No confondre amb el terme Screenshot Exemple de screencast|miniatura El screencast o, en català, gravació de pantalla, és una gravació digital del que apareix en una pantalla d'un ordinador. Sovint inclou narració d'àudio, el qual pot provenir del propi ordinador com del micròfon d'aquest. El terme screencast es compara amb el de captura de pantalla però mentre que la captura de pantalla genera una sola imatge d'una pantalla d'ordinador, l'screencast és essencialment una pel·lícula dels canvis que passen al llarg del temps que l'usuari veu directament a una pantalla d'ordinador, millorant aquesta experiència amb la narració en àudio.
Origen del terme L'any 2004, el periodista Jon Udell va convidar als lectors del seu blog a proposar noms per aquest gènere emergent. Udell va seleccionar el terme "screencast", que vas ser proposat per Joseph McDonald i Deeje Cooley. Tot i això, abans de trobar-li un nom, ja existien programes que feien aquesta feina.
Els termes "screencast" i "screencam" sovint s'utilitzen indistintament a causa de la influència del mercat de ScreenCam com a producte de screencasting a principis dels anys 90. ScreenCam, però, és una marca comercial patentada als Estats Units, mentre que screencast és un concepte que no pertany a cap marca registrada i s'ha establert com a terme utilitzat lliurement en publicacions passant a formar part de la informàtica i d'Internet.
Pel que fa al seu ús a la resta del món, igual que en la majoria de casos amb paraules com bluetooth, programari, etc. la paraula screencast i screencasting s'ha mantingut tant en català com en castellà i s'inclouen dins la categoria d'anglicismes. Tot i això també podem referir-nos al concepte gravació de pantalla i gravadora de pantalla.
Usos Screencast pot ajudar a mostrar i demostrar l'ús de funcions d'un programari. La creació d'un screencast ajuda als desenvolupadors de programari a ensenyar el seu treball. Els educadors també poden utilitzar els screencasts com un altre mitjà per integrar la tecnologia al currículum. Els alumnes poden gravar vídeo i àudio, per així demostrar que segueixen adequadament els procediments per resoldre un problema en una pissarra interactiva.
Els Screencasts també són eines útils per als usuaris de programari ordinari: ajuden a presentar els errors, ja que els screencasts demostren el qual explicacions escrites potencialment poc clares no poden explicar. De la mateixa manera ajuden a mostrar als altres com es realitza una tasca determinada en un escenari informàtic específic. Són un gran recurs per crear els típics vídeos educatius del tipus "Com fer" alguna tasca, creant la sensació a l'espectador d'estar en presència d'un professor que els indica com funciona algun programa, a la manera de com ho fan els assistents virtuals.
Els organitzadors de seminaris dedicats a programari complex poden optar per registrar tot allò que s'ha de saber a través de la pantalla d'ordinador per poder documentar i posar en disposició de tots els assistents els continguts per futures referències i/o vendre aquests enregistraments, d'imatge + àudio, a persones fora del propi seminari, fent que el coneixement estigui disponible per un públic més ampli. En aquests casos, l'screencast ha aportat una gran millora, ja que l'ús d'una simple càmera de vídeo o gravadora d'audio no és suficient per a aquest tipus de tasques. Totes les feines que ara estan relacionades amb la informàtica necessiten enregistraments d'alta qualitat i amb els continguts fàcils per llegir de la pantalla que normalment no es pot aconseguir mitjançant una gravació de vídeo externa a l'ordinador. Són moltes les empreses que s'han adonat del potencial d'aquesta opció per entrenar als seus treballadors en les seves diferents feines.
A les aules, els professors i els estudiants poden utilitzar aquesta eina per crear vídeos per explicar, continguts, tant informàtics, com lingüístics, etc. Els clips poden fer que el temps a classe sigui més productiu tant per als professors com per als estudiants. Els screencasts poden augmentar el compromís i l'assoliment de conceptes de l'estudiant i també proporcionar més temps en què els estudiants poden treballar de manera col·laborativa en grups, utilitzant aquesta tècnica en els seus treballs acadèmics per ensenyar amb detall els diferents procediments mitjançant un aprenentatge cooperatiu i interactiu.
Tant en les aules com en els seminaris, aquesta forma de treballar permet a la gent que l'utilitza avançar o retrocedir el seu ritme de treball, ja que poden parar, avançar o revisar el contingut en qualsevol moment o punt de la gravació. Els screencasts són excel·lents per aquelles persones amb facilitat per les explicacions orals i visuals de contingut.
La majoria de les versions de prova d'un programa de screencasting apliquen sovint una marca d'aigua automàticament, estimulant als usuaris a comprar la versió de pagament per eliminar-la, tot i que cada cop hi ha més programes gratuïts dedicats a la gravació de pantalla.
Screen capture filmmaking L'screen capture filmmaking és un subgènere creat pels professionals de cinema dels Estats Units, que és una mica així com un rodatge basat en una pantalla. Aquest tipus de gènere interessa més enllà de la gravació del propi escriptori, donant importància als xats, fotos o videoconferències dels personatges, on reflecteixen les accions que es poden realitzar en un ordinador com moure el ratolí, l'aparició de notificacions, el moviment de pestanyes, etc. En aquest sentit dona una nova visió a l'espectador d'allò que se li està mostrant i està veient. Un punt de vista subjectiu completament modern i innovador en el sector audiovisual. D'aquesta manera sembla que l'espectador, més enllà del que diuen els actors, coneix una suma és gran de detalls sobre ells, ja que entra dins el seu món, on passen milers de coses a la vegada. És com una espècie de pla seqüència ja l'estructura de l'escriptori d'ordinador es manté durant tota la gravació i és dins d'aquesta on ocorren coses. És increïble com en un context tan banal com el d'utilitzar l'ordinador, quelcom que fem cada dia sense ni adonar-nos, com contenir a la vegada tants moviments, tants canvis de pantalla, tantes pestanyes que podria fins i tot arribar a aclaparar.
