sud bengalí, hindi, nepalès, Urdu, paixtu, romaní (gitano), sànscrit, singalès, tàmil, telugu Àsia del Sud-est-Pacífic Birmà, Bisaia (Cebuà), Bislama, cambodjà (khmer), cham, drehu (lifou), filipí (tagalog), ilocano, indonesi-Malai, laosià, môn, siamès (thai), tahitià, vietnamita Euràsia, Rússia (ex URSS) Armeni, àzeri, belarús, georgià, kazakh, Kirguís, mongol, osset, usbec, rus, tàtar de Kazan, turcman, ucraïnès Europa Albanès, belarús, búlgar, croat, estonià, finès, grec modern, hongarès, letó, lituà, macedoni, polonès, romanès, romaní (gitano), rus, serbi, eslovac, eslovè, sòrab, txec, ucraïnès Pròxim i Orient Mitjà Àrab literal i dialectal,S'hi ensenyen moltes llengües àrabs: literal, magrebí (Algèria, Marroc, Tunísia), oriental: Egipci i Sirià-libanès-palestí. arameu (soureth), hebreu modern, judeoàrab, judeocastellà, kurd (kurmanji, sorani), maltès, farsi, turc, ídix
La recerca L'INALCO és constituït per 14 equips