miniatura|Els protagonistes del mite d'Osiris (de dreta a esquerra): Isis, el seu marit Osiris i el seu fill Horus. La figura data de la Dinastia XXII. El mite d'Osiris és la història més elaborada i influent de la mitologia egípcia. Relata com el déu egipci Osiris, un antic faraó, és assassinat pel seu germà Seth, que li usurpa el tron. La història neix de la rivalitat entre els dos germans. Després Isis, l'esposa i germana d'Osiris, restaura el cos del seu marit, cosa que li permet concebre un fill amb ell després de la seva mort. La resta de la història se centra en Horus, aquest fill producte d'Isis i Osiris, que en un principi és un infant vulnerable protegit per la seva mare i que després s'encara amb Seth per obtenir el tron.
Història El mite d'Osiris era molt important a la religió de l'antic Egipte i era molt conegut entre la gent ordinària. Aquesta popularitat es deu sobretot al principal missatge religiós del mite, que diu que qualsevol persona morta pot assolir una altra vida plena. A més, els personatges del mite i les seves emocions són més humanes que no pas a la resta de mites egipcis, cosa que també feia el mite més atractiu pel públic general. Particularment les relacions entre Osiris, Isis i Horus transmeten un "fort sentit de lleialtat i devoció familiar".
Els mites de l'antic Egipte són fragmentaris i vagues, ja que les metàfores religioses cobren més importància que no pas la coherència de la narració en si. Encara que el mite d'Osiris també és fragmentari fins a un cert punt i està ple de simbolisme, la història del mite és molt més cohesiva en comparació amb la resta.
Les primeres mencions del mite Les primeres mencions conegudes del mite d'Osiris figuren als Textos de les Piràmides, els primers textos funeraris de l'antic Egipte, que es trobaren a les parets de les cambres funeràries de les piràmides del final de la Dinastia V, al . Els textos, que són un repertori d'encanteris, conjurs i súpliques, comprenen idees que semblen datar de temps encara més anteriors. Les inscripcions es preocupen per la futura vida del faraó que hi ha enterrat a la piràmide, per la qual cosa es refereixen constantment al mite d'Osiris, profundament relacionat amb la monarquia i el més enllà.
Els mateixos elements del mite que apareixen als Textos de les Piràmides tornen a aparèixer a textos funeraris posteriors, com ara els Textos dels Sarcòfags del Regne Mitjà (2055–1650 aC) i el Llibre dels Morts de l'Imperi Nou (1550–1070 aC). La majoria d'aquests textos anaven destinats al públic general, per la qual cosa l'associació entre Osiris i els morts ja no estava restringida només a la reialesa.miniatura|esquerra|Els "Textos de les Piràmides" a la Piràmide de TetiEl report més complet del mite és el Gran Himne a Osiris, una inscripció de la Dinastia XVIII (1550–1292 aC) que esquematitza la història sencera però no en dona gaires detalls. Una altra font important és la teologia memfita, una narració religiosa que descriu la mort d'Osiris així com la resolució de la disputa entre Horus i Seth. Aquesta narració associa la monarquia que Osiris i Horus representen amb Ptah, la deïtat creadora de Memfis.
Durant molt de temps es va creure que el text datava del Regne Antic (2686–2181 aC) i es feu servir com a font d'informació de les primeres etapes del desenvolupament del mite. No obstant, des dels anys 70 els egiptòlegs han conclòs que el text pertany a l'Imperi Nou com a prest.
També, hi ha manifestacions d'episodis del mite escrites amb la mera finalitat d'entretenir. El més prominent d'aquests textos és "Les disputes d'Horus i Seth", una reescriptura humorística d'alguns dels episodis del conflicte entre les dues deïtats, que data de la Dinastia XX (1190–1070 aC).