Pareu-vos a pensar quantes pestanyes teniu obertes ara mateix en el vostre ordinador; potser teniu oberta una per la música? Una altra és el document que esteu escrivint? I quantes pestanyes del navegador teniu obertes per cercar informació, quantes n'has obert i tancat en l'última hora? Pot arribar a semblar una ximpleria però la velocitat del nostre cervell fa treballem de manera mecànica i sense adonar-nos, ja que avui en dia els ordinadors estan preparats per suportar una suma d'informació i programes molt més gran del que podríem arribar a demanar-li. L'ordinador és el pla principal i igual que ens permet la multitasca, durant la gravació, en aquest cas, durant la pel·lícula ens permetrà veure més d'una acció a la vegada.
També és interessant el punt de vista des del que està pensat. Nosaltres veiem una pantalla d'ordinador adaptada a la pantalla del cinema i l'efecte que crea és que sembla que siguem nosaltres qui controlem aquella pantalla. El fet de ser quelcom tan proper i tan quotidià fa que sentis que en qualsevol moment puguis agafar el ratolí i moure tu el cursor per la pantalla. És un punt de vista completament subjectiu perquè tu veus en tot moment el que passa dins l'ordinador però no a fora. SÍ que és veritat que en molts casos, s'utilitza el recurs de la videotrucada, fet que fa que com a espectadors puguem veure qui està darrere el teclat i que li passa a aquella persona, ja que la veurem en la miniatura del xat. Però això normalment no ocórrer fins a mitjans de la pel·lícula. Aprofitant també el recurs de la trucada, juguen amb l'efecte que sembla que et parlin a tu directament. El tan anomenat trencament de la quarta paret on com a espectadors ens sentim interpel·lats directament pels personatges.
Un altre factor que fa especial aquest tipus de pel·lícules és els efectes sonors. En moltes d'elles, per no dir en totes, s'utilitza el recurs de jugar amb els sorolls del propi ordinador, sense música de fons. Els propis sons de notificació de les diferents aplicacions, el soroll del teclat quan el personatge tecleja, o el "click" del ratolí quan se selecciona alguna cosa fa que, sobre el silenci de l'escena, ens sentim molt més integrats a l'univers "pantalla". En aquest tipus de pel·lícules el protagonista no narra les seves accions com passa molts cops en els tutorials de screencast, sinó que veiem directament a la pantalla el que fa, i només sentirem la seva veu quan interactuï amb els altres personatges a través de Skype, FaceTime, etc. Així que, gran part de la narració és escrita directament a la pantalla, a través d'e-mails, missatges, xats, navegadors, els quals, els espectadors, llegim directament de la pantalla.
Per la crítica aquest tipus de pel·lícules són un canal per il·lustrar la creixent digitalització del món i la, cada vegada més mancant, connexió real. Però de la mateixa manera es considera una iniciativa interessant que demostra com les noves tecnologies poden ajudar-nos a l'hora d'explicar una història.
Per entendre-ho millor en posarem alguns exemples.
Noah (2013) Noah és un curtmetratge experimental que va ser presentat al Festival Internacional de Cinema de Toronto l'any 2013, on va obtenir el premi a millor curtmetratge. És la primera pel·lícula de screencapture filmmaking que es va presentar com a tal. Té una durada de 17 minuts els quals han estat anomenats per molts com "17 minuts d'ansietat 2.0".
Dirigida per Patrick Cederberg i Walter Woodman, com un projecte de classe a la Universitat de Ryerson, Noah és un metratge curt, que concentra un nivell d'angoixa i tensió brutals dins la pantalla d'un Apple Macintosh. Aquest curtmetratge ens porta d'un costat a l'altre de la pantalla, seguint el cursor, o més ben dit la mirada del protagonista. Podem conèixer la rutina del nostre protagonista Noah, obrir l'ordinador, introduir la contrasenya, i entrar a pàgines com Facebook, Skype, Google, iTunes, Chatroulette, etc. Podrem observar durant tota la pel·lícula que tots els dispositius que utilitzen pertanyen a Apple, l'ordinador Apple Macintosh, l'aplicació iTunes, el telèfon iPhone, etc.
És el propi protagonista, sota la nostra atenta mirada, qui decideix quina música sona, quina serà la propera acció, etc. En aquest cas veiem durant tota la pel·lícula el fons de pantalla, que sempre està allà i des del primer moment, i sense que se'ns digui res com a espectadors, podem saber que té parella, ja que es tracta d'una fotografia amb ella. També ens complementa la narració amb un screencast del telèfon mòbil del propi Noah per poder acabar d'explicar millor la història.
L'argument d'aquest curt arriba a un punt de paranoia del noi cap a la seva parella. Crítica l'efecte amplificador que té internet al voltant de la paranoia 2.0 i ho fa a través d'una forma de gravació que encara exagera més aquest univers.
Open Windows (2014) Open Windows és una pel·lícula del 2014 dirigida per Nacho Vigalondo, protagonitzada per Elijah Wood i Sasha Grey.
De la mateixa manera la pel·lícula es desenvolupa al voltant de la pantalla d'un ordinador, però amb la diferència que els diferents plans s'amplien i es presenten de manera completa a la pantalla. Barreja la gravació cinematogràfica amb la gravació de pantalla i en aquest sentit queda molt millor explicat perquè les imatges són de més qualitat i com a espectadors no perdem l'atenció mirant el que passa a la resta de pantalla, que com veiem a la pel·lícula, es presenta de manera caòtica.