Els escriptors grecs i romans de l'Antiguitat, que descrigueren la religió egípcia a punts ja avançats de la seva història, enregistraren gran part del mite d'Osiris. Heròdot, al aC, mencionà parts del mite en la seva descripció d'Egipte a Les Històries, i quatre segles més tard, Diodor de Sicília proveí un sumari del mite a la seva Bibliotheca historica. A principis del dC, Plutarc de Queronea va escriure el report antic més complet amb De Iside et Osiride, una anàlisi de les creences religioses egípcies. El report del mite que feu Plutarc és el que més sovint fan servir les escriptures modernes a l'hora de contar el mite. Les escriptures d'aquests autors clàssics poden distorsionar les veritables creences dels egipcis. De fet, "De Iside et Osiride" inclou moltes interpretacions de les creences egípcies influïdes per diverses filosofies gregues i el seu report del mite inclou porcions de les quals se'n desconeix cap paral·lelisme egipci. Griffiths va concloure que certs elements del report provenen de la mitologia grega i que l'obra en conjunt no estava basada directament en fonts egípcies. No obstant, el seu company John Baines defensa que potser els temples contenien escrits sobre el mite que més tard es perderen, i que Plutarca va basar la seva obra en aquestes fonts.
Personatges principals: Osiris i Seth En aquest mite, hi apareixen dos personatges principals cadascun dels quals representa coses totalment contraposades. Per una banda, Osiris, representa els valors positius com: amor, amistat, pau, etc. Per altra banda, Seth, representa tots els valors negatius com: enveja, ambició, etc.
Simbolisme del mite El mite, amb el seu simbolisme complex, és determinant per les concepcions egípcies de la monarquia i la successió reial, del conflicte entre ordre i desordre i, sobretot, de la mort i el més enllà. També, s'hi aprecia el personatge essencial de cadascuna de les quatre deïtats; molts elements del seu culte a l'antiga religió egípcia deriven del mite en qüestió.
El mite d'Osiris estava fonamentat al s. XXIV aC, o potser abans. Molts dels seus elements provenen d'idees religioses, encara que el conflicte entre Horus i Seth podria estar inspirat en un conflicte regional de la història primerenca d'Egipte o de la seva prehistòria. Els estudiosos han provat de saber la naturalesa exacta dels fets que van donar origen a la història, però no han tret cap conclusió definitiva.
Sinopsi Mort i resurrecció d'Osiris Al principi de la història Osiris és el monarca que governa Egipte, títol que ha heretat de la seva línia d'avantpassats, que es remunta fins al creador del món (Ra o Atum). La seva reina és Isis, la qual, juntament amb Osiris i Seth, és un dels fills de Geb, el déu de la terra, i Nut, la deessa del cel. Del regnat d'Osiris se'n té poca informació; el focus se situa en la seva mort i en els esdeveniments que la succeeixen. Osiris està connectat amb el poder de donar vida, la monarquia justa i la regla de maat, l'ordre natural ideal el manteniment del qual era un objectiu fonamental a la cultura de l'antic Egipte. Seth està properament associat amb la violència i el caos. En conseqüència, l'assassinat d'Osiris simbolitza el confrontament entre ordre i desordre i la ruptura de la vida per la mort.
Algunes versions del mite expliquen el motiu de Seth per matar Osiris. Segons un encanteri dels Textos de les Piràmides, Seth es venja d'una puntada de peu que li va pegar Osiris, mentre que segons un text del Baix Imperi, Seth mata Osiris perquè va mantenir relacions sexuals amb Neftis, cònjuge de Seth i quarta filla de Geb i Nut. Encara que sovint es parla de l'assassinat en si, aquest mai no es descriu amb claredat. Els egipcis creien que les paraules escrites tenien el poder d'afectar la realitat, per la qual cosa evitaven escriure directament els esdeveniments molt negatius com ara la mort d'Osiris. Fins i tot, en certes ocasions negaven per complet la seva mort, encara que el conjunt de tradicions sobre ell mostren clarament que el van assassinar. En alguns casos els textos suggereixen que Seth pren la forma d'un animal feréstec, com un cocodril o un bou, per matar-lo; d'altres descriuen que el cadàver d'Osiris és llençat a l'aigua o que mor ofegat. Aquest ofegament és l'origen de la creença egípcia que la gent que es banyava al riu Nil era sagrada.
miniatura|Isis, en forma d'ocell, copula amb el difunt Osiris. Als costats hi veim Horus, tot i encara ser nonat, i Isis en la seva forma humana. La mort d'Osiris és succeïda per un interregne o bé per un període en el qual Set assumeix el tron. Mentrestant, Isis cerca el cos del seu marit amb l'ajut de Neftis. Mentre cerquen o lamenten Osiris, les dues deesses prenen l'aspecte de falcons o milans, bé sigui perquè els milans viatgen lluny en la seva cerca de carronya, perquè els egipcis associaven els seus cants amb plors de dolor, o per la connexió que hi ha entre les deesses i Horus, que se sol representar per un falcó. Així doncs, Osiris representava el poder diví vitalitzant present a l'aigua del riu i a les plantes que naixien després de la inundació.
Les deesses troben i restauren el cos d'Osiris, sovint amb l'ajuda d'altres deïtats, incloent-hi Thot, una deïtat acreditada amb poders màgics i curatius, i Anubis, el déu de l'embalsamament i els ritus funeraris egipcis. Els seus esforços són la base mitològica de les pràctiques d'embalsamament egípcies que, momificant el cos, pretenien prevenir i revertir el decaïment de després de la mort.
Aquesta part de la història de vegades s'amplia amb episodis en què Seth o els seus seguidors intenten danyar el cadàver i Isis i els seus aliats l'han de protegir. Un cop Osiris és restaurat, Isis concep amb ell el seu fill i hereu Horus.
Un encanteri ambigu dels Textos dels Sarcòfags sembla indicar que Isis és prenyada amb un llampec sobtat, tot i que d'altres fonts diuen que Isis, encara en la seva forma d'ocell, ventila Osiris amb les seves ales, donant-li alè i vida, i copula amb ell.
El report de Plutarc El report cohesiu de Plutarc se centra sobretot en aquesta part del mite, amb bastants diferències respecte de les fonts egípcies conegudes. Seth, el qual Plutarc emprava noms grecs per moltes de les deïtats egípcies, s'hi refereix com a "Tifó", conspira contra Osiris juntament amb setanta-tres persones més. Seth té preparat un cofre amb les mides exactes d'Osiris; a un banquet, declara que regalarà el cofre a qui hi encaixi a dins. Els convidats es fiquen a dins el sarcòfag, però l'únic que hi encaixa a la perfecció és Osiris. Quan és a dins el cofre, Seth i els seus còmplices l'hi tanquen i el llancen a dins del Nil. Amb el cadàver a dins, el cofre flota fins al mar i arriba a la ciutat de Biblos, allà on hi creix un arbre al seu voltant.
El rei de Biblos fa tallar l'arbre i el converteix en un pilar del seu palau, que encara té el cofre al seu interior. Per accedir al cos del seu marit, Isis ha d'extreure el cofre de dins el tronc. Una vegada ha pres el cofre, deixa l'arbre a Biblos, on s'hi torna un objecte adorat pels locals. Aquest episodi, que no es coneix de fonts egípcies, dona una explicació etiològica del culte a Isis i Osiris que hi havia a Biblos en temps de Plutarca, que possiblement es remunta a l'Imperi Nou.
Plutarc també manifesta que Seth roba i desmembra el cadàver, en aquest cas després que Isis el recuperi. Llavors Isis va trobant i enterrant totes les peces del cos del seu marit, excepte el penis, que ha de reconstruir amb màgia, ja que a l'original se'l menja un peix. Segons Plutarc, aquest és el motiu pel qual els egipcis tenien un tabú contra menjar peix. No obstant, en els reports egipcis el penis d'Osiris es troba intacte; l'únic amb una certa semblança a aquesta part de la història de Plutarc és a "Conte dels dos germans", un conte popular de l'Imperi Nou amb algunes similituds respecte al mite d'Osiris